PERDONI, SENYOR PEDRO SÀNCHEZ, QUÉ ÉS LA DIGNITAT?

He escoltat les seves queixes en la televisió en relació a la seva visita a un policia ferit que l'Hospital de Sant Pau de Barcelona va atendre com atent a tots els malalts, independenment de les seves ideologies i situacions socials. Les vaig trobar molt poc dignes tractant-se del President del Govern i ho compendrà al fer-li la següent pregunta amb les respostes deduïdes del seu comportament. La visita la va fer el President del Govern o el ciutadà Pedro Sànchez? La resposta d'acord amb les seves paraules és el President del Govern. Aleshores, perquè no comunicà al President de la Generalitat, que és el represenetant del govern a Catalunya? Per què va deixar mal aparcat el seu cotxe durant la visita, impedint les sortides i entrades de les ambulàncies? Per què no va visitar també a la persona ferida greu per la policia que també és ciutadana espanyola encara que es proclami independentista? Hauria estat una bona senyal de pedagogia política i un respecte a les persones. Visitant al policia, fent una obra humana lloable, a la vegada incomplia els articles de la Constitució, 1, 9, 14, 15 i 16 que no copio perquè suposo que els sap de memòria. Com també incompleix la Declaració Universal dels Drets Humans al criminalitzar l'independentisme que és base de la Constitució espanyola i signada per l'estat, com tractats, també signats, i que defensen el dret a decidir. Sr. Pedro Sànchez, la dignitat no li dóna el càrreg, la palesa com a persona. Les paraules i les obres parlen per elles soles. Sr. Pedro Sànchez la persona atesa al mateix hospital defensava la llibertat dels presos polítics, que vostè nega que existeixin. Amb la vostra conducta demostràreu un poc respecte a la Constitució i als deures del President del Govern com a màxima autoritat, també en el món penitenciari. La presó, he escoltat proclamar per les autoritats de l'estat, té la misió de recuperació social dels ciutadans empresonats. Tampoc heu complert perquè al no visitar l'independentista ferit es dedueix que la presó és un càstic, no un reciclatge social. I no amaguem que les vostres paraules relacionades amb l'Hospital català portaven una càrrega explosiva desitjaada a favor de la campanya electoral demanant el vot pel seu partit i bàsicament per vostè. És la lectura que molta gent fem de les seves paraules i accions. I és indignant el vostra ccomportament per la doble bara de mesurar criticant els responsables de l'hospital per no saludar-vos, fent la vista grossa a la pública manifestació feixista en el trasllat de les despulles del dictador, que va visionar tot Espanya en la televisió. Sr. Perdo Sànchez una verdadera vergonya humana i política. Li dic amb tota franquesa, encara meu fet més independentista. Féreu la visita com a persona privada, res a dir, però les vostres paraules a la tele van expressar tristesa per no haver rebut el president. Siguem coherents, Senyor Sánchez i aprenguem tots, vos i els ciutadans, a llegir la història. La independència dels pobles és un dret i encara que la Constitució no ho digui clarament, ho defensa. A tots ens convé cada dia abans d'anar a dormir fer un exàmen de consciència de la nostra dignitat viscuda durant el dia. Repeteixo la pregunta de la capçalera, Sr. Sàanchez, qué és la dignitat?

“No hi ha mal que per bé no vingui”

