Jo sí crec en Déu

 Hi crec,estant convençut que científicament no es pot demostrar. Però tampoc, que no existeix. La creença en Déu és un convicció personal  basada en vivències i en la interpretació de missatges que la natura i la història envien continuament i que en base a la llibertat personal es llegeixen. Personalment sóc amic de persones atees que respecto i amb les que es pot parlar amistosament sobre el perquè de les pròpies creences. La meva formació religiosa m’ha portat a creure-hi i encara més a que és una necessitat imprescindible. Plantejar-se que Déu no existeix perquè no em fa cap falta i  sóc una bona persona és una postura que respecto, no hi combrego, però parteix d’una base falsa que la llibertat no aprova i és jo sóc la meva veritat i no m’equivoco. En una paraula m’atribueixo poders divins quan la integritat personal em diu que sóc limitat i em puc equivocar. Hi ha dos filósofs, que es diuen ateus, i que respecto molt i he llegit algun llibre d’ells, que tenen un raonament molt racional científicament però respectuosos amb els que no pensen com ells. I crec que seria bo que les persones ques es creuen bones sense fe els llegissin. Són Bertrand Russell i Friedrick Nietzsche. El primer en un diàleg cordial amb una sacerdot jesuita defensava que els famosos arguments de l’existència de Déu de la teologia tomista no demostraven res i la conclusió fou el respecte mutu de les seves idees i continuar amics. Al segon se li atribueix la famosa frase de “Déu ha mort” quan es pot interpretar que ha mort en l’interior de les persones. Un diàleg amistós i racional entre les vessants filosòfiques sobre Déu amb tota seguretat conduiria a una interpretació humana religiosa que comença en l’humanisme per arribar a la divinitat. Negar a Dèu és renunciar directament a entendre la possibilitat de la felicitat infinita. És imposible creeure verdaderament en Déu sense ser una persona humanament íntegra i digna i un ateu ho pot ser. Però l’ateu que nega el dret de ser creient i no ho respecta, no té credibilitat en la seva dignitat. No tinc prou capacitat de raonament per portar la contrària al científic enguany traspassat, Hawkins que negava rotundament l’existència de Déu i crec qua ara no la nega perquè no dubto del seu humanisme racional i just . En la vessant contrària, un científic català, de renom universal, David Jou és un creient i cristià convençut. La ciència és l’eina cultural al servei de la capacitat de progrès de la humanitat a nivell natural, ja sigui individualment com col·lectiva. I malgrat tot, la ciència no aparta de Déu perquè en cada descobriment demostra la capacitat indefinida de la ment humana. I és precisament aquesta capacitat de les persones de moure’s intel·lectualment per la projecció de l’infinit el que em porta a pensar que els humans estan predestinats, per la seva integritat física i psíquica, a una projecció infinita. No entenc la meva capacitat d’enteniment sense la realitat d’un  altre ésser no temporal que m’ha programat. Una altra reflexió em porta al dret de justícia que tenen els mils de milions de persones mortes injustament. No cap en la meva ment que els set mil milions d’éssers humans que avui habiten la terra només tornin amb la seva mort a ser terra, perquè una persona és quelcom més que terra. I en aquest recorregut m’impacta el fet, per a mi molt injust, dels milions de persones que moren injustament per culpa de les guerres i per culpa de persones criminals. És injust que un nadó mort per manca d’aliments i de medecines només hagi passat pel món patint. Hi ha d’haver una justícia que li garanteixi el dret a la felicitat que es mereix pel fet de ser persona. La crueltat de massa morts em referma en la necessitat d’un Déu. Penso que les mares de veritat també ho desitgen. És l’amor de mare. Senzillament, les injustícies de la història em porten a creure en Déu. Per un altre dia, el tema de les religions, que és molt més profund del que sembla a primera vista.

