HEM DE SER INTEL·LIGENTS SI VOLEM SER INDEPENDENTS

La inpendència és un tret net del fet de ser català. I ho serè si sóc intel·lgent en el meu fer i actuar però per assolir-ho necessito ser. Si em sento una altra identitat, no sabrè parlar amb la meva. En l’homenatge de Barcelona a les víctimes del terrorisme hi haguè una acció molt alliçonadora. Quan els Mossos es disposaven a despenjar la pancarta contra el rei, els veïns de l’hàbitat s’hi oposaren perquè no portaven cap ordre judicial. El compliment de la llei era fonamental. La llei davant de tot, però la llei veritable, no la manipulada. A l’estat espanyol hi ha una llei orgànica de l’any 2005 que despenalitza les conductes dels governants, dirigents, alcaldes, etc…que consistissin en celebrar referèndums prohibits o il·legals. I no es compleix, i els polítics continúen a la presó. Davant de la doble moral dels unionistes, l’estat és unionista, de no complir la llei i empresonar il·legalment, els catalans que volem la independència em d’actuar pacíficament. Primer, conèixer tots els drets que la Constitució i les lleis ens donen. Segon, “a palabras necias, oïdos sordos”, com si no ens assebentèssim del que criden. Tercer, no desanimar-se i ser coherents amb les nostres idees. Quart, denunciar l’agressió física o verbal que ens dirigessin,  procurant sempre tenir un document o un testimoni. Cinquè, si algú d’ells s’entrebanca i cau davant nostre, allargar-li la mà per ajudar-lo a aixecar-se i davant l’estranyesa de l’insultador, li diem, ets persona,oi?  I continuar el nostre camí amb naturalitat. No hi ha cap acció o paraula que molesti tant, com no donar importància a l’insultador no fent-n’hi cas.

Cal respectar democràticament persones, institucions, idees, emblemes identificadors i fets. Si em trobo un falangista cremant la senyera no li dirè res, procurarè, sense que se n’adoni, de fotografiar-lo, i continuarè el meu camí. Si ho crec adient el denunciarè i tinc un document. Si em convida a una cervesa, si vaig sol li agrairè i gràcies però faig tard i m’esperen. No acceptarè mai anant sol. És convenient davant manipuladors com són, tenir sempre un as a la màniga. Com es va poder comprovar en l’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Barcelona i Cambrils m’he adonat de com és aquesta gent. Només sap cridar, insultar i agredir. No saben dialogar. I dissortadaments es creuen ciutadans espanyols, quan els veritables són respectuosos, intel·ligents, dialoguen amistosament i respecten les idees d’altri encara que siguin contràries a les seves. Però aquests no fan soroll i no se senten identificats amb els cridaners. A Barcelona també n’hi había. I alguna àvia castellana els feia callar. Estic convençut que el procès encara en va sortir més fort, ferm, i convençut, malgrat el Sr. Casado digui que va ser superat i segons ell eliminat  de la política i que el Sr. Albiol, entre parèntesi, diguès que s’havia desterrat de l’homenatge a l’ANC. El veritable homenatge es va celebrar davant la presó de Lledoners amb actes cent per cent culturals i sense insults als qui pensin diferent.

I aquest homenatge davant la presó, honorant  al Sr. Forn, quan el rei no va saber que dir quan l’esposa del polític empresonat li va manisfetar que era ell qui l’havia de saludar i no ella, perquè estava a la  presó. I un jutge molt important i significat contra el procès, no va tenir valor ni de mirar-li els ulls. Una resposta callada per demostrar que s’és culpable. Aquests són els fets i gestos alliçonadors. I d’ells vaig treure’n la llliço que jo he après i que, amic lector o amiga lectora, pode-ho pensar diferent i m’ajudeu a millorar la meva filosofia. Des de casa estant per raons de salut, escoltant i visionant la tv, seguint internet i llegint els comentaris de la històrica diada, en vaig sortir més independentista. Catalunya ens necessita, ens espera i ens estima. Siguem catalans íntegres, sense barreges. En comptes de barreges, relacions d’amistat amb els altres.

