“Tant costa sacrificar un català?”, Saez de Santamaria

Ha parlat la sacerdotesa del religiós PP. Sacrificar persones va ser una exigècia en temps pretèrits per acontentar els déus del poder. Sacrificis a falsos déus portava pobles a la ruïna i l’auto-destrucció del sacrificador. Sacrificar a una persona innocent no és agradable als déus i molt menys al Déu de la suposada en un temps de la católica Espanya, que ja no ho és tant, i en aquest Déu jo hi crec però no crec en Espanya. Sortosament en la història s’hi llegeixen auto-destruccions a partir de paraules i fets. I voldria equivocar-me, però penso que no, Saez de Santamariia va per aquest camí. La seva imatgde televisiva, quan parla, fa la impressió de creure’s deesa de la política i de la veritat, però sortosament els déus antics també es destruien entre ells. I es destruien perquè la seva base no era sòlida i tenien els peus de fang. Avui els recorda la literatura i la història, es respecta el que volien significar però no pogueren implantar i han trobat la continuitat en la política religió amb déus que amb tota certesa la història ens dirà que tenien els peus de fang i les seves idees no eren útils per a la humanitat. I no ho eren per què no es respectava la identitat de la persona i les relacions de la persona amb el seu entorn natural i amb el seu futur més enllà del temps. Una trinitat no respectada per no respectar la identitat de l’èsser humà. El respecte es demostra primerament amb la paraula i desprès amb els fets. Jo li preguntaria a la deesa del govern on està el respecte quan parla de sacrificar una persona per què no pensa com ella. La víctima d’un sacrifici no pot mai ser l’odi, perquè odiar es contrari al fet religiós, malgrat l’existència de persones que es creuen santes i odien. Els nostres dies en van plens, no li sembla vice-presidenta del Govern d’Espanya, perquè les seves paraules són l’odi personificat?. Contemplant la història amb visió de futur penso que hi haurà sacrifics polítics, potser que el Sr. Puigdemont en sigui un, que no m’ho crec, però sí que crec que un serà el de la vice-presidenta i l’altre el del president amb la probabilitat que els sacrificadors siguin els seus i el seus socis, no els altres. Espanya no pot continuar amb una política corrupta i amb una domini del diner que esclavitza la població. Espanya, ben defensada i governada, no desapareixerà del mapa perquè un dels seus pobles s’independitzi, tot el contrari emergirà més lluminosa amb l’agermanament d’estats amics que treballen intel·ligentment per defensar la globalitat política que només és possible amb  unes bones relacions entre diferents. I aquest objectiu no s’aconsegueix sacrificant el contrari i si ha d’haver-hi algun sacrifici és el del egoïsme personal que és enemic de les relacions entre germans. Jo li aconsellaria a la Sra.Vice-Presidenta que reflexioni quin és el sacrifici més útil per a ella i més beneficiós per a Espanya.

Em pot dir l’estat espanyol en quin món vivim?

