RESPECTAR LES PERSONES UN DEURE POLÍTIC IGNORAT

 

La política mundial del segle XXI és un escarni de la convivència. Herència d’un no escoltar per no haver de dialogar. Al llarg de la història, pensadors han teixit filosofies de relacions humanes en l’exercici de la llibertat individual i col·lectiva. Filosofies sense diàleg i amb molta oposició que han acabat amb guerres. I aquestes guerres han defensat la violència armada com argument de pau. Una clara demostració la tenim en la guerra civil espanyola quina filosofia, mort el dictador, continua vigent en la     democràcia de la pell de brau. La dignitat humana no és llei, només ho és la imposició de llei escrita. I Espanya ha declarat la guerra a les persones que lliurament pensen. En el fons és una guerra dialèctica contra el comunisme que no és el mateix que la filosofia dels seus pensadors. Amb les armes es voler eliminar una idea causant milions de morts. I aquests morts clamen justícia. La filosofia de Hegel com la del CAPITAL de Marx és una proposta de convivència en pau. I aquesta filosofia no ha estat motiu de diàleg per assolir consens sinó rebutjada perquè la gran economia no volia perdre el seu poder. I Rússia i Espanya, cadascuna en el seu terreny, entraren en guerra, uns per assolir el poder i fer-se milionaris i altres per defensar el diner i no perdre el poder. I les dues nacions, amb milions de morts. Primer el poder que la vida. I tot per no dialogar. Hegel i Marx volien dialogar i estaven més propers a l’evangeli que Stalin i Franco. El resultat encara el patim al segle de les noves tecnologies. Les noves tecnologies són sempre un avenç sempre que millorin la convivència respectant els drets de totes les persones. Però no ha estat així. I la imatge de la humanitat dels nostres dies és la victòria de la pobresa i la misèria amb milers de morts sense recursos materials per poder viure dignament. I aquesta imatge també és la d’Espanya. I tot per un deure polític ignorat.

LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT

 Tres qualitats humanes imprescindibles per un model democràtic de convivència promocionades per la Revolució Francesa de l’any 1789. Un avenç social però no en la forma perquè la fraternitat dos cents quaranta anys desprès de la revolució encara és la criada pobra de la democràcia i la mateixa revolució l’oblidà causant gran nombre de víctimes mortals. Però cal endarrerir-nos més de set cents anys del naixement de la de la democràcia a Atenes (Grècia), una democràcia incipient de la que quedaven exclosos els setanta per cent dels ciutadans, les dones, els menors d’edat, els estrangers i els esclaus. I malgrat la selecció reconeguda, Tucídides, confessa “som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil”. Una declaració, que amb la història a la mà, fa pensar en com actua la humanitat. 508 anys abans de Crist neix a Grècia la democràcia, el 1789, la Revolució Francesa la reivindica i l’any 1948 es publica la Declaració Universal dels Drets Humans. El primer article afirma:” Tots els humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” L’any 2020 el Papa Francesc publica l’encíclica FRATELL TUTTI defensant la FRATERNITAT I AMISTAT SOCIAL, urgent i deixada de banda en la política del segle XXI. La política del segle XXI no respecta ni la llibertat, ni la igualtat i menys la fraternitat. I si posem la nostra atenció en l’Estat Espanyol, descobrirem un futur desil·lusionant. Del procés democràtic només n’existeix el nom. Quan escoltes els polítics dels grans partits, siguin de dretes o d’esquerres, porten escrits en el seu front com a futur, la mort. I no és una acusació sense fonament perquè les seves fletxes apunten directament al cor del poble català. No tenen cap recança del seu comportament perquè es creuen déus i senyors que poden disposar de la vida dels pobles. I no pensen que la seva vida està “sub judice” de la història i de la natura. “Tal faràs, tal trobaràs”, diu la dita catalana plena de filosofia humana. ¿La dreta i l’esquerra espanyoles no tenen dret a pensar? La llibertat els hi dona, però la llibertat també és el dret a equivocar-se. On rau l’error? En la manca de saviesa. La mateixa possibilitat dels independentistes catalans d’error, la tenen els integristes espanyols. Negar el dret de l’altre és reconèixer falta d’intel·ligència i saviesa. És oblidar que l’ésser humà és intel·ligent i racional. És creure que ets amo i senyor de la vida dels altres. Senzillament és el greu error humà al llarg de la història.

