RESPECTE A LA LLIBERTAT, SOLUCIÓ SOCIAL

 

La llibertat, causa i solució, sembla més propera a una incompatibilitat per ignorància que a un exercici intel·ligent de saviesa. En una paraula, una aberració que només porta a incomprensions amb els conflictes corresponents. La llibertat, en el fons, què és? La resposta a la pregunta, per què ho has fet? acostuma ser, perquè vull o per que m’hi han obligat. Complir per obligació és sempre un acte lliure? No, quan l’incompliment comporta una condemna directa. Els contractes de treball són una imposició o un consens racional? El treball és la condició que la naturalesa va programar a la humanitat pel compliment racional, intel·ligent i savi del seu procés vital. De qui són els bens naturals? De ningú perquè estan al servei de tothom. Òbviament que el servei és la base d’un procés de millora sense perdre mai l’objectiu natural. I en aquest procés poden aparèixer diferències de millora, que ho seran sempre que cap persona en sigui perjudicada. I aquestes diferències i son gràcies a la llibertat. La llibertat és identitat humana que fomenta el diàleg en el procés de convivència. I aquest diàleg obliga a les persones però també a les institucions. Un diàleg intel·ligent i savi és indispensable també en els judicis per greu que sigui la falta de la persona jutjada. Un judici condemnant sense pedagogia de la veritat només contribueix a fomentar l’odi i a la venjança com auto-defensa contestant amb més odi. Estic convençut que la situació actual de les reaccions criminals son el resultat d’accions de poder condemnant i justament a persones lliures. El desencís, que la societat manifesta, palesa clarament desviacions injustes de les institucions de poder. Penso obertament que és urgent i necessari reconèixer la dignitat de les persones en base a la seva llibertat. La llibertat també és una exigència pel poder en l’assoliment d’una convivència pacífica. I el poder és el màxim responsable. Es pot estar d’acord o no però allò que no és just és qualificar a una persona amb aquestes paraules del Vicesecretari territorial del PP al president del Govern: “Pedro Sánchez és campió olímpic de la incompetència i de la mentida”. Aquestes paraules son una demostració més de la feblesa democràtica de l’estat espanyol i del comportament de les institucions de l’estat. S’és lliure per insultar, però no existeix la pedagogia de la llibertat per avançar. Dissortadament en la política espanyola el ciutadà no és lliure.

PANDÈMIA POLÍTICA CONTRA LA CONVIVÈNCIA

 

La convivència és la vida del cos global de la humanitat. Una bona salut denuncia el correcte funcionament dels seus membres, que son la política, la religió, la cultura amb les seves modalitats de ciència, filosofia, literatura, art, música, esport i tot el conjunt de socials. Cada persona col·labora d’acord amb l’especialitat de la seva identitat. La salut de cada membre diferent aporta a la convivència els elements fruits del seu treball, que si son bons seran saludables i si son dolents produiran malalties de convivència. I d’aquest estat de salut global cada ésser humà hi té la seva responsabilitat. I la pregunta és doble: a) quin és l’estat de salut de la humanitat i b) quina és l’aportació de cada grup diferencial. La primera resposta és que la humanitat està malalta físicament i psíquica i la segona és que cada diferència no hi aporta diferències saludables perquè massa éssers humans es dediquen a ser contaminants impedint bones aportacions dels altres. En una paraula perquè una part de la humanitat amb el seu comportament no permet que les persones siguin responsables. El resultat és un continuada pandèmia. La bona salut de la convivència social pateix els efectes d’una pandèmia política i econòmica. La pandèmia s’ha institucionalitzat sense la possibilitat d’un horitzó saludable perquè els estats que dominen els polítics basen els seus arguments en el poder de les armes en mans de l’exèrcit i de les forces d’ordre. Dissortadament  massa ciutadans segueixen l’exemple de les armes com argument. I la malaltia és pitjor que un càncer maligne. Son les màfies en les que hi figuren persones amb pell d’ovella agermanades en l’alta societat. I aquesta pandèmia no té escrúpols de les morts que causa amb la pobresa extrema que provoca i amb les guerres que declara. La política ha esdevingut amb les seves guerres i manipulacions la pandèmia més mortal del segle XXI. Sense sortir de la pell de brau ens trobem amb contaminadors ideològics de la llibertat que no respecten el programa natural de la vida de les persones i més greu, encara, es proclamen salvadors de la història. La gravetat de la malaltia històrica dels nostres dies rau en la filosofia política-econòmica que es creu que la dignitat de la persona és obra d’ella, una concessió, no un dret de naixement. I aquesta filosofia revitalitza la pandèmia amenaçant de fer desaparèixer  una part de la humanitat, però la natura que és sàvia respon dient que aquets filòsofs no es lliuraran de l’amenaça de la mort. Una llei no humana protegeix les persones dignes que saben estimar de veritat a l’altre. Aquestes persones venceran la pandèmia i la filosofia i l’economia canviaran de base, perquè estaran al servei de la gent senzilla i humil. És el canvi que necessita el món i la gent senzilla i sàvia ho sap.

