LA PARTITOCRÀCIA NO ÉS DEMOCRÀCIA

La democràcia, model de convivència, malgrat els seus inicis es forjaren a l’antiga Grècia, a ple segle XXI està encara en procès d’implantació globalitzada. El problema d’una democràcia malalta està en la norma de les majories absolutes. Amb ella no és respecta la diversitat d’idees començant per la criminalització del dret a pensar. Una majoria absoluta, tal com funciona a casa nostra, és una dictadura de partit, senzillament perquè es confon  unió amb unificació. És el problema que la Bíblia ens explica de la Torre de Babel. La dispersió dels pobles no fou un càstig, fou una sanció que els obligava sense deixar de ser pobles diferents a poblar la terra. Dissortadament la humanitat, milers d’anys desprès, encara no ha après a organitzar-se amb una globalitat digna. Les diferències individuals i col·lectives tenen per objectiu entaular relacions intel·ligens i raonades per conviure diferents, amics i en pau. Si parem esment en el funcionament de la suposada democràcia espanyola descobrirem quin és el sentit d’una majoria. Només cal parar atenció als debats del Congrès i del Senat quan parla el representant dels partits minoritaris, que acostumen a ser els millors pensadors polítics, i ho fant a una presència  minsa de diputats o senadors perquè el partit majoritari és qui té la raó i escoltar idees de futur és perdre el temps. I les idees de futur en les corts espanyoles no hi tenen entrada. Aquest funcionament és la negació oberta de la democràcia perquè aquest model polític es fonamenta en la paraula per bastir una política fruit del diàleg a que obliguen les diferències. I la història ens ensenya que els grans avenços són resultat de grans idees diferenciadores i denunciadores de realitats obsoletes del moment. Estabilitzar una política amb unes lleis intocables és un contrasentit de la veritat i dignitat històriques. Per avançar en democràcia, la presència de partits agosarats  és una necessitat perquè amb la seva argumentació,  la seva conscienciació, la seva ressistència i fins i tot obstinació fan possible que les idees de progrès no es perdin i arribin a bon port. Crec que és un comportament cent per cent antidemocràtic no escoltar les argumentacions, per exemple d’un partit com la CUP, i encara ho és més proposar il·legalitzar-lo. La democràcia no serà mai progresista a Espanya sense la presència de partits amb l’objectiu del dret a decidir i a ser independents. La configuració de la persona humana és un exemple de convivència en la globalitat. Cada membre i cada facultat del ser huma són independents, diferents i les seves accions tenen una finalitat, una imatge digna de la persona. A una mà no li demanarem que observi, i al cor que pensi. I precisament el que fa la democràcia espanyola és aixó, que Galizia actui i sigui com Castella, que Catalunya actui i pensi com Extremadura i la globalitat esdevé un fracàs perquè s’han inutilitzat els membres. Catalunya mai serà com Castella, però en una democràcia en llibertat el conjunt de l’estat seria un altre més global perquè són més lliures els seus pobles. Governar l’estat espanyol amb una majoria absoluta del partit que sigui és la continuació d’una dictadura perquè és incapacitat d’entendre i com no enten, ni compren, no dialoga i com no dialoga, mort la democràcia. Honestament l’error més greu de la politica espanyola és no treballar en el procès progressista del model polític democràtic, comportant-se com si ja fos perfecte. Perfecte no ho serà mai, però sí sempre perfectible, que és la perfecció pròpia de cada moment. Només amb una cultura protagonista, la democràcia serà justa en els diferents moments del seu procès cap a la perfecció. I per aquesta raó les majories absolutes són negatives.