En la meva lectura del matí el títol del capítol m'ha copsat. Diu:”Me mantengo abierto y receptivo a todo la bueno”. I tot seguit la dita castellana de “no hay mal que por bien no venga” m'ha obert els ulls mostrant-me el camí.. I m'he preguntat: com puc ser esperançat si alló que m'arriba em fa mal? I reflexionant sobre la meva persona lliure he deduit que estic capacitat de trobar el bé en alló qjue em porta al mal. I per aconseguir-ho he de ser coherent amb el sentit de la meva llibertat. La llibertat és una qualitat inherent al fet de ser persona, però també ho és la intel·ligència, la racionalitat i la passió. La llibertat pot ser passional però el seu exercici no és intel·ligent i racional si el desig passional no esdevé un resultat positiu. I és precisament aquest exercici intel·ligent de la passió el fruit de la dignitat.En la meva condició de persona lliure he de ser capaç de raonar tot alló que m'arriba si estimo la meva dignitat. I no tot el que m'arriba porta el segell del bé, de la capacitat de millora, en aparença i amb la intel·ligència puc esbrinar quina és la finalitat dels missatges. Hi ha missatges que són difícils d'entendre quan són contraris a les idees pròpies essent sancionadors del meu obrar. Per exemple una acció policial produída pel meu exercici de llibertat en la convivència.Sortint-ne perjudicat i, tal vegada ferit, puc descobrir el bé que per a la meva persona pot suposar sense necessitat de renunciar a les meves idees de llibertat. I ho puc descobrir si amb el meu comportament i raonament continúo sent una persona digna en l'exercici de la meva llibertat fent més solidària la humanitat global. La vida quin objectiu és la felicitat en la convivència, està plena d'obstacles i perills. Algun sentit té aquesta realitat. El primer risc l'aporta la felicitat del naixement. Depents totalment dels altres i el teu desenvolupament està condicionat per la qualitat humana dels pares, familiars i els educadors. De la qualitat educativa rebuda depen l'exercici posterior de la intel·ligència i de la passió. I l'us de raó pot estar condicionat si la teva intel·ligència no defineix la teva personalitat. Una educació dolenta pot reconvertir-se escoltant la veu interior del teu jo. Sortosament la condició humana amb les seves qualitats pot arribar al bé malgrat el mal rebut. I és aquesta la grandesa. Però disortadament la política dominant actúa de tal manera que anul·la la personalitat perquè accepti que alló que li imposen és el bé, un bé que canvia de direcció quan canvia el poder. Al poder no li convenen persones dignes, necessita esclaus perquè d'aquesta manera es creu un déu. La filosofia popular del no hi ha mal que per bé no vingui és contrarrestada pel la forma sibilina i subtil de presentar el bé amb imposicions d'esclavitut. Dissortadament les lleis de la política no sempre són lleis defensores de la dignitat humana sinó bàsicament defensores del poder, fins i tot en una democràcia. Aplicar el no hi ha mal que per bé no vingui té un sentit pedagògic que porta a la convivència pacífica i dignifica l'ésser humà. En el desenvolupament de la humanitat des d'els orígens de la seva història, el poder sempre ha actual amb el lema d'imposar el mal de l'egoïsme en el poder com un bé i d'aquesta manera tancar la boca dels ciutadans impedint-els-hi la seva capacitat de pensar. La solució de la filosofia popular convida a pensar perquè és el camí del benestar social, però la filosofia popular no és volguda i no l'accepta el poder quan perd la seva condició d'humanitat global.Quan la persona és digna compleix la frase del principi “me mantengo abierto y receptivo a todo lo bueno”.

