Intemporalitat de l’ésser humà

Com més penso i reflexiono sobre la veritat de l’ésser humà, la idea del temps m’empeny a cercar una explicació raonable de la possibilitat d’una continuitat en el no temps. Els temps és un concepte més ampli i extens que el de matèria. O és l’èsser humà que en la seva definició  supera el concepte de només matèria amb la possibilitat que fassi d’enllaç amb el més enllà. La persona en la seva imatge comparada amb la de l’univers és equiparable a una gota d’aigua del l’oceà o a unn gra de sorra de les platges, i  oceans i platges són immensos, com l’existència que és inmensa configurada per éssers humans. Però aquesta criatura tan menuda, insignificant, té amb la seva ment la potencialitat d’intuir l’infinit i definir-lo. I aquesta capacitat em fa pensar en el futur que transcendeix el temps i ha de tenir continuit en un concepte atemporal, qualificat com eternitat.

Racionalment és acceptable aquesta possibilitat, quan l’existència humana té un principi i un fi, la vida i la mort? O tal vegada la mort no és un final sinò l’enllac a l’eternitat? No és cap secret que tant l’home, com la dona porten en la seva psiquè un desig de subsistència, de continuitat. Té algun sentit raonable aquest desig? Si de veritat hi és, per què? El concepte de futur és un concepte transcendent i emmarcat només en el temps és un concepte tancat, no obert. La veritat de l’eternitat va lligada a l’existència d’un ésser superior, que anomenem Déu, i és el creador del temps. Però aquest concepte no és acceptat per les persones que es defineixen atees. Si no existeix Déu, tampoc existeix l’eternitat. Com s’hi arriba a aquesta afirmació. És factible l’ateïsme? Veritablement, un ateu nega a Déu. La a d’ateu no és un no, sinó al marge de… Els filósofs ateus neguen l’existència o esdevé un ésser al marge de la humanitat? Penso honradament que a la humanitat li manca una lectura reflexionada sobre els llibres dels escriptors ateus. Curiosament no neguen el debat sobre el tema. Bertrand Russell, Stephen Hawking,  Nietzche i Jürgen Habermas són pensadors que s’autodeclaren ateus però no es neguen al diàleg sobre el tema. Russell admet debatre sobre els arguments de l’existència de Déu, arriba a l’acord del respecte a l’altre i sap conviure. Títols del seu llibreb són força significatius perquè deixen intuir un rerefons aclaridor. Alguns títols:

PER QUÈ NO SÓC CRISTIÀ, MISTICISME I LÒGICA i RELIGIÓ I CIÈNCIA. El punt de vista dels ateus és també interessant i molt més quan hi ha diàleg. Stephen Hawiking és declarava ateu i és seva aquesta frase:”Recorda mirar cap amunt a les estrelles i no als teus peus” i és molt significatiu que el seu funeral se celebrès a l’esglèsia anglicana Sta. Maria la Major. A Nietzche se li atribueix la frase sobre “la mort de Déu”, però estudiosos de filòsof dedueixen que es referia a la mort de Déu en l’interior de les persones. I Jürgen Habermàs, de vuitanta nou anys en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA  no defuig de l’existència de creients i no creients. No és el pensament filosófic que aparta de Déu i penso que és necessari un diàleg entre els pensadors ateus i els creients que esdevindria enriquidor i fins i tot convincent de la presència d’un ésser superior que regeix l’existència humana. El fet de l’existència humana ser temporal no nega la possibilitat d’esdevir intemporal. Precisament aquest punt és una base ferma que palesa quina és la grandesa de la humanitat, encara que alguns humans basats en la llibertat la manipulin.

El sol fet de l’existència del desig és un missatge d’un altre futur. Quin, el de l’autèntica llibertat. Ramon Sampedro, que demanava el dret a suicidar-se i se suicidà, afirma en el seu llibre, CARTES DES DEL INFIERNO, que la mort era la seva llibertat i per aixó volia suicidar-se. I Lluis M. Xirinacs, que preparà el dia de la seva mort, afirmava que era la porta de la veritat del seu jo, una ofrena a Déu i un sacrifici per la llibertat del seu poble. És intemporal el futur de l’ésser humà? Crec que un diàleg sincer entre creients, ateus i agnòstics ens porta a la intuició que sí. Els llibres bàsics de les religions més importants de la humanitat ho confirmen.

