JUDICI QUE NO HAVIA D’HAVER-SE FET MAI

No opinarè, perquè penso que senzillament es tracta d’una irregularitat històrica. Un article de la Constitució ho denuncia amb prou força. “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.” El procès celebrat contra els presos polítics catalans no suposa només un incompliment de la llei sinò un atemptat contra la democràcia. I s’omplen la boca de constitucionalistes. Però aquest incompliment i atemptat, n’estic convençut, serà la vergonya d’Espanya per culpa d’un estat, que té totes les aparences de prevaricador. No entrarè en cap anàlisi de com s’ha desenvolupat perquè no hi arguments vàlids, tot el contrari. L’article fa referència als poders públics. En aquest cas són: l’estat, la justícia i les forces d’ordre. Anem a pams. Objectiu: la llibertat i la igualtat dels ciutadans i dels grups. Catalunya és un grup i si filem prim els independentistes formen un grup. Aquests ciutadans i Catalunya defensen una idea. I a l’entorn d’aquesta idea s’ha muntat el judici. Quin camí s’ha seguit? Què ens diu l’article de com han d’actuar els poders? Primer: REMOURE els obstacles: El President del Govern Mariano Rajoy, no va fer res, tot el contrari. El seu NO és molt significatiu. Ell va dir textualment “no puedo i no quiero”. La Constitució li diu que ha de REMOURE els obstacles i si va negar. Per què? Puc pensar, perquè no existien i si no existien perquè el 155 i posterior judici? Possiblement per incapacitat de raonament i aleshores no és digne d’ocupar la Presidència del Govern. També hi cap pensar que desconeix la Constutució i aixó és gravíssim. I una circumstància que li nega tota autoritat perquè va fer campanyes i recollir signatures contra Catalunya, que demostra que no és el President de tots els espanyols. Abans de remoure, la Constitució li diu PROMOURE les condicions perquè la llibertat i la igualtat sigui una realitat i va fer tot el contrari abans de negar-s’hi. Primer abans de ser president va fer campnaya en contra i de president es va negar al diàleg, que és el mitjà per promoure. I la tercera condició FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. No va facilitar, va impossibilitar. Facilitar la vida política: quan la ciutadania clama contra la realitat existent, alló que primer cal fer és valorar els perquè? I en aquest punt el comportament del President del Govern va ser un greuge contra la Constitució perquè més de dos milions de ciutadans que amb el seu DNI són espanyols no només no van ser escoltats sinó que foren acusats de delictes inexistents. Quan en política s’hi viuen mancances, el deure dels governants els obliga a valorar-ho i parlar-ne amb els inconformistes. I no se’ls hi van reconèixer els drets polítics. Amb el 155 es va cometre el greuge de provocar pobresa a la societat catalana fins i tot als no independentistes. I aixó és molt greu. Es va actuar contra la cultura d’un poble que és l’admiració d’Europa, atacant despietadament les escoles, provocant destrosses i ferides a persones i encara que sembli incongruent dividint la societat catalana sota la responsabilitat del Sr. Mariano Rajoy. En relació amb el procès, amb la Constitució a la mà si algún polític ha de ser jutjat és el responsable directe, en aquest cas el Sr. Mariano Rajoy i el seu govern, per incompliment de la Constitució. I n’hi ha més d’articles incomplerts. El judici contra Catalunya és un greuge històric a la democràcia. La història dictarà sentència. El judici no té raó der ser.