LA CATALUNYA MAL ENTESA I PERSEGUIDA

El gran amic que fou Ramon Casanovas, que en pau reposi, em comentava uns deu anys enrere que li procupava molt l’ambient que es respirava a Catalunya, malgrat la democràcia, recordant que era el mateix de l’esclat de la guerra civil espanyola. Sóc un xic més jove que ell però recordo quelcom dels primers anys de la revolta. Els meus humils records i les paraules de Ramon Casanovas em palesen que l’ambient actual que es viu a Catalunya és germà besó del dels anys 30 del segle passat. En l’actualitat no hi ha morts, un xic ha millorat la democràcia, però hi ha violència i massa desitjos de mort. L’ambient ho denuncia. Francament és preocupant la incapacitat que demostra la política per llegir la història, comparar-la i reflexionar quines foren les errades d’una banda i de l’altre per estudiar la solució que no pot ser violenta ni per part de l’estat ni per part de l’independentisme. El comportament de l’estat és decepcionant i dissortadament massa per part de sectors independentistes. La violència de l’independentisme, si de veritat n’hi ha, estic convençut que està provocada, perquè és massa evident que l’estat desitja poder declarar l’estat d’excepció per imposar el 155. I no té res d’irracional pensar que algunes actuacions de les forces policials de l’estat i de la generalitat ho hagin provocat, com també raonable pensar en la presència d’infiltrats extremistes espanyolistes que actùen impunament arrencant llaços grocs, provocant alderulls, cremant banderes catalanes i atacant persones catalanes pel sol fet de ser-ne. I m’esborrona que el govern de l’estat amb el seu comportament demostri incapacitat de llegir la història actual amb l’experiència de la viscuda. D’errades se’n poden denunciar de les dues parts però recordant esdeveniments qui més s’ha tancat a parlar ha estat l’estat. Alló que veritablement em decepciona és el comportament del PSOE, PP i C’s perquè sense necessitat de renunciar al seu pensament democràtic no han demostrat cap voluntat de trovar una solució de convivència amb un debat intel·ligent i racional recolzant-se només en la solució de violència basada en la llei. Tenen una visió absolulista de la Constitució quan és millorable perquè és una creació humana i tots els humans, sien reis, generals, papes, bisbes, presidents de govern en l’exercici de la seva llibertat poden equivocar-se i els del poder amb el seu comportament es creuen déus infalibles. I en aquest comportament hi rau la problemàtica de l’estat envers Catalunya. Fa tres cents anys que Catalunya pateix l’absolutisme i la democràcia el continúa, malgrat que subtilment ho disfressa, però els resultats són els que són. ¿Quan els polítics seran intel·ligents lectors de la història, respectuosos de la dignitat de totes les persones, coneixedors del significat de la globalitat i lectors de l’ahir i de l’avui per enfocar millor el demà? Senzillament penso que sense un reciclatge indispensable de la política recolzada en un humanisme solidari, la història continuarà narrant una convivència injusta i criminalitzada. Hem d’esperar que el risc climàtic signi la fi de la humanitat?

LA INCAPACITAT DE LLEGIR LA HISTÒRIA UN RISC GREU DEL SEGLE XXI

No vull vantar-me de passeir la veritat absoluta, segueixo la meva veritat que respecte la veritat de l’altre. Però la meva veritat llegeix la història actual i vol entendre els seus missatges. L’afirmació no és meva però la signo i és d’una personalitat cultural internacional afirmant que la història no la fant els polítics sinò els poetes. Seguint les manifestacions dels poders fàctics espanyols en relació amb Catalunya, que fa història malgrat la política centralista, encara em refermo més en la meva concepció de la democràcia espanyola. Buscar culpables en el tsunami popular palesa ignorància social ignorant el poder de la veu del poble. El tsunami popular és l’oposició al tsunami polític per la senzilla raó que el popular es base en la paraula i el polític en la força del gènere que sigui, física o psíquica. I una demostració me la dóna el fet que no he escoltar cap valoració positiva, per exemple, de les “marxes populars”, que han estat un exemple de respecte, pacifisme convertint l’oposició en una festa reivindicativa. La política de l’estat només s’ha centrat en la violència i no ha fet cap reflexió sobre la possibilitat que el govern amb la seva postura en fos també culpable. Els incidents de Barcelona i capitals catalanes a qui beneficien més sinò a la política del govern? No afirmo que els provocador fos el govern, però sí el culpo que només culpa l’independentisme que mobilitza milions d’independentisme sense provocar cap incident. La policía, ens diu el govern, ha complert. No hi ha cap infiltració? Ho poden assegurar? Cal demostrar-ho, perquè situacions que ho evidencien n’hi han hagut. La violencia provoca violencia i a Catulunya hi ha enviat el govern forces de violencia, no de diàleg. La veritat no es demostra només amb paraules, sinó amb fets. I els fets són els que són.I el govern comença sense escrúpols que l’independentisme és il·legal, antidemocràtic, violent i fins i tot criminal. Jo sóc independentista, defensor de la legalitat, demócrata, no violent i convençut que la criminalitat és resultat d’una política inhumana de milions d’anys d’història. La resposta als incendiaris de Barcelona presenta tres versions. A) independentistes que no estan d’acord amb el poder, sigui estatal, sigui autonòmic; B) independentistes bque responen a l’estat amb les mateixes armes violentes i C) unionistes que tot si val contra Catalunya, a l’estil dels atacs de la falange, alentats per partirs de dretes. I l’estat no ha donat proves de cap mena d’anàlisi, només afirmar que els violents pagaran amb el pes de la justícia. Ho escric amb molta tristor. No s’intueix cap voluntat de diàleg obert, democràtic, solidari només persecució, sancions i rentar-se les mans davant la incapacitat d’afrontar els problemes. Fa tot l’efecte que la cerca de la veritat fa basarda i pànic per la possibilitat o seguretat d’haver de reconèixer graus de culpabilitat. La incapacitat de llegir el risc climàtic amb fets no amb paraules, recolza la incapacitat de llegir la història,