Homenatge a les víctimes del terrorisme

Pregunto, a quines víctimes i qui n’és víctima. No m’agraden les manipulacions de les identitats de les persones. Em sap molt de greu, però a Barcelona en l’acte del  divendres 17 d’agost de 2018, s’ha manipulat a les víctimes i menystingut les seves identitats. No en té culpa la gent del carrer, rau en qui no hi tenia cap dret a ser-hi. Però permeteu-me un punt a part: Tenim clar quí es víctima del terrorisme si som conscients que totes les persones tenen dret a la seva dignitat, fins i tot les batejades con terroristes? Centrem-nos en el fet terrorista: a) víctimes innocents mortes pel terror. b) víctimes, dites culpables, que han mort per la seva causa. I totes: víctimes. Reflexiono, els morts de la part terrorista, també són víctimes amb la peculiaritat que algunes d’elles s’han immolat per la seva causa. Quan una persona s’immola defensant les seves idees mereix la qualificació de terrorista?

Cal que els cristians recordin que Jesucrist fou crucificat segons la llei humana per torrorista Pares del nen de dos anys de Ruby mort enn l'atemptat abraçant l'Iman del poble. Un exemple que he trobat a faltar. Per què existeixen aquestes persones? Quin és el motiu de la seva dedicació? Possiblement trobariem  culpables entre la presidència del pretès homenatge. Un detall, en la presidència hi havia els presidents dels tres partits espanyols que van votar en contra de la investigació de l’atemptat. Qui es nega a descobrir la veritat dels fets dóna a entendre que ell també en pot ser culpable. L’estat que ven armes als culpables de la mort de nens pel bombargeig als autocars en que viatjaven també és responsable. I estava en la presidència de l’homenatge. Quina credibilitat puc donar a la política espanyola que per tot el que he llegit i els exemples exposats sembla ser també culpable.

Per altra banda, la majoria de portadors de la bandera espanyola no anaven a retre homenatge sinò a insultar Catalunya, com ho demostren els crits contra el president i contra els mossos. Senzillament hi va faltar l’acte d’homenatge més imprescindible, celebrar una diàleg obert amb els familiars dels terroristes morts que era el més fàcil per començar trobades i debats. Hi vaig trobar a faltar la presència de les religions cristiana, jueva i musulmana que hi poden fer molt per la pau. Hi vaig trobar a faltar que el rei d’Espanya oferís al d’Aràbia una taula de diàleg. Hi vaig trobar a faltar que el president de l’estat reconeguès la innocència dels empresonats i exiliats i decidís un procès just de llibertat. Amb aquestes mancances amb quina credibilitat es pot presidir un homentage si es deixa la porta oberta a un altre atemptat. Ho sento molt però mai les actuacions militars i policials porten a cap pau. Raimon Pannikar afirmava que en cinc mils anys d’història mai cap tractat de pau l’havia assolida.

Un acte molt senzill i no tan difícil de conseguir: una abraçada davant de les autoritats i de la gent entre la mare d’una víctima i la mare d’un terrorista immolat. Només es va pensar en política organitzativa, no en agermanament entre diferents. Senzillament de l’acte matrícula d’honor a la gent senzilla i humil i suspens a la gent que es creu que tenen la clau de tot, sí la tenen, la de tancar portes. I per acabar, un mal exemple que les víctimes no es mereixen. Pretendre donar sensació d’unitat quan la màxima autoritat de l’estat no sap posar pau a la seva família i tenen la sang freda de fer-ho veure, què ha de pensar la societat? Humilment, la pancarta dedicada al rei, marcava la pauta, que no es va seguir.

Sóc veritablement jo en una Catalunya espanyolitzada?