EVANGELI I CONSTITUCIÓ DEFENSEN LA MEVA LLIBERTAT

Sóc catòlic, seguidor de l’evangeli, i també independentista. I em donen la raó. Jo vaig votar independència l’ 1 d’octubre i el Tribunal Suprem, si condemna, com tot ho deixa entendre, els presos polítics catalans per rebelió declarant-los criminals, també m’acusa a mí. I estic molt convençut de la meva innocència perquè Déu respecta la meva llibertat. És veritat que sóc lliure i que em puc equivocar. Equivocar-se és un dret natural que cap llei em pot prohibir. La llei si algún poder té en la meva consciència és convidar-me a reflexionar i si he comès un error, la meva intel·ligència em diu com he de reaccionar. La llei només em pot condemnar si una vegada he reconegut el meu error no el vull corregir. Però aquest procès que em demana la meva fe, també me l’exigeix la Constitució. I el Tribunal Suprem no ha seguit la recomenació de la Constitució. Coherentment, jo condemnat de criminal amb els presos, tinc dret a recórrer la sentència i exigir justícia. Amb l’evangeli a la mà, Jesús, el meu mestre, m’alliçona com he de defensar els drets del meu poble Catalunya. Fou crucificat per afirmar davant el tribunal de Ponç Pilat que era rei dels jueus. Amb la seva mort redimint la humanitat, defensava també els drets dels pobles. El rètol clavat en la part alta de la creu ho deia prou clar: Rei dels jueus. I la Constitució en el preàmbul expressa que vol garantir, consolidar, protegir, promoure, establir i col·laborar, en la justicia, llibertat i seguretat de tots els ciutadans de la nació espanyola. En la defensa dels drets humans la Constitució és germana de l’evangeli. En lart.1,2 reconeix que tot els espanyols són sobirans. En l’article 9,2 afirma que correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’INDIVIDU i dels GRUPS en els qual s’integra (Catalunya és un grup) siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o dificulten la plenitud (el NO ha estat la resposta de l’estat) i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social (la resposta ha estat la presó). L’article 15 ens diu: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” Enviar la policia que cantava “a por ellos” complia la llei? Qui són els culpables, els  empresonats o  els que empresonaven? I encara més. Article 16,1: 2, garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats (Catalunya és una comunitat) sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per llei.I un altre article, el 14: “Els espanyols (els catalans segons el seu DNI ho són) són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap DISCRIMINACIÓ per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Ha complert l’estat espanyol la Constitució en el judici contra el procès? I el Trbunal Suprem és estat. I quan l’ONU demana la llibertat i tribunals europeus sentencien que no hi ha delicte, com queda la democràcia espanyola? Jo diria que fora de la llei i tinc tot el dret a demanar que es compleixi. L’estat no és sobirà, ho és la nació espanyola i la nació la formen els ciutadans. La  democràcia necessita l’opinió sobirana dels ciutadans. Negar el dret a opinar en una consulta popular és negar la sobirania. Qui és el culpable en el procès contra Catalunya? Qui criminalitza la meva llibertat.

