Política i religió, en la globalitat humana

L’ Esglèsia católica és una institució religiosa i humana amb una missió de transcedència perquè l’ésser humà en la seva imatge palesa projecció sobrenatural. Senzillament el futur de la humanitat d’acord amb la filosofia i teologia cristiana és fer de l’espai i el temps un trampolí vers el més enllà, superior a l’univers natural. I l’Esglèsia catòlica ha de complir el deure d’educar les persones d’acord amb la seva filosofia i teologia, amb el saber dels homes i amb el saber de Déu. Per coherència les institucions religioses han de tenir cura que els seus pedagogs, en aquesta questió els bisbes i els sacerdots, esdevinguin verdaders mestres dels ciutadans, respectant els deures polítics als que estan obligats. I en aquesta questió, l’estat espanyol democràtic no se sent obligat religiosament però sí humanament. I el seu status polític no deixa de viure moments que  han d’estar controlats per la religió dels ciutadans que formen part de l’estat. La base de la política i de la religió és la humanitat. I a Espanya hi ha ciutadans que se senten cristians. I no és impossible que alguns d’ells, jo mateix, se sentin independents desitjant separar-se de l’estat espanyol per pertànyer a un estat català. I els bisbes que primer són éssers humans, des de la dignitat del seu pensament poden defensar la independència perquè la base de tota col·lectivitat és la persona. Personalment em sento català catòlic i català independentista. Les relacions política religió que palesen negar la llibertat de pensament són relacions antinatura perquè un dels drets de la llibertat és el d’equivocar-se que no és posicionar-se en l’error. La intel·ligència humana té per funció, amb la capcitat de raonar, valorar els efectes de la llibertat i si s’adona d’una equivocació, reciclar-se per redreçar el pensament. Un bisbe i un sacerdot són éssers humans limitats, com ho són els polítics que es creuen ser la veritat. Un bisbe, una capellà, un polític i un jutge es poden equivocar i una vegada descobert l’error tenen el deure d’esmena. M’han cridat l’atenció  dues persones que per les paraules sembla que siguin catòliques i que han manifestat  manca de respecte a la dignitat humana del Papa Francesc. Alejo Vidal Quadras, fundador de VOX i ex-líder del PP a Catalunya ha afirmat.” Si el Papa Francesc nomena arquebisbes separatistes a Catalunya, que no compti amb mí.” No cal que hi compti perquè amb les seves paraules ha tancat la porta, porta que el PP li deixa oberta. Albert Boadella demana el boicot a la casella de l’Esglèsia en la declaració de la renda perquè ha nomenat un bisbe seperatista i dóna a entendre que deixa de formar part de l’esglèsia. L’estat té el deure de facilitar el seu programa a les entitats legalment constituides i des d’aquesta vessant política l’Esglèsia ho és i el que fa es de recaptador de les aportacions dels fidels. Per aquesta banda no subvenciona, compleix un deure de bona convivència ciutadana. I jo els hi diria als dos politòlegs esmentats que valoressin els diners que l’estat s’estalvia gràcies a les ajudes de l’esglèsia en tots els camps i li recordaria que fou l’esglèsia, avançant-se als estats, qui primer en la història va dedicar-se a l’ensenyament i a la sanitat amb la fundació d’ordres religioses, quin objectiu era la docència, la sanitat i l’alliberament de persones captives per polítiques enemigues. I que l’estat inclogui en el seu programa l’educació i la sanitat mereix tot el reconeixement perquè és un deure de dignitat humana i un avenç de progès. Alló que cal és que la política sigui un exemple de govern de la convivència i la religió ho sigui també de defensora de la dignitat humana i que política i religió es respectin, s’entenguin i coordinin.