AQUELLA VEU QUE NO S’ESCOLTA

 

En la immensitat del cosmos s’hi sent una veu amb diferents tonalitats que els poders públics voldrien fer callar. La saviesa còsmica, viva en ments humanes, protegeix el missatge universal transcendent, dels atacs suposadament totpoderosos basats en una ciència, que és només humana i conseqüentment limitada. La política, dominada totalment per l’economia, actua amb el poder de la mort, satisfeta de la seva filosofia de la convivència que anul·la i elimina la dignitat de la persona. Però malgrat el seu suposat poder pateix contra cor la impotència davant la força de la humilitat de les persones dignes. El cristianisme, el judaisme, la religió musulmana, l’hinduisme i sectors de l’ateisme són la veu que no es vol escoltar però que no es pot fer callar. I aquesta veu és el camí de la pau universal. Ho és perquè la seva centralitat és la dignitat de la persona. El problema està en la encara falta de coordinació entre les diferents modalitats de veu perquè esdevinguin la veu. Sortosament el diàleg comença a ser el camí. Un exemple, les relacions del Papa Francesc amb personalitats jueves, musulmanes i ortodoxes. La veu de l’hinduisme aporta la filosofia de la veritat humana que Swami Satyananda, català, mestre hindú, en una entrevista al PuntAvui ens definia el yoga: “el yoga no té manaments. La paraula yoga ve de l’arrel sànscrita yug que vol dir unió, unió amb la nostra essència còsmica, l’energia que està en tot. Però yug també vol dir “jou” i es refereix  a aquella disciplina que el yogui segueix de manera lliure per canalitzar la seva energia. La nostra energia es dispersa, els sentits van d’un costat a l’altre, la ment no para...i el yogui és aquell que és hàbil canalitzant la seva energia, centrant-la cap a l’interior, cap a la introspecció, el silenci, l’observació profunda d’allò que hi ha més enllà de la ment.” Dissortadament Europa ha minimitzat el valor del yoga materialitzant-lo com també ha fet amb la doctrina de l’evangeli. A la civilització del progrés, basada en el materialisme, li fa nosa qualsevol filosofia que defensa primer la dignitat de la persona. L’aportació de la religió a la convivència en pau de la humanitat comença reforçant la dignitat de la veritat personal. I aquesta no és la filosofia de la política. Ens manca saber dialogar amb les filosofies que posen la centralitat de la història en la persona digna. És el clam de la història ofegat per l’egoisme destructor de la humanitat.

LA URGÈNCIA POLÍTICA ÉS UNA DEMOCRÀCIA AUTÈNTICA

 

El mapa polític del mon al segle XXI és la negació del missatge bíblic “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”, i continua “mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba per aliment”. La humanitat del segle XXI es troba amb una terra dominada però arruïnada. El mandat bíblic palesava una model de societat constructiu al servei de tota la humanitat, “ompliu la terra i domineu-la” i “us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment.” El programa bíblic palesa la germanor universal humanitat-natura que no s’ha respectat. La situació actual de la humanitat denuncia un incompliment perquè no hi ha prou aliment, s’han triturat els arbres dels boscos deixant a la humanitat sense els fruits que eren el seu aliment. Per què aquesta situació actual que clama al cel? Senzillament perquè la convivència humana no ha estat mai democràtica dominada per minories que s’han enriquit convertint-se en déus de la història. Però malgrat la maldat dominant, una llum d’esperança no s’ha apagat mai i als nostres dies continua encesa pels petis nuclis verdaderament democràtics  complidors del mandat diví. Assolir la pau significa la realitat humana de totes les persones i aquesta realitat és inexistent. El conjunt de la humanitat que ha assolit la responsabilitat de la convivència ha alterat els papers arraconant el veritable Senyor arrogant-se el dret a ser Déu. I aquesta arrogància ha portat la humanitat a la infelicitat com ho palesa la misèria, causant milers de morts. La natura i la humanitat pobre reclamen una nova convivència. La natura hi col·labora, però la humanitat poderosa s’hi gira d’esquena. Una democràcia autèntica no és rentable pel model ESTAT-MERCAT imperant. En la introducció el quadern 226 de Cristianisme i Justícia llegim: “Els desafiaments socials i mediambientals a que haurem de fer front al llarg  dels propers anys ens obliguen a pensar el model de societat on hem de viure”. Amic lector i lectora amiga us convido a llegir-lo. Una germanor universal en la que tothom hi té un lloc en el govern de la convivència només es pot desenvolupar amb una democràcia en la que tothom hi sigui cridat.     

