Els atletes, que sembren d’entrebancs els traçats de les
curses, reconeixen la superioritat dels seus contrincants i el seu orgull no
els permet perdre protagonisme davant els seus fans. Indirectament amb les seves
males arts reconeixen la veritat i l’excel·lència dels seus contraris. Si la
seva preparació preveiès possibilitats lluitarien a pit descobert perquè la
seva possible victòria els faria més creïbles. Dissortadament en aquesta lluita
descontrolada, els espectadors no sempre hi saben, perquè no volen, no poden o
no en saben, llegir el reconeixement de l’altre. En la cursa política de
l’estat espanyol la tònica de sembrar obstacles és la norma. Però una norma
dissimulada i manipulada amb interpretacions, egoïstes i sovint descarades, de
la llei. Catalunya pateix aquesta cursa de la política. Les paraules del
President del Govenr Pedro Sánchez, que Catalunya mai serà independent, em sonen
molt a gosadia sentimental que no pas a capacitat argumental. S’ha de tenir
present que l’Estat Espanyol ha merescut massa crítiques internacionals pel seu
concepte de la democràcia i el seu funcionament. Una veritat és el dret
d’Espanya a defensar la realitat política actual i una altra el pensar que és
indissoluble. La indissolubilitat és un concepte absolutista contrari a la
llibertat i al dret que tenen els humans a organitzar-se. Alló que avui és bo,
demà pot no ser-ho. Les diferències són la veritat i conveniència dels
col·lectius. En aquesta filosofia hi ha realitats que són naturals i d’altres
que són històriques de consens o d’imposició per la força del vot o de les
armes. Però aquelles accions que porten el segell humà són sempre temporals i
variables. Ho palesen les caigudes de les dictadures, que semblaven intocables
i en l’actualitat algunes ja no hi són. I a la pell de brau s’hi barallen les
dues filosofies, la democràtica i la dictatorial. I Catalunya és l’autonomia
espanyola que més ho pateix. Per què? Jo diria que l’essència catalana és més democrática.
I aquesta característica la converteix en el punt de mira de tots els trets. La
duresa de la contesa serà la vencedora? Penso que no, que s’acceptarà
racionalment la victòria de Catalunya. Per una raó, l’estrella democràtica,
malgrat els trets, serà cada dia més lluminosa i el domini de la llum fa la
vida cada dia més digna i solidària. La
victòria no será un retret a ningú, serà una abraçada de solidaritat demostrada
per la intel·ligència i la passió en la convivència de la globalitat humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada