Sr.President del Govern de l’estat, sóc independentista i m’ha d’escoltar

El menú DNI em fa sùbdit espanyol i vos sou el meu president. I aquest document reconeix que sóc sobirà. Conseqüentment tinc tot el dret a pensar i la Constitució m’ho reconeix, menys vos. Les persones polítiques i no polítiques les heu empresonades perquè són independentistes, només per aquesta raó, perquè no en teniu cap altra, malgrat la manipulació que en feu fer dels fets. I en una democràcia aquesta conducta és molt perillosa i una renúncia a la seva filosofia. Jo em sento empresonat amb els meus representants escollits legalment i vos heu pervertit el resultat d’una votació, que legalment el primer pas que calia fer és alliberar els empresonats i permetre la tornada a Catalunya dels exilliats a Europa. Heu tractat la veu del poble de paper mullat, amb el greuge que la Constitució està del costat dels votants. Quan una llei no és acceptada per una col·lectivitat raonable de sobirans no és necessari canviar-la peró sí ho és el compliment del seu esperit reconeixent el dret que vos no heu revonegut. I aquest comportament és anticonstitucional perquè alló que primer calia fer és parlar-ne com a demòcrata que diu que sou i no ho heu fet. Només heu usat la força i la culpa dels sucesos de Catalunya només és vostra. Europa us està dient que dialogueu i no ho feu. No m’estranya perquè no compliu les sentències dictades contra la vostra política. Sr. President, malgrat tot, jo tinc tot el dret de manifestar-me i vos l’obligació d’escoltar-me i aquest dret m’autoritza a defensar la independència de Catalunya. Davant del vostre comportament amb el meu poble encara tinc més raons per refermar-me en la meva idea i per mitjans pacífics i culturals la defensarè. La forma com tracteu Catalunya, valorada des de la solidaritat política, és el producte d’un odi de segles que l’estat espanyol viu i no perdona. I no perdona perquè la societat catalana autèntica treballa des de la cultura en tots els espais d’una societat i la política és un servidor de les persones amb el deure de respectar les seves idees i de treure’n els beneficis de tota mena que se’n poden derivar, també en el camp polític i un dels beneficis, per uns i altres, pot ser la independència. Perquè no és enemistat, és un factor d’unitat que sap respectar les diferències. I és per aixó que em sento empresonat físicament malgrat la meva llibertat de moviments. Sembla una contradició aquesta afirmació, però el mal que esteu fent amb la vostra política, és el resultat d’empresonar tot un poble. El meu dret natural a expresar-me ningú me’l pot prohibir i tinc el dret d’exigir que me’l respecteu complint la Constiutució i aquest respecte vol dir la llibertat física per a tots els independentistes que en l’actualitat no en gaudeixen. El dret natural és una obligació de consciència que cap llei la pot contradir.

El respecte a la identitat és un dret natural que cap llei pot pervertir.

En la política actual de l’estat espanyol és esfereidora la manera com s’inculquen els drets naturals de les persones. A la pell de brau tan espanyol és el català, com el gallec, com l’euskera i com el castellà. L’haver-se escollit com l’idioma de l’estat, el castellà, no li dóna cap superioritat en el tema dels drets naturals. Hi ha situacions a la vida que un jurament requereix la complicitat de la identitat de la persona que jura. Personalment per a mi jurar en castellà no és un jurament vàlid perquè no sóc jo en la meva integritat, i la llengua és part d’aquesta integritat, el castellà és un valor afegit no integrador, sinó amistós. Quan en un Senat s’invalida el vot en català, es desnaturalitza la identitat de la persona i es nega personalitat a un ciutadà que parla una llengua espanyola que no és castellana i l’estat té l’obligació de respectar tots els idiomes que es parlen en el seu territori. El comportament del President del Senat i dels Senadors del PP burlant-se de la Senadora catalana és una demostració més de la feblesa de la democràcia de l’estat espanyol i de la manca de respecte a les persones, que amb la seva identitat, aporten aquella col·laboració política que els seus votants els hi han encomenat. Una escena verdaderament inconcebible en una democràcia europea. Però curiosament un altre exemple i en aquesta ocasió protagonitzat pel Jutge Llarena. Mireia Boya, citada a declaradar per desobediència li manifesta que és injust aquesta citació per demanar una votació, com també ho és empresonar per rebel·lió Carme Forcadell per haver permés la votació.