LA POLÍTICA MUNDIAL LLUNY DE LA DEMOCRÀCIA

 

Pel seus fruits els coneixereu és una norma evangèlica per descobrir el be o el mal de les accions humanes. La política és una acció que hauria de ser netament humana al servei de les persones en la seva integritat. Però el mapa mundial de la fraternitat, la igualtat i la llibertat és una greu acusació de la realitat vigent. La mort respon al programa mundial del benestar. Fer morir a molts per viure feliçment uns pocs. I  aquest predomini de la mort sentencia la fraternitat, la igualtat i la llibertat. La definició de l’ésser humà es limita a declarar-lo mercaderia. La fraternitat és una absurditat perquè no es reconeix l’origen de la humanitat per poder disposar de la vida aliena. La igualtat és una quimera perquè d’altra manera no es podria disposar del germà. La llibertat no té sentit perquè només és lliure el poder econòmic. I el poder econòmic controla la declaració de vida o mort. Per exemple “el BBA i el Santander, líders de la banca armada espanyola, han destinat durant el període de 2015 al 2019 més de 5.231 milions de dòlars a les empreses d’armament que han proveït els exèrcits alauita i dels Emirats en les seves accions bèl·liques a la guerra del Iemen.” (llegit en un quadern de pensament, que al lector que ho desitgi l’informaré.) La  convivència del segle XXI és tan progressista que les relacions, per exemple, els Estats Units i Rússia s’argumenten amb la presència de l’exèrcit. El PP espanyol amb Mariano Rajoy per justificar el procés contra Catalunya va enviar-hi milers de policies havent de llogar un vaixell com  hotel. I així va el món. Rússia no és demòcrata, EE UU i Espanya diuen que sí, però quins són els seus fruits? I el món viu el greu risc de desaparèixer. I no per la covid, sinó per les armes de guerra més perilloses que una pandèmia. Tot perquè? Perquè no es respecta la dignitat dels éssers humans, fills del mateix Pare, Déu. Els estats es creuen deus tot poderosos, quan en realitat són la negació del poder que la humanitat necessita per conviure. Qui denuncia el perill? El canvi climàtic. Els científics ho saben, els polítics també, però el gran capital no en vol sentir parlar  fa molts anys. La natura denuncia la greu feblesa de la política, sia democràtica o absolutista. És molt alliçonadora la reflexió que el Papa Francesc fa en l’encíclica FRATELLI TUTTI: “ En aquesta pugna d’interessos que ens enfronta tots contra tots, on vèncer passa a ser sinònim de destruir, ¿com és possible aixecar el cap per a conèixer el veí o per a posar-se al costat del qui ha caigut en el camí? Un projecte amb grans objectius per el desenvolupament de tota la humanitat avui sona a deliri. Augmenten les distàncies entre nosaltres, i la marxa dura i lenta cap a un món unit i més just sofreix un nou i dràstic retrocés.” La religió observa, pensa, parla, però no és escoltada. Perquè, senzillament defensa els drets naturals de les persones. Llegim l’encíclica i ho descobrirem.