Grans moviments socials manipulats per la política i la religió

L’ésser humà gaudeix d’una qualitar que és definitòria, la llibertat, que manipulada és la promotora de les grans divisións que perjudiquen la convivència universal. Però el greuge culpable s’origina en l’incompliment humà de les dues filosofies responsables dels models de convivència, la política i la religió amb l’agravant que la política arracona la religió i vol ser ella la única responsable de l’ordre social. Però el problema s’agreuja quan la política es divideix en un ampli ventall d’aplicacions. Vol ser la mestresa de la llibertat i la perverteix. L’incompliment de la seva missió desemboca en guerres i morts. La causa, el no respectar, ni entendre, nin voler, el sentit de la llibertat. L’us de la llibertat és un dret que pot portar a l’error psíquic i físic, i la no intel·ligència d’aquesta realitat pot ser causa de morts injustes fins i tot des de l’òptica legal política i religiosa. Políticament la humanitat està dividida en dos grans blocs, a) democràtic, b) dictatorial i els dos subdividits en de dretes, de centre i d’esquerres, que encara fan més difícil el govern de la humanitat amb el naixement de continuats desordres amb resultats criminals, per mortals. Però davant d’aquest ventall d’incapacitats polítiques se n’obra un altre de realitats humanes que tenen dret a ser respectades en l’ordenament social i aquest ordenament serà impossible si no es dialoga. El personatge religiós més representatiu per a  mi, el fundador del cristianisme, dialogava amb putes, cobradors d’impostos, polítics i fou víctima morint crucificat. Però el seu missatge perdura i resisteix la manipulació de la història. Un exemple d’aquesta resistència és la implantació en el catecisme catòlic que no hi ha cap sentència de mort justificable. Però la humanitat que pateix els desviaments de la política fa sentir la seva veu des de força instàncies dels seus drets i el fonamental és el de ser persona. Cap llei humana pot obligar a ser d’una manera o altra, té el deure de respectar aquesta elecció i vetllar per la dignitat de les persones, quina base és el ser. Un moviment que cada any té més força i curiosament celebra la seva gran festa a Catalunya (Barcelona) és el gay en les seves variants homosexuals, LGBTI. La festa es desenvoluparà durant onze dies i no és tancada, amb una assistència de 60.000 persones inscrites procedents d’arreu del món. Tenen tot el dret de manifestar-se, perquè primer de tot són persones i des d’el punt de vista religiós son filles de Déu. Crist parlava lliurement i pedagògicament amb la Samaritana i precisament li parlava de la seva condició religiosa i de com ha de ser la seva relació amb Déu.

L’homosexuaitat no és un fruit cultural de la humanitat és una realitat que abans de Crist ja existia com ho palesa el nom de lesbianisme provinent de la població de Lesbos, nom i tendència que es manifestà en una gran poeta. El sexe és una veritat humana tant important que ja en l’antigor històrica se la divinitzà i la ciència ha demostrat que l’homosexualitat s’explica en la forma com es compleix la formació humana. I aquest moviment és d’abast mundial i sortosament no és cap inconvenient per destacar en càrrecs públics i en manifestacions culturals i artístiques. La seva llibertat, com en la de tots els humans, es demostrarà en la qualitat de persones. La seva presència en la història forma part de veritat humana.

És històricament un moviment important, com ho són els moviments en defensa de les dones, els dels drets de la gent gran, els dels drets dels treballadors, en els deures de la societat envers els sense sostre, els dels maltractats per la justícia, que n’hi ha, la justícia no és infalible, els dels perseguits per la seva tendència religiosa i tot un seguit de drets que necessita un urgent reciclatge de les institucions polítiques i religioses, perquè són elles les responsables de la pau del món. I aquesta responsabilitat els hi diu que la seva culpabilitat bàsica rau en el fet que no respecten els drets de ser persona, ni els dels ciutadans, ni els seus, perquè els els ciutadans els manipulen minvant-los i els seus els manipulen engreixant-los i divinitzant-se. Primer de tot ser persona. I s’ha de demostrar amb fets, no només amb paraules.

L’UNIONISME I LA INDEPENDÈNCIA EN UNA DEMOCRÀCIA

La diferència en les idees no és un greuge a la llibertat sinó una raó del raonament per part de la intel·ligència. Negar el dret a la llibertat de pensament és la mort de l’humanisme. Les diferències de models polítics convertides en discòrdies porta la humanitat a odiar-se.   L’odi és provocador d’enemistats i de la desestabilització social. Desestabilització que és la norma, dissortadament, a ple segle XXI. Defensar el deure i el dret de la unió és lícit i legal en una democràcia, però també ho és el fet de defensar la independència. La il·licitud i la il·legalitat es fan presents quan uns i altres causen aldarulls i enemistats en la defensa dels seus interesssos menystenint els dels altres. Defensar racionalment i pacífica l’unió o la independència és treballar per una convivència en pau. Cremar per venjança una bandera espanyola o una catalana significa caminar cap a l’antisocietat i fer de l’odi i la guerra els arguments defensors dels models polítics. I la realitat del conflicte entre Catalunya i Espanya la crea l’odi a un nivell d’indignitat tan inaceptable que es convereix judicialment en delicte una acció de pau. Que el govern de l’estat defensi la unió és tan just i digne com la defensa de la Generalitat de la independència. El que és inconcebible en una democràcia és judicialitzar la política. I en l’actualitat dóna la impressió que es viu un assetjament de Catalunya, antidemocràtic i provocador per part de l’unionisme. I que els  fets provocadors són programats per polítics cada dia són més evidents quan s’arriba a contractat per cinquanta euros l’acció per estripar llaços grocs o banderes. Emparar-se en la nocturnitat i l’agressió amb armes blanques quan un independentista els crida l’atenció per la seva acció implica la seguretat amb que actúen per part del govern i la justícia. Té capacitat el Govern actual de l’estat d’esdevenir un exemple de democràcia? El dia 17 en l’homentge a les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils ho intuirem. Si tot queda judicialment com està en l’actualitat, la resposta serà no.

Cal esperar, hi cap la sorpresa. El desig del Rei de parlar amb els partits catalans independentistes, quedarà en desig o hi haura fets convincents? Personalment penso que no hi haurà cap signe convincent. Però és possible. Dissortadament les manifestacions de l’unionisme a Catalunya no porten a cap bon port, tot el contrari. Només cal escoltar els partits estatals. No m’obligueu a dir noms, són prou coneguts. A Catalunya la taula del diàleg està preparada. Hi seurant els unionistes? M’agradaria, seria un signe de caminar cap a la normalitat democràtica. No em refereixo a les reunions dels governs espanyol i català. Em refereixo als ciutadans, que penso hi són, però temen l’amenaça dels ultres. Una bona entesa entre les dues tendències és el camí de la pau.

Models polítics destructors de la humanitat

Quan reflexiono sobre la imatge de la societat dels temps antics i la del segle XXI em  dic que amb mils i mils d’anys d’història, l’humanisme cada dia va a pitjor. Pregunto, per què? i no tinc resposta. Escolto la societat i una part considerable em diu que Déu és el culpable. Giro els meus ulls al mapa de la història i em trobo amb molts déus, i alguns d’ells enemics. I davant d’aquesta diversitat, alguns afirmen que Déu no existeix. Arribo a la conclusió que Déu no existeix en el cor dels responsables de la convivència humana perqquè ells s’han convertit en déus. Què suposa convertir humans en Déus? Senzillament pervertir la humanitat. I aquesta és la realitat del segle XXI. En el fons de la questió, la realitat ens diu que és perverteix la dignitat humana i les persones no juguen el paper que a cadascuna li toca jugar i tampoc els hi permeten. Dissortadament s’han desvirtuat les qualitats humanes. I aquest desviament ha aconseguit crear un ordre social contra natura. Fem una ullada a la realitat. La mort s’ha apoderat del poder. També s’ha tergiversat l’objectiu que la natura li donà i la part divinitzada hipòcritament de la societat en té la responsabilitat. Quants innocents moren cada dia sota les bales i bombes criminals per defensar un status social que no és just? Justícia no és assegurar el poder d’un incompetent irresponsable que es creu un déu.