PREGUNTO, QUÉ VOL DIR TENIR SENTIT D’ESTAT?

 

Margarita Robles, ministra de defensa del govern espanyol ha afirmat: “Quan s’està al Tribunal Constitucional s’ha de tenir sentit d’estat”. Qui ha de tenir sentit d’estat? Que significa tenir sentit d’estat? Primer de tot s’ha de saber que és l’estat, qui el forma. L’estat és la garantia d’una nació. Els ciutadans responsables d’aquesta garantia continuen sent persones. Ergo, el seu primer deure és mantenir la dignitat de ser. Comencem malament, perquè l’estat responsable es recolza en el poder de les armes. Quin sentit tenen, sinó, l’exèrcit i les dites forces d’ordre? Sembla ser que el que és verdaderament important és conservar el territori, més important que els ciutadans. L’Espanya actual és el resultat d’una gran pèrdua territorial, pèrdua que no sembla s’aturi. No serà per un concepte manipulat de la paraula estat? L’estat son les persones, no el territori. Es diu, avui dia, que hem entrat a una nova era històrica o hi  hem d’entrar. Quins canvis i quines orientacions ho faran possible? Segurament una nova filosofia del que ha de ser un estat. No debades la natura avisa. La covid-19 porta  el missatge a tots els estats del mon.  El missatge necessari comporta respectar més i millor als ciutadans, que de persona a persona, tots son iguals, les diferències son deures de servei solidari. Dissortadament a la pell de brau aquest servei solidari és una utopia. Una pregunta, en relació amb Espanya i el sentit d’estat de la Ministra Margarita Robles, tots els ciutadans amb responsabilitat d’estat mereixen credibilitat personal? Obliga la responsabilitat d’estat a tenir cura dels ciutadans sense recursos? És responsabilitat d’estat indemnitzar a l’empresa responsable dels terratrèmols a la costa catalana? Són responsabilitat d’estat les portes giratòries que han fet milionaris a polítics que han ostentat càrrecs, importants com presidents de govern o ministres? Quina és la responsabilitat d’estat del Tribunal Constitucional en totes aquestes qüestions? Lamentablement Espanya urgeix una gran responsabilitat d’estat de les seves institucions, dels seus polítics i dels seus ciutadans si es vol aturar el procés de degradació. Per naturalesa allò que cal complir urgent és la llibertat, la igualtat i la fraternitat, norma eixida d’una revolució que els rebels van trair. No respectaren els drets, tallant les vides amb una guillotina. Les paraules no es poden manipular. I es continuen manipulant. A l’estat espanyol, també. No cal citar exemples. Els mitjans, premsa, ràdio i televisió en van plens. Certament cal una nova filosofia universal dels drets d’estat.

EL DEURE DE SER PERSONES!

 Existeix una gran farsa mundial que castiga injustament a la persona i amb més malícia a la femenina. Hem escoltat les declaracions d’advocades basques sobre les vexacions sexuals  rebudes per part de les forces d’ordre públic. Francament denigrants. I més encara quan estaven beneïdes per l’autoritat judicial. Dissortadament la manca de respecte a la persona és una constant que s’accentua en relació amb les dones. I és més greu perquè ha estat i és una norma força acceptada pel masclisme en el poder polític, econòmic i cultural. Ha existit un cultura del cos femení com una joguina del plaer masculí. Sortosament la rebel·lió femenina ha alçat la seva veu fent valer els seus drets. Però em pregunto, és aquesta rebel·lió, defensa de la veritat del ser humà de la dona? La dona i l’home primerament son persones que es diferencien per l’estructura del cos i per sensibilitats. Els cossos tenen sentits humans i socials, i la psiquè també  aporta diferències de comportament. La persona, que és la realitat de la integració cos i esperit, s’integra a la convivència formant una unitat amb les diferències. Aquesta integració defineix la igualtat. La igualtat amb les diferències és el fonament dels drets humans de llibertat, igualtat i fraternitat. Les campanyes polítiques, econòmiques i socials posen l’accent en la igualtat en el nombre, igualtat de dones i homes en el govern, en les direccions d’empreses, etc. No crec que sigui aquesta la millor manera de defensar els drets de la persona. I defenso el dret de la dona a ser, per exemple, presidenta de l’estat. Penso que el dret s’ha de fonamentar en la vàlua personal amb les capacitats exigides per desenvolupar un càrrec. És la persona, indistintament de ser home o dona, sempre que la seva personalitat demostri la seva vàlua. No totes les persones persegueixen els mateixos objectius, perquè no totes les persones tenen els mateixos desitjos i pensaments. La intel·ligència i la racionalitat en l’exercici de la saviesa son la llançadora que catapulta a l’activitat. En aquest objectiu hi desenvolupa un protagonisme essencial la paraula plantejant objectius i els comportaments demostrant qualitat. En una paraula, la qualitat serà l’argument. I la base de l’argument la palesarà la dignitat. Ser persona digna és un deure i aquest deure palesarà si és vàlida o no per assolir l’objectiu que es proposa. Per exemple, en política no n’hi ha prou de ser militant d’un partit, perquè dissortadament l’experiència ens demostra massa sovint que pot més l’egoisme que la qualitat. Sense ser persona qualificada la convivència no serà mai pacífica.