CAL FER SENTIR MOLT FORT LA VEU DEL POBLE

La política està posant en perill la democràcia mundial. És veritat que l’avenç de la filosofia democràtica és lent lent. I és la veu de la democràcia qui fa por al poder del diner que domina la política mundial. És veritat que les lleis escrites en democràcia professen bons desitjos de benestar per a tothom, pero aquestes lleis són fàcilment manipulables pel poder, com és palès, per exemple, a l’estat espanyol i dissortadament també a Europa. Tenim l’exemple del procès contra Catalunya en el que la veu del poble no s’ha escoltat com era just. I no em refereixo a la presència dels testimonis, sinò a la manca d’investigació per part de la justícia de la veritat dels processats. I en el procès no s’ha escoltat, que jo sàpiga, les vulneracions de la Constitució comeses, que són moltes. Personalment, si abans dubtava de la credibilitat de la justícia espanyola, desprès del procès encara en dubto més. S’han portat testimonis d’una indignitat humana indignant, com la del militar que prenent-se la justícia per la seva mà assessinà per l’esquena a un pres, culpable és veritat, però persona i aquest testimoni fou indultat pel govern del PP. Tenen alguna credibilitat testimonis com aquest? La Constitució diu que per cap motiu es poden causar danys físics i psíquics a cap persona, i el ministeri espanyol envia contra Catalunya policies que cridaven i cantaven “a por ellos” i el seu testimoni era escoltat. Una vergonya. S’acusa a Catalunya de malversació de diners quan el ministeri enviar els “a por ellos” li va costar vuitanta milions d’euros i aixó no és cap crim, quan els responsables del govern en la seva declaració “no savien” no “era el seu deure” quan amb la llei a la mà són els responsables del benestar de tots els espanyols i en l’actualitat milions de ciutadans ho pasen molt malament. I aquests responsables són els testimonis de la veritat contra el procès quan la veritat és que per culpa d’ells, pel seu mal govern, Catalunya s’aparta cada dia més d’Espanya. L’aplicació justa de la llei és un deure. I els jutges prevariquen si la seva investigació no porta a la veritat. Per les notícies que es van coneguent, l’estat va preparar al marge de la llei, l’acusació. I aixó és un delicte que fa de testimoni. Coneix de veritat qui són, qué  pensen, com actúen els presos polítics, el Tribunal Suprem?. Un pres polític, que no és polític, ni fa política, i és president de l’entitat cultural més important de Catalunya i d’Espanya pel seu nombre d’associats que superen els dos cents mil, pot ser acusat de criminal? Fer cultura és un crím a l’Espanya democrática? Presos que culturitzen els altres presos, com Junqueras, són criminals o persones que defensen la dignitat dels ciutadans? Les despeses de l’estat espanyol per callar la veeu de Catalunya al món, milionàries, sí són malversació i no les que treballen pel benestar de la seva gent defensant el dret a la independència perquè l’estat actual no se’n preocupa, ans tot el contrari com ho palesa la corrupció política d’un partit en el govern. Pobra Espanya, amb un estat quines institucions només s’emmirallen en els articles de la llei que castiguen i no en aquells que eduquen i quin incompliment sancionen els justiciers. I a aquest estat se li ha de fer escoltar la veu del poble, no només la del poble català, la el poble senzill i digne de tot Espanya. Honestament, la lliço que he après del procès contra Catalunya és l’enveja d’un estat que encara no ha entés qué és la democràcia. Sóc conscient de la duresa de la meva afirmació. Però són molts els fets i les paraules de polítics de l’estat espanyol que m’hi han fet pensar.N’hi ha per escriure un llibre. Un intent és el meu assaig “EL MÓN NECESSITA UNA POLITICA HUMANA”.  No sóc jo sol qui parla de polítics prevaricadors. També ments espanyoles. Les ments dels avis que veuen perillar la seva jubilació. Les mens de les dones que tenen tot el dret de protestar contra la seva marginació histórica. I el moviment independentista pacífic de Catalunya defensa aquestes veus perquè qui ho ha de fer no ho fa. I al catalans que ho fan se’ls acusa de criminals. El judici de la història farà justìcia. La veu del poble serà el testimoni decissiu.