La individualitat personal, formant part d’una col·lectivitat, no pot deixar mai de ser el seu “jo”. El meu jo nascut a Catalunya, moralment i ètica no és transformable en un “jo” espanyol. Puc compartir la meva manera d’actuar amb la d’un altre que no sigui català. Actuar de comú acord no significa canviar la identitat, al  contrari és reforçar-la enriquint-la culturalment. En aquest ambient, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pot convertir-se en una immoralitat i en una perversió natural. La llei no pot modificar mai la meva identitat negant la meva llibertat perquè el meu jo original és superior i anterior al jo en que em vol convertir l’article 155. Una llei que només pot tenir competències en el fer, no està legitimada mai si al mateix temps les vol tenir en el ser. I aquesta és la incompetència i la il·legitimitat d’aquest article aplicat a Catalunya, denunciades pels resultats que se’n deriven. La sanció a una idea independentista no és mai aplicable al meu jo independentista, perquè ser independentista és definidor de la meva identitat, refrendada per la meva llibertat

Una altra raó seria sancionar-me per què al mateix temps he generat violència destructiva en la col·lectivitat. Poden existir violències constructives i aquestes són positives i creatives. Valorar de violència una plantada davant escoles que defensa un dret, és falsificar la naturalesa de la realitat. I aquesta falsificació desnaturalitza la veritat identitària d’una persona o d’un col·lectiu. I estic convençut que l’aplicació a Catalunya del 155 ha estat un error i una manipulació de la moral i l’ètica dels pobles, amb el greuge que aquesta aplicació ha perjudicat i molt a persones que no són independentistes siguin demòcrates o no. En aquest sentit és molt clarificador l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a la vida i la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants” Tinc entès que la llei és per complir-la i no deixa de ser sorprenent que la Constitució es contradigui a ella mateixa. En aquest respecte, Jürgen Habermàs, el pensador més ben valorat d’Europa, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “la repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement  cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinò una corrupció de la voluntat.” Esborrona comprovar com la política i la justícia es mouen en un ambient on el ser pot manipular-se per el fer, quan sense ser és impossible fer. I aquesta manipulació es porta a terme castigant el ser que pensa i no pel que fa sinò perquè pensar pot esdevenir un delicte. Una gravíssima manipulació de la naturalesa humana emparant-se en una llei existent abans del naixement del ser perjudicat.

Quan una llei anterior al naixement de l’individu perverteix la seva identitat natural, aquesta llei ha de canviar-se i adaptar-se als nous temps per legitimar les noves maneres de fer. La naturalesa humana no canvia en el temps el seu ser, però sí pot variar el seu fer. I aquesta circumstància és on la política i la justícia han de posar-se al dia en el fer. Acabo amb les primeres ratlles del llibre esmentat:” En una escena d’Stiller, Max Frisch posa en boca del fiscal aquesta pregunta: Què fa l’home amb el temps de la seva vida? Amb pou feines n’era conscient, de la pregunta, però m’irritava. Frisch fa la pregunta en el temps verbal del present d’indicatiu, El lector pensatiu, preocupat per sí mateix, li dòna un tomb ètic: Què haig de fer amb el temps de la meva vida?”  Aquesta pregunta se l’han de fer totes les persones indistintament de la seva funció social i penso que d’una manera molt urgent els jutges i els polítics. Per què si fossin ètics i morals en el seu jo, es veurien obligats a respectar el jo dels altres.

La roïnesa de la política

La història mundial de la política es una veu del poble que clama justícia i la resposta de les institucions espanyoles és la justícia sóc jo. I la política és, ha estat i segurament serà la institució humana que es caracteritza per una veritart: manipular genèticament la identitat individual de la gent dels pobles que volen ser lliures. Sembla una barbaritat aquesta afirmació, però dissortadament la política li dóna validesa. Canviar la identitat d’una persona no és per la política absolutista una immoralitat sinò la raó de la seva existència. Fins i tot el poble que hauria d’haver estat el més exemplar del món, el poble jueu, esdevinguè un exemple de manipulació. I al segle XXI la manipulació continúa sent norma. Es manipulen els drets naturals de les persones per donar prioritat a la restricció de la llibertat dels pobles. No negarè que hi ha, per sort, moviments polítics esperançadors. Llegia ,avui, que a Xile la justicia obligava a la néta  de Pinoxet a tornar els diners robats i