Política i religió, en la globalitat humana

L’ Esglèsia católica és una institució religiosa i humana amb una missió de transcedència perquè l’ésser humà en la seva imatge palesa projecció sobrenatural. Senzillament el futur de la humanitat d’acord amb la filosofia i teologia cristiana és fer de l’espai i el temps un trampolí vers el més enllà, superior a l’univers natural. I l’Esglèsia catòlica ha de complir el deure d’educar les persones d’acord amb la seva filosofia i teologia, amb el saber dels homes i amb el saber de Déu. Per coherència les institucions religioses han de tenir cura que els seus pedagogs, en aquesta questió els bisbes i els sacerdots, esdevinguin verdaders mestres dels ciutadans, respectant els deures polítics als que estan obligats. I en aquesta questió, l’estat espanyol democràtic no se sent obligat religiosament però sí humanament. I el seu status polític no deixa de viure moments que  han d’estar controlats per la religió dels ciutadans que formen part de l’estat. La base de la política i de la religió és la humanitat. I a Espanya hi ha ciutadans que se senten cristians. I no és impossible que alguns d’ells, jo mateix, se sentin independents desitjant separar-se de l’estat espanyol per pertànyer a un estat català. I els bisbes que primer són éssers humans, des de la dignitat del seu pensament poden defensar la independència perquè la base de tota col·lectivitat és la persona. Personalment em sento català catòlic i català independentista. Les relacions política religió que palesen negar la llibertat de pensament són relacions antinatura perquè un dels drets de la llibertat és el d’equivocar-se que no és posicionar-se en l’error. La intel·ligència humana té per funció, amb la capcitat de raonar, valorar els efectes de la llibertat i si s’adona d’una equivocació, reciclar-se per redreçar el pensament. Un bisbe i un sacerdot són éssers humans limitats, com ho són els polítics que es creuen ser la veritat. Un bisbe, una capellà, un polític i un jutge es poden equivocar i una vegada descobert l’error tenen el deure d’esmena. M’han cridat l’atenció  dues persones que per les paraules sembla que siguin catòliques i que han manifestat  manca de respecte a la dignitat humana del Papa Francesc. Alejo Vidal Quadras, fundador de VOX i ex-líder del PP a Catalunya ha afirmat.” Si el Papa Francesc nomena arquebisbes separatistes a Catalunya, que no compti amb mí.” No cal que hi compti perquè amb les seves paraules ha tancat la porta, porta que el PP li deixa oberta. Albert Boadella demana el boicot a la casella de l’Esglèsia en la declaració de la renda perquè ha nomenat un bisbe seperatista i dóna a entendre que deixa de formar part de l’esglèsia. L’estat té el deure de facilitar el seu programa a les entitats legalment constituides i des d’aquesta vessant política l’Esglèsia ho és i el que fa es de recaptador de les aportacions dels fidels. Per aquesta banda no subvenciona, compleix un deure de bona convivència ciutadana. I jo els hi diria als dos politòlegs esmentats que valoressin els diners que l’estat s’estalvia gràcies a les ajudes de l’esglèsia en tots els camps i li recordaria que fou l’esglèsia, avançant-se als estats, qui primer en la història va dedicar-se a l’ensenyament i a la sanitat amb la fundació d’ordres religioses, quin objectiu era la docència, la sanitat i l’alliberament de persones captives per polítiques enemigues. I que l’estat inclogui en el seu programa l’educació i la sanitat mereix tot el reconeixement perquè és un deure de dignitat humana i un avenç de progès. Alló que cal és que la política sigui un exemple de govern de la convivència i la religió ho sigui també de defensora de la dignitat humana i que política i religió es respectin, s’entenguin i coordinin.

