El JO absolut

En la història desenvolupada en el  temps res és absolut, tot és relatiu. Però el concepte és una realitat. Una realitat que diferencia entre alló que és temporal i la possibilitat de l’atemporalitat, que acostumem a definir com eternitat. Personalment  em fascina el fet de que la humanitat inclogui aquest concepte en el seu vocabulari. Forçosament ha de tenir sentit i explicació. Una de les realitats que em porten a acceptar la seva veritat és el comportament humà que des de els temps prehistòrics certes persones s’autoatribuexin la competència de ser déus. L’autodefinició de divinitats històriques és una realitat que em porta a la conclusió que sense l’existència d’un Déu etern no seria possible el desig de déus temporals. I si analitzem el curs de la història ens adonarem de la continuitat d’aquest fet. El concepte de ser déu és un concepte tan excepcional que esdevé imprescindible per l’assoliment del poder. I malgrat l’ateïsme dels nostres dies negant la paraula, els fets la confirmen. No es declaren déus, perquè no es porta la religió, però si actúa amb formes de poder absolutista amb l’embolcall de la democràcia. En realitat, una  gran hipocresia de la història. Sortosament hi ha moltes persones que es declaren atees de paraula, però de fet demostren la seva realitat, perquè són persones dignes, creïbles justes i solidàries. Són persones del poble, no del poder. La política professa el  jo absolut basat en un argument temporal com és la llei, que sempre ha estat i continuarà sent efímera, convertint-lo en la justificació de negar la dignitat de massa persones. No accepten la divinitat per sentir-se alliberats a l’hora de precessar imatges divines, com és cada ésser humà. Els éssers humans no són absoluts però tenen projecció absoluta i el poder dels humans ho nega per tenir les mans lliures per portar a terme les seves idees religioses que practiquen mentre afirmen que no hi creuen. Negar la projecció absoluta de l’ésser humà és pervertir la història per negar-li el seu procés de progrès. El progrès no és possible sense la veritat d’un desig de projecció indefinida cercant la infinita. I aquest procès el nega el déu de la història del segle XXI ussurpat per l’economia. La gran economia, com ho demostra la imatge de la humanitat actual, ha esdevingut la gran enemiga de les persones, divinitzant-ne unes poques dignificades pel seu poder i condemnant la gran majoria a la indignitat. S’està pervertint la realitat de l’ésser humà creat a la imatge divina. I és precisament aquesta concepte, que desde la pobresa i la senzillesa, em porta a defensar la projecció a l’absolut etern de la humanitat. Em moc en el món del misteri que la ciència no pot demostrar,  tampoc negar però que els seus descobriments ens hi apropen amb l’existència de genis que amb les paraules neguen perquè no ho poden demostrar però que els fets ens diuen que en aquell geni hi opera un misteri que explica la seva grandesa humana i científica. Humilment, però convençut, confesso que la gran Constitució de la humanitat és l’evangeli de Jesucrist. Si no existís seria necessari inventar-lo.

Persones dignes

Ser una persona digna és la condició fonamental per poder constituir una societat en pau. Quan aquesta pau no existeix, la conclusió no es fa esperar, no es respecta la dignitat de moltes persones. La base de les guerres respon al poc respecte a la persona. Una persona digna, sigui cristiana o no, és imatge de Déu. Moltes persones no ho saben i ho són. La imatge de Déu, avui, segle XXI, en el món fa nosa. I fa nosa perquè és una acusació directa a la corrupció moral, económica, política, religiosa, cultural i social. El món del segle XXI aparta Déu de la seva vida i per aquest motiu fa impossible la vida a les persones dignes, que són la seva imatge. La política mundial és atea i la proba la tenim en la gran majoria de gent que mort cada dia pet la injsutícia de les armes i per la manca d’aliments. És una llàstima però avui la dignitat es fonamenta en els càrrecs i els èxits, no en el dia a dia de la vida. Un pobre sense sostre amb tota certesa és més digne que un governant. Un tot manta amb tota seguretat pot ser més digna que un gran comercial. És alló “del color del cristal con que se mira”. Avui la dignitat està en els èxits no en la defensa de la vida i no en la lluita diària. Una pobra mare que es prostitueix per donar pà als seus fills és més digna que molts d’aquells que es donen cop al pit en un banc de les esglèsies

