NEGAR LA LLIBERTAT DE PENSAMENT ÉS NEGAR EL DRET A SER

L’estructura de l’esser humà física i psíquica és en ella mateixa una verdadera filosofia de la vida. La part física que dóna consistència i enllaça amb el cosmos formant un tot amb la psíquica que convida a volar en l’aire de les passions i de les idees, palesa per la integració en un tot d’ambdues, quin és el sentit de la seva existència. És la comunió entre l’espai i el temps en la projecció en el més enllà, que ni l’espai ni el temps hi tenen sentit, l’eternitat, el ser perfecte absolut. La llibertat i el pensament són actors de la psiquè, responsables dels moviments del físic i de les veritats i errades del psíquic. Sense llibertat i pensament no és possible l’ésser humà. Ambdós conceptes són responsables de les accions bones i dolentes dels humans. I les accions sense els seus programadors serien impossibles, no per malaltia o incapacitat del ser, sinó senzillament perquè el ser no existeria, no seria possible. La capacitat de pensar és la demostració de la veritat d’existir. I les idees, bones o dolentes, són. Els seus efectes els verifiquen la intel·ligència amb la capacitat de raonar. Ser racional vol dir valorar. I només valorant es pot dialogar per realitzar o corregir. Per aixó primer, les idees i un ésser humà, en la seva configuració, gaudeix els factors per entendre els actes de la llibertat, fruit del pensament. I en aquesta dinàmica, cal no oblidar que fruit de les diferències personals, les valoracions també ho poden ser amb la possibilitat de que alló que per a uns és bo per a altres sigui dolent. No hi ha cap acció humana que es pugui valorar bona o dolenta sense tenir present la incidència que pot tenir en les persones. En la filosofia, el pensament pot patir diferents valoracions per raó dels temps, els indrets, de diferents circumstàncies i de diferents estils de vida i de convivència. I aquell pensament portat a la pràctica, que un dia era útil per a una col·lectivitat per esdevenir inútil per a una part de la col·lectivitat per circumstàncies canviants per a uns encara que siguin vàlides per els altres. I aquest fet es dóna en el món de la política, en l’assoliment dels models de convivència. I el factor que crea diferències en una col·lectivitat i demana canvis per a uns i altres no són les normes de convivència, les lleis. I quan aquest fenòmen es produeix la passió demana aquells canvis que la intel·ligència ha de valorar i la raó estudiar la manera de fer-los efectius mantenint la convivència en pau. La capacitat humana d’adaptar-se als canvis climàtics i físics de la natura és la demostració que també ho ha de fer quan els canvis són polítics en la convivència. Corregir els errors és un deure, no voler entendre’ls és incapacitat i continuar obviant els canvis és inhumà. És molt trist comprobar com totes les injustícies de la convivència política són resultat de negar el dret de pensament i la incapacitat de raonar-ho. Des de la meva petita talaia és el que intueixo en el trist procès contra Catalunya.