Aquest és l’avenç del segle XXI? M’esborrona pensar-hi. Miro a Europa i EEUU i armes per a la guerra. Miro a les Amèricas i cada dia morts. Miro a l’Àfrica i cada dia morts. Miro a l’Àsia i cada dia morts. Miro a Europa i cada dia morts en el Mediterrà. No hi ha governants creïbles en tots aquests països? En què han convertit l’objectiu natural de la política? La tecnologia que hauria de ser la constructora d’una convivència digna, no ho és. I aquesta no té un abast massa extens. Si escoltes els polítics d’arreu, s’omplen la boca del seu treball per la pau? On l’han assolida? Enlloc. Pau no significa absència de guerres, significa la realitat de la vida digna de totes les persones del món. I Quan em refereixo a vida digna no parlo d’una vida acomodada per l’economia perquè humanament és més digna la vida del nen africà que mort de gana per culpa dels seus governants que els potentats que es passegen pels grans hotels. cultura que és la base sòlida d’un procès social digne. Cal verdaderament un revolució cultural pacífica dels ciutadans de base que obliguin als polítics a complir amb el deure del seu treball, que no és altre que l’assoliment de la pau a tots nivells. La imatge dels models polítics actuals  no és només vergpnyosa sinó que denuncia greuges de criminalitat. I de la realitat d’aquesta imatge, com a polítiques de l’esperit, dissortadament també en són culpables les religions.

La cruel extensió arreu del món de les injustícies socials és la clara demostració de la incompatibilitat de la classe política, ja sigui democràtica, ja sigui dictatorial. Dissortadament en el món del segle XXI la política s’ha lliurat a mans de l’economia i amb bona convivència es carreguen la

Des de la meva fe, visca Catalunya lliure!

Tu ets rei?, pregunta Pilat. Tu ho has dit. I a la creu hi penja el motiu de la crucifixió: Rei dels jueus. Fins al darrer minut de la seva vida, Crist va defensar els drets del poble jueu. EL poble jueu era un de tants pobles que complia el mandat bíblic donat a la humanitat de multipliqque-vos i pobleu la terra. I Jesús, defensant el seu poble, va complir la seva missió de salvar el món. Crist va arriscar la seva vida per salvar el món defensant la llibertat d’un poble, com es desprent de l’afirmació del seu deixeble Xirinacs quan afirma que qui no està disposat a arriscar la seva vida, no estima el seu col·lectiu. Catalunya és un poble que al llarg de la història s’ha configurat amb un missatge de germanor universal formant-ne part ciudadans provinents d’altres cultures amb un objectiu concret, ser poble. I en aquest col·lectiu s’hi han afegit persones amb la finalitat de destruir-lo i donar-li una altra missió. I en l’actualitat està en el procès de defensa de la seva identitat contra l’atac de donar-li una altra que no és la seva. I curiosament els caps visibles dels drets de Catalunya al segle XXI són perseguits per la justícia espanyola, com el poble jueu ho era per la romana. I com fa vint-i-un segles Catalunya és atacada per la religió, però amb la defensa del màxim responsable. Sortosament el màxim esponsable de l’esglèsia católica ha conviat d’acord amb l’evangeli el text del catacisme que feia referència a la pena de mort, dient que totes les penes de mort són injustes i van contra l’evangeli. Què dirà l’episcopat espanyol, hereu d’aquell que va signar la creuada de Franco, en relació a la resolució del Papa? La mort d’un poble és l’esclavatge del col·lectiu que el formava i matar un col·lectiu és una execució criminal injusta. És actuar contra el programa de la naturalesa que és la manera com Déu actúa en el col·lectiu humà. Canvia molt la questió quan el col·lectiu en questió accepta formar part del model polític d’un altre col·lectiu però gaudir d’un mateix model polític no suposa renunciar a la identitat própia. L’evangeli a les relacions polítiques els hi recomana una única llei, estimeu-vos. L’amor és la llei superior a totes les altres lleis.

