CANT DEL CIGNE DE L’ESTAT ESPANYOL

La celebració del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola, que respecto però m’indigna la facilitat amb que es manipula desde les cúpules, pretenia ser la canonització davant el món quan, honestamente em va recordar el missatge del cant del cigne. Un acte amb pretensions de democràcia universal quan imagino que la història el valorarà com una vergonya de la democràcia. Respectant el dret de ser persones de tots els assistents, no puc per la mateixa filosofia respectar els càrrecs perquè en el seu exercici s’hi comprova un egoïsme que el poble senzill no pot beneïr i té el dret de criticar. Des de la vergonya d’infidelitats matrimonials a la presidència, corrupcions econòmiques en les màximes autoritats com també manipulacuions de la Constitució, no feien creïble la celebració que tenia totes les característiques de la benedicció de la corrupció. Penso que la mateixa Constitució, si poguès parlar, desaprobaria l’acte. Una celebració que amb pretensions de la unitat d’Espanya comprobava la inexistència de la mateixa perquè una part molt important no hi era representada per culpa dels qui es vanagloriaven d’una veritat que és més mentida que veritat. Si fos veritat que la solució dels problemes de la pell de brau està en la Constitució les autoritats espanyoles s’haurien preocupat d’evitar les provocacions dels unionistes amb consequències que els independentistes no aprobem però entenem, perquè davant d’un atac hi ha el dret a la defensa. I dissortadament fa la impressió que aquestes provocacions venen programades des d’el poder. Estic convençut que tant les provocacions com la celebració rauen en el programa de la naturalesa i de la història com un final de trajecte o la mort d’una etapa coneguda per el cant del cigne. El risc de la bancarrota de l’estat espanyol, per altra banda, està molt present en la consciència europea, coincidint tot amb la profecia del farmacèutic de Figueres, Alexandre Deulofeu, en la seva MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA, que l’estat espanyol cauria en la década dels anys 20 del segle XXI. I tot hi fa pensar. I un presagi polític ha fet acte de presència en les eleccions andaluses amb l’entrada de cavall andalús de VOX que continuarà amb una arribada de “burro manchego”. L’eufòria de la dreta espanyola s’ha desembocat i davant la societat farà evident el seu egoïsme de poder aliant-se amb la contradicció de la democràcia a no ser que tots els que s’aliin són contradicció. Les contradiccions, tant en la naturalesa com en la història, produeixen efectes que confirmen que el programa del món segueix i es compleix. La veritat democràtica és un pas endavant en el procés de la globalització de la convivència de la humanitat en pau.