PROBLEMA MOLT GREU, LA DEMOCRÀCIA AL SERVEI DE L’EGOÏSME CONSUMIDOR

No m’agrada gens el procès polític que sembla viure’s a Barcelona, ciutat per assolir l’alcaldia. Personalment penso que s’està degradant la democràcia al servei d’interessos de partit. I aixó és molt greu, perquè la culpabilitat del joc es pot repartir. Hi ha un guanyador en minoría, que d’acord amb les normes establertes, ha de començar el diàleg per fer viable la governança. És temerari i poc democràtic pretendre ser govern amb minoria. Però també ho és, que una altra minoria vulgui imposar la seva voluntat sense dialogar com democràticament caldria fer. En democràcia hi ha una norma que és sagrada, la veu del poble. I la veu del poble ha fet guanyador un partit independentista que té el dret a l’alcaldia amb el suport de partits favorables a la independència que, independentment de la seva ideologia d’esquerres o dretes,, es fonamenten en la filosofia independentista. Si el ser d’esquerres o de dretes fa inviable l’acord, es palesa un greuge lamentable a la democràcia. Si el partit guanyador, transcorregut el temps legal no arriba a cap consens, és el moment dels altres partits amb possibilitats, però respectant sempre la democràcia i no com succeix a Barcelona que alguns partits, al marge dels resultats, declaren que no faran mai alcalde a un independentista. I aquests també agreugen descaradament a la democràcia perquè neguen el dret a pensar diferent. I el greuge és de campionat perque fa la impressió que la llei els ho permet. Els resultats de les votacions a Catalunya i particularment les del Vallès Oriental, m’han portat a reflexionar sobre la saviesa de la veu popular. I he arribat a la conclusió que alló que decideix més el vot, és el concepte de dignitat política que la ciutadania té del cap de llista. I al Vallès Oriental s’han donat fets  molt peculiars que el mateix cens electoral que vota conjuntament per les municipals i les europees, en les municipals voten un partit d’esquerres per majoria i en les europees també per majoria a un partit de dretes. Em podeu dir, quina explicació té aquest fet? Sincerament la credibilitat humana dels cap de llista. Per a les  municipals pot ser el cap de llista d’esquerres i per Europa pot ser el de dretes. I aquest fet s’ha complert en les darreres votacions. I tot plegat em porta a pensar que a la democràcia espanyola encara li resta un llarg camí per ser una verdadera democràcia. Les declaracions que s’escolten i els fets que es pateixen denuncien amb prou contundència la manca de formació humana en el respecte a la llibertat. I el votar un o altre partit és un acte de llibertat. I en la política espanyola es nega als partits contraris el dret de ser votats amb les manifestacions que es fan contra ells i es vol imposar el vot perquè, segons ells, són l’exclussiva garantia de bona governança. I aquesta complicitat s’ha viscut i patit sense cap escrúpol per part del partit impositor de vulnerar la Constitució denigrant l’altre de paraula, fet concret que la Constitució prohibeix. La garantia d’una majoria de vots no ho és d’un bon govern. Perquè s’hi constata manipulacions descarades i un menyspreu inacceptable de la dignitat de l’ésser humà. La problemàtica plantejada en l’assoliment de l’alcaldia de Barcelona ens ho demostra.

DIFÍCIL CAMI DE CATALUNYA PER LA LLIBERTAT GLOBAL

Segurament que a lectors i lectores amigues els cridi l’atenció la meva defensa de Catalunya des de la religió. És la meva aportació respectant la d’aquelles persones que només ho fassin des de la política. Però la meva concepció de la humanitat m’exigeix una filosofia germana de la teologia perquè el problema és de dimensions de globalitat. Personalment no concebeixo la història sense la presència d’un ésser superior programador de la convivència, programador que ha traslladat aquesta circumstància a la humanitat. La Catalunya democràtica del segle XXI palesa un horitzó que va molt més enllà d’una visió terrenal. La globalitat aixampla el meu horitzó perquè penso que alló que és infinit es defineix en la imatge que Catalunya dóna avui al món. I el procès que pateix per la defensa de la seva dignitat de poble, ho palesa clarament. A favor de Catalunya, la Constitució de l’estat aixeca la veu, perquè s’està vulnerant la dignitat també d’Espanya. D’acord amb la meva idea, la veu del poble és superior a la política per dret natural i diví i els governants, responsables de la política, no poden oposar-se i menys contradir la veu popular. I la Constitrució espanyola ho reconeix i ho especifica quan s’ha d’expressar la totalitat de la veu espanyola o només la que és referent d’una comunitat autónoma. I Catalunya compleix aquest mandat que el govern i la justícia no respecten. I alló que és més greu, rau en el fet que el govern ha demanat l’opinió de la veu corresponent i l’estat no respecta la resposta. Per què serveix un referéndum organitzat per l’estat? D’acord amb la votació del 26 de maig, els presos polítics haurien de gaudir de llibertat, però alló que és pitjor que la llibertat la reconeixia la votació organitzada per Mariano Rajoy, pensant que el poble li donaria la raó. I amb els fets de la història, la ciutadania té tota la raó de no creure en la justícia de l’estat. Catalunya amb la Constitució a la mà pot defensar els seus drets perquè no la contradiuen, ni la vulneren i el Tribunal d'Estrasburg no contradiu la voluntat dels catalans. Óbviament, que el dictàmen del Tribunal d'Estrasburg, ho posa més difícil. Independentment d’aquest dictàmen el procès continúa i la llei d’Europa no pot condemnar idees que han possibilitat la formació de la Comunitat Europea. Idea que la Constitució no defensa perquè no en parla, però l’estat espanyol ha de respectar havent signat les lleis i normes que ha signat, començant per la Declaració Universal dels Drets Humans, on s’emmiralla la Constitució. Les interpretacions, no les lleis, posen més difícil la solució, però no la prohibeixen, perquè les idees no es poden sancionar. Si les sancionessin molts polítics de la dreta i de l’esquerra espanyola haurien d’estar empresonats per les seves paraules. El progrès només el fan possible el pensadors i els valents. Catalunya continúa el seu camí.      