La resposta incomprensible demostra l’estat d’ànim del jutge contra Catalunya, quan li contesta:”Si vol, la processo per rebel·lió”. La instantaneitat pot produit respostes fora de lloc, però la instantanetat també demostra la psicologia de la persona. Amb la Constitució a la mà em causa una tristesa inmensa per l’odi que es respira en la política espanyola. I alló que és pitjor que l’odi argument està provocat per tenir proves. Sé que és molt agosarada la meva afirmació, però la resposta europea a la justícia espanyola és força preocupant per significativa. La meva opinió es fonamenta en el Preàmbul de la Constitució, en l’article que defensa el dret d’opinió, i en el que afirma que els ciutadans són sobirans. L’incompliment d’aquest tres apartats desautoritza d’arrel l’aplicació del 155, que tampoc és superior a la llei natural.

ETA ha deixat d’existi

L’entitat com opositora al sistema s’ha disolt, però es disoldran també els sentiments i les idees?  Les idees no tenen perquè desaparèixer, alló que s’ha disolt és manera de defensar-les. La veritat de cada persona palesa cromatismes  nolt peculiars que la diferencien de les altres. I aquestes veritats creen formes de vida. El terrorismo és una forma de vida o una consequència de com se relacionen les diferències? ETA va nèixer per defensar un model de vida politic per al seu poble i les circumstàncies van donar pas a la violència. Però aquesta violència va ser va ser originada per una altra. Defensar una idea és terrorisme? Per què i quan es passa de la veritat a l’error? L’error és un resultat de la llibertat. L’ésser humà que és lliure té dret a equivocar-se però el deure de sortir de l’error, per aixó és intel·ligent i capaç de raonar. I quan una idea és veritat per un sector i error per l’altre, els dos sectors, que suposadament són intel·ligents, tenenen el deure de relacionar-se i dialogar per arribar a un acord. I quan una idea lícita de defensa d’unes llibertats no és respectada i, a la vegada, és atacada es produeix un efecte d’odi i persecució en ambdues bandes, una en nom de la legalitat i l’altre en nom del dret natural. Penso senzillament que l’error ha esdevingut la veritat de cada model polític. ETA no hi és, però el sentiment de país i la idea de llibertat continúa i aquesta realitat que és connatural a la naturalesa humana fa que la pau suposada no és verdadera. I el tema s’agreuja quan el President del Govern per tota resposta no demana diàleg sinò proclama que continuarà la persecució dels suposadament derrotats. Un doble demostració que la pau al País Basc és una il·lusió. Personalment pensó que la situació de tranquil·litat no és mèrit de la força sinò de la voluntat dels aberzales autènticament demòcrates que va acceptar també la presó per defensar la pau. El món aberzale, no el conec prou bé, però estic convençut que amb la  seva intel·ligència i passió és el veritable artífex de l’anomenada pau. I amb tota sinceritat les paraules del President del Govern m’han decepcionat i demostrat que al seu partit l’interesa la guerra contra ETA per a conseguir vots. No sóc només jo qui ho pensa. Tots els presos d’ETA són cupables de delictes ded sang? Segurament, no. I per contrapartida li pregunto al President, són a la presó els veritables responsables de les víctimes dels GaL, quina pràctica era també terrorisme, i exercida per el govern de l’estat? Amb tota certesa li dic que no, i el Govern actual ho sap. On és la justicia, que tant es presenta com un acte de democràcia? Ara que s’ha creat l’ambient favorable per el diàleg, contradictòriament, és el govern que ni l’esmenta. Continuo pensant que els veritables artífex de la desitjada pau a Euskadi han estat el poble basc i els aberzales. Donem pas a la història i ella ens dirà la veritat. La veu del poble és la veu del sobirà que dóna licitud a la llei. ETA ha deixat d’existir, però la política del govern ha entès el missatge?