CARTA D’ISABEL TURULL NEGRE

Com cada dia he entrat  a CATALUNYA RELIGIO i m’ha cridat l’atenció l’escrit de la germana de Jordi Turll, ON SÓN ELS BISBES? He clicat per llegir-la i un comunicat em deia que possiblement era perillosa aquesta entrada i que si em volia exposar que cliquès. He clicat i m’ha sortit la carta. Una vegada llegida i al sortir, un altre comunicat no massa favorable. He deduit que es tracta d’un espionatge que em repugna i més tractant-se d’un blog de caire religiós. He de dir que estic content d’haber-la llegida estant totalment d’acord amb el que ella escriu. Un dret religiós que no ho deixa de ser perquè és també democràtic. I tot segui he entrat a SOM VALLÈS per contrastar-ho amb el comunicat llegit a l’Ajuntament de Parets oposant-se a la votació contrària a Jordi Tururll i contra els llaços grocs. Prèviament l’Ajuntament havia rebutjat la concessió de la Medalla de la Ciutat, medalla que coneixent la persona crec que tenia prou merescuda. Defensar Catalunya és una dignitat i he entès l’estesa de llaços grocs i puntades a terra del C/Major. Isabel acabà la intervenció amb aquestes paraules: “No busquem cap medalla. Busquem només una mica d’humanitat, indepentdentment de qualsevol signe polític”. Em sap molt de greu , donar més imnportància al partit que a la dignitat de la persona, prou coneguda per haver estat regidor, és una demostració de la feblesa democràtica de l’estat espanyol i les seves institucions. I anant a la carta dels bisbes, no només l’aplaudeixo sinò que la considero necessària i més encara per què la seva documentació és molt evangélica i alliçonadora. Estic d’acord en que els bisbes no han de fer política, que dissortadament en fan i massa, però aquest deure no els dispensa de defensar les persones quan la política les sanciona injustament. I l’empressonament, des de la veritat evangélica i també legal amb la Constitució a la mà, és una injustícia. I els fidels, com s’hi confessa la Isabel, no només tenen el dret de denunciar, sinó també el deure. Només aprofundint en la crucifixió de Jesucrist descobrirem la injusticia comesa contra Jordi Turull i els seus companys. No entendre que la centralitat de la política i la religió rau en les persones és pervertir l’ordre social de la humanitat i menystenir la veu dels pobles. Amb la vaga de fam Jordi Turull i els seus companys estan complint democràticament i religiosa. Religiosament perqué com Jesucrist arrisquen la seva vida per defensar els drets del seu poble. Coneixent el Jordi i compprovant la seva saviesa de la veritat del seu poble, no té qualificatiu que se li giri l’esquena. No sóc del  seu partit, però com ell defenso el dret a decidir i la independència de Catalunya. I aquest escrit no té altre objectiu que defensar la seva innocència i allargar-li la mà en defensa dels seus drets democràtics que s’estant obviant. Amb els presos polítics celebrarem la independència de Catalunya i ells tornaran a formar el govern de la Generalitat, perqué, malgrat tot, per a mi encara són els legítims components. Sense defallir, la victòria serà nostra. Per la llibertat de Jordi Turull i dels seus companys i companyes.

Màrtirs per la llibertat

Quan les famoses persecucions romanes contra els cristians es va fer famosa la frase “la sang dels màrtirs llavor dels cristians” ressó d’aquelles altres de la creu en que Jesús oferí la seva vida per la salvació de la humanitat. En la història del segle XX i del XXI el martiri físic i moral ha estat i és llavor en defensa dels valors humans amb els seus nous màrtirs. Gandhi amb la seva expressió satyagraha, la força de l’anima,feu de la desobediencia civil i la lluita no violenta l’arma més poderosa per enfrentar-se al poder de les armes i defensar els drets de les persones. Lluita pacífica que el va portar a morir assessinat per salvaguardar els poderosos políticament i económica. Louter King, enamorat de la doctrina de Gandhi, endegar la seva campanya per la llibertat i la igualtat dels negres als EEUU d’Amèrica de “la força d’estimar”. I perquè l’amor no plau al diner, fou assessinat. Lluis M. Xirinacs, un mes abans de morir voluntàriament, va escriure aquestes paraules:”ofereixo el do més preuat que és la meva vida poer l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra”. La història sortosament, encara que lentament avança, es troba amb la persecució dels poderosos que defensen que els ciutadans v iuyen per servir-los a ellos i encadenen els seus profetes i líders. Ni ha força de poobles oprimits en el segle XXI, com ho palesen les grans fugides arriscant la vida i morint massa persones en les aigües del Mediterrà. No anem gaire lluny. Per què hi ha presos polítics a Catalunya? Senzillament perquè la veu del poble espanta al poder i la manera de fer-la callar és empressonant als seus defensors malgrat ho fassin complint la Constitució Espanyola que en l’article 15 diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física o moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o gtractaments inhumans o degradants” L’article és prou explícit: “sense cap cas” no hi ha raons que ho permetin; “ningú”, ho pot fer, per tant ni el govern, ni cap de les seves institucions. I perquè? Senzillament perquè primer cal cumplir l’article 9 que en el par+aagraf 2, diu:”Correspon las poders públics de PROMOURE les c ondicions per tal que la llibertat i la igualtat de ,l’individu i dels GRUPS en els quals s´’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participación de TOTS els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. I per què la llum sobre el problema sigui més forta llegim l’article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, SENSE que pugui prevaler CAP discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ, o QUALSEVOL altra condició o circumstància personal o SOCIAL”.  Aquesta circumstància social pot ser una votació promoguda pels ciutadansm, com ho fou la del 1 d’octubre. Els presos polítics empresonats i exiliats pateixen el martiri de l’incompliment de la Constitució per part de les autoritats polítiques i judicials corresponens. Davant d’aquesta situaciuó la solución ens la va ensenyar Gandhi amb la desobediencia civil i la lluita no violenta. El poble sobirà té dret amb la Constitució a la mà de promoure’ho. El martiri dels ciutadans i dels seus líders empresonats sacrifici de llibertat.