. El gran problema de la societat del segle XXI no és el terrorisme, és la manca de respecte al dret a ser digne. I aquest poc respecte és causa també del terrorisme. I aquesta referència continuarà estant vigent mentre la indústria de les armes sigui una font de riquesa pels estats més poderosos del món. La pau no la proporccionaran mai les armes. On predomini la força de les armes sempre hi haurà persones que se senten marginades i es rebel·len. I els governants no analitzen mai la causa de la rebelió sinó que amb la llei, que el poder s’ha

donat, condemnen injustament perquè la primnera raó de la injustícia rau en la manca de la paraula. Dissortadament, avui, la paraula de l’innocent no té valor, és argument en contra. I les presons n’estan plenes. I la història ens recorda la mort de massa presos innocents. Els predicadors de la pau han estat víctimes de la justícia humana. Jesucrist és l’argument més emblemàtic . Gandy, Luter King els noms més reconeguts internacionalment. Però, avui dia, a les presons hi dormen innocents per defensar una idea dels drets dels pobles. Xirinacs, no va morir a la presó, s’immolà ell per la pau del món, però va patir la injustícia de la presó. La política del segle XXI no és la política de la gent, és la política de l’economia i davant del déu diner la bona persona perd el seu valor. I la pau només serà veritat quan totes les persones siguin respectades pel valor de la seva dignitat.

Sr. Rajoy, és veritat que sou el meu president?

El meu DNI és espanyol, però no me’n sento. No sóc enemic d’Espanya. Però les vostres paraules em fan deduir que no tinc el deure d’obeïr-vos. I els vostres fets em diuen el mateixx. Segons la Constitució quan anem a votar el vostre vot i el meu tenen el mateix valor, però no el mateix sentit, obertament contraris. Però la Constitució diu de mi, com de vos, que sóc sobirà. El sobirà aproba les lleis i atorga poder. El meu vot no us l’ha donat i malgrat tot actueu com a president meu. No teniu majoria absoluta i sou el meu president perquè un o altres partits us recolzen. D’acord perquè junts constituiu la majoria necessària. Però vos no penseu igual quan no accepteu el meu vot independentista, que per votació, es majoria a Catalunya. I no ho accepteu. Que no és sobirà el vots dels catalans independentistes? Siguem coherents. A Catalunya el vostre partit és a la cúa i no us volen com a governant. I la Constitució ens dóna la raó i la complim, cosa que vos no feu. El governant ha de ser un exemple net davant la llei i davant el sobirà. Ho sou de net? Personalment, no em sou creïble. Les lleis en una democràcia abans de la força intervè la paraula. I vos actueu al revés. La vostra paraula protagonista és el NO. La negació total. El gran país que és Espanya segons vos, fou però ara no ho és. Per què? Us hi heu dedicat mai a esbrinar-ho? La llei no és el camí, ni l’argument. El camí és la dignitat de la gent. La dignitat la teniu en quan sou persona, no com a governant. El governant exigeix una persona digna. I la que no parla amb tothom no ho és de digna. Parlar no vol dir imposar, vol dir cercar arguments per solucionar problemes. I quan parlem de problemes no hi ha límits. Les lleis són per ajudar a trobar-hi solucions, no per condemnar de sortida. La independència és un dret natural de les persones i conseqüentment dels pobles i no hi ha cap llei que tingui poder sobre el pensament independentista. I l’estat espanyol aquesta condició se la salta en nom de la llei. I esdevè un comportament antidemocràtic contrari al procès històric del segle XXI. D’acord amb la filosofia  democràtica quan el poble sobirà s’expressa contrari a la llei, aquesta no és vàlida i ha d’adaptar-se als moments històrics. Per aquest motiu en el títol d’aquest escrit us pregunto si de veritat sou el meu president. I, em sap molt greu, ho sou per què sóc demócrata, però com a demócrata no tindreu el meu vot. Sincerament, no sou un president creïble i vos, per més inri, sabeu perquè.