La cultura l'ànima dels pobles

És trist quan la política converteix la cultura en el seu enemic. I és més trist encara quan un ministre dóna una imatge de sorneguer quan la persegueix. Els pobles cultes no estan ben vistos per molts estats. L’estat espanyol no accepta la idea de la independència de Catalunya i ha trobat en la persecució de la cultura l’arma, segons ell, més efectiva. Desacreditar l’escola catalana veient delictes on no n’hi ha. En la guerra contra Catalunya l’estat només accepta el testimoni del desprestigi. No analitza mai perquè el desprestigitador, que està en minoria, presenta insults, massa sovint emprats, per denunciar l’altre d’agressor. En una escola catalana, alumnes de pares contraris a la independència de Catalunya, van provocar els seus companys amb banderes espanyoles sense tenir present que els altres també són persones. S’han patit agressions d’ultradretans contra independentistes i s’ha fet el sord i el cec. La persecució que s’està duent a terme contra les escoles, perquè adoctrinen, no té més fonament que la incapacitat de defensar la democràcia en un estat de dret. El pitjor adoctrinament de la història el va cometre un estat de dret dictador amb la imposició de l’assignatura de “La Formación Nacional” que sembla ser es vol tornar a imposar malgrat el fracàs del ministre Wert. Peró la persecució contra la cultura va més enllà perseguint-la també a l’estranger. L’Associació d’escriptors en llengua catalana havia organitzat un recital de poetes catalans a la Delegació de la Generalitat a Brusel·les a favor de la llibertat d’expressió i l’estat espanyol ho va impedir. Però l’entitat organitzadora  el traslladà al Casal català de Brusel·les amb la participació de poetes més representatius de Catalunya i amb la la presència de València  i les Illes Balears. La política que vol corregir la cultura dels pobles palesa una greu feblesa humana i social i molt més quan la cultura que persegueix és i ha estat capdavanera i enriquidora de l’estat perseguidor. La política espanyola palesa un desconeixedment preocupant de la pedagogía catalana i no enten com escriptors catalans que escriuen en castellà són betssellers a l’estranger. Un argument contra l’assetjament a l’escola catalana. Una política que es deixa dominar per l’orgull propi sense entendre l’orgull d’altri, no és política és odi. I aquesta és la impressió que sento quan escolto el president i ministres espanyols acusant Catalunya. Dissortadament la filosofia dominant de la globalitat es entesa només des de la vessant destructiva de la unificació i no des d’el respecte a la diferència. Manipular la filosofia de la història és el que fa l’estat espanyol però té la complicitast d’Europa defensant que la globallitat només és econòmica, obviant la cultura. Sortosament la cultura sempre triomfa. Curiosament la cultura grega arribà a la Península Ibèria de la mà dels àrabs. Una nota que fa pensar.Com van tractar la cultura els que van expulsar de la península els àrabs? Em fa l’afecte que la política actual a la pell de brau té una mateixa base: expulsió.

El PP pensa que si destrueix la cultura, destruirà Catalunya

La cultura no són només els objectius assolits sinò que més importants són els subjectes creatius, que amb intel·ligència i passió fan possible el progrès. Sacrificar subjectes implica allunyar enemics. I aquesta filosofia es practica a l’Estat Espanyol des de segles enrere i el govern actual n’és un bon deixeble i continuador. No respecte la capacitat cultural d’equelles col·lectivitats que no pensen com ell. Dissortadament la política no ha estat mai un agent cultural creïble i eficient. La cultura a la pell de brau l’ha salvada la gent i només la gent perquè el govern democràtic ha desmentallat la lluita del temps de la dictadura defensant el dret del treballador a estudiar a la universitat. No ha fet cap esforç per crear un programa d’educació en el que es respectés les peculiaritats de les diferents nacions i regions d’Espanya. Ha programat al marge dels docents i així va l’ensenyament dominat per la política i amb el fracàs de no haver pensat en un programa de treball que donès feina als estudiants en les diferents especialitats. És un fracàs d’un estat controlat per l’egoïsme del diner. No és estrany que la cultura l’espanti. Amb capacitat creativa de la gent quan s’oposa a la llei, el primer que fa l’estat és acusar-la de delictiva, no té la voluntat per manca de capacitat, de seure a la taula i a parlar del problema. La prova d’aquesta mancança ens la dóna l’enviament de les forces d’ordre per acallar la veu del poble.