ENTRE UNA VAGA DE FAM I UNA LLUITA PER GOVERNAR

L’estat espanyol a les acaballes del 2018 està emmarcada per dos paréntesis que el posen en risc històric. Al nord, una vaga de fam defensant els drets d’un poble a decidir; al sud tres partits que volen governar amb la raó de esclavitzar Catalunya. Com actuarà el govern de l’estat? És molt difinidora la situació que presenta davant la història un immens desgavell de convivència. Uns lluiten per una democràcia en llibertat, i els altres diuen que la democràcia són ells perquè la llei els empara. I el poble qué hi veu i què hi diu? La resposta no és fàcil davant els resultats de les votacions. El poble està dividit i amb massa dificultats per dialogar. Alló important és el contrast entre les dues postures. El nord sacrifiquen la seva vida per la llibertat del seu poble, al sud sacrifiquen la vida dels altres per esclavitzar la gent que no pensa com ells. I en aquestes contradiccions se n’hi afegeixen d’altres dels que diuen tenir la raó legal. Es disputen el poder, el PP vol ser la presidència, C’s també i VOX perquè sense ells no haurien assolit la majoria. I per a més inri C’s reclama la presidència per fer el bicot a VOX amb el contrasentit que amb aquesta condició dóna la majoria al PSOE i Endavant Andalusia. Senzillament l’egoïsme i l’orgull propi davant la legalitat que tan defensen de paraula perquè d’obra és prou evicdent que no. Com acabarà tot plegat?

Penso que els ciutadans espanyols són  els que en sortiran més mal parats. Els catalans n’estic convençut, assoliran, millor assolirem, la llibertat, perquè la llei ens dóna la raó. Com reaccionarà el govern de l’estat? L’experiència del procès polític del President Sánchez per arribar a la presidència no és massa esperançadora perquè hi ha un joc no gaire net ni democràticament, ni ideològic. És president gràcies als vots que avui posen en risc la seva vida per defensar una idea que és justa i democràtica i ell no enten o no li convé entendre’ho. I el problema amb les votacions andaluses i la vaga dels polítics catalans se li agreuja cada vegada més. I dissortadament s’intueix una molt feble saviesa política perquè les previsions hispanes que s’intueixen no benificaran ni als ciutadans espanyols, ni als catalans. Personalment tinc molt clar que la solució d’una democràcia política verdadera per a Espanya  l’aportarà la independència de Catalunya perque la veu del poble ho vol i en aquest punt estic totalment d’acord amb l’afirmació de l’advocat de Clara Pionsatí, Aamer Anwar, quan diu:”L’únic element que únicament et donarà la independència és la gent”.

ON SOM I CAP ON ANEM

“L’home reflexiu s’atura a pensar les coses; l’estranger i l’orgullós no tenen por de res. No facis res sense haver-hi reflexionat i no t’hauràs de penedir d’haver-ho fet”.(Llibre de l’Ecclesiàstic).