LA CONSTITUCIÓ NO ÉS LA MEVA LLEI

 

Personalment considero que el text constitucional ha estat manipulat perquè no es compleix la reglamentació de com s’ha de regular el seu compliment. En el text hi intueixo els següents apartats: A) PREÀMBUL: filosofia en que es fonamenta. B) Regulació de la seva interpretació. C) Poders responsables. D) Aplicació de les sancions. Els responsables de decidir si el compliment és just o no, han de tenir present que és una Constitució al servei de la democràcia. Dissortadament l’experiència ens demostra que el poder la contempla com una imposició amb una falta d’intel·ligència del que significa la llibertat en la convivència humana. El preàmbul amb la seva filosofia posa en el centre de la democràcia els drets de les persones i dels seus pobles, de la seva cultura i de les seves institucions amb les relacions corresponents. Llegir el preàmbul i comprovar l’oblit en que es té en la realitat fa perdre la confiança en la política que es desenvolupa en l’estat espanyol. Aquesta desconfiança s’agreuja molt més quan es comprova que s’apliquen les sancions al marge del procés que la Constitució determina. No es pot sancionar sense complir la normativa constitucional i en el procés contra Catalunya no s’ha complert i el greuge és tal que els sancionats haurien d’estar lliures i els sancionadors empresonats perquè al marge de no complir la Constitució no es respecten els drets humans. Soc conscient que la meva afirmació és molt dura però la Constitució m’hi ha portat a fer-la. Continuant ens trobem que hi ha sancionadors sense autoritat perquè no els hi correspon i perquè estan fora del temps del seu mandat. I els polítics aferrats en les seves decisions incomplidores de la llei exigeixen que els ciutadans respectin els seus egoismes. I arribats a la manca de respecte a la dignitat de les persones ens trobem, que d’acord amb la Constitució, prostitueixen perquè son els ciutadans per majoria els qui els atorguen poder. I prenen la majoria com un dret i deure de menystenir les minories, que sovint sumades, esdevenen majoria. No continuo, penso que la Constitució m’autoritza per culpa de ser manipulada, a manifestar obertament la meva manera de pensar. I en aquest tema opino que hi ha una greu mancança de coneixement constitucional, mancança que autoritza als polítics en el poder a ser dictadors. Cal més educació política, més educació de convivència i més educació de ser persones. Només amb aquesta formació la Constitució serà la meva llei.

UN CRISTIÀ NO POT APROBAR LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

Viure d’acord amb la política actual de dretes o d’esquerres no és un programa de vida racional de desenvolupament humà i de convivència. La política viu al marge de poder conviure racionalment. I el problema no el soluciona el model democràtic perquè l’ésser humà no és la centralitat sinó un esclau al servei del poder. Un poder d’entendre molt diferent la convivència segons el seu color. I aquesta és la imatge desfigurada de la veritat espanyola. Una persona cristiana no pot donar credibilitat a una política que no respecta la seva dignitat, tant si el poder és d’esquerres, com si és de dretes. Dissortadament la llei fonamental que és la Constitució pateix una manipulació al servei del partit perjudicant els drets dels ciutadans. La llei no és perfecta perquè no ho és el legislador. I les probes es deriven dels efectes negatius que causen a la societat. I els efectes són negatius governi la dreta o l’esquerra perquè donen valor absolut a la relativitat de la llei. Les persones no són perfectes i la llei com obra seva tampoc ho és. I obeir a una imperfecció és amb moltes possibilitats un error. Un cristià és una persona limitada exposada a equivocar-se, com qualsevol altre, en l’exercici de la llibertat. Però el problema s’agreuja quan ha d’obeir una llei que atempta contra la dignitat humana, perquè evangèlicament també és un atemptat contra la religió. Què s’ha de fer?. Una oposició pacífica aportant els perquè. Si no hi ha violència, no es pot castigar amb presó, perquè les idees defensades pacíficament són auto-defensa i demostració de saber conviure en pau. Quina és la raó que desqualifica el poder, sigui de dretes o d’esquerres? Senzillament que la seva força radica en la força de les armes. Quan el poble es manifesta, que fa el poder polític? Desfer la manifestació amb la policia o la guàrdia civil i quan es veu incapaç amb la guerra. Un cristià no pot acceptar aquest comportament. Un cristià pot acceptar un error. La llibertat, i un polític en gaudeix també, aplicada intel·ligentment pot descobrir el seu error i per saviesa corregir-lo. És el camí democràtic, que dona la raó a la doctrina política de l’evangeli. La democràcia és el model de convivència política que pot conviure amb la religió. És un procés històric de llibertat.