Les lliçons de la història són per estudiar-les

No hi ha cap procès històric que directament o indirecta no hagi patit problemes. El seu desenvolupament ple d’obstacles assoleix els seus objectius d’acord amb les relacions “pensaments i sentiments”. Per una banda la intel·ligència i per l’altra la passió. La superioritat d’una o altra hi incideixen amb força. La realitat demana una racional entesa. La lógica del raonament és imprescindible. Senzillament vol dir que quan la passió proposa un objectiu, si la intel·ligència el considera vàlid, es portarà a bon port. Si pel contrari no l’aprova, es genera el conflicte. I en política aquest problema no és nou, per freqüent. Quan un dels oponents és bàsicament sentimental i l’altre és més equilibrat el problema es complica per les decissions del més fort políticament i es multiplica per la manca de diàleg. I comença la guerra bruta, que no s’acabarà sense la intervenció de tercers. Francament, és el conflicte Espanya- Catalunya. Sortosament la llum de l’esperança d’una solució creïble ha començat a sortir per l’horitzó de la història i favorable a Catalunya. Però la lògica intel·ligència haurà de fer molt de camí encara. Les lliçons hi són, cal estudiar-les i portar-les a la pràctica. Comença el joc dels alumnes aplicats. Voler. I en la política espanyola aquest voler té un no. És difícil reconèixer els errors, que se n’han fet i molts. “Cada fraile que tome su vela” diuen a les Espanyes. No és un mal consell. La llum és necessària per descobrir la veritat. I la veritat està en els drets dels pobles i de les persones. Quina és la capacitat d’intel·ligència dels drets? Quan un dret és superior a la llei? Quan la llei és verídica i creïble? La veritat de la centralitat històrica inclina la balança. I el subjecte de la història és l’ésser humà per conseqüent en ell rau la centralitat. Posar-la en la llei o en el diner és contrari a natura i la porta oberta als conflictes i a les manipulacions. La política del segle XXI no és cap exemple de credibilitat per la seva veritat. I en aquest ambient, quin joc hi tindrà el problema català?  Ha començat un joc entre tres. Un joc  democràtic que ha de posar en evidència davant el món la filosofia política d’Europa. I ho ha de fer perquè el problema català ha desvetllat les mancances i febleses d’un poder polític que perd credibilitat i força davant d’altres potències mundials que emergeixen i si Espanya vol ser un model democràtic convincent en el procès històric de la humanitat ha de fer un seriós reciclatge en el seu organigrama i adequar-lo a les exigències de la humanitat. La història camina, encara que lenta, cap el poder dels pobles. I aquesta lliçó els independentistes catalans la tenim molt apresa i assimilada. Òbviament es la filosofia dels drets humans que totes les instàncies polítiques, religioses, econòmiques, culturals i socials estan obligades a seguir. És la lliçó de Catalunya al món. Així ho veig i així ho entenc i defenso.