La política espanyola palesa amb prou claretat la manca de saviesa perquè els resultats evidencien poca o nul·la reflexió. Hi domina massa la passió descontrolada. I les darreres eleccions andaluses ho demostren  i exigeixen per part dels partits polítics i també de la ciutadania una verdadera reflexió per qué a la vegada són un missatge a les autonomies de l’estat espanyol. La maduresa d’una ciutadania la fa evident la saviesa amb que mesura les paraules i les accions. Dissortadament en el món de la política quan es vol consultar a la ciutadania, la reflexió no és raonar sinò apasionar.Els arguments són promeses que a l’hora de la veritat resulten paraules buides. Els resultats andalusos conviden molt a una profunda reflexió. Per començar dels ciutadans amb dret a vot, només l’han exercit el 58’60%, un xic més de la meitat. I aquesta meitat per què no ha votat? Per indiferència? Per manca d’interès? Per desencís? Per indredulitat en la paraula política? A l’hora de l’acció aquests ciutadans també tenen dret al respecte a la seva dignitat. Cap partit té dret a atribuir-se’ls, com algun ens hi té acostumats. Parem esment en els resultats. Cinc són els partits amb representació parlamentària: PSOE  33 diputst; ADELANTE ANDALUCIA 17 diputats; PP 26 diputats; C’s 21 diputats; VOX 12 diputats. Els partits d’esquerres sumen 50 diputats i els de drets 59. El bloc de dretes, en suma 47, perquè com es diu públicament VOX és d’ultradreta i per tant dubtosament democràtic. Éticament pot justificar el PP la formació de govern amb la presència de VOX? Democràticament, no. Legalment, sí. Una pregunta al PP, si accepteu la presència d’un partit d’ultradreta fins al punt de poder-hi pactar, perquè demaneu que es prohibeixi la CUP, que esent d’esquerres avançades és clarament demócrata. M’agradarà comprovar com a Andalusia el PP i C’s es comporten i per a més inri com configuren les seves diferències. El risc de les eleccions andaluses no està en si guanyen les dretes o les esquerres, està en si hi guanya la democràcia. I sentint-ho molt penso que no serà aixi. Els arguments emprats pel PP i C’s a Andalusia han palesat l’odi que respiren contra Catalunya. Són els fets, la veritat que fa creïbles les paraules. La campanya m’ha demostrat una manca, massa visible, de respecte a les persones. PP, C’s i VOX, jo sóc independentista, amic d’Espanya i dels espanyols, llegeixo la Constitució i l’estudio i ella em diu que tinc tot el dret de pensar i defensar les meves idees. No sóc enemic de les vostres, sí de l’odi que es despren de les vostres paraules. On estem? Sincerament Espanya corre el risc de tornar al franquisme perquè estem en una democràcia molt feble que ho és de nom, peró no de fet.

VAGA DE DIGNITAT I LLIÇÓ POLÍTICA

Sancionar a l’empara de la llei no sempre esdevé justícia i massa sovint la història denuncia manipulacions. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha palesat amb prou evidència la càrrega d’odi de comportava i la incapacitat política per donar protagonisme a la paraula. Amb el 155 es va perjudicar a tots els catalans, demòcrates i no demòcrates que van patir i encara pateixen en la seva pell les mancances de dignitat per a una subsistència en pau. La vaga de fam indefinida de Jordi Turull i Jordi Sànchez esdevindrà una punyalada a les mentides, arguments del seu empresonament. Jordi Turull i Jordi Sànchez, dos polítics empresonats injustament per estar al costat dels seus conciutadans estan donant una lliçó del que ha de ser un polític davant els drets de la seva gent, perquè sancionant-los a ells, s’ha sancionat als catalans en l’exercici dels seus drets i deures. L’exemple que trameten al món es aquell que Crist va donar morint a la creu perquè la manifestació més gran d’amor és arriscar la vida per la dignitat i la pau dels humans. Però la vaga de fam dels dos Jordis esdevé també una denúncia davant l’incompliment constitucional del govern espanyol. I que em perdoni el President Sànchez que va afirmar des de l’Argentina que aquesta vaga no tenia cap fonament. I tant que n’hi ha d’arguments, perquè ell també n’és culpable de fets i de paraules. Patir i morir no és sempre una indignitat. Pot semblar-ho per les formes externes però el valor de l’acció neix de les internes. Amb la seva vaga demostren la qualitat humana que els hi dona coratge, la solidaritat social que sublima la seva dignitat, la veritat de la vida que no té por de plantar cara a la llei quan no té arguments que la recolzin. Les lleis polítiques depenen de la realitat del moment i quan la realitat del moment perjudica la convivència, les lleis no compleixen el seu deure de fer justicia i defensen l’egoïsme de minories. No m’agrada que s’hagi d’arribar a accions com les vagues però aplaudeixo a Jordi Turull i a Jordi Sànchez perquè arriscant la seva vida pacíficament denuncien la injustícia. Amb la Constitució a la mà i amb les proves que es van descobrint en relació amb el comportament de la policia i del govern en la defensa dels seus drets que feien els catalans el dia 1 d’octubre de 2017 es demostrarà la gran injustícia legal i històrica comesa contra un poble que defensa pacíficament els seus drets sabent els seus polítics arriscar la vida. Arriscant la vida amb una vaga de fam, els dos Jordis compleixen aquella norma evangélica que la millor demostració d’amor és estimar els enemics. Perquè darrera d’aquesta acció estic convençut que la política i la justícia espanyoles hauran de fer un acte de contrició, demanar a tota la societat, no només a la catalana, perdó i reparar els mals causats amb una política democràticament molt pobre. La resposta democràtica dels catalans davant la injustícia comesa contra els seus governants em recorda aquell cant dels àngels en el portal de Belèn, pau als homes de bona voluntat. Jordi Turull, Jordi Sànchez i companys empressonts, esteu demostrant que sou uns grans i dignes líders d’una, no llunyana, Catalunya independent.