POLÍTICA I CONVIVÈNCIA ENTRE EL GREUGE I EL RESPECTE HUMÀ

 

La realitat de la política mundial és una oposició a la pau, també en les nacions que pensen ser democràtiques. La democràcia és un procés històric que fa més de dos mil anys va començar a Grècia amb la distinció entre  ciutadans lliures i esclaus. L’esclavitud no fa massa anys que ha estat erradicada de la història però el seu lloc l’ocupen, al segle XXI, milions de persones que malviuen. I el món es mou en la contradicció. Per la senzilla raó que el seu argument per posar pau són les armes. Amb la força de les armes els governs demòcrates desarticulen les manifestacions protesta reclamant drets. La presó és sovint la resposta de la llei que està al servei del poder. Una contradicció històrica. Un rei, un president del govern, un ministre, un jutge, un polític, un policia, son persones i la seva actuació depèn de l’exercici que en facin de la seva llibertat. I sovint s’equivoquen, com ho demostren les presons amb presos declarats innocents desprès d’haver estat executats. Però anem a la realitat del segle de la tecnologia i del progrés. Quatre persones, els pares i dos fills, moren en un incendi de l’espai que feia uns anys habitaven. I les autoritats ho sabien, diuen que les ajudaven a sobreviure, però les deixaven sense solucionar el seu problema. Així han d’actuar els polítics amb poder? Quantes persones sense sostre mal dormen pels carrers de les ciutats? És veritats que força persones i entitats civils serveixen àpats a milers de persones, però de qui és el deure, de les persones civils o de les seves  autoritats? I l’estat estalvia no ajudant al necessitat i s’endeuta pagant milions que haurien de ser del poble i no del gran capital culpable del malviure de la major part de la humanitat. La política qualifica de progrés un viatge milionari a l’espai quan mils de persones moren ofegades en el seu viatge envers una vida millor. Per uns el preu son els milions per altres és la mort. On rau la justícia? I encara és pitjor, s’empresona als defensors de la llibertat del poble per conservar el poder amb la força de les armes. Amb les armes a la mà, diuen que fan justícia, quan la veritat és injustícia. La pau mundial als nostres dies és un miratge, el regnat de la injustícia. Les persones només tenen deures, el qui té dret és qui mana. El mon al revés. La democràcia que va iniciar la cultura grega, la cultura mundial  no l’ha millorada més de vint segles desprès. La filosofia de la convivència universal  fou donada a la humanitat per un ajusticiat a la creu. I el poder del segle XXI no l’accepta, ni en vol saber res. Li falta intel·ligència i voluntat. Manipula la llibertat. Sense intel·ligència i voluntat sàviament exercides és impossible la pau mundial. Les persones es mereixen respecte i les autoritats fan el sord. Resultat: no hi ha pau al món.