I en base a aquesta norma, jo no puc acceptar un model politic de país que no té cura de la dignitat de tots els seus ciutadans i només es preocupa d’una minoria sense importar-li en la pràctica la indignitat de la pobresa. Personalment tinc el dret d’oposar-me a aquest model per formar-ne un altre de més just. I com més m’endinso en la reflexió del model polític espanyol, més em convenço que la meva veritat té el deure, amb el risc de ser sacrificat, de defensar el meun país, Catalunya, com Crist des de la creu, redimint al món, defensava en la història el dret del poble jueu de ser independent de Roma. No em cansaré de proclamar des de la meva fe cristiana, visca Catalunya lliure. La religió és també un servei a la humanitat des de la voluntat de Déu. I en aquest mandat d’estimar, penso que s’ha d’aprofundir molt en la frase, nascuda crec en    la consciència del jovent, fes l’amor i no la    guerra. No és una lleugeresa, és un missatge que cal aprofundir. Tema per a un altre dia.

(Poema visual de Toni Prat).

No a l’homenatge del 17 d’agost

No es pot celebrar un homenatge quan la justícia no mereix credibilitat. No es pot celebrar quan els seus herois estan empressonats i ajusticiats amb el gravèmen d’una prevaricació que pesa sobre l’estat per oblidar, menystenir i no deixar complir el mandat d’unes eleccions manipulades que van donar la raó a les del 1 d’octubre. Prevaricació criticada a Euroipa. La única raó per poder celebrar l’homenatge és una ordre de llibertat al Conseller Forn i al Major Platero i la dels polítics, homes i dones, empressonats a Espanya i els refugiats a l’estranger. L’estat espanyol té dret a presidir, si reconeix els drets dels pobles i de les seves persones. I en aquesta questió pesa sobre l’estat una doble irregularitat: a) tenia informes sobre el cap organitzador de l’atemptat i no van passar cap informació als Mossos d’Esquadra, que malgrat tot van donar al món una lliçó de professionalitat i de dignitat. I aquesta marginació és pública i molt greu. I no s’ha tingut, ni es té en compte. b) el Congrès es va negar a investigar-la, postura política indigna davant el món. Si en la política espanyola hi ha un mínim de dignitat, abans de presidir, ha de corregir els greues i respectar els drets a defensar la llibertat i la voluntat del poble. La veritat és trista, sí, peró no causada per la gent independentista catalana. El rei no és persona grata. Abans de presidir ha de demostrar la voluntat de servir, perquè no pot oblidar que és ell el servidor dels ciutadans i no els ciutadans, servidors d’ell. I si vol presidir un acte a Catalunya ha de recuperar la seva  credibilitat perduda. I no calen les amenaces del President del PP, Sr. Casado,  perquè és ell el primer que s’ha de reciclar i ni té cap dret a assistir a l’homenatge si es fa i els ciutadans tenen tot el dret de manifestar-li el seu rebuig perquè si el seu partit haguès complert el seu deure segurament l’atemptat no hauria tingut l’abast que va tenir.

En aquest tema l’estat espanyol està en deute amb Catalunya, i tant el Rei, com els President del Govern, amb la Constitució a la mà, estan obligats a pagar el deute i a eliminar el greuge. Les víctimes mereixen tot el respecte, peró un respecte democràtic i humà, i el primer que ha de manifestar-lo és aquell que coneixedor del perill va obviar-lo i no va fer res per evitar-lo. No polititzem les víctimes i demanem perdó quan s’ha de demanar per més autoritat que es tingui.

