Home i dona tenen els mateixos drets

Les diferències físiques no són signe de desigualtat en la veritat humana, són exigències d’una realitat de convivència. Només aquestes diferències fan possible la continuitat de la humanitat. I el deure és tant de l’home com de la dona. Des de la meva creença en un Déu creador tinc la seguretat que la millor imatge de Déu de la humanitat està en la veritat de l’amor creador d’un altre ésser humà. I aquesta realitat és impossible sense la unió d’un home i una dona. És, per a mi incompensible, que la humanitat en el segle XXI, hagi de manifestar amb manifestacions i vagues el mandat primer de pobleu la terra i organitzeu els pobles. No hi trobo cap altra explicació que la manipulació de la llibertat en la diferència per part dels homes. Ho he dit i escrit moltes vegades i ho continuarè escrivint que s’ha manipulat el missatge de l’arbre del bé i del mal i en particular la famosa poma. Alló que veritablement s’ha manipulat és la comprensió i la veritat de l’amor, que és imprescindible per a la subsistència humana. I dissortadament a ple segle XXI la subsistència que ha de ser obra de l’amor ha canviat de protagonisme i és obra del diner. El diner dóna poder i dignitat i en aquesta filosofia també hi ha representada la dona. I el problema, per aquesta circumstància, s’agreuja però aquest greuge ha provocat que la part més perjudicada, la dona, hagi aixecat la seva veu amb més  força reclamant el seus drets. Per què en la subsistencia de la humanitat els deures han de compartir-se. No n’hi ha prou amb l’acte d’amor per engendrar, hi ha altres accions de les que l’home s’ha inhibit massa i la dona justament reclama la paritat. Paritat en l’engendrament, paritat en la manutenció, paritat en l’educació i paritat en el treball que possibilita el benestar. I en aquesta filosofia la veritat de l’home hi té i ha tingut al llarg de la història molt a desitjar. El dia internacional de la dona que se celebra, avui, 8 de març no és una festa i tal dia farà un any, és un missatge de la igualtat i dels deures, que home i dona, han de compartir per assolir una convivència pacífica en la familia, en la comunitat, en la nació i en el món. Per què la familia, la comunitat, la nació i el món no assoliran els seus objectius sense l’aportació de l’home i la dona. I aquella dita tan corrent de la dona a la cuina a rentar plats, al segle XXI no té raó de ser perquè a la cuina hi ha de ser ell i ella. I la cuina és la continuitat del benestar familiar, el benestar de la col·lectivitat, el benestar del país i el benestar mundial. Per que la pau si no la treballen dones i homes no serà mai verdadera. Però cura, l’experiència ens parla de la masculinització de dones en el poder i aixó és un risc d’augmentar diferències, com també ho feria la feminització d’homes. Només el respecte a la identitat física i psíquica de les persones en les seves diferències en base a una bona intel·ligència farà possible la pau. Benvinguda la lluita femenina per la igualtat, igualtat a tots nivells en la creació del benestar familiar, comunitari, nacional i internacional. I en aquesta lluita hi és capital l’economia on dones amb poder, avui, no fan cap honor als drets del feminisme. Exemple el Fons Monetari Internacional i Ministeris espanyols. Només les dones alienes al poder, les del poble, poden orientar la lluita per assolir els objectius. El dia Internacional de la dona ha de donar una nova orientació en la igualtat de drets.

L’estat espanyol i els drets humans

Article 1, de la Declaració Universal dels drets humans: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.

Llegint comentaris de la premsa i escoltant els audiovisuals, sovint em fa la impresió que el comentarista, sigui ciutadà normal o amb poder, es pensa pertànyer a una altra galàxia i per aquesta raó no l’obliguen a ell, les lleis humanes. La manera com es tracten des de la política i el poder econòmic la dignitat i els drets, fa pensar que els ciutadans no són éssers humans sinò simples éssers naturals dels que en poden fer alló que vulguin. Sortosament molts d’aquests ciutadans maltractats palesen que saben raonar i que tenen consciència i amb les seves idees demostren com s’assoleix la fraternitat. Dissortadament la política espanyola no és una escola de fraternitat , ans tot el contrari. Les lleis no esdevenen salvaguarda de la dignitat de les persones sinò un missatge de com es pot esclavitzar manipulant-les. La dignitat d’una persona és una demostració d’haver asol·lit la integritat, donant una imatge d’equilibri físic i psíquic en els seus actes i en les seves idees en la direcció de germanor universal.