LES VOTACIONS DEL 26 DE MAIG A GRANOLLERS

Granollers convida a una reflexió profunda amb els dos resultats, el municipal i l’europeu. El municipal el guanya amb majoria absoluta el PSC i l’europeu també amb  majoria, Junts per Catalunya. Per què en una mateixa població no guanya el mateix partit les dues votacions? Penso senzillament que la raó està en el lideratge i credibilitat d’una persona. I Mayoral, és un líder molt proper a la gent. I Puigdemont a Catalunya és un líder que genera confiança. Les dues votacions tenen el mateix signe: la credibilitat del líder. Mayoral amb el seu tarannà ha assolit credibilitat. Les persones valoren les promeses però més les realitats.  Fa molts anys que segueixo la política de la meva ciutat. Hi he reflexionat molt. Personalment no voto el PSC però valoro les persones. I a Mayoral el conec molt bé. Una persona estudiosa de la filosofia de l’ésser humà, amb l’esport, el treball de la seva família i  la cultura. Va preferir la cultura a l’esport i el socialismo coim un servei a la societat. Ell sap que no el voto però el respecto i és un orgull per a mi que sigui un exalumne. És veritat que de defectes tots ens tenim, però si els sabem valorar ens serveixen per millorar. Només critiquem, no no porta enlloc. I a casa nostra domina el criticar. Estic convençut que el PSC a Granollers  té en Mayoral el seu estandart. I com és possible que el mateix dia i de cara a Europa, el guanyador ha estat Puigdemont, de la força contrària i independentista?.Per els ciutadans de Granollers estimen Catalunya i avui davant Europa, Puigdemont a Europa és la garantía. Ho ha demostrat amb fets.És curiós que una ciutat, com Granollers, que és majoritàriament socialista, a l’hora de la identitat no hagi confiat en el seu cap de llista representant a Europa. La trajectòria de Borrell no ha valorat Catalunya i aixó marca. I aquesta circumstància palesa que la ciutadania de Granollers és bàsicament demòcrata, i Puigdemont és, avui per avui, el més valorat, també al món. I en aquesta valoració, no oblidem, que també hi juga fort Oriol Junqueras, per què Catalunya no estaria prou representada sense ERC. No oblidem que el pensament netament català és global. I Europa necessita la Catalunya global, representada per Puigdemont i Jonqueras. I la ciutadania de Granollers que pensa i sent força més del que sembla actúa molt conscient a l’hora de la veritat. I en aquesta contesa no hi han faltat veus d’Espanya amb un missatge clar al seu govern. Puigdemont ha rebut prop de quaranta mil vots d’Espanya, (Illes Balears, País Valencià, País Basc,  Comunitat de Madrid, Andalusia,  Galicia i  les Illes Canàries. Independentment del nombre, és un significatiu indicador que demana la llibertat dels presos politics.  Si en aquest tema hi trobo alguna mancança rau en el fet que la filosofia de la política espanyola no té prou clara la sobirania de la veu de la ciutadania, com ho palesa una política cultural massa defectuosa. La persona no hi juga el protagonisme que li pertoca i perquè no hi pugui jugar la cultura és la ventafocs de la política. Els missatges del poble són profunds i també denuncien les desviacions. Granollers una lliçó històrica, el 26 de maig de 2019.