Quan la política perverteix la història

El greu error dels polítics rau en el fet de creure’s que ells fan la història que la humanitat vol conviure en pau. I l’error està massa integrat amb mils de milers d’anys d’èxistència. La història que la humanitat vol escriure es fonamenta en la cultura, en totes les seves vessants, en el treball i en la justícia que té per centralitat la dignitat de les persones. El problema que pateix Catalunya, fa més de tres cents anys, ho palesa amb prou claretat. La història que en el segle XXI està vivint Catalunya és un missatge a Europa i al món d’una nova filosofia de la politica. Un altre error de la política és defensar la territorietat oblidant la gent. Defensar el territori com exemple d’unitat política porta a la divisió, divisió que no generen els que defensen els seus drets identitaris, sinò aquells que necessiten espais físics per poder manipular amb visos de justícia a les persones. Una nació necessita aquell territori que és indispensable perqué  la seva gent desenvolupi una convivència en i amb dignitat. La imatge que dóna al món l’Estat Espanyol de la seva nació no és un exemple de dignitat i de respecte. La política no és cap exemple de respecte a les persones perquè si ho fos alló que primer faria davant d’un conflicte és debàtre’l amb la gent, no enviar-li les forces armades. Lluny de responsablitzar a la policia i a la guàrdia civil per les seves actuacions a Catalunya en el moviments del dia 1 d’octubre, tota la responsabilitat l’atribueixo al ministre de l’interior amb la convicció personal  que no va complir la Constitució. Fer us de la força quan durant més de set anys el govern es negà a dialogar, és una demostració d’incapacitat política, de manipulació, d’orgull o de prepotència. Una demostració i argumentació de les meves afirmacions les recolza Europa, per exemple, palesant la seva  incredulitat en el comportament del Govern,  tancant accesos a internet i inutilitzant les línies de la Generalitat i de molts particulars. La resposta ciutadana va guanyar la batalla. Ha aprofundit mai el govern del PP en l’estudi i el significat d’aquesta batalla del poble contra el govern? No, i suposo que el del PSOE tampoc ho farà. I és molt definidor de la feblesa democràtica de l’estat. Els ciutadans van guanyar la batalla al govern en la votació del dia 1 d’octubre i alló que és més alliçonador encara, que un major nombre de ciutadans també la van tornar a guanyar quan el govern organitzà unes segones votacions el dia 21 D. I la incompetència política es torna a manifestar no permetent formar el govern que els ciutadans havien escollit. I aquest comportament és netament contrari a la Constitució  a l’anul·lar la voluntat popular que és sobirana. Quan més estudio la voluntat d’un nombre de catalans independentistes que assoleixen més diputats al Parlament de Catalunya i se’ls impideix complir amb el mandat popular, més convençut estic de la inconstitucionalitat de les actuacions del  Govern del PP i de la injustícia de l’empresonament d’homes i dones, polítics i ciutadans, per les seves idees. I els comportaments europeus i mundials donant la raó, encara que lentament, a Catalunya, donen més força a les meves idees independentistes imprescindibles en un model democràtic de convivència. Viure independents no és generar odi, tot el contrari perquè ens fa més solidaris. Criminalitzar la indpendència és la solució per manipular les lleis quan aquestes respectenn les idees. Des d’Europa i el món comencen a adonar-se de la força global del missatge polític de Catalunya, que basa la seva fermesa i solidesa en la cultura i la integritat de les persones.