I la política espanyola no porta a aquest objectiu, tot el contrari ajuda a l’odi i a l’enveja entre els ciutadans amb el vist i plau de la política i les lleis. S’escolten i es llegeixen afirmacions de polítics que són verdaderes invitacions a la violència i fins i tot al crim defensant que hi ha mares que no tenen dret a infantar. Es llegeixen i s’escolten verdaderes ofenses contra jubilats que amb el seus treball i esforç adquiriren el seu pis o casa. Es llegeixen barbaritats en boca de polítics defensant que els sense treball que viuen amb els seus pares i aquests tenen uns ingresos gairebé mileuristes, aquells han de perdre la minsa ajuda que reben. Dissortadament la política espanyola no és cap model en relació al respecte a la dignitat i drets de la persona perquè no milers, sinó milions viuen en una pobresa alarmant, mentre es destinen milions a fabricar armes i a guardonar als rics que monten empreses perilloses per a la societat, com el cas del Castor. La imatge de la indignitat que condemna aquest article no es té en compte i s’afirma que el país va bé  quan l’estat, sense vergonya, confessa que no hi ha diners per garantir la pensió dels jubilats. On és el respecte a la dignitat i als drets de les persones que per naturalesa totes són iguals? La imatge del país posa en dubte que els responsables del benestar emprin la raó i la consciència, més aviat les han substituit per l’egoïsme, i la fraternitat no regna en l’estat espanyol. Només la forma com el President del Govern contestava al diputat català palesava quina és la qualitat dialogant de la política, que no savia estar a l’alçada de la racionalitat per el to de violència de les paraules i dels gestos. I per més inri corre per les xarxes la seva imatge demanant signatures contra una comunitat autónoma. Llastimosament és alarmant que el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans no aprobi la realitat de la política espanyola en general. I per adobar-ho més, l’economia espanyola frega el debacle. Si el primer article en surt tan malparat com en sortirà la resta?

Sr. Rajoy i si repassèssim la Declaració Universal dels drets humans?

Fem una ullada abans al que diu la Constitució espanyola en el paràgraf 2 de l’article 10: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Un.iversal dels drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya” Crec endevinar que existeixen drets i llibertats que la Constitució no reconeix i que només es tindran en compte els reconeguts. Però l’article 30 de la Declaració Universal dels drets humans no ho interpreta igual.Llegim-lo:”Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats  o a realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.” Es despren clarament que tots els estats signants estan obligats a complir els enunciats de la Declaració. Una pregunta, la política del PP s’adapta com cal a la Declaració Universal? La resposta està en com es compleixen cadascun dels articles. Però abans, Sr. Rajoy, no estaria malament una ullada al Preàmbul, que com en totes les Constitucions, acostuma a ser la seva filosofia bàsica. I en la lectura hi descobreixo un seguit de retrets que es poden fer a la política actual espanyola. En el primer considerant s’afirma que els drets han de ser iguals i inalienables perquè són el fonament de la llibertat, la justícia i la pau. Els dos adjectius són molt clars, iguals i inalienables, els mateixos i no es poden destruir. És veritat? Les manifestacions al carrer i les vagues diuen que no es compleixen. En un altre connsiderant és va més lluny reconeixent que hi poden haver rebelions provocades per una política injusta, rebelió contra la tirania i l’opressió. S’ha tingut en compte que Catalunya ho pot justificar i no s’ha previst? El tracte rebut per Catalunya pot ser i és, sortosament, considerat com una vulneració dels drets humans. En aquest punt, parem esment en l’article 1: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. En el tracte amb Catalunya fa la impressió que no tots els humans estant dotats de raó, ni de consciència si parem esment en les formes. Tal vegada els governants i els policies deixen de ser humans i poden actuar amb l’odi, com demostra el famós “a por ellos” i el ferits del 1 d’octubre, com ha visionat tot el món?. Jo pregunto, reconec que sóc limitat, el compliment de la llei permet tractes inhumans, no fraternals com recomana la Declaració Universal dels Drets humans? Dissortadament en els nostres dies s’escolten i es llegeixen afirmacions francament inhumanes pronunciades per governants, persones de la justícia i del món econòmic que demostren una manca d’humanisme incomprensible. Procurarè reunir-les. Una manca de respecte insultant a la Declaració Universal dels drets humans. No tinc més espai, però hi ha molts articles a analitzar, estudiar, dialogar i reflexionar. Amb el document a la mà és el gran retret que es pot fer a l’actual política espanyola i europea.