AJUNTAMENTS I EUROPA, GLOBALITAT POLÍTICA

Les votacions del dia 26 de maig de 2019 respiren l’aire d’un ambient de convivència universal. Però no tot els vents són massa esperançadors. Núvols de tormenta amenacen Europa amb el risc de desestabilitzar els municipis espanyols. L’orientació  política dels ajuntaments hauria de ser garantia de governabilitat democràtica plena. I aquesta garantia trontolla. Només el vot de persones dignas farà de la política europea un configurador social amb capacitat d’assolir l’Europa global de la pau. I els ajuntaments són el primer pas d’aquesta contesa: la solidaritat entre tots els ciutadans d’Europa i esdevenir model desitjable per tots els ciutadans del món. L’objectiu no pot ser més desitjable, però dissortadament la humanitat del segle XXI no és cap exemple de solidaritat, quan milers de persones moren cada dia sota les bales i per causa de la misèria. I l’horitzó presenta massa taques negres, efecte dels més poderosos. La raó, la tenència de les armes de guerra considerades arguments de pau. Una hipocresia històrica. És vergonyós que a ple segle XXI la indústria de la guerra sigui un dels negocis més rentables per els estats. I aquesta realitat, per ser desmuntada, urgeix la força de l’arma més creativa de la humanitat, la paraula. Un vot, amb el si o el no, pronuncia la paraula que ha de dirigir la humanitat. El sí a la democràcia és una garantia reforçada, el no a la democràcia és la continuitat de la injustícia social. I la victòria del sí o del no depèn de la dignitat de les persones. L’enfocament polític del benestar i la pau demana que cada votant tingui molt clar quins són els partits amb més claretat d’idees democràtiques per treballar per la dignitat de totes les persones, perquè en tots els municipis les persones gaudeixin de sostre i serveis necessaris per a una vida plena i aquesta circumstància individual, un municipi en la globalitat política és un individu, és el pas més important per assolir la globalitat europea. Quin sentit tenen, sinó, les votacions municipals del 26 de maig? I la meva pregunta és, a qui he de donar el meu vot? No he de perdre de vista que l’executor del poder a qui el vot dóna, és una persona. Vota a les persones que el partit presenta. La dignitat de cadascuna d’elles por aconsellar o no, el meu vot. Un argument ha de ser la trajectòria del seu partit no oblidant, però, el protagonisme de les persones perquè qui actúa no és el partit sinó les persones. Una persona digna, sigui del partit que sigui, defensarà sempre la llibertat de l’altre encara que pensi diferent i si no ho fa no mereix ser votada. Personalment sóc independentista i si estès convençut que un partit unionista em garantís la millor governabilitat del meu poble, no hi posaria cap inconvenient. Però aquest convenciment me l’han de garantir les persones. I unes persones que abans de respectar la meva independència m’amenacen amb el 155 no mereixen el meu vot perquè considero pobra la seva dignitat. La llibertat s’ha de guanyar, no imposar. I condemnar un poble,  com ha fet l’estat espanyol, sense complir la Constitució que posa en la paraula dialogant com eina de programar la convivència, no és fer política  democràtica. La democràcia es fonamenta en la llibertat de pensament perquè és aquesta llibertat la que de veritat garanteix el progrès i quan una llei, per raons del procès històric no és un servei a les persones sinó només a l’estat, ha de canviar-se perquè la sobirania resideix en les persones. I aquesta sobirania cal tenir-la molt present a Catalunya perquè la Constitució recolza la voluntat catalana en tot alló que políticament fa referència a la seva autonomia. I l’estat ho ha de respectar. Les votacions del dia 26 de maig han de ser la veu de Catalunya per la seva llibertat. La Constitució ho garanteix. Personalment votarè un partit cent per cent català. Catalunya és una individualitat en la globalitat europea.

Srs. Pablo Casado i Albert Riera, és lliure el vostre pensament?

No critico que defenseu la unitat d’Espanya amb un concepte d’unitat que no és el meu. En aixó som diferents i lliures. El pensament no és una norma, és el compliment del desig que acabarà amb la idea. La bondat de la idea serà acceptada o no, no perquè sigui dolenta sinò perquè possiblement les circumstàncies del moment no la considerin prou oportuna. Però la idea continúa i es desenvolupa en la ment dels seus pensadors i pot arribar una determinat temps i espai que la fassi necessària. Senzillament és el procès del progrès. La convivència dels pobles no l’ organitzen les lleis sinò les persones que les redacten. Personalment respecto el vostre dret de pensament però no puc estar d’acord amb el vostre tracte de la filosofía de la convivència. Seguint els vostres consells procuro ser molt respectuós amb la constitució, que la llegeixo, l’estudio i raono la seva filosofia. Perquè la Constitució espanyola té una base filosòfica argumental expressada en el preàmbul i en els mateixos articles, algún d’ells crec que és massa manipulable perquè les paraules tenen el sentit que tenen i les frases sintàcticament correctes també i penso que la Constitució gramaticalment és exemplar. El que succeiex sovint és que algunes persones per servir el seu ego han de adaptar el redactat a les seves exigències i aleshores vesteixen l’article constitucional emotivament amb un humanisme sofisticat que fa bo alló que no ho és. Tots dos, al dedicar-vos a la política sou persones de lleis amb la cultura suficient per expresar-vos amb dignitat. Però una expressió perd la dignitat quan acusa egoísticament a l’altre i no compleix la llei constitucional. Les lleis en una democràcia tenen per centralitat el respecte a les persones, pensin el que pensin i siguin com siguin. Com vosaltres dos totes són dignes amb la llibertat que els hi respecta el dret a aquivocar-se i és precisament aquest dret la base d’una democràcia. Una democràcia no imposa, no castiga, pensa, reflexiona, valora i recicla. Jo sóc independentista i la Constiutució i les lleis europees signades per l’estat espanyol em donen la raó, com me la dóna la Declaració Universal dels Drets Humans i el Tribunal Internacional de les Nacions Unides, quines sentències l’Estat Espanyol està obligat a complir. Perseguir el contrari perquè pensa diferent, democràticament és una prevaricació de les lleis que la defensen. El diàleg és el pol oposat a l’odi i l’odi és el defensor de les dictadures. No sóc ningú per donar consells a gent de lleis però sí m’agradaria que reflexionèssiu racionalment els objectius del preàmbul de la Constitució com els articles que garanteixen una convivència democràtica en llibertat basada en la dignitat de totes les persones, totes fins i tot les empressonades. Quan escolto les vostres manifestacions per televisió penso honestament que les vostres paraules se les emporta el vent per manca de consistència humana i democràtica. No cal aixecar la veu, només us demano que raonant intel·ligentment em convenceu. Ho reconec, sóc independentista de socarrel. Acabo com he començat, és lliure el vostre pensament?