SENTÈNCIA FRUIT D’UNA IDEOLOGIA

El preàmbul de la Constitució m'ha fet reflexionar sobre la sentència i el Tribunal Suprem i de retruc sobre el Govern. El preàmbul és la base ideològica del redactat contitucional. No té pèrdua. Llegim:

“La Nació espanyola amb el DESIG d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de PROMOURE el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la VOLUNTAT de:

-garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just

-consolidar un Estat de Dret que asseguri l'imperi de la llei com a expressió de voluntat popoular.

-protegir tots els espanyols i els POBLES d'Espanya en l'exerccici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

-promoure el progrès de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar una qualitat de vida digna.

-establir una societat democràtica avançada, i

-col·laborar a l'enfortiment d'unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”

La primera reacció que vaig tenir fou un suspens a la política de l'estat espanyol. I al tornar-ho a llegir la paraula DESIG em va confessar que amb aquest suspens el desig continuava i ja complien. I què hi tenen a veure l'estat i el Tribunal? Senzillament són les institucions responsables de dur a terme el desig. I a continuació em pregunto: amb quin dret puc fer aquestes afirmacions.

Perquè la sobirania resideix en el poble espanyol i jo encara en sóc poble.

Perquè l'article 9 em diu que les autoritats PROMOURAN els drets; REMOURAN, les dificultats i FACILITARAN una bona convivència. (Ho fa la sentència?)

El model polític és una monarquia parlamentària. Perquè hi estic en contra? Senzillament perquè el rei no l'elegeix el poble, com hauria de ser en una democràcia i segon perquè el rei entronitzat fou una imposició franquista rebutjant el pare, que era qui hi tenia dret. I per raons que no podien donar el vist i plau a l'escollit per Franco i refrendat pel Congrès i el Senat. Una herència de la dictadura.

La Constitució parla de la INDISOLUBLE unitat de la nació espanyola. Imposada aquesta condició per l'exèrcit i contrària al sentit d'unitat, basada en el territori, i no en les persones. I aquest concepte només el poden complir les persones perquè són lliures, sent aquest punt contrari a la llibertat que és una llei natural.

El tema dóna per molt. Acabarè amb unes preguntes en relació amb els desitjos i en altres articles hi dedicarè més reflexions.

a) qué s'ha fet i s'està fent perquè l'ordre econòmic i social siguin factors de convivència democràtica?

b)com han estat tractats els pobles espanyols, les seves cultures, les seves llengües i les seves instituccions?

c)l'imperi de la llei és una verdadera voluntat del poble espanyol

d)es promou el progès? Molts joves no poden ingressar a la universitat; les universitats estan mancades de recursos; els científics han de marxar a l'estranger per poder investigar.

El preàmbul és en síntesi la filosofia que dóna sentit a la Constitució. Ja sé que el preàmbul no és vinculant però la filosofia és el fruit d'un desig en vistes a una convivència en pau d'Espanya i no veig en la llei integrada aquesta filosofia.