Sr. Rajoy, Catalunya independent salvarà Espanya

M’agradaria escoltar “la carcajada” que emetreu si llegiu aquest comentari. Però encara us dirè més, el President de Catalunya serà Carles Puigdemont. És el futur polític que us espera. Dóna la impresió que el trumfos a Europa estan de la vostra part. Però tenen data de caducitat. I la tenen per culpa vostra pel deute que durant el vostre govern heu generat. Amb el producte interior brut no podeu pagar ni els interessos si us ho exigeixen. I el poble espanyol comença a estar cansat de la vostra política. No teniu diners pels pensionistes i apugeu un 13% al President del Tribunal Constitucional, el sou més generós de l’estat, apugeu els sous dels polítics per damunt del 0’25% del jubilats i també el de la família reial. I pagueu contra la sentència del Tribunal Constitucional les despeses del Castor. Em pot dir, Sr. Rajoy, com defenseu la vostra credibilitat. Són molts els polítics europeus que afirmen ser el govern d’Espanya el més corrupte d’Europa. Són moltes les veus d’Europa i del món  que us demanen una política de diàleg amb Catalunya. I vos us feu el sord. Però alló que és pitjor no és només el mal tracte als catalans, sinò també als espanyols. Sr. Rajoy, el vostre competidor no és el Sr. Rivera, és el boomerang en que es convertirá la vostra pròpia política. Heu fet empresonar un raper per cançons contra la monarquia, però vos heu fet quelcom pitjor canviant l’article corresponent de la Constitució immunitzant l’ex -rei d’Espanya perquè no se li pugui demanar comptes de la seva riquesa, una de les duescentes més altes del món i no se li puguès demanar responsabilitats de l’atac al Congrès dels diputats, quan tot apunta que n’és responsable. Qui estima més Espanya aquella persona que canta les veritats o l’altra que impideix que siguin conegudes? Les declaracions publicades del secretari de l’exr-ei són prou clares. I el problema de la corrupció com l’heu tractat? Alliberant de la presò a responsables. La història d’Espanya no l’escriu ni vos, ni el vostre partit, l’escriuen els ciutadans. I ells són els sobirans que atorguen el poder. A no ser que un cop d’estat ens torni a la dictadura, que des de l’exterior ja se’n fan ressó. Espanya no es mereix el vostre govern. I Catalunya amb la seva independència serà el leimotiv que mourà als espanyols a votar un partit més creïble. I possiblement desitgin un president de la línea de Carles Puigdemont. En el món no hi ha res impossible, és el vostre argument per continuar, però també pot invertir-se. No escolteu els consells que des de l’interior us estant donant, com tampoc els de l’exterior. No desitjo el mal a ningú, però estic convençut que haureu de demanar perdó a Espanya, a Catalunya i a Europa.

Diners per a la guerra, armes contra la pau

Quina Espanya vol configurar l’estat espanyol? Al ciutadà humil, que per viure dignament depen d’una pensió o d’un sou, que no cobreix  les mínimes necessitats, quins sentiments han de despertar-li les notícies d’un estat que no té diners pels jubilats i dedica mils de milions a comprar material militar i avions de combat? I mentre, es descobreixen noves corrupcions com les del ministre que durant dos anys cobrava al mateix temps la jubilació? La defensa del territori és una obligació que cal complir, però per damunt del territori hi ha les persones. I a l’estat espanyol hi ha alguns milions en situació de pobresa i fins i tot extrema. Peró la notícia de la compra d’avions amb o a Alemanya si llegeix un altre sentit, una jugada económica, en situació de fallida, per presionar la justícia alemanya per lliurar el President Puigdemont a la justícia espanyola. Les coincidències massa sovint són missatges comprometedors. Només hi ha una circumnstància que em satisfà. El gran valor polític internacional del President Puigdemont que l’estat estigui disposat a una tal despesa. Per altra banda, el meu dret a pensar, em porta a veure-hi una molt greu corrupció política. És curiós el fet en un govern que no respecte la democràcia imposada per ell mateix. Obliga a unes eleccions i com perd, no respecta el resultat. No és prevaricar un tal comportament? Més de dos milions de persones es mereixen un respecte. I no és correcte la postura dels partits unionistes perdedors en la contesa amb un resultat que no arriba al milió i mig de vots. Apoderar-se com a propis els vots nuls i les abstencions és una demostració d’una corrupta política. Els que no han votat poden estar en desacord tant amb uns com en els altres. No tenen pes en la democràcia. Ni els independentistes els han convençut, ni els unionistes. Més respecte a la voluntat de les persones. Com més respecte també en el judici que es fa de comportaments no violents transformar-los en violents per poder argumentar. Francament la imatge política de l’estat espanyol vista des de la meva humil talaia és una trista i pobra imatge sense idees i sense voluntat de tenir-ne. Els fets demostren i fan pensar que els arguments més favorables són els de la força. I aquest no és el camí del progrès democràtic.