NEGAR LA LLIBERTAT DE PENSAMENT ÉS NEGAR EL DRET A SER

L’estructura de l’esser humà física i psíquica és en ella mateixa una verdadera filosofia de la vida. La part física que dóna consistència i enllaça amb el cosmos formant un tot amb la psíquica que convida a volar en l’aire de les passions i de les idees, palesa per la integració en un tot d’ambdues, quin és el sentit de la seva existència. És la comunió entre l’espai i el temps en la projecció en el més enllà, que ni l’espai ni el temps hi tenen sentit, l’eternitat, el ser perfecte absolut. La llibertat i el pensament són actors de la psiquè, responsables dels moviments del físic i de les veritats i errades del psíquic. Sense llibertat i pensament no és possible l’ésser humà. Ambdós conceptes són responsables de les accions bones i dolentes dels humans. I les accions sense els seus programadors serien impossibles, no per malaltia o incapacitat del ser, sinó senzillament perquè el ser no existeria, no seria possible. La capacitat de pensar és la demostració de la veritat d’existir. I les idees, bones o dolentes, són. Els seus efectes els verifiquen la intel·ligència amb la capacitat de raonar. Ser racional vol dir valorar. I només valorant es pot dialogar per realitzar o corregir. Per aixó primer, les idees i un ésser humà, en la seva configuració, gaudeix els factors per entendre els actes de la llibertat, fruit del pensament. I en aquesta dinàmica, cal no oblidar que fruit de les diferències personals, les valoracions també ho poden ser amb la possibilitat de que alló que per a uns és bo per a altres sigui dolent. No hi ha cap acció humana que es pugui valorar bona o dolenta sense tenir present la incidència que pot tenir en les persones. En la filosofia, el pensament pot patir diferents valoracions per raó dels temps, els indrets, de diferents circumstàncies i de diferents estils de vida i de convivència. I aquell pensament portat a la pràctica, que un dia era útil per a una col·lectivitat per esdevenir inútil per a una part de la col·lectivitat per circumstàncies canviants per a uns encara que siguin vàlides per els altres. I aquest fet es dóna en el món de la política, en l’assoliment dels models de convivència. I el factor que crea diferències en una col·lectivitat i demana canvis per a uns i altres no són les normes de convivència, les lleis. I quan aquest fenòmen es produeix la passió demana aquells canvis que la intel·ligència ha de valorar i la raó estudiar la manera de fer-los efectius mantenint la convivència en pau. La capacitat humana d’adaptar-se als canvis climàtics i físics de la natura és la demostració que també ho ha de fer quan els canvis són polítics en la convivència. Corregir els errors és un deure, no voler entendre’ls és incapacitat i continuar obviant els canvis és inhumà. És molt trist comprobar com totes les injustícies de la convivència política són resultat de negar el dret de pensament i la incapacitat de raonar-ho. Des de la meva petita talaia és el que intueixo en el trist procès contra Catalunya.