Sr.PEDRO SÀNCHEZ, EM FEU AVERGONYIR DE SER ESPANYOL

Sóc independentista. Em vaig equivocar quan pensava que es podria confiar en vos. Però la vostra trajectòria a partir del dia, que el PSOE vos donar el vist i plau per aspirar a ser el President del Partit, no em mereixeu cap credibilitat. I us ho dic des d’el respecte que la meva religiositat cristiana m’ensenya a respectar fins i tot els enemics. Fidel a la meva ideologia llegeixo cada dia la Bíblia i aquests dies els salms del Rei David m’ han fet entendre en les vostres paraules qué lluny esteu de la democràcia com a servei a les persones, emparat en una llei que bàsicament està només al servei del poder. David, rei de Judà, perseguit pel rei Saúl que no accepta el canvi. Enfrontament de dues legalitats, només la política té raó i no la voluntat del poble manifestada pel profeta ungint rei David, destituint a Raúl. La realitat actual no és exacta, però filosóficament és calcada. Per vos no hi ha altra llei que la política, encara que aquesta llei sense la voluntat popular no té efecte. Però alló important per vos és tenir la llei independentment de la veu popular. I aquest és el problema que no sabeu solucionar perquè de vell antuvi castigueu a les persones que pensen, malgrat afirmeu públicament que respecteu les idees. Si les respecteu perquè hi ha a l’estat espanyol presos polítics? Vos ho negueu, però la veu popular ho afirma i esdevé una veritat que és d’abast mundial. Si de veritat fóssiu demòcrata hauria sortit de vos reunir-vos amb el president de la Generalitat i no exigir alló que el poble no accepta. Sr. Sànchez, heu dedicat mai uns minuts a pensar perquè els independentistes catalans volen separar-se d’Espanya? Honestament crec que mai hi heu dedicat ni tan sol un segon. I una altra pregunta: heu meditat en profunditat el preàmbul de la Constitució que és la base filosófica en que s’empara? Oi, que no? Comença amb un desig d’Espanya, desig que el govern no té voluntat de fer-lo realitat. I mentre el desig és llei sense raonar-lo per convertir-lo en una llei democràtica al veritable servei de tots els ciutadans espanyols i els pobles que configuren la nació. Aquest comportament té un nom: dictadura. I l’estat espanyol actúa dictatorialment amb el model d’una monarquia democràtica. Model imposat pel dictador Franco com ho demostra el fet d’haver confirmat rei dd’Espanya a qui no li pertanyia per herència sinò a qui Franco havia alliçonat i ben alliçonat. I les proves, com l’actual rei acusa Catalunya i Catalunya no el vol. Si tan demócrata sou no encaixa amb l’oblit dels partits catalans que heu practicat en la reunió només amb els espanyols. Democràticament incomprensible. Sr. Pedro Sànchez porteu Espanya cap el pedregar i els ciutadans espanyols no s’ho mereixen. Només heu fet servir la violència amb la presència policíaca i només veieu les fogueres però no us interessa arribar al fons de qui les ha encès, quan les fogueres són el resultat de la violència que necessiteu per aplicar la llei. Heu pensat, per casualitat, que poden ser infiltrats?. Us heu dedicat a valorar el comportament de policies mofant-se públicament dels independentistes amb accions que van fer demanar a algún hotel la seva retirada? Del vostre comportament es dedueix que els policies no són lliures i per tant tot el que fan és bo encara que deixin invàlides algunes persones. Les vostres paraules de diàleg són buides perqué no teniu el coratge de reunir a Catalunya en la taula de diàleg a tots els partits, unionistes i independentistes i sortir al carrer a parlar amb la gent, pensi el que pensi. Actuarà alguna vegada el govern d’Espanya amb el més estricte sentit democràtic. Els fets indiquen que no. I així va el país. Al precipici, Catalunya ho vol evitar i l’estat esspanyol fa l’orni. Fer l’orni és actuar en contra criminalitzant. La dita espanyola ho diu prou clar: “hechos son amores i no buenas razones”. Quan els fets no són amors, que són les raons?