El pensament és lliure

Article 19 Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres. (Declaració universal dels drets humans).

La grandesa de la llibertat la rubrica la facultat d’equivocar-se. El pensament únic és un error i un atemptat contra la humanitat i la seva convivència. Sense llibertat de pensament no és possible el progrès i equivocar-se no és sempre un mal. Sovint és el principi d’una veritat. És el missatge de l’arbre del bé i del mal del llibre bíblic del Gènesi. Atemptar contra la llibertat de pensament de les persones és l’enderrocament de l’estructura social, perquè el pensament és integrant de la fermesa de la seva base.Quan una institució social, que forma part de l’estructura de l’edifici, no accepta el dret de pensar diferent, està començant la destrucció de l’edifici, que és la convivència. I les institucions formen els diferents depertaments amb funcions concretes i pròpies i una d’elles consisteix en la fermesa. Quan una de les institucions s’auto-atorga la responsabilitat de tot l’edifici comencen les esquerdes. Obviament que existeix una institució fonamental que té per missió el correcte funcionament de totes les institucions, que és la política, però tenir responsabilitat no significa ser veritat única.I és precisament la política l’orígen dels mals d’una convivència perquè al declarar-se veritat imposa pensament únic que es converteix en el fre del progrès. I tot neix d’un intercanvi egoïsta de funcions. I en aquest intercanvia hi trobem la causa dels desequilibris. Es dóna més importància a l’estructura i departaments que no pas a les persones que són els subjectes de l’objecte hábitat de convivència. I el mal esdevé més perillós quan la política converteix l’estructura total en el seu departamento envaïnt les funcions dels altres. Trobo inacceptable que la funció de promocionar es converteix en assimilació d’alló que es promociona. M’explico, promocionar i procurar que l’ensenyança compleixi les seves funcions, no significa que la política programi l’ensenyament, tant els continguts com la seva pedagogia, és un error gravíssim que s’està cometent en l’estat espanyol. I el que succeix en l’ensenyament ho trobem també en l’economia, la cultura i altres. La política no és cultura encara que sí existeix una cultura de la política que els polítics han de seguir perquè la filosofia, i  la cultura de la política és filosofia, és funció pròpia dels pensadors. I de la mateixa manera que actúa la política en relació amb les altres institucions, actúen aquestes amb interferències inútils si no és la seva funció i útils quan en les diferències s’hi  creuen relacions que són comunes i aleshores és obvi el diàleg. Senzillament les diferències hi són amb la seva veritat, per coherència la relació és necessària però dialogada, no imposada. I aquesta és la base de la democràcia que la política espanyola no enten. Si l’entenguès el diàleg seria la normalitat i la intel·ligència, el resultat. Però sempre tenint present que totes les persones, sigui quina sigui la seva missió, fonamenten les necessàries relacions socials en la llibertat de pensament i la paraula. Cap institució té per naturalesa poder absolut sobre les altres. El poder que tenen està supeditat a la missió encomenada. I massa sovint no existeix la filosofia social de les relacions humanes der convivència. Un exemple claríssim, el problema polític de Catalunya.