QUIN FUTUR ENS ESPERA?

 

Una mirada humana i religiosa del futur de la humanitat demana una convivència en la que la centralitat sigui la persona humana amb els seus drets i deures i les institucions religioses, polítiques, econòmiques i socials compleixin el deure de garantir el compliment. Precisament les institucions del segle XXI denuncien greus mancances intel·lectuals i racionals com ho palesa la imatge global de la humanitat amb desigualtats totalment injustes causades per egoismes personals amb filosofies manipulades que inverteixen els objectius, posant els valors econòmics davant dels drets dels ciutadans. I quan parlo de drets em refereixo als de les persones com a persones respectant les seves idees i tendències ideològiques per la senzilla raó que abans de tot son persones que poden afegir a la seva personalitat ser de dretes o d’esquerres, polítiques o indiferents, científiques o filosòfiques, governants i ciutadanes. Els condicionants que les diferencien no les alliberen del compliment del respecte als drets naturals de totes. I en aquesta argumentació una llei és la dominant i principal, la llei de l’amor amb la necessitat de saviesa per saber-la complir. El que esborrona i preocupa és el convenciment força generalitzat que denuncia la manca de saviesa en els responsables de les institucions com es dedueix de la presència de la Covid-19 que n’és conseqüència. La mirada de futur de la gent que pensa denuncia aquesta realitat reconeixent que no cal tornar a la normalitat anterior a la pandèmia sinó crear un nou model de convivència capaç de superar els problemes actuals. Òbviament que és en el camp de la política i l’economia on és més urgent. En política el canvi s’ha de demostrar en el fet que veritablement es fa política sense ser escolanet de l’economia i en economia la urgència és una distribució de la riquesa respectant les diferències lògiques, físiques, psíquiques, culturals i socials. El gran canvi necessàriament és urgent en el mon de l’economia perquè la riquesa estigui al servei de la convivència universal amb la finalitat que tota persona gaudeixi dels bens indispensables per a la seva vida. En aquest tema la doctrina evangèlica és prou clara i els resultats actuals ho confirmen. En aquest canvi l’educació hi juga un paper principal i protagonista. Pensadors actuals d’ideologies diferents, com també de conviccions religioses, ho tenen molt clar. L’obstacle responsable de les diferències està en la idea generalitzada que la riquesa és conseqüència de la llibertat sàviament viscuda, però és precisament la llibertat egoísticament exercida la responsable dels desordres de convivència de l’actualitat. I encara que ens sembli una incongruència, la Covid-19 és el profeta que exigeix un canvi radical de model de convivència universal.

(La pintura de Hans Moller ens marca direccions, falta saber escollir)

SEMBLA MENTIDA PERÒ ÉS MISSATGE DE PAU

 