No és un món de flors i violes per què una part viu folgadament i l’altre es mort pel camí sense mitjans per sobreviure. Vivim en un món on la guerra imposa la seva llei sense respecte al dret a la vida de les persones. Vivim en un món en que una part ha empobrit l’altre robant-li els seus bens naturals. Vivim en un món en el que la dislocació d’empreses és la causa de l’empobriment del país d’on se’n van per empobrir a on es dirigeixen perquè la mà d’obra és més barata. El desequiilibri mundial de la humanitat l’han creat els actuals paísos rics, no només apoderant-se dels bens naturals del país sinò també comerciant amb les persones venent-les com esclaus. L’esclavatge ha estat un mitjà d’enriquiment dels poderosos d’avui. Em direu que l’esclavatge ja no existeix, de veritat? Aquella persona desnonada que ha estat treta del pis perquè no pot pagar, no és una esclava però se la tracta pitjor. I aixó a Europa, a Espanya i també a Catalunya. Qué fa l’estat espanyol políticament per què aquest esclavatge dissimulat deixi d’existir. Dissortadament corrompre l’economia. I aquesta corrupció li treu credibilitat al President del Govern perquè no hi ha dia que les xarxes no escampin dubtes força raonats o al menys raonables. És molt greu l’existència d’un estat quin president de govern ha perdut la credibilitat per la seva història política. Amnistia Internacional li ha cridat l’atenció i li ha demanat l’alliberament de Jordi Cuixart i Joan Sànchez per empresonament il·legal i no en fa cas. El ministre nega la llibertat a Jordi Sànchez per què és independentista, no per què ha comès delictes indemostrables. Com si ser independentista fos un crim. Jon sóc independentista i la Constitució m’ho permet. A Catalunya guanyen les votacions els independentistes i se’ls amenaça amb pressó si es torna la presidència al guanyador contravenint la llei i no complint el seu mandat organizant-ne unes de noves per fer perdre les que els catalans ja havien votat. Senzillament aixó no és política. És pitjor que una dictadura. I no tenen vergonya d’anar pel món explicant mentides, com fou molt palès a una televisió anglesa davant les paraules d’un ministre espanyol que negava el comportament impropi de la policia. És molt fàcil dir Espanya va bé i que després un ministre d’econmia afirmi que necessita Catalunya per subsistir. És molt trist, però Espanya i Europa estan manipulant la democràcia encaminant-la cap a una altra dictadura, que ja existeix, la dictadura dels partits. I és més trist perquè hi ha pensadors, també polítics i juristes, que estan demanant des de la solidaritat i la dignitat humana una democràcia per a una convivència en pau. I no s’escolta, perquè cada dia moren persones pels bombardeijos injustos i ofegades al mar buscant un país on poder viure amb dignitat. I tant les bombes com els ofegaments no s’eviten, al contrari es persegueix la llibertat i es fabriquen més armes. Milions anys d’història amb les guerres com protagonistes i aquella part de la humanitat que pot imposar una autèntica democràciaa perd el temps, i el guanya, fent de la política la seva font d’enriquiment. No acuso a noms concrets, peró sí estic convençut que la cohabitació política gran capital és la culpable del tristíssim mapa de la humanitat a ple segle XXI, malgrat les llums que des d’el segle XIX diuen que aporta la ciència. Dissortadament la ciència no està en les mans dels humans dignes que donen la vida pels altres. Sr. Rajoy, qué fa l’estat espanyol? Simplement posant obstacles a qui pot portar solucions i se’ls hi nega. No em demani noms, el poble els coneix prou bé.

Catalunya triomfant

Ho neguen amb la boca gran i auto-reneguen amb la boca petita. Es diu que les aparences enganyen i és alló que atormenta a la cúpula del govern per què moltes de les veritats contra Catalunya són aparences, els catalans ho saben i els espanyols ho estan descobrint. I estic segur que aquest és el mal d’estòmec del govern del PP. “No hay bien que cien años dure” diu el refraner castellà i al PP se li acaben els cent anys perquè a l’estat espanyol li arriba la fi del seu poder d’acord amb la matemàtica de la història. S’aferren a Europa, però al seu President li estan sortint, no granets a la pell, sinò floruncos al cervell. És molt greu que a ple segle XXI hagi arribat a Europa una situació política com l’actual. Els polítics en el poder fan com els faraons es creuen divinitats, però les divinitats eren falses i van desaparèixer i aquesta és la por que tenen i veuen que l’horitzó no és tan llunyà com voldrien. Humanament és indigne l’orgull amb que parlen els ministres. Hitler és creia invencible i tothom en renega; Franco, un altre tal, i només no l’ha condemnat el PP, que serà condemnat pel poble sinò democratitza la seva política. Les declaracions que fan ministres i alts càrrecs del partit són totalment fora de to amb l’orgull d’avui jo sóc el que mana, però l’avui no és etern i l’efemeritat del seu temps ja truca a la porta. A Catalunya és l´ultim partit amb un resultat que frega el ridícul i a Espanya, encara poden guanyar però amb un descens considerable fins a la possibilitat que no puguin governar per falta de quórum. La democràcia no és un nom, és una exigència, la llei no és la veritat, és la defensora de la veritat de la llei quan no es manipula. I Espanya no és una unitat política, sinó una unificació, i aquesta circumstància sempre crea problemes. I és aquest el problema que li ha creat Catalunya, que vol unitat, no unificació que és el mateix que esclavatge. I el PP que en prengui nota perquè aquest moviment s’estendrà per tota la pell de brau, perquè el pobles que la configuren també voldran la seva llibertat, diguin el que diuen ara els seus polítics. Catalunya és un exemple i model de democràcia i aquest model que a la vegada és econòmicament creatiu s’imposarà sobre l’actual llei escrita i Espanya podria esdevenir un model polític dels més avançats del món. Espanya necessita que Catalunya no faci cap pas enrere, els  polítics empresonats i fugits són un exemple de dignitat política, poden no arribar a governar, que en dubto, però el seu exemple, com en temps de Roma la sang dels cristians era llavor i força de la nova religió, a Catalunya la presó injusta donarà força al nous polítics per construir el nou estat europeu Catalunya. Des d’on aplaudirà o renegarà el PP? Catalunya, tiomfant tornarà a ser rica i plena…