EL VOSTRE LIDERATGE ÉS LA DIGNITAT DEMOCRÀTICA DELS POBLES

La sentència del procès em porta a relacionar-la amb la signatura de pau de les guerres en la qual el perdedor sempre és culpable, quan la història demostra tot el contrari. És Raimon Pannikar que en un dels seus escrits afirma que cinc mil anys d'història mai cap tractat de pau n'ha estat garantia. La sentència no és garantia de bona convivència perquè les idees de llibertat cap tribunal de justícia les pot condemnar. Quan no hi ha idees, no hi ha progrès i una democràcia sense progrès és una entelèquia i un absurd. Tinc molt clar i molt acceptat, que mai la violència serà argument de les meves idees, afirmació que no pot afirmar la política dels estats i menys d'aquells que ingressen fortunes multimilionàries amb el negoci de les armes. Lluny de mi tota mena de violència, amb la complicitat de la Constitució que defensa el meu dret de pensar en llibertat i sense limitacions. El meu pensament rebutja la violència física. Porto moltes hores reflexionant sobre la democràcia i pensant en la seva filosofia. La realitat de la democràcia espanyola dissortadament palesa un procès de feblesa discordant que recorda massa la dictadura franquista. La data de publicació de la sentència fa pensar massa obertament en un acte de campanya publicitària, d'odi envers els independentistes que defensen els seus drets naturals i de por, davant la resposta popular provocant-la amb més presència policial. Un exemple més d'una democràcia sense paraules perquè els seus arguments són les armes. Si menteixo, expliquèu-me el perquè de tanta policia si tan segurs esteu de la vostra justícia, que té massa aparences de venjança. De vell antuvi l'inici del procès denunciava el propòsit de castigar Catalunya.Un detall, les declaracions de Mariano Rajoy i de Saez de Santamaria, eren raó prou evident per adonar-se de qui havia de seure en el banc dels acusats. Què va fer la justícia? Dissortadament, com si sentís ploure. Des de la meva opinió, resultat de reflexionar-hi molt i consultar la Constitució, el culpàble era el Govern de Mariano Rajoy, un enemic declarat de Catalunya amb les campanyes en contra dirigides per ell quan era ministre. Va el Tribunal valorar la legalitat d'aquest testimoni? Els resultats diuen que no. Amb tota la sinceritat de que sóc capaç afirmo que el procès no s'havia de celebrar mai. Una pregunta, quina legalitat té un govern de fer processar una comunitat autònoma quan ell no ha complert trenta sentències favorablles a Catalunya dictades pel Tribunal Constitucional, un govern que incompleix els dictats de l'Unió Europea i que deixa al aire el compliment dels presupostos favorables a Catalunya.Són massa les proves que donen la raó als condemnats a injustos anys de presó. I davant de l'odi que s'hi destila, Raúl Romeva dóna lliçons de dignitat democràtica. Ha escrit, una vegada coneguda la sentència:”Davant la sentència, l'independentisme necessitarà parlar i actuar amb serenor i el cap fred”. Davant els esdeveniments populars que han desembocat en el procès i els moviments una vegada coneguda la sentència, m'esborrona la incapacitat de valoració del govern i de la justícia que no ha trobat altra resposta que més policia. Davant d'aquesta política de relacions amb els pobles a l'estat espanyol, a Europa i a tot el món, no puc fer cap altra reflexió que la culpable dels desordres mundials només és la política, tant la democràtica, com l'autoritària. Una pregunta, coneix la qualitat humana dels sancionats i la seva dignitat? La sentència demostra amb prou evidència que no. Ha tingut algun efecte la valoració de la veritat de la dignitat humana? Jo diria que no. És molt trist que un esdeveniment de qualitat democràtica, com hauria de ser, no sigui acceptat per tants milers de ciutadans. És veritat, estem en l'inici d'una nova etapa en el procès democràtic. I els presos polítics condemnats no només seran els pedagogs més qualificats sinò també els líders de la independència de Catalunya. És el que penso i m'hi sento obligat. Estic convençut de la seva innocència i la meva lluita, des d'avui, té un nou objectiu, la llibertat dels presos polítics.