I per més inri, l’estat només escolta les acusacions, certes o no, de les forces de seguretat. És inacceptable el paper que es fa jugar a la policia i a la guàrdia civil. Guardonant accions policials ho blanquegen tot, però no sempre els hi surt com volen i fant el ridícul a Europa quan van intentar guardonar a la policia alemanya que va detenir el President Puigdemont. I un altre exemple clarificador de la voluntat de l’estat l’ha donat el Ministre enviant funcionaris  a recolzar els guàrdiacivils suposadament criticats per uns Mestres, que són un exemple de ciutadania. La parcialitat és la norma d’actuar contra Catalunya. Però sortosament no ho aconseguiran. Catalunya és més intel·ligent perquè és més humana. Si no ho fos no hauria superat tres cents anys de la persecució iniciada per Felip V i ara curiosament Ciutadan’s vol fer Batlle de Barcelona un exministre francés fracassat al seu país, malgrat haver nascut a Catalunya. La cultura de la gent derrotarà la dictadura del poder. És una norma històrica. I la cultura de la gent no són només les escoles i les universitats, ho és també la veu creativa dels treballadors que defensen amb les vagues els seus drets, ho són les manifestacions dels moviments populars que defensen la llibertat, ho són també les manifestacions femenines demanant

respecte a la seva integritat, ho són també les de gais i lesbianes cridant que també són persones, ho són els venedors ambulants que lluiten per la seva subsisténcia, ho són les persones que es qaueden sense sostre per culpa d’una política dominada pel diner. És el crit i el clam de la majoria de la humanitat que demana respecte als drets de ser persones a tots nivells i la política es fa el sord. I la política, creu que inculturitzant la societat tindrà les mans lliures. La força ja no fa por a la gent. La por a la gent sí que espanta a la força del poder. I la por que es panta, té un nom, cultura de la gent.

Institut EL PALAU de Sant Andreu de la Barca

Em solidaritzo amb els professors perquè conec la dignitat dels professors catalans, he estat professor més de quaranta anys. En tinc 88 hi amb tota la sinceritat acuso al ministre de incompetent. Ha comentat llençant les campanes al vol, que envia inspectors del govern en solidaritat amb els fills dels guàrdiacivils i de les seves famílies. Una política totalment esbiaxada i contrària a la forma d’actuar d’un govern que es pensa que és demócrata. El Senyor ministre comet un inadmissible error perquè la seva actuació va contra el dret de la part contrària de ser escoltada. I amb tots els respectes en aquest cas la guàrdia civil, com a denunciant, que hi té dret si es veu manipulada, però el mateix dret té l’escola que denuncien. Els alumnes dels guàrdies són minoria i els alumnes restants són majories i no han estat escoltats. Molt menys e3ls seusn professors. I aquest és un error antidemocràtic perquè els professors i els pares dels altres alumnes són tant a més sobiranistes que els denunciants. Sr. Ministre, perdoni, però se li veu massa el llautó. No em ficarè amb la seva vida, però sí penso que té l’obligació d’un reciclatge democràtic urgent. No l’acusa per la defensa dels familliars  dels guàrdies civils que tenen tot el dret de defensar la seva dignitat, però vos no teniu el dret de ser parcial perquè els altres també el tenen per defensar les seves idees. I tingui molt present que la dignitat de l’escola catalana no la destruirà la seva política perquè aquesta la destruireu vos i els vostres. Heu parlat amb la direcció de l’escola? El vostre comportament em diu que no. I aixó no és democràcia. Us heu assegut a la taula amb els professors, els inspectors i els guardia civils? No. I aleshores quina base democràtica tenen les vostres decissions. Sr. Ministre cal més dignitat en l’exercici del càrrec. En la política espanyola la prioritat la tenen totes les persones que poden justificar la seva sobirania i vos ho obvieu. Greu error. Possiblement en un present podeu pensar que teniu raó però les ombres del vostre futur polític cada dia són més negres. Em sap molt greu, però no en teniu ni idea del que significa el respecte a la persona i a la llibertat. La llibertat us ha donat poder perquè la defenseu, no perquè la denigreu. La llibertat és de les persones, no dels territoris. Dissortadament la política del vostre poder cada dia és menys creïble a Espanya, a Europa i al món. Com reaccionareu quan el món us acusi d’antidemòcrata. M’agradarà veure-ho.