que la justícia d’ Irak portava als tribunals a Busch, Aznar i Blair per crims de guerra, com ja ha fet fa un temps una jutgesa xilena amb polítics espanyols del franquisme. Però l’estat espanyol no en va voler saber res. La península ibèrica no és un exemple d’unitat cultural, podria ser un exemple d’unió de diferents cultures amb la finallitat de respectar la identitat natural de cada ciutadà. Però aquesta unió no hi té cabuda en la filosofia centralista de la política espanyola que no tè cap remordiment, tot el contrari, d’exigir per llei la renúncia a realitats que són fruit de la genètica. No és el mateix obligar per ser el que no ets, que de comú acord i amb una bona entesa que els ciutadans enriqueixin la seva veritat amb intercanvis culturals i socials entre pobles diferents, fins i tot poden arribar a entendre’s per formar un estat, que no és el mateix que unificar diferents nacions en una. I és precisament aquesta política que passa dels consells de la filosofia que pot desembocar en la bancarrota econòmica que està amenaçant l’estat espanyol. El respecte a la identitat de cada poble potenciant les seves cultures és la base indispensable perquè l’economia emergeixi potent, perquè seria l’economia dels ciutadans, no l’economia d’uns pocs, com avui, que porta la misèria a la majoria i només una política corrupta llençada als braços de l’alta economia no se n’adona que aquesta arruina els estats perquè ha arribat a la conclusió que l’estat és ella. El mapa cultural de l’educació ideat per l’estat espanyol dels nostres temps és el culpable d’una Espanya insolidària, que déu el 140% del seu producte interior brut i amb el que no pot pagar el deute de més d’un bilió dos cents milions d’euros. I aquest desgavell és el resultat de la política del PP en els seus darrers mandats. I aquesta política de manipulació també genètica és la que ha desenvolupat i encara el PSOE la continúa degenerant la identitat personal dels ciutadans i minvant la seva capacitat de pensar i conseqüentment la de produir. La solució dels mals d’Espanya és la que proposen Catalunya i Euskadi amb indicisions de Galizia com també amb clares insinuacions de València i Mallorca.

En els pobles d’Espanya existeixen persones amb una identitat qualificada per generar il·lusió, fer renèixer l’esperança i convèncer als ciutadans que la nova política s’enrolarà en el marc de la cultura. Espanya necessita la veritable revolució de la cultura perquè l’economia estigui al servei de tothom. És possible, però no amb la política espanyola dels, diguem-ne, grans partits estatals perquè la seva filosofia és el poder, no el servei de les persones. Només un poble amb persones d’identitat íntegra i respectuosa amb la llei natural i la génesis de la seva existència serà veritablement lliure i preparat per liderar la història. No té cap explicació humana que s’unifiqui sota un mateix programa els diferents pobles d’Espanya. És el gran error històric defensat amb una guerra genocida que la democràcia dels grans partits nacionals no entenen, ni fan res per entendre. El resultat victoriós d’una guerra injusta i il·licita els ha portat al poder i per a ells, aixó es democràcia. La cultura derrotarà la roïnesa de la política o la roînesa de la política continuarà jugant el seu joc?