AMBIENT NEGATIU DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

La filosofia de la història que el model democràtic espanyol sintetitza en el Preàmbul de la Constitució denuncia la deriva política dels partits espanyols. I dissortadament no deixa en gaire bon  estat la justícia. No cal buscar recolzaments a l’estranger, n’hi ha prou d’analitzar la democràcia. El punt central, la Constitució espanyola ho reconeix, rau  en la voluntat popular. El poble atorga poder i el poder ha de servir el poble. Si la democràcia és llei, no la llei, i la Constitució accepta el ventall de partits polítics al Congrés i al Senat, tota manifestació contra diputats, tractant-los de separatistes i quelcom pitjor, és una flagrant prevaricació de la llei que està al servei del poble, no de les arques dels diputats. I la gravetat de les paraules mereix la presó. Valorada des de fora l’actuació dels parlamentaris espanyols en el Congrés i el Senat palesa un greuge greu a la persona, la seva pròpia i de les que escolten que democràticament són tots els ciutadans. La democràcia és l’avenç més important de la història en l’organització de la convivència tot i reconeixent que encara resta molt de camí i en massa nacions es mouen en les beceroles. La definició de democràcia, com poder del poble, en els seus orígens era molt deficitària perquè l’esclavatge era vigent, avui no ho és, però es practica. Han variat les paraules, però els fets continuen. I referent a Espanya també amb l’agreujant que la seva democràcia no s’adapta massa sovint a l’europea a la que s’ha adherit. La democràcia, que palesa un acostament al pensament religiós i concretament al cristià, pateix un greu defecte, que el Papa Francesc ens recorda quan escriu “avui, pensant en el bé comú, necessitem imperiosament que la política i l’economia, en diàleg, es col·loquin decididament al servei de la vida, especialment de la vida humana.” (LLOAT SIGUEU, 189.) L’esca de tots els mals. Referent a la política espanyola i en bé de la ciutadania opino, que una de les accions de la justícia, al servei de les persones, hauria de tancar les portes giratòries i obligar a donar els diners a l’estat perquè, es vulgui o no, els diners son de tots els ciutadans, no per fer milionaris a membres de partits amb poder. És aquesta pràctica un expesa nuvolada contra la democràcia. I està beneïda per l’estat contra la voluntat del poble. La democràcia no la fan les riqueses, ni les lleis, la fan les persones i els seus pobles. I les persones i pobles no són el territori sinó els drets, un dels quals és gaudir d’un espai per conviure-hi. Però allò que la política espanyola no entén és que els pobles tenen el seu dret de conviure en un territori. La raó no rau en el fet del dret de conquesta. El dret de les armes. I és vergonyós que aquest dret en la humanitat del segle XXI encara sigui vigent i majoritari.

DEMOCRÀCIA D’ARREL FRANQUISTA

 

La classe política espanyola de dretes i extrema-dreta van girar l’esquena al Papa Francesc quan a l’entrevistador li va dir: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobre tot la història del segle passat. I si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història”. Que una autoritat important del segle XXI s’expressi de tal manera és senzillament perquè en l’ambient mundial no tot són flors i violes en l’actual democràcia espanyola. No cal sortir d’Espanya per tenir dret a posar en dubte la fidelitat democràtica de la majoria dels partís polítics. Amb un detall és suficient: com argumenten les votacions. Són extremadament partidistes. Tenen bàsicament un objectiu, assolir el poder, com si l’altre no hi tingués dret. Comprovar com els grans partits es porten amb els de menor representació, no hi cal altre argument. Un detall, en el Congrés quan un partit minoritari defensa la seva postura una gran quantitat de Diputats abandonen els seus escons. La falta de respecte als altres que comporta aquesta conducta és una demostració de la pobresa democràtica que es practica perquè no es viu. Encara que sembli increïble la Constitució espanyola recolza la feble democràcia. El polític i escriptor Carod Rovira en l’article publicat al Punt Avui TRANSICIÓ, LA SEVA I LA NOSTRA, el dia 20 de novembre de 2021 escriu: “La Constitució, que assegurava les llibertats individuals bàsiques, alhora alliberava els franquistes, el seu règim i les seves atrocitats, de tota responsabilitat legal. I els seus crims i els intents conscients de genocidi cultural i lingüístic restaven oblidats amb tota impunitat”. Amb aquesta base és comprensible que un general retirat de més de setanta anys l’any 2020 s’enfronti a la democràcia i afirmi que cal afusellar 26 milions de fills de puta. Amb persones que pensen així es viu, de veritat, democràticament? Si l’any 2020 hi havia militars amb aquestes idees, els anys 1950 també n’hi havia que no estaven d’acord amb el General Franco. En el Pensionat d’alta muntanya de Puigcerdà hi estava internat el fill del Capità General de Catalunya. Era jo director d’interns i amb ocasió de la visita que feia al seu fill, ens acompanyava a fer un cafè i en la darrera visita ens va dir que havia d’anar a Madrid perquè no tenien ni idea  de Catalunya. Dissortadament no va poder anar-hi perquè va morir a l’hotel ceretà on s’hostatjava. Rumors populars feien referència a una sentència de mort dictada. Personalment penso que sí. Com més llegeixo la Constitució més convençut. Un detall, l’article 155, és un article propi de les dictadures com la de Hitler, amic de Franco. I d’altres articles. Però allò que més em convenç és l’obediència cega a una llei humana, la Constitució ho és. Les obres humanes mai son perfectes, han de buscar la perfecció i en aquest camí hi trobem la democràcia, perquè democràcia és la voluntat del poble i el poble no és perfecte. El funcionament de la política espanyola en democràcia des dels seus inicis respira la voluntat dictatorial franquista.