La política, una traició a la humanitat

L’expressió és molt forta, en sóc conscient. Fem una ullada a la imatge global de la humanitat i qué se’ns presenta davant els ulls? Però, canviem la direcció i observem en qué basen les grans potències la pau? Les armes. Quin és per tant el sentit de la política? La força. Aquesta no és la missió que va rebre la humanitat de bon principi. La natura la va dotar d’intel·ligència per organitzar-se. Com s’ha organitzat? Amb la imposició del més fort. De tal manera que la indústria de la guerra ha esdevingut la més rentable. A casa nostra també. És una incoherència, que a ple segle XXI amb la presència de la democràcia, la llei encara tingui en les armes la raó del seu poder. Les imatges del dia a dia en són una demostració. La mort és la denúncia  més contundent de la traició política. Amb els mils de milions que es destinen als polítics i a la fabricació de les armes, la humanitat podria gaudir d’una convivència en pau i respectuosa amb totes les persones. Quants nens i nenes moren cada dia per falta d’aliments? Quantes persones moren cada dia per les bombes? I que fa la política? Conservar el seu poder econòmic, oblidant l’economia dels més pobres.  I aixó no és fer política, aixó és una traició política. I alló que és més greu rau en el fet que si demanes justícia, ets acusat de cometre delictes. Si fos possible fer una ullada a les presons de tot el món i llegir els ulls dels empresonats ens adonarien de la greu situació d’injustícia que governa a la humanitat. Els avenços tecnològics són una avançada de progrès, però ho són d’humanisme? Molts avenços són possibles gràcies a l’esclavatge a que se somet als treballadors i als infants. I aquesta circumstància encara és vigent al segle XXI. Les grans potències només es miren el melic, la seva mirada no arriba més enllà. S’aixopluguen en la ceguesa que els hi produiex el seu domini, basat en les armes. Avui tenen por que els seus avenços produeixin una catàstrofe mundial, no els importa la catástrofe sinó la veritat que també se’ls emportaria a ells. Si només s’emportés  a la gent humil, no els importaria. Només cal valorar el seu comportament. I aquesta norma també es compleix a la pell de brau. Alló important és mantenir el poder, no com. Si en aquesta cursa cau molta gent, no importa. Quan reflexiono sobre el comportament de la política al món, em pregunto quin sentit té ser persona? Dissortadament la política l’ha convertit en moneda de canvi. I disortadament massa gent s’hi ha apuntat a aquest joc. Però sortosament també un nombre considerable de persones s’afegeixen cada dia a l’exèrcit que lluita amb la paraula per la pau. Disortadament alguns cauen sota el foc de les armes, però, sortosament, hi ha gent que a pit obert corre el risc de morir per defensar la llibertat. La llibertat que actualment domina la societat, no és llibertat, és el plaer de la injustícia de fer creure que en una societat esclavitzada també és pot viure en pau. Es una pau falsa, perquè quan els ciutadans es manifesten, se’ls atura amb les armes, no amb la paraula. La guerra actual donarà pas a la pau quan la paraula sigui la verdadera base de la convivència i l’economia tingui en la investigació la fórmula de convertir la paraula en norma de llei en la política. Mentre la política traeix a la humanitat.