Mort a la carretera

Les diferents formes de morir li donen a la mort una valoració molt variada. Morir al llit, envoltat de la família, independentment de l’edat, s’accepta per  què era la seva hora. Havia complert el seu cicle de vida. Peró totes les persones que moren al llit mereixen una valoració positiva? No hi ha morts al llit que són d’autèntics criminals? Hi ha condemnats a mort que són més persones dignes que no pas aquelles que els condemnem i el judici de la societat els rebutge quan la forma és indigna però elles moren dignament. Hi ha morts sobtades que de bell antuvi sorprenen però sobtades només perquè no es tenia cura com calia de la pròpia vida. La mort en ella mateixa és un misteri com ho és la vida. Però hi ha una forma de morir que esgarrifa, la mort a la carretera. Esgarrifances, perquè? La culpa és sempre del conductor? No hi havia en l’accident capacitat de control? Perquè incapacitat? Manca de domini del vehicle, per què? Excés de velocitat? Carretera en mal estat? Alcoholisme o drogues? La culpa és sempre del conductor? Massa sovint, sí, però no sempre perquè la societat també n’és de culpable. I per moltes raons, algunes d’elles beneïdes i lloades. El meu cotxe supera els dos cents km/h. I aquesta circunmstància no es causa de culpabilitat? Es legisla molt, potser massa, sobre els límits de velocitat permesos, però es permet fabricació de cotxes que fàcilment els superen. No és una incongruència? Si la màxima veloctat que  es pot desenvolupar en les carreteres és de cent vint km/h, perquè es permet fabricar vehiclesque poden anar a tres cents? En aquests accidents mortals de les carreteres no hi té culpa també la política? Per altra banda, hi tenim esportivament el culte a la velocitat. Em direu que no és el mateix una pista preparada degudament que la carretera. D’acord. Però el cuc de la velocitat es consolida en les curses. La persona, jove o gran, adicta a la velocitat i no pot demostrar-ho en una pista, on ho fa? Òbviament a les carreteres. El conductor pot tenir una formació extraordinària i un domini que li dóna garanties d’estabilitat, però l’efecte sorpresa? L’efecte sorpresa és difícil de controlar. Hi ha una formació específica davant l’efecte sorpresa? No i diría que és impossible. No nego que en algun moment es pot superar i se supera. En aquesta circumstància coneixen tots els conductors degudament els traçats de les carreteres per on circulen? I si el coneixen estan segurs que la sorpresa no la crearà el cotxe contrari? Formació, sempre; control, el màxim. Autodomini psicològic al màxim. I tot i així, n’hi ha prou? Les morts a la carretera diuen que no. La sorpresa la pot donar una persona creuant la carretera; un vehicle que ve de cara quan es fa un avançament, ja sigui d’un cotxe o d’un o més ciclistes; un animal de pastura que sobtadament creua la carretera; un dessprendiment de rocs o terra causat per pluges o altres fenòmens. Però hi ha una causa en la que normalment no s'hi pensa: en la mort sobtada del conductor. Morir d’accident en una recta sense cap altra cotxe circulant-hi pot tenir explicació. La té: el conductor ha perdut el control del seu cos, moviment de braços o peus, o mort sobtada. És necessari que el conductor sigui conscient de la seva salut. Puc parlar per mi. Tinc 89 anys. Els metges em van dir que no passaria dels 9. Tenien motius. La vida és una sorpresa. Encara condueixo. He d’estar preparat per a possibles ensurts i molts més quan no vaig sol al cotxe. El metge del cor em va dir que tenia un cor per anys, però hi ha altres parts del cos que poden produir la mort.I precisament un altre part em va avisar seriosament, sort que no conduia. Si tinguèssim un coneixement més complert de la nostra salut, segurament que s’evitarien moltes morts a les carreteres. Però, quin és el coneixement i el domini de les nostres passions? La de la velocitat, per exemple. El domini psicològic és fonamental. Com més profund sigui el coneixment que tenim de nosaltres mateixos, més seguretat tindrem en els nostres actes i en el domini dels vehicles, sigui un cotxe, un camió, un avió, una moto, una nau, una bicleta o uns patinets. La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals i una poeta, amiga meva, van morir per un mal control de la bicicleta del ciclista que la conduia al bell mig de Barcelona. Si respectèssim més l’altre, si la cultura humanista fos més ferma, si les màquines fossin més un servei que un negoci, si les carreteres tinguessin un traçat més ben estudiat, segurament que minvarien les morts a la carretera. La culpabilitat de la persona és alló que s’investiga davant d’un accident mortal. La persona hi té molta culpa, també el fabricant del vehicle, també donar més importància al negoci que al servei, també la política que no vetlla prou per la dignitat dels ciutadans, sobre tot en el tema cultural. Dóna per molt més la filsofia de la mort.