ELS ENTREBANCS FAN MÉS MERITÓRIA L’ARRIBADA

Els atletes, que sembren d’entrebancs els traçats de les curses, reconeixen la superioritat dels seus contrincants i el seu orgull no els permet perdre protagonisme davant els seus fans. Indirectament amb les seves males arts reconeixen la veritat i l’excel·lència dels seus contraris. Si la seva preparació preveiès possibilitats lluitarien a pit descobert perquè la seva possible victòria els faria més creïbles. Dissortadament en aquesta lluita descontrolada, els espectadors no sempre hi saben, perquè no volen, no poden o no en saben, llegir el reconeixement de l’altre. En la cursa política de l’estat espanyol la tònica de sembrar obstacles és la norma. Però una norma dissimulada i manipulada amb interpretacions, egoïstes i sovint descarades, de la llei. Catalunya pateix aquesta cursa de la política. Les paraules del President del Govenr Pedro Sánchez, que Catalunya mai serà independent, em sonen molt a gosadia sentimental que no pas a capacitat argumental. S’ha de tenir present que l’Estat Espanyol ha merescut massa crítiques internacionals pel seu concepte de la democràcia i el seu funcionament. Una veritat és el dret d’Espanya a defensar la realitat política actual i una altra el pensar que és indissoluble. La indissolubilitat és un concepte absolutista contrari a la llibertat i al dret que tenen els humans a organitzar-se. Alló que avui és bo, demà pot no ser-ho. Les diferències són la veritat i conveniència dels col·lectius. En aquesta filosofia hi ha realitats que són naturals i d’altres que són històriques de consens o d’imposició per la força del vot o de les armes. Però aquelles accions que porten el segell humà són sempre temporals i variables. Ho palesen les caigudes de les dictadures, que semblaven intocables i en l’actualitat algunes ja no hi són. I a la pell de brau s’hi barallen les dues filosofies, la democràtica i la dictatorial. I Catalunya és l’autonomia espanyola que més ho pateix. Per què? Jo diria que l’essència catalana és més democrática. I aquesta característica la converteix en el punt de mira de tots els trets. La duresa de la contesa serà la vencedora? Penso que no, que s’acceptarà racionalment la victòria de Catalunya. Per una raó, l’estrella democràtica, malgrat els trets, serà cada dia més lluminosa i el domini de la llum fa la vida cada dia més digna i solidària.  La victòria no será un retret a ningú, serà una abraçada de solidaritat demostrada per la intel·ligència i la passió en la convivència de la globalitat humana.

Sr. PEDRO SÀNCHEZ, COMENCEM MALAMENT

Ha pres la  decissió de governar en solitari. Hi té tot el dret, però ha calculat bé la seva capacitat d’argumentar per convèncer? Ha valorar que tots els votants tenen dret a ser consultats? La primera consulta ha de ser amb els representants de tots els partits que configuren el Congrès? Una visió general és indispensable per tenir una base en les consultes amb les dretes, les esquerres i les de centre. Començar les consultes amb els partits de dretes és un mal començament, sent el PSOE d’esquerres, segons ens diu, i havent anat de la mà de la dreta en temes legals, quan partits d’esquerres no opinaven el mateix que el PSOE i no faig cap referència perquè  són prou evidents.Personalment pensó que la primera reunió havia de celebrar-se amb tots els partits amb únicobjectiu: la política al servei de la dignitat de les persones. Valorar en qué coincideixen i com s’han d’enfocar les diferències. Però la primera reunió anunciada en la prensa no porta a cap programa centrat en els ciutadans, sinò centrat en els partits al servei del diner. I pensó que  o vaig errat. L’anàlisi de la política económica hauria de fer-se en el Congrès  i una vegada aprobat el programa debartir-lo amb els poders econòmics, amb el poder econòmic del capital i del treball per a continuacó portar-lo a la pràctica. Però sempre que la centralitat del programa sigui la dignitat dels ciutadans. Perquè la política i l’economia estan al servei deles persones. Penso que reunir-se amb els  partits de dretes obviant per a la reunió anunciada PODEM I ELS INDEPENDENTISTES és no només un greuge constitucional sinò una renuncia a treballar per tothom. Possiblement em contestaría el Sr. President que té previst reunir-se amb tothom, però no m’el creuria perquè ha dit clarament que no amb VOX i els independentistes. Li agradi o no li agradi amb els resultats de les votacions del 28 d’abril de 2019 no pot prescindir de ningú. Personalment no m’agrada VOX però democràticament s’hi ha de comptar perquè del diàleg també en poden sortir veritats. I la veritat sempre s’ha de tenir present. Personalment no m’agrada la filosofía política de VOX, com tampoc la del PP, C’s i tinc diferències importants amb la del PSOE i PODEM, però opino que tots tenen un objectiu comú, el bé del ciutadans. Doncs, parlem i siguem coherents. I alló que ens separa, analitzem perquè i busquem solucions. Les diferències no són per obviar, són per dialogar i arribar al consens de convivència. Les tendències del vot en les eleccions són molt signigficatives i orientatives, obliguen, no dispensen. La democràcia és molt exigent. Els canvis electorals ho indiquen. El respecte a les persones ho palesen les possibilitats de viure dignament. Quan no tothom en gaudeix, la política no és ni democrática, ni justa. Els primers moviments, Sr. Pedro Sànchez no dibuixen un panorama d’esperança. Els ciuitadans de diferents tendències han començat a parlar.Es pensen que no els escolta i li demanen polítiques d’esquerres. Perquè? Senzillament perquè pensen que són les més humanes. A mi personalment no em convencen els pimers passos.