Sr. Rajoy no es vanaglorii de no acceptar xantatges

El paràgraf  2 de l’article 1 de la Constitució diu:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Sr. Mariano Rajoy, el meu DNI diu que sóc espanyol i per tant ciutadà i coherentment sobirà. I com a tal, tinc dret a opinar, dret recolzat per l’article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altre condició o circumstància personal o social.” I encara més, Sr. Rajoy. L’article 10, 2 ,diu:”Les normes relatiives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i  els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya”. Sr. Rajoy no acceptar els suposats xantatges pot palesar que s’està fent xantatge a un tercer. Amb la Constitució a la mà teniu el deure d’escoltar-me i jo el dret de manifestar-vos la meva opinió. Jo opino que Catalunya mereix ser independent i manifestar-ho. I vos el deure d’escoltar-me i convèncer que la independencia no és possible. I us heu saltat la Constitució i les normes internacionals. Sr. Rajoy, tot el que heu fet contra Catalunya és inconstitucional per què no heu respectat l’article 1. Aplicar l’article 155, seguint la lógica no és correcte, ni lícit i partint d’aquest concepte el xantatgista sou vos. Fer complir la Constitució no vol dir aplicar els articles d’acord amb el que vos voleu, perquè alló que vos voleu, jo no ho vull. Em replicareu amb l’article 16 que diu: “Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individuus i de les comunitats sense cap limitació, quan siguin manifestats,, que la necessària pel manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.” En aquest punt caldria analitzar molt bé qui va alterar l’ordre, el poble silenciós i callat o la policia colpejant indiscriminadament amb les seves porres. Però el paràgraf 2, d’aquest article diu:”Ningú pot ser obligat a declarar quan a la seva ideologia, religió o creences” Sr. Rajoy, podem creure en la legalitat i licitud del vostre comportament, quan no heu acceptat el diàlleg pertinent i que fou demanat? Quan els fets contradiuen les idees fonamentades en la llei, qui ha d’anar a la presó? Les lleis han de complir-se, d’acord però les veus de milions de ciutadans són llei i el compliment rau en escoltar i no ho heu fet. I aquest fet fa canviar el significat de la vosstre frase sobre els xantatges. Podeu ser vos. El compliment de la Constitució no pot mai basar-se en articles que poden desautoritzar-ne altres. I segons el meu entendre, vos ho heu fet. Voldria creure que actuaveu de bona fe, però la història em diu que com a català tinc tot el dret de no creure-m’ho. Hi ha signatures que no s’esborren de la memòria. Sr. Rajoy, crec i espero que la raó i la veritat la tenen les persones empresonades per independentistes i les refugiades a Bèlgica per la mateixa raó. És indispensable ratificar i complir el mandat de les votacions del 21 de desembre, que vos vàreu convocar. No serien un xantatge davant el vostre comportament de no acceptar els resultats? La llei que no és humana, no és llei. 