Més respecte a la democràcia

Sense pertànyer a cap partit polític, però en esperit sent polític, desde la talaia hunmana no calen potents telescopis per descobrir que a l’estat espanyol s’està jugant perillosament amb la democràcia. És veritat, que com la vida, la democràcia és un joc, però cal que els jugadors siguin veritables jugadors i les lleis siguin reglament creïble. I dissortadament el dubte assenyala uns i altres. Aleshores els partits es juguen malament i les trampes estan a l’ordre del dia. I és de molt mal jugar un partit quan l’egoïsme, altrament corrupció, interpreta les lleis i els jugadors cometen una falta rere l’altra amb perill de lesionar quan no lesionen. I aquest partit s’està jugant avui a l’estat espanyol. Hi ha qui es creu un déu amb les lleis a la mà sense comprovar si l’aplicació d’un article en contradiu un altre més prioritari; hi ha qui està empresonat o refugiat a l’estranger perquè creu que la voluntat dels ciutadans és llei perquè són sobirans segons la Constitució i entre les dues orientacions hi campa l’odi com factor de desordre social i polític. I aquesta guerra legal d’interpretacions contradictòries la gent senzilla que vol viure en dignitat se sent manipulada i desprotegida sigui o no independentista. I alló que és incomprensible és que ambdues parts diuen que són demòcrates. Penso que els hi falta molt de camí encara. Clarament i oberta em considero independentista i defenso els polítics que escolten la veu del poble i són coherents. No entenc aquells  que necessiten lleis per tenir raó. És el jugador de la no democràcia. I francament el joc entre Catalunya i Espanya no és democràtic perquè no  es juga en igualtat de condicions. Un és jugador i àbitre i l’altre només jugador i sancionat. Quan en un estat l’acció política té com a consequència l’enemistat d’una part de la nació que governa, es dedueix lògicament una aplicació esbiaxada de la llei i l’estat té l’obligació si vol ser bon arbitre-jutge de palesar la seva veritat de governant i la part enemistada, el deure de valorar el seu perquè. I si ambdues parts diuen que són demòcrates que ho demostrin parlant. I aquí hi trobem el desllorigador que l’estat odia, malgrat subtilment manifesti el contrari. I és culpable perquè no s’ha parlat i ni tan sols ho ha intentat. Les seves suposades bones ofertes se les ha emportades el vent. Més respecte a la democràcia. La llei no és democràcia és una servidora i quan el servei és defectuós, denuncia on hi ha l’error. I des de la meva humil talaia està en el Govern d’Espanya. El temps ho dirà i com s’ha complert la llei també. Perquè la Constitució, que és l’argument, esdevindrà, no ho dubto, boomerang.

La dona creadora de la història, una lliçó bíblica

El dia 8 d’aquest mes se celebra el Dia Mundial de la Dona i un dels seus actes serà una vaga reclamant la igualtat de drets en el treball. No sóc historiador, ni persona de lleis, ni feminista. Desitjo ser una persona digna. No pretenc en aquest comentari fer una classe de religió. Senzillament exposar com intueixo en la Bíblia el protagonisme de la dona en la història. Un és el tema central: Déu creà la humanitat a la seva imatge, i la creà home i dona, en igualtat de drets i deures. Ell i ella reberen el missatge d’estudiar el seu entorn, organitzar-se i poblar la terra. En aquest missatge hi apareix l’arbre del bé i del mal. I aquí comença injustament la discriminació de la dona. Però, a la vegada, el descobriment del seu protagonisme que dissortadament fou manipulat per culpa de la poma i de la costella. Què era el Paradís Terrenal? Senzillament el món natural. Quin era l’arbre del bé i del mal? Senzillament la humanitat creada lliure i en aquesta circumstància hi ha l’explicació. Eva amb la poma li va dir a Adan que l’estimava i al  descobrir l’amor s’adonaren que no eren déus sinò éssers mortals. Però aquest descobriment el segueix una promesa, que una altra dona obrirà les portes del Paradís Etern, que és l’objectiu del Terrenal. La història de la humanitat regulada per l’amor de dues dones, amor que sublima la maternitat. Elles porten al món els protagonistes de la història. Eva obre la història terrenal, Maria obre la porta de la història eterna i entre les dues dones, moltes d’altres que hi aporten els seu amor entès d’acord amb l’exercici de la seva llibertat. La llibertat tant en l’home com en la dona explica el per què del bé i del mal, amb una peculiaritat que tant la dona com l’home tenen en la intel·ligència la capacitat per pensar i regenerar-se. El missatge era d’igualtat. I no s’ha respectat, per què? Per l’egoïsme de ser superior i divinitzar-se.