La causa de la mort pot ser mà estesa a la pau? La malaltia, certament, compleix el procés natural de les persones, posant fi a les seves vides. Complir programa és  normalitat. Impedir el compliment i provocar la mort denuncia una greu irregularitat. El responsable és criminal. Qui és el responsable de la Covid-19? La humanitat, al llarg de la història, ha estat víctima de moltes pandèmies. Però, la història també ens diu que éssers humans per motius d’enveges, desigualtats, odis, diferències, maten o provoquen la mort. Pot ser una pandèmia una provocació manipulant la natura? És possible que la Covid-19 sigui resultat de canvis produïts per l’ésser humà en el programa natural com sembla poder-se deduir del canvi climàtic?  Tenen capacitat les persones d’influir en el curs de la natura? Es llegeix en el llibre ELS CAMINS DE L’AMOR de Xavier Guillamet que “sorprèn la capacitat destructiva de l’espècie humana. La cobdícia, per exemple, genera més morts cada any que tots els terratrèmols i aiguats junts”. M’hi fan pensar les presses de la política internacional per aturar el procés actual que corre obertament a la fi dels temps. I aleshores em dic, benvinguda covid-19 que has obert els ulls dels que es  creuen responsables de la història. En el quadern de Cristianisme i Justícia EL SHOCK PANDÈMIC s’hi llegeix:” Es dona la paradoxa, apunta el filòsof Daniel Innerarity, que un risc que ens iguala a tots posa en relleu al mateix temps com n’arribem a ser, de desiguals, i alhora provoca noves desigualtats,  posa a prova el nostre sistema polític i econòmic. I és que l’impacte d’aquesta crisi no ha estat el mateix per a tothom.” El sistema econòmic mundial perverteix els objectius de la riquesa natural de la que, segons la Bíblia, la humanitat havia de tenir-ne cura. I els responsables de la convivència mundial no han complert. Els avenços no han servit per la felicitat de tota la humanitat, ans el contrari, per provocar diferències, fan  més rics als rics i més pobres al pobres. Són un avenç històric els cotxes? La resposta és sí per uns, però no per la majoria. Però no ho son per la seva capacitat  contaminadora del clima. Fa molts anys que la ciència ha denunciat que el culpable és la seva font d’energia, el petroli, i no s’ha actuat fins que la covid-19 la posada en evidència. I qui diu els cotxes, diu els avions i els vaixells. Moltes son les accions  humanes culpables del canvi climàtic aplaudides com avenços socials. I malgrat els avenços, la covid-19 ha denunciat el risc que corre la humanitat. Sembla mentida, però al segle XXI, una pandèmia ha despertat al poder del seu error. És possible un sistema de transport no contaminant? Els viatges a la Lluna, a Mart, als sistemes còsmics solucionaran el problema o l’agreujaran? La humanitat tota podrà viure dignament? El risc de la fi del mon esdevindrà convivència còsmica en pau? Només conec una filosofia positiva dels problemes que pateix la humanitat: l’evangeli. Se l’escolta?

Pintura de Hans Moller; els problemes se solucionen pensant.

POT LA POLÍTICA DISPOSAR DE LA VIDA DELS CIUTADANS?

 

La pregunta pot semblar capciosa posant al mateix nivell el deure de protegir la vida i el deure de protegir la mort. Protegir la mort no és el mateix que provocar-la. Matar va  contra els manaments de la llei de Déu i contra els drets humans d’acord amb la Declaració Universal dels drets humans. És necessària una llei defensant el dret a morir  amb dignitat? No en tinc cap dubte. Tampoc en tinc cap quan la vida cau en sofriments d’irracionalitat. Dissortadament una llei humana, com la de l’eutanàsia,  no pot assegurar la dignitat humana en el moment de la mort. És la persona que mort dignament i no nego que la mort pugui ser la solució d’una mort digna. La justícia humana no gaudeix d’autoritat ni per dictar sentències de mort, ni per legalitzar l’eutanàsia. El suïcidi pot ser massa sovint la raó de l’eutanàsia, provocat per la llei. La provocació pot ser política o social, i en les dues circumstàncies la justícia pot esdevenir culpable. La humanitat ens fa conèixer a nivell humà la realitat del suïcidi. El meu pare es va suïcidar per no poder resistir a l’acusació d’una mort que ell no va cometre deixant escrit que “Déu em perdoni com jo perdono als meus enemics”. Els que van aixecar el cadàver van fer agafar al meu pare la manta que cobria al mort i un d’ells va dir amb veu alta, ja tenim la demostració del culpable. És un exemple de l’exercici de persones de la justícia que prevariquen. Perquè es va suïcidar Sòcrates, bevent el verí imposat per la justícia? Els presos que se suïciden, perquè ho fan? L’any 2019 a Espanya es van suïcidar 43 presos i a Catalunya 7. L’any 2020, 11 foren els suïcidis en les presons catalanes, i el que portem del 2021, a Catalunya, ja son 8. Jo em pregunto, ha actuat la Justícia de l’Estat d’acord amb el respecte a la dignitat de les persones? Existeix una pedagogia de la recuperació dels presos i preses? Fa molts anys en una visita a una presó catalana alguns presos  em van ensenyar un exposició de pintures seves presentada en una sala. Comentant-la amb ells, l’autor d’una pintura me la volia regalar. No li vaig acceptar perquè tenia el punt vermell de venuda. Però la qualitat de les pintures em va fer reflexionar, mereixen la presó aquestes persones que viuen l’art? Compleixen les presons el deure de reeducar i recuperar els delictius per a la convivència? Comentant el suïcidi de la noia de 19 anys, de fa pocs dies, una persona d’autoritat del mon de la política va dir que la presó no  era el càstig adequat. Quants càstigs inadequats pateixen persones innocents! Els suïcidis ho testifiquen. L’exercici de la dignitat humana pateix també en les classes socials de poder l’egoisme de la veritat legal de la seva llibertat. Empresonar també és disposar de la vida de les persones, la mort de la llibertat, porta a la mort de la vida. Humilment penso que la humanitat necessita urgentment una filosofia humana de la convivència, que encara no s’ensenya. Només he escrit aquest comentari a nivell humà.