L’independentisme un corcó de la política corrupta

La diferència entre independència i política rau en el fet que la independència és un dret natural i la política una institució humana i aquesta ha estat possible per la independència. En una paraula sense independència no existiria la política. La història ens ensenya el seu procès manipulat pels humans intercanviant els drets atorgant a la política preferència a la independència. És un efecte normalitzat. I els resultats d’aquesta normalització produeixen les desigualtats humanes en base a les diferències. La independència i la diferència controlades per la llibertat dominada per l’egoïsme. La política, que és una exigència de convivència, controlada per la intel·ligència dels humans, fonamenta l’autoritat com a valor de dignitat, revaloritzant la dignitat personal en consideració al càrrec més que no pas en el individu. Una altra manipulació de la natura amb efectes separadors en la valoració de les persones. La dignitat la dóna el càrrec no la veritat i bondat dels fets i les idees. És la força de l’ego que amb l’ajuda de la força física imposa la voluntat malgrat no sigui acceptada per la col·lectivitat. I apareix una altra suposada coordinadora de la col·lectivitat, la justícia. La seva presència és fruit de la voluntat d’un grup d’humans que redacten les seves lleis sota el pretext que són els representants de la societat. I per donar-li més veracitat convoquen votacions per donar-li poder, votacions en les que la majoria no tenen ni idea d’alló que estan autoritzant i en patiran efectes negatius a molts nivells. Es dóna la circumstància que el procès humà progressa també en altres institucions que no són política, però que la política procura controlar-les per no perdre autoritat. I al costat procès polític sortosament per a la ciutadania també progresen altres instàncies, com la ciència, la cultura, l’economia, la religió i aquestes instàncies ajuden a percebre la convivència humana amb ulls que no són polítics i volen aportar les seves idees i els seus treballs per la la seva millora i la política s’esparvera per què té pànic de perdre poder. I apareix un autèntic corcó, la independència i la diferència recuperades ambdues com drets naturals enfront als artificials. Els polítics que fonamenten el seu poder en la llei i en la força de les armes per governar es troben molt impotents per defensar-se amb la paraula. La seva reacció és apartar de la vida pública als contraris empressonant-los. És la seva victòria d’una guerra que no es presenta curta i que el temps dóna cada dia que passa més poder als nous lluitadors de la independènccia perquè la base de la democràcia està en la voluntat de la veu de la gent. És el procès que viu en l’actualitat Catalunya, amb aparença de perdedor, però amb visió de guanyador. I la visió és de guanyador per què la democràcia no és un procès estàtic com la dictadura, sinó un procès en moviment. Una de les condicions del corcó és la paciència en el seu treball contínuu i debilitant el contrari. L’estat espanyol en la seva relació amb Catalunya ha errat el corcó, la força d’una llei que no té poder rossegador, com ens demostren els fets, pot aplastar però aquest efecte seria devastador davant la democràcia europea. El corcó que veritablement fa mal, no és físic, és psíquic i en l’actualitat la millor opòsició a un sistema polític més físic que psíquic. La paraula amb les armes fereix el cos i l’esperit i els seus efectes són desagradables i condemnables per una democràcia; la paraula afecta directament al psiquic i produeix efectes desanimadors i descontroladors en qui els pateix i és nega a canviar de mètode. A la llarga, perd. El corcó paraula té un avís d’entesa, i el risc està en no acceptar el diàleg. Estic segur que serà l’efecte de l’independentisme català, separar-se políticament de l’estat espanyol.

Poder polític i veu del poble.

 Un escriptor castellà va escriure una  frase, estil de filosofia popular, que sintetitza un consell valuós a l’hora de fer valoracions alienes. “Todo és del color del cristal con que se mira”. L’opinió de les persones, una visió de la veritat. Una acceptació del dret d’opinió. I la sentència és valuosa per que fa referència a les diferents maneres d’entendre una mateixa realitat. I aquesta observació la ratifica la Constitució espanyola defensant el dret d’opinió dels ciutadans. Dissortadaamednt alló que ensenya la filosofia popular i la Constitució ratifica, massa sovint la política espanyola ho oblida olímpicament. La meva visió personal em diu que a l’estat espanyol no hi ha cap més òptica que la del govern i d’acord amb ella s’aplica la llei com si es tractès d’una veritat absoluta. I aquest comportament és greu per les consequències que comporta. El poble pot opinar, però no pot defensar amb la seva presència les seves idees perquè la política opina que la presència és un enfrontament violent i físic. I que fa el poder polític enfrontar-s’hi amb la força de les armes enviant la policia o la guàrdia civil amb  el gravàmen de no haver fet cap pas per entaular el diàleg. La presència física defensant una idea és violència quan alló que de veritat és dir-li a l’autoritat aquesta és la nostra opinió i parlem-ne. I el greuge és més escandalós quan el govern ha rebutjat el diàleg amb els representants directes escollits democràticament. I és en aquest aspecte on el Govern del PP en relació a Catalunya està en fals i aleshores busca testimonis on no n’hi ha emparant-se només en la policia que parla només dels interessos de la seva òptica. La pèrdua d’un ull per una bala de goma disparada per la policia no és argument. El risc de mort d’un ciutadà provocat pel mal tracte d’un policia i salvat per un metge d’entre el públic no té importància. Francament el color del cristal del Govern del PP no és altre que el negre per no veure-hi. Però dissortadament aquesta pràctica no és un fet aïllat. No complir sentències del Tribunal Constitucional favorables a Catalunya, qué significa? No fer cas d’advertiments de la Comunitat Europea que vol dir? Per què el Govern del PP i el Tribunal Constitucional no valoren les opinions del poble i d’especialistes en la matèria quan es manifesten contràries a les seves decissions? No és només el problema amb Catalunya, que és un escàndol democràtic sinò també amb altres comunitats autònomes. Quan a la realitat vigent de Catalunya hi aportem paraules de polítics de l’estat, de premsa, dita nacional, de persones qualificades ens adonem d’una persecució orquestrada que no fa res més que demostrar una filosofia basada en l’odi i l’enveja. I per aquest camí no es va enlloc. Només es preten eliminar un poble que no pensa com ells però que dissortadament sense ell económicament no poden viure. Tres cents anys de persecució, contestats amb treball i solidaritat són incapaços d’obrir els ulls i ser agraïts al menys començant a parlar. Dissortadament la filosofia popular té molta raó quan dia “on no n’hi ha no en raja”. I, malgrat la política espanyola i la justícia, aquest tracte contra Catalunya és inconstitucional. Hi ha una altre filosofia popular que diu “no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure”. Dissortadament la democràcia és lenta, però sortosament arriba a port, per què la veu del poble també és llei i aquesta llei és la que han de complir els polítics i l’obliden olímpicament. Però l’oblit té un fi i la democràcia compleix.