El nou govern de l'estat no em mereix credibilitat democràtica

Vaig escoltar atentament les paraules del President, Pedro Sànchez, presentant el nou govern i senzillament la suposada mà estesa no la vaig veure en cap moment. Amb tot el respecte que em mereix la presència femenina, em fa la impressió que vol ser un cop d’efecte per dissimular la veritat dels seus objectius, que no estan en les paraules sinò en el fets. És un govern que donarà l’esquena als vots que li van donar la victòria i que en el moment esperat l’amenaça del 155 tornarà a aparèixer. No m’agrada gens la seva composició perquè ha ignorat als partits que han fet president al secretari general del PSOE, que una vegada més ha demostrat la seva inconsequència. Els vots que l’han fet president superen als  del seu partit i a l’hora de les grans votacions d’estat canviarà la mirada i tornarà a demanar el recolzament als seus contraris. Pedro Sànchez i Mariano Rajoy són germans en la paraula NO. Un no que es transforma en sí en el moment de manipular la democcràcia i fer dir a la Constitució alló que no diu. En el seu govern hi ha al menys quatre ministres que democràticament no mereixen l’honor que se’ls hi ha donat i les paraules del President defensant que són conscientsdel seu càrrec no em mereixen credibilitat. L’equip format per Pedro Sànchez està d’acord amb el Castor, troba democràtic el llarg empresonament d’Otegui, l’insult als independentistes catalans és un mèrit i parlar malament de la independència i del president Torra, un honor. Sí, Senyor Pedro Sànchez, totes aquestes reflexions són possibles en el seu gabinet. I són un atac als que definitivament van fer possible l’èxit de la seva moció de censura i ho agraeix, oblidant. Amb tota sinceritat no és noble manipular la qualitat política de les dones en una situació històrica de canvi exigit per la societat quan una part significativa del seu equip és clarament continuista. Sr. President les paraules no garanteixen els canvis que Espanya i el seu Estat urgeixen perquè la base forta del seu govern és continuista i la seva postura davant els independentistes els acusa de delinqüents, quan la llibertat és la garantia del futur. Ja ha passat a la història que l’estat el configura l’espai amb l’oblit de les persones. La territorietat és una necessitat per a una col·lectivitat, no la seva definició. Els dominis dels espais han estat la corrupció de la història. I les seves paraules em van fer veure que el President anava per aquest camí. La història li demanarà comptes.

Pedro Sànchez, el llegat que ha rebut no té futur

Cal tenir-ho molt clar. L’argument més fefaent contra la política espanyola està en la Constitució de l’any 1978. L’incompliment de la Constitució ha portat al fracàs al PP i al seu president Mariano Rajoy. No sóc especialista en la qualitat política de les persones del govern que està formant el nou president de l’estat però tinc els meus dubtes de canvi i el convenciment, que serà de continuitat. Penso, humilment, que Pedro Sànchez s’està equivocant i no llegeix el missatge popular de futur. En el seu govern hi ha alguns noms que no hi haurien de ser. Permeteu-me que no els citi, perquè els fets els posaran en evidència. Per altra banda el seguiment de la trajectòria de Pedro Sanchez no em mereix cap garantia d’un govern de canvi que recuperi la dignitat d’Espanya a Europa i al món. No amago que sóc independentista i estic convençut que l’oblit d’aquesta realitat catalana és un camí de descrèdit i de recusació dels governs de l’estat espanyol. La història té missatges que cal llegir i el seu rebuig a la llarga és contraproduent. Mariano Rajoy es creia que la Constitució el feia invulnerable davant el moviment independentista i precisament aquest moviment ha estat qui ha donat el cop definitiu. La independència és una possible solució als problemes d’una nació com Espanya que és plurinacional. I aquest concepte no sembla que el tinguin clar el PSOE i el nou president del Govern. I cal que hi pensin. Fonamentalment la Constitució del 1978 és una garantia de la democràcia i la democràcia no és un territori és el connjunt dels ciutadans que determinen el seu model polític. Ni Franco, ni els Governs de la democràcia de l’estat han entès mai que significava Espanya, perquè no han defensat mai els drets de tots els espanyols. Si Pedro Sànchez vol una nova Espanya no té més remei que una solució decidida i valenta de la situació actual i si s’hi pensa massa en alliberar els presos polítics i obrir la frontera als exiliats amb tota certesa començarà el camí del seu nou fracàs. Espanya necessita per la imatge de la seva marca l’amistat solidària de les nacions de la península que volen ser inependents. Cal entendre la filosofia de la democràcia en el model polític global d’Europa i de tota la humanitat. I amb el màxim respecte i amb el desig d’equivocar-me la formació del nou govern de Pedro Sànchez segueix el camí e la continuitat del PP. Catalunya no és enemiga d’Espanya, és Espanya que no la valora per ser una enemiga petita, però la història ens ensenya que els moviments d’èxit els comencen els petits a tots els nivells, també en el polític. No equivoqui el concepte democràtic, Sr. Pedro Sànchez.