No hi ha cap càrrec  superior a la dignitat de ser persona com ho palesa el Papa Francesc, fent constar en el catecisme catòlic que ningú té dret a condemnar a mort i dictar-ne sentències. La dignitat de les persones en quan persones és superior a qualsevulla llei. Per aixó la dignitat de les víctimes de l’atemptat i els Mossos i superiors seus que evitaren mals majors tenen tot el dret de ser restituits als seus càrrecs. Jo demanaria a les autoritats catalanes que si no hi ha un gest creïble per part de l’estat es desconvoqui l’homenatge. I quan dic creïble per part de l’estat, em refereix`al govern, a la justícia i a les forces d’ordre públic. Si malgrat tot, es fa, demano als catalans demòcrates, independentistes o no, respecte, compostura, solidaritat, serietat amb un comportament digne que exigeix justícia.

Una pregunta, Sr. Casado, sou vos globalista?

Francament les seves paraules dirigides al President del Govern en relació a la unitat d’Espanya m’han fet pensar: és possible que a ple segle XXI hi hagi polítics amb aquesta filosofia? Una persona imparcial, que us escolti, alló que primer pensarà, quina poca humanitat, encara que us defenseu dient que les penalitats dels nens també us afecta perquè sou persona. Sr. Casado a mi m’afecten les penalitats de totes les persones, també les seves, perquè d’acord amb l’arxiu de les vostres afirmacions n’heu de passar moltes. Esteu tractant els independentistes, jo sóc independentista, d’enemics d’Espanya i de terroristes.  Llegeixi la carta al seu fill, la vigília del 5 d’agost de 1937, quan foren assessinades “Les tretze roses”, noies de 18 a 23 anys per les seves idees, i quaranta tres persones, totes denunciades per “rojas” i afusselades, jugant-les a la sort a qui tocava pels indignes guayadors de la guerra. La mare del nen de 11 anys, quins pares foren executats en la data esmentada li va escriure aquesta carta: “Voy a morir con la cabeza alta. Sólo te pido que quieras a todos y que no guardes nunca rencor a los que dieron muerte a tus padres, eso nunca. Las personas buenas no guardan rencor. Enrique, que te hagan hacer la comunión, però bien preparado, tan cimentada la religión como me  la cimentaron a mi. Hijo, hijo hasta a la eternidad”. Justiciada per comunista i amb una fe cega en Déu. Oi, que no ho enten, Sr. Casado.

No ho enten perquè comença per no ser una persona íntegra i digna. No enten que un cristià pugui ser comunista. I aquestes morts que li he recordat són fruit de persones del que el vostre partit n’és hereu. Les vostres, paraules, que no cal recordar, la relació ompliria les pàgines d’un llibre, són una invitació al delicte, però el vostre delicte té patent de llibertat, i la veritat delictiva la té segons la seva filosofia de presó. Pels vostres problemes amb les titulacions universitàries no m’és possible pensar l’abast de la vostra cultura. Personalment li recomenaria dos llibres: LA BIBLIA (antic i nou testament) i EL CAPITAL de Karl MARX. No és cap broma. Dos llibres que li ensenyarien a tocar de peus a terra. No estaría malament que hi afegíssiu L’ART D’ESTIMAR, d’Erich Fromm i LES MORADAS, de Santa Teresa d’Âvila. Tindria una idea més exacta de quin és el valor del ser humà com a persona.

Vos heu dit autèntiques barbaritats, que us fan un trist favor i no ajuden gens a netejar la mala premsa que d’Espanya té el món per culpa del PP. Li vàreu dir al President, que volieu col·laborar per què no es trenqui la unitat d’Espanya. Per aconseguir-ho heu de posar en ordre el vostre partit, perquè no teniu credibiltat i la situació actual de fallida econòmica només té un culpable, el seu partit. Alló que primer heu de fer és retornar a Espanya els milions malversats i no ho voleu reconèixer, fins i tot no sabeu explicar els destí de més de seixanta milions.. Aquest és un punt flac de la vostra ràbia contra Catalunya i sabeu perquè i no teniu dignitat d’explicar-ho als ciutadans. Escolteu el carrer, compliu la Constitució que us obliga i no la manipuleu més. I quan hagueu reciclat com cal el vostre partit tindreu la credibilitat dels demòcrates. La carta de la mare al seu fill us fotografia molt bé. Li he preguntat si era globalista perquè en democràcia un globalista escolta a tothom, també els enemics.