La meva llibertat és camí d’independència

La consciència de ser de cada persona és la meta d’arribada per bastir col·lectivitats. Només amb persones intel·ligents, convençudes i racionals és possible estudiar models d’organització social i al segle XXI aquesta capacitat, que és un dret, es inquestionable perquè la societat no és immutable en el model polític sinó progressiva i reformable. I aquesta és la idea que la història porta milers d’anys portant a la pràctica. Un model global de política com es preten a la Comunitat Europea no significa estabilitat sense millores sinò reformes constants per fer més creïble la convivència entre les persones. La política no és un model de convivència és un servei que ha de portar a la realitat de la prosperitat de les persones que configuren cada model. En la història està demostrat que la immobilitat no és la norma i una ullada al món ens en convencerà. El territori pot esdevenir un motiu però no una raó convincent. Un territori és necessari perquè un conjunt de persones puguin desenvolupar un model, però el territori pot ser canviant i els canvis territorials fins els nostres dies tenen una raó, les armes. La guerra al segle XXI no hauria de ser causa de configuració de models, sinò defensa de la pròpia llibertat de les persones, que configuren una col·lectivitat, en cas de ser agredides per la força. Tal com es preten presentar Europa com una democràcia consolidada, les armes hi són sobreres, però nacions europees tenen en la fabricació d’armes una de les entrades de divises més significarives. El comerç de les armes, a ple segle XXI, encara és base de poder, tota una contradicció amb el model democràtic que es diu implantar. La presència de les armes en mans de les forces, dites, de segueratat, és una coacció a la meva llibertat. Una de les coaccions es palpa quan un policia li diu a un català “háblame en espanyol” sense tenir en compte que amb la Constitució a la mà, jo català tinc el deure de conèixer l’espanyol i el dret d’emprar-lo, no el deure. Ens trobem amb greus contradiccions quan les forces de seguretat es posicionen en contra dels drets dels catalans, com és la defensa de les seves llibertats i una de les llibertats és el dret a decidir el model de convivència. La posada en pràctica d’un nou model de convivència necessàriament necessita un diàleg obert, intel·ligent i raonat entre la col·lectivitat que vol ser independent i la col·lectivitat de la que es vol segregar per motius raonables i drets naturals. I negar-se a dialogar és una demostració d’incapacitat dialogant per convèncer el contrari.I es respon amb la força. Alló que ha fet i fa l’estat espanyol amb Catalunya, sense respectar els drets de les persones a decidir el seu futur. El que s’està vivint a Catalunya i a Espanya, avui a ple segle XXI, és una manipulació descarada dels drets naturals i una usurpació del poder natural per part del poder polític per impedir l’exercici de la llibertat, dret fonamental i bàsic de les persones des de la seva primera aparició al món. Francament com a persona i ésser natural racional em sento traït per la política espanyola que no em permet decidir el meu futur dialogant amb ella per escollir alló que és millor per ambdues parts. I em pregunto, el model democràtic de convivència té solucions per què dos estats convisquin junts en harmonia i solidaritat respectant la mútua llibertat? Potser el problema polític del segle XXI rau en el fet que la democràcia encara no s’ha desenvolupat amb prou claretat per facilitar les convivències entre pobles. Negar-se al diàleg, és negar-se a ser demòcrata perquè la veu del poble es progressista i la base de la democràcia és la veu del poble.