El nom “Ciutadans” és global no partidista

Globalitzar un partit polític amb un nom que representa la universalitat de tots els ciutadans és una manipulació.El mateix escut hon palesa. El partit d`’Albert Rivera no representa tots els ciutadans de Catalunya, com tampoc d’Espanya i per coherència se li ha d’obligar a canviar el nom. No és un partit creïble quan a Europa el qualifiquen de partit gairebé d’extrema dreta. No és un partit creïble quan no respecta la voluntat expressada de més de dos milions de catalans. No és un partit creïble quan no respecta la decissions del Parlament del que en forma part. No és un partit creïble quan no assisteix a la presa de posició del nou govern de la Generalitat. No és un partit creïble quan no ha fet res, tot el contrari, per defensar Catalunya d’acod amb idees democràtiques. No és creïble perquè manipula la democràcia i el que no pensa com ells no ho és de demócrata.No és creïble perquè vol l’article 155 per destruir Catalunya en la seva essència. No és creïble perquè no té ni idea del que representa la immersió linguïstica en l’educació. No és creïble perquè en el problema de l’escola no ha portat solucions possibles sinò que ha treballat per aniquilar el sistema català, valorat positivament a Europa. No és creïble, perquè el seu president vol un augment milionari del sou del President del govern d’Espanya preparant la seva suposada presidència, que seria un greuge polític per l’estat. No és creïble perquè no li ha estat possible esborrar les fotografíes i notícies del seu passat falangista. No és creïble perque, segons les xarxes, proposa obligar als acomiadats retornar els diners dels seus sous a l’empresa. No es creïble perquè el seu comportament contradiu les seves paraules, per exemple en relació al Partit Popular. I sobre toto no és gens creïble perquè ha negat l’orígen del seu partit i li ha donat nacionalitat espanyola. No és creïble en la successió d’habitatges comprats, al menys tres, a partir de la seva dedicació a la política. I la darrera residència fora de Catalunya en un barri senyorial de Madrid i d’un milió d’euros. I ningú li demana explicacións. I no és creïble perquè sembla ser pels rumors de les xarxes que també està tacat per la corrupció. Esperem noves informacions que s’ha anunciat es faran publiques i que són greus. De moment la nova situació política de l’estat espanyol acusa a Ciutadanos de corrupció al posar-se del costat del PP. La seva possible victòria a l'Estat serà un boomerang? Penso que sí. De moment si m’és possible li exigeixo el canvi de nom. Com a ciutadà català i espanyol pel DNI no m’hi sento identificat, tot el contrari, manipulat.Tota aquesta exposició amb la Constitució a la mà.

La democràcia ens farà independents.

Independència no és enemistat. És un model democràtic de germanor. És la posada en pràctica de la filosofia del globalisme. La seva base és la llibertat. Ser lliure és concepte integrador de la identitat. Negar la llibertat dels pobles és la mateixa il·legalitat que negar els drets naturals de les dones. Senzillament aquest principi natural oblidat i manipulat és la raó de la manipulació de la negació dels drets de la persona. La persona és un concepte dual, home i dona i les dues identitats defineixen la humanitat. La manipulació de milers anys d’història d’aquesta realitat és la causa al segle XXI d’una humanitat insolidària i dividida en base a si tens diners o no en tens. Dissortadament són mils de mils els anys d’història que ha teixit aquesta filosofia, però sortossament durant aquests milers anys d’història sempre hi ha estat present la defensa del ser humà, independentment de si era esclau o no. Han estat els esclaus que amb la seva fe i la seva lluita han donat credibilitat al model democràtic. La identitat dels pobles no la fa la història és ella la que fa història.