Necessitat urgent de ser persona

Ramon Llull comença el seu LLIBRE D’AMIC E AMAT amb aquesta metáfora moral: “Demanà l’amich a són amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què l’amor de l’amich podia multiplicar era a amar”. Senzillament el barem de la qualitat de persona rau en l’acció d’estimar. Quan més s’estima més persona s’és. Dissortadament aquest barem valuador, la talaia del temps ens confirma que també a ple segle XXI està manipulat pels màxims responsables de conrear-lo, la política i la religió. Per no sortir de casa si parem esment en la Constitució Espanyola, la gran llei de l’estat per garantir el benestar dels ciutadans, ens adonarem com es manipula la definició de persona  perquè la política tingui el camí lliure per esdevenir totalitària. I alló primer que fa és desfigurar el concepte persona perquè la seva voluntat no esdevingui argument base. L’article de la Constitució, 1,2 diu:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Com ha complert aquesta norma l’estat governat pel PP amb el recolzament del PSOE i de C’s? Minvant el concepte sobirania, començant per no reconèixer la voluntat particular d’un poble d’Espanya si no voten tots els espanyols, malgrat que la Constitució sí reconeix aquest dret. Però encara ha anat més lluny restringir el pensament anul·lant la capacitat intel·lectual de la gent. Com?, anul·lant al màxim la cultura pròpia de cada poble, començant per la  llengua que és el seu vehicle principal de comunicació. I la cultura l’empobreixen no reconeixent els drets de la llengua de cada poble espanyol, no reconeixent el dret de les identitats pròpies dels pobles espanyols, com Catalunya, Euskadi, Galízia, i extorsionant. No es reconeix la sobirania dels pobles d’Espanya quan un dels pares de la Constitució diu: /”El derecho de autodeterminación a través de una consulta electoral significa que la población del territorio donde este derecho se ejerza puede pronunciarse por la independencia o rechazarla. Pero, precisamente porque es un derecho de autodeterminación, sólo se pronuncia la población del territorio que pretende autodeterminarse.” Més clar no pot ser, com tampoc pot ser més clara la manipulació que en va fer Mariano Rajoy amb el seu no. Una demostració més de la manipulació política i judicial que se’n fa de la Constitució i tot a títol autoritari perquè jo sóc el poder i no la voluntat del poble. Conec una mica el pensament de Jordi Solè Tura perquè en el míting que va fer a Granollers per votar per primera vegada democràticament, vaig ser una de les dues persones, pedagogues les dues, que van pujar a l’estrada i vaig defensar el dret de les persones a votar la tendència pròpia, fent esment directe de que el PSUC era un partit democràtic amb tots els drets. La política espanyola del segle XXI ha oblidat la voluntat dels pobles que van votar democràcia i malauradament l’han revertit a una partitocràcia. I l’efecte més perillós per a la democràcia és poder negar el dret a pensar per només tenir-lo el govern que mana. Dissortadament no s’ha avançat pel camí democràtic per què paral·lelament a l’afebliment dels drets de les persones és dóna poder a polítics sense diàleg com el cas de l’estat espanyol, i a polítcs defraudadors de l’economia del seu país i acusats d’alcoholisme, com en el fet d’Europa. Sortosament, davant d’aquesta política inhumana, en el món hi ha persones molt intel·ligentrs que pensen i animen a pensar i posibiliten avançar a la veu popular, com a Catalunya i a Euskadi, aixecant una alerta amenaçadora del  perill que corre la democràcia al món. I entre aquests pensadors pedagogs sortisament s’hi troba algun polític que amb les seves paraules posa en evidència el perill. Però cal ser moltes persones en aquesta guerra i només s’ha aconsegueix amb la millor recepta estimant el ser persona íntegra per damunt dels diners que esclavitzen, sodomitzen i donen el poder a l’odi. L’enemic de la integritat personal és fort i té poders econòmics, cants de sirenes embafadors, però la imatge pobre, camí de la misèria, de la humanitat del segle XXI espero, crec i n’estic convençut perquè les paraules de Ramon Llull que fa set cents anys eren un avís i una profecia, siguin avui la força per facilitar el camí i obrir els  ulls a un horitzó cada dia més clar i lluminós. Pèrò el vencedor serà el poder de les persones íntegres. Aquelles que són amor verdader, que regula les idees i les passions. La victòria final, la llibertat de tots els pobles, perquè el poder l’exerciran amb el vot popular persones íntegres. No serà fàcil, peró s’hi camina. Calen veus potents i engrescadores que animin als verdaders demòcrates que són persones íntegres. Jo ho intento.