I la dona esdevingué inferior i fins i tot esclava. Però la Bíblia ens ensenya com, malgrat la marginació, la dona contribueix en el procès històric. I des de la humiliació, però segures del seu esperit, han estat decissives i clau en moltíssims moments en que la societat anava a la deriva i una dona agafant el timó redreçà el curs de la humanitat. I en aquest procès la dona tenia una arma molt poderosa, el seu concepte de l’amor i la seva capacitat física d’atracció. També és veritat, que lliure com és, la seva influència ha actuat en bé i en mal, perquè ella també n’és arbre. Però alló que l’home no ha pogut fer mai és fer progressar la convivència al marge de la dona. Sortosament sembla que al segle XXI el procès d’gualtat de drets i deures es va assolint, malgrat mancances. Per aixó la vaga anunciada pel dia 8 d’aquest més. Personalment amb aquest escrit reconec que hi tenen tot el dret i denuncio i critico les manifestacions de polítics (homes i dones) que les han tractades fins i tot de comunistas i quelcom pitjor. Demano al PP i Ciutadan’s que reflexionin perquè el futur polític del país està en   mans de les dones que pensen, opinen sense por a equivocar-se perquè no hi ha progrès històric que no hagi començat en un error. És un avenç per a la humanitat que la dona cada dia sigui més protagonista, però amb una advertència que no s’empeltin de l’egoïsme masculí. Desitjo que el dia mundial de la dona sigui un himne a la llibertat. En un altre article comentarè com en la bíblia la dona demostra el seu protagonisme.

Manipulació política de la mort

En el mon actual la mort és arma de poder, no és l’adeu amistós al temps per entrar a l’eternitat. I quan dic eternitat em refereixo evidentment a la vida eterna en Déu i també al bon record etern de la persona que ens ha deixat. I és precisament la reflexió sobre la mort als nostres dies que més em convenç de la necesstat d’un ésser superior, no temporal, que faci justícia. Per naturalesa els éssers humans neixen per ser dignes i feliços i no ser tractats indignament com moneda de canvi de transaccions econòmiques i de poder polític. No puc entendre com per mantenir uns dies de poder se sacrifiquen milers de vides innocents. Defensar el dret natural de les persones és avui dia considerat com una mesquinesa i una pobresa d’esperit i un tret al cap no és sancionat com caldria. Prefereixo ser tingut com un pobre home defensant la dignitat del ser humà pel sol fet de ser-ho que no pas ser tractat com un benefactor de la societat eliminant els meus enemics. La mort gaudeix d’una categoria impagable, tothom l’ha de rebre, nin gú se n’escapa.. La bondat o maldat de la seva presència depèn de com arriba o es fa arribar. És veritat que és imprevisible, però també pot haver estat convidada. Peró alló que personalment em repugna és que sigui imposada, encara que sigui per sentència de jutge. Hem celebrat no fa massa dies els 90 anys dsel bisbe Pere Casaldàliga, que ha patit cinc atemptats. En un d’ells el sicari va errar el tret i matà a l’acompanyant. Un altre dia, el sicari que havia de disparar-li el tret quan passava pel seu costat, el bisbe li va somriure, com somreia a tothom i el sicari es trobà impotent i no disparà. Ho va explicar el mateix sicari a l’haver complert els anys de presó pels seus crims. Una paraula, una encaixada, un somriure poden ser situacions molt eficaces a l’hora de fer reflexionar. Una sentència de jutge que condemna a la presó o a mort, no fa reflexionar, desespera i al sortir de la presó és continúa criminalment. Ho he explicat altres vegades. La filla d’un assessinat per un membre d’IRA, quan aquest recobrà la llibertat, ella va fer els impossibles per parlar-hi i acabada la conversa la filla va concloure, possiblement jo hauria fet el mateix en la seva situació. Ni ha més d’exemples que dissortadament no coneixem i allargaven la mà al seu enemic i com Crist clavat a la creu perdonaven, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Els que ordenen bombardejar sí ho saben i si les vcíctimes són nens i nenes d’un hospital, són trofeus de guerra, quan en realitat són crims contra la humanitat. És inaudit que un dels negocis que fa guanyar més diners als estats és la indústria de l’armament i Espanya no és innocent, malgrat s’escudi darrera el crit de “Santiago y cierra Espanya”. És molt significatiu que la ministra espanyola de defensa manifestès que l’exèrcit estava preparat per envaïr Catalunya. Ho ha fet la jusrtícia, també les dites forces de l’ordre amb centenars de ferits, però la invasió que els catalans demòcrates esperem és la invasió de la paraula de la dignitat. I per aquesta invasió el Govern Espanyol no està preparat. La imatge de la mort també s’ha passejat pel tema de la independència catalana. La mort que fa justícia és aquella que obre la porta del repós etern i estampa en la imatge de la societat la dignitat humana. I la dignitat és l’encaixada d’una paraula intel·ligent, solidària i creïble. I la mort, la signatura.