Un fet és cert, Catalunya ha posat en questió la democràcia europea. I L’estat espanyol vol demostrar el contrari. Pot en un primer pas sortir-se’n amb l’extradició del President, però serà el primer pas, no l’últim. Ho fa pensar la premsa internacional, les errades de l’estat espanyol, l’opinió de cada dia de més polítics internacionals i sobre tot la fe d’un poble que ha obert els ulls del món. I repeteixo Puigdemont està escribint la història d'un gran polític mundial. Nelson Mandela q.e.p.r., m’hi fa pensar. La trajectòria té semblances. Els quatre capítols de la série “l’orìgen de Catalunya” em van fer creure que el camí de les derrotes ens obra, al segle XXI, la porta de la victòria. Derrota de les armes amb l’argument de la paraula.

La victòria de l’amor

La fe cristiana amb la celebració de la ressurecció de Jesucrist palesa el model de convivència humana basat en l’amor. És una invitació que també fa la naturalesa respectant la llibertat. La invitació cristiana comporta una projecció de futur més enllà del temps recordant que els homes i les dones són imatge divina. La humanitat té diferents respostes des del rebuig directe, des de la indiferència i des de l’acceptació. Però en totes les respostes hi batega el cor dels desitjos de felicitat amb objectius fins i tot contraris. És el gran problema dels humans per arribar a una entesa. Però, com cada any amb motiu de la semana santa, un espectacle atrau milers de persones, un espectacle d’orígen religiós. La crucificció n’és la centralitat. Convertit en una atracció turística en el rerefons s’hi amaga el missatge de la mort per amor per assolir la glòria. Indirectament una acceptació de la idea encara que només impacti superficialment la bellesa de les imatges escultòriques dels Crist en diferents moments del seu calvari. Se’m fa un xic difícil relacionar el fet humà de l’espectacle turístic amb el veritable missatge evangèlic. Però penso que és una d’aquelles causes segones amb que Déu incideix en l’esperit dels humans malgrat la indiferència o el ateïsme. I crec en els seus efectes en quan poden afectar en el comportament desitjant ser verdader i just. És alló de l’evangeli a la Samaritana adorareu al Pare en esperit i veritat. Dissortadament, massa sovint, la manipulació desvirtua els missatges. Que quatre ministres del govern d’Espanya en una processó andalusa cantin amb els legionaris “El novio de la muerte” durant el trajecte no és cap manifestació religiosa sinó fer alló que tant es critica de barrejar política i religió. La presència armada en un acte religiós és una contradicció de la força de l’amor. Els militars en una processó de setmana santa em recorden els soldats romans aconduint Crist al calvari. Les autoritats en el calvari eren els responsables del deicidi. I continúen en el mateix error quan les imatges de Jesús, els més pobres continúen oblidats, perseguits i ofegats en el mar, víctimes d’armes homicides disparades per militars, imatges aquestes que dissortadament són el pa de cada dia en el món actual. I em pregunto, quin sentit té cantar “El novio de la muerte” en una processó dedicada a la mort de  Crist? Que la mort és qui governa el món? Que la política no ha de tenir present la dignitat de les persones? Cantar “el novio de la muerte” el dijous sant, el dia de l’amor més gran, no és un missatge de pau sinó un missatge de guerra.És manifestar jo  tinc a les meves mans l’instrrument més efectiu per imposar la meva llei. Certament el món és l’escenari dels grans espectacles de les contradiccións en la convivència humana.