Missatge de futur que em va donar la guerra civil

Jo tenia 8 anys i vivia en una casa de pagès a Collsuspina. 80 anys desprès em donen una perspectiva de la història basada en la politització de la convivència perquè afavoreixi uns pocs i esclavitzi a la majoria. Eren les acaballes de la guerra i a Can Torras s’hi van instal·lar, l’estat major, primer dels que es retiraven i en deien “los rojos” i uns pocs dies desprès, el dels que en deien “los nacionales.” I us puc assegurar que el missatge, ni calcat. Davant de la casa de pagès hi havia un gran pati, amb una cisterna que arreplegava les aigües de la pluja i es conservava neta i fresca. En aquest pati, rojos i nacionales hi van instal·lar la seva cuina pel menjar de la tropa. L’estat major emprava la cuina de la casa de pagès i la seva taula. La tropa a fora, dempeus. A l’hora dels àpats, jo arraulit al costat de la iaia. Cap oficial de l’estat major d’uns i altres va oferir a la iaia i a mi un troç de pa, ni un tall de conill o de pollastre. Val dir que la taula d’uns i altres no es podien menjar tot el tall per massa farts. Vuitanta anys desprès de l’escena penso que vaig ser testimoni d’un procès històric de futur. Los rojos, corresponien a les esquerres de la democràcia i los nacionales a la dreta. Quin és el panorama vuitanta anys més tard. El del nen i la iaia passant gana i els polítics atiborrant-se. Per aixó va servir la guerra que predicava enganyant llençant paperetes amb l’eslógan de “Espanya, una grande y libre”, que jo havia recollit a l’era de casa. I el missatge encara és més clar. Durant la guerra a Collsuspina no es va matar a cap persona del poble, perquè el poble no ho va permetre i feia fora als possibles criminals.

El poble durant la guerra va ser un poble de pau, que els guanyadors la van pervertir. Només un detall, el mestre del poble fou un capellà. Només ho sabia l’ajuntament. I aquest capellà el fan assessinar “los nacionales”. Tot una metàfora del que havia de ser i no va ser. No és d’estrenyar que als meus gairebé 90 anys, defensi la llibertat dels pobles amb la lliçó que vaig aprendre a casa dels avis i del poble a que pertanyia. És curiós, el poble de Collsuspina i la casa dels meus avis em van alliçonar en el respecte a les persones i a les seves idees per poder viure en pau. I mentre els exèrcits no es van enfrontar entre ells amb el poble al mig, es vivia en pau i es feia el bé que es podia. A casa dels avis, els caps de setmana hi arribava gent d’arreu a demanar alguna cosa per menjar, encara que només fossin naps. I tot es va capgirar al final de la guerra. No em puc treure del cap la taula de casa plena d’oficials “rojos” o “nacionales” atipant-se com lladres, mentra en el pati els soldats havien de contentar-se amb un plat d’aigua amb “rari Nantes” com deia el poeta llatí. Els guanyadors demòcrates de dretes i d’esquerres 80 anys desprès no han consolidat una Espanya demócrata sinò que han constituit un estat escanyador dels ciutadans. Una guerra amb més d’un milió de morts que ha servit perquè al segle XXI molts ciutadans espanyols visquin en l’extrema pobresa. Injusta la guerra, injusta la política de l’estat demócrata. Can Torra i el meu poble, Collsuspina, quan jo tenia 8 anys, em van donar una lliçó de la democràcia que els guanyadors i també els perdedors, han aigualit. La lliço és més intensa perquè hi aportà molts més arguments. És curiós un poble del bàndol dels “rojos” vivint una democràcia que el costat dels “nacionales” han esmunyit.