L’ODI DEL PP I CIUTADANS ENFONSARÀ ESPANYA

Les paraules de Suso del Toro, escriptor i pensador gallec, són molt significatives. “Tant és qui governi, la cultura política espanyola és odi”. (El Punt Avui, 24-5-19, pag.5). I fent-hi referència ho corroboren les de Pablo Casado quan referint-se al Congrès afirma:”Aquí s’hi han d’asseure els qui estan a favor de la unitat d’Espanya, i no pas aquells que volen trencar-la”. És curiós que afirmant una idea se’n demostra la contrària. Jugar amb les paraules és perillós quan el seu significat no s’adapta a la seva etimologia. Qué significa la paraula unitat? La unitat matemàticament és una mesura per valorar el conjunt. La unitat per valorar la humanitat com a col·lectiu és l’ésser huma. En l’actualitat set mil milions d’éssers humans configuren la humanitat, una unitat global. Cada ciutadà és humanitat però no tota la humanitat. I les persones són iguales per naturalesa i diferents en les formes. I les formes no trenquen la persona. Aquestes formes es coneixen pel nom d’accidents. Per exemple, la imatge, no n’hi ha cap d’igual; el color de la pell, l’alçada, el pes, la veu té diferents modalitats. El disseny físic i psíquic d’una persona ens ho palesa. I aquest mateix fenòmen defineix les col·lectivitats. Una col·lectivitat pot originar-ne dues per exemple, perquè les persones s’uneixen per idees mès favorables a la seva convivència. I aquesta formació de noves col·lectivitats no trenca la convivència universal, tot el contrari fa brillar més la unitat quan aquesta paraula es refereix a tota la humanitat. Defensar la personalitat dels pobles d’Espanya no trenca res, només enforteix la humanitat global perquè aporta valors de convivència respectant la dignitat de les persones. Un territori no fa la unitat, és l’espai perquè les unitats s’hi desenvolupin enriquint la globalitat. Negar els drets d’unes persones que pertanyen a un poble diferent com és Catalunya, és desfer la unitat global i no entendre l’evolució de la història. Europa va iniciar un procés d’unitat respectant les diferències dels pobles que la configuren. Però sembla ser que en l’actualitat hi ha pobles que volen imposar la seva pròpia filosofía, no la filosofía de la unió. I avui, Europa té greus problemes. I un dels problemes és Espanya per culpa del seu estat. Un estat que sanciona amb la presó a ciutadans que defensen idees diferents i que no compleix les lleis europees que ha signat. I d’aquest incompliment se’n diu trencar. I un exemple de trencament el tenim en el judici contra Catalunya i en l’incompliment de la Constutució que permet pensar diferent i prohibeix els maltractaments físics i morals. I el PP i Ciutadans no ho reconeixen dient que la Constitució els empara fent el contrari del que diu. Els darrers esdeveniments viscuts a la pell de brau, que manipulen la Constitució i condemnen polítics catalans són l’avantsala d’un esfrondament polític de greus consequències en la globalitat de la convivència humana. Espanya necessita un verdader terratrémol per fer-li obrir els ulls i adonar-se que la seva democràcia no és verdadera i que les seves lleis han d’esdevenir verdaderes defensores de les persones.

Tinc l’esperança que la democràcia verdadera, aquella que volia assolir l’Europa dels cinc fundadors de la comunitat econòmica europea, i que en l’actualitat està patint l’atac d’un greu virus polític. Tinc fe en Catalunya i tinc fe en l’Europa de la democràcia. Les estrelles de la veritat en el firmament de la història hi brillen malgrat pateixin foscors de negres nuvolades. Per la llibertat Catalunya serà un estat europeu independent. Espero que el vot català esdevingui una gran lliçó de dignitat democràtica a l’estat espanyol.