I aquesta identitat és la base fonamental d’una realitat democràtica, perquè la democràcia es fonamenta en la qualitat de les persones. I les persones, quan més humils, més qualitat huamana aporten a la història. La humanitat divinitza els  governants, però els gpvernants esclavitzen a la humanitat. És una herènncia d’un fals concepte bíblic del creixeu i multiplique-vos i pobleu la terra. Cada persona d’acord amb la seva qualitat humana havia d’aportar-hi la seva creativitat, la creativitat havia de ser per a la humanitat i no per a la individualitat. És molt trist, peró a ple segle XXI, la creeativitat es considera només un dret personal i no un dret de la col·lectivitat. I així estem a milions d’anys vista de la història. La independència és una singularitat humana que ha de definir com vol viure el col·lectiu que la natura ha situat en un mateix espai geogràfic. I la natura ha estat prou respondable de definir el col·lectiu per les seves costums, les seves idees i fins i tot el seu model expressiu de comunicació. I en  aquest procès històric hi ha plantejaments polítics que se’l volen a propiar i modelar a la seva manera. És senzillament la vivència de molts pobles del planeta.   I Catalunya n’és un. Per què la política no ha de respectar aquest procès? La història necessita intel·ligència i solidaritat perqué el pobles avancin. Negar la realitat d’aquest procès només mereix una veritat, manipulació, corrupció i dictadura. I en aquesta complicada realitat de la història milenària hi ha nascut un concepte memorial de llibertat, la història ens farà lliures i els pobles seran independents.

Pensament sobre una moció de censura guanyadora

No fa massa temps que en un article del meu blog li demanava al President del Govern, Mariano Rajoy, si preveia una sortida no volguda del govern. No hi havia encara sentència de corrupció contra el PP. Però el procès de la història em feia preveure una caiguda que ha estat més ràpida del que em pensava, i repassant els quaranta darrers anys de la història d’Espanya amb una política corrupta, no estic del tot convençut de la derrota del PP. Malgrat tot penso que pot ser definitiva si la centralitat de la democràcia rau en el respecte a la persona. El missatge de la derrota el tinc molt clar, però alló que ho enfosqueix és precisament el partit guanyador i els darrers comportaments del nou President del Govern. No li tinc prou  confiança i sí la tinc en la història i en la intel·ligència dels partits partidaris del dret a decidir i independentistes que li feren possible l’èxit. Però hi ha moviments que no generen esperances sòlides. La censura no l’ha gaunyada el PSOE, l’han guanyada els partits independentistes i els vots dels seus defensors són tan sobirans com els dels contraris. No m’agrada que els ministres del futur govern pertanyin només al PSOE, no representen la veu de la censura que és força més intensa i extensa. Per començar, el PSC, filial de fet del PSOE, ja encapçala una censura proposada pel PP contra l’alcaldesa de Badalona. És un signe de com actuarà el partit del govern, malgrat els seus diguin que només pensen en Badalona. Per altra banda el PP comença la seva venjança amb la seva majoria al Senat reconsiderant la promesa feta al PNV, tot un signe de voluntat democràtica. Els partits que han recolzat la censura seran olímpicament oblidats pel PSOE si en una votació no hi estan d’acord i automàticament rebrà el PSOE el recolzament del PP i de Ciutadans. L’espasa de la corrupció política penja sobre el cap de Pedro Sànchez i l’oposició li farà caure ten aviat com li sigui possible. Només un govern de coalició en el que tots els partits que han votat a favor tindrà capacitat per reconvertir la política espanyola i la seva democràcia. Si el nou President del Govern no valora democràticament  el com, el perquè i amb qui ha ssolit la victòria, pot començar a pensar que la seva propera derrota no està gaire lluny. I en aquest concepte ha de tenir molt present la seva pròpia trajectòria i com ha valorat les seves contradiccions. Les sirenes del PP i de Ciutadanos no deixaran de temptar-lo i si no escolta la veu dels també miliions d’espanyols que el recolzen amb  el vot dels partidaris del dret a decidir aquella Espanya en que somia no deixarà de ser un somni. Sortosament la natura i la història tenen memòria i es compleix sempre el seu programa. Qui havia de dir que la justícia a que tan s’aferrava el PP havia de ser el seu botxí. És per pensar-hi, no tancar-se en una Espanya centralista sinò en una Espanya oberta al món. I qui millor enten aquesta obertura són els partits que tenen com a norma el dret a decidir, PNV, Bildu, Compromís, PDcat, ERC, Unidos Podermos. Tinc l’esperança que ells són la solució que necessita Espanya.