LLENGUATGE POLÍTIC POBRE I DEMOLIDOR

“Com el fruit demostra com han cuidat un arbre, les paraules revelen el que pensa una persona” (Ecclesiàstic XXVII,6)

Hi ha moments en la vida que les paraules esdevenen l’advocat acusador posant en evidència la veritat humana de les persones. Les paraules són la imatge de la identitat. La veritat com l’amor, que són base de la convivència, denuncia el control o descontrol que es té de les passions. Defensar una idea passionalment, amb arguments racionals, defineix el nivell cultural. Les idees, d’acord com diu el poeta del  mirall amb que es miren, són bones per a uns i dolentes per a altres però quina és la base de cada pensador? En la societat actual el conreu de la convivència, que és l’arbre, pateix saonaments que tenen per missió fer malbé la collita o dit d’una altra manera fer fora del jardí altres conreadors amb saonaments diferents. No es contrasten els mètodes, i el rebuig repercuteix en la convivència. Espanya està vivint una situació en la que el model polític, que hauria de ser garant de les relacions humanes de solidaritat, no aconsegueix els objectius socials i es posa molt difícil la convivència senzillament per manca de voluntat de diàleg i el que és molt pitjor per incapacitat i manipulació de les paraules. Preval l’egoïsme personal sobre el benestar col·lectiu.

Una demostració prou clara ens la dona la campanaya electoral celebrada darrerement a Andalucia, que ha donat una sensació molt pobre de la democràcia de l’estat espanyol. I ha estat, qui estava més obligat a donar una sensació de veritat, solidaritat i justícia, el que ha emprat un llenguatge més ofensiu i destructor. Basar la defensa de la filosofia pròpia destruint la del contrari és la demostració no només de la poca credibilitat política sinò el que és pitjor de la feblesa de la seva dignitat humana. El model polític espanyol que volia construir un exemple de democràcia amb les autonomies, ha palesat davant el món la inconsistència del seu missatge per no voler entendre les diferències. La campanya que s’ha desenvolupat a Andalucià ha estat una demostració evident de l’absolutisme d’un sector de la societat espanyola que es creu la millor del món basant la seva política en la imposició i liquidació dels contraris. Una política totalment contrària a la filosofia de la construcció d’Europa. Pobra Espanya. Els seus fruits són una convivència d’odis senzillament perquè els conreadors la saonen amb menzines. La camapanya andalusa n’ha estat un exemple prou clar. Només cal repassar els discursos dels tres partits absolutistes d’un llenguatge destructor dels altres. Serà la societat civil capaç d’entendre la lliçó?