LA DEFENSA DE LA LLIBERTAT, EXERCICI DE DEMOCRÀCIA

 

La llibertat és fonamental en totes les relacions humanes. Però què és la llibertat? Per començar una qualitat essencial en la definició de l’ésser humà. Sense llibertat no s’és persona. La llibertat necessita la intel·ligència, la saviesa i la passió per esdevenir efectiva. L’enemic pitjor de la llibertat és la imposició autoritària sia quina sia la seva procedència de la llei, de l’autoritat política, religiosa, econòmica o cultural. La passió desperta el desig de posició, la intel·ligència dona el vist i plau i la saviesa executa. I el resultat pot ser erroni. És quan l’esperit de justícia, que també és fonamental en l’ésser humà, demana a la racionalitat el perquè de l’error i el corresponent reciclatge. Aquest procés necessita col·laboració per part de la persona equivocada i el denunciant. Possiblement no arribin a cap acord, tinguem present que les dues són lliures i tenen tot el dret a defensar les seves idees i el respecte a les mateixes demana un consens per saber conviure en pau. Quan domina la irracionalitat ha d’intervenir la legalitat. No podem oblidar que els jutges són persones exposades a un us irregular en la interpretació de la llibertat de l’acusat. I el mateix cal considerar en altres poders reguladors de la convivència. La presència de les persones en totes les expressions de convivència no és garantia de veritat si en el seu procés una educació de la personalitat no ha estat culturalment regulat per la saviesa. Saviesa del poder i saviesa del governat. És un joc, la vida és un joc que bàsicament és passional i ha de ser dirigint amb intel·ligència i veritat. La democràcia és un procés històric de llibertat per millorar la convivència. I els poders polítics, religiosos, econòmics, culturals i cívic si no col·laboren solidàriament convertiran la democràcia en una dictadura creadora de desigualtats socials fins convertir la persona en una mercaderia i destruir la convivència en pau. Sortosament el camí es pot redreçar perquè hi ha bons i grans pensadors filosòficament molt alliçonadors, independentment d’idees contraposades. I són aquestes idees les que exigeixen diàleg. I aquest diàleg no existeix. Tot el contrari. Per exemple a casa nostra la dreta tracta el comunisme de criminal sense oblidar que la dictadura beneïda per alguns eclesiàstics, no tots, ho ha estat tant o més. No s’ha dialogat intel·ligentment. Sovint em pregunto, de veritat vivim en un procés democràtic?

LA CONVIVÈNCIA NO LA FA LA POLÍTICA.

La convivència mundial la viuen els pobles i la política ha d’estar al seu servei. Dissortadament la política perverteix la convivència dels pobles i de tota la humanitat. Parem esment en la política del segle XXI: les diferències els polítics de les grans nacions pretenen raonar-les amb les armes. No hi ha diàleg verdader entre EEUU-Europa i Rússia i Xina. Per què? Senzillament no en volen saber res de les filosofies per arribar a un consens respectant les idees i arribar al consens de convivència. Personalment quan més observo els respectius comportaments, més me n’adono del poc respecte que es té a les persones arribant a tractar-les de mercaderies. El seu servei es compra i es vent i es pot disposar de les seves vides. Les postures polítiques del segle XXI no tenen una base filosòfica sinó una base econòmica de compra i venda com si el món fos un gran mercat de vides humanes. El President dels EEUU celebra haver mort el líder de l’estat islàmic amb tretze  persones més, sis de les quals eren nens. Es miri com es miri, és un crim. Espera una nova resposta de les torres bessones? I Espanya fa costat als EEUU. Rússia per altra banda ha desplegat les seves tropes a la frontera amb Ucraïna defensant, diuen, els seus drets a recuperar-la negant el seu dret a ser independent. Pràcticament el mateix problema de Catalunya per part d’Espanya. Rússia no és una democràcia i Espanya diuen que sí. Però els comportaments són els mateixos. El president espanyol davant la voluntat del poble va omplir Catalunya de policies i guàrdia civils. És aquesta la democràcia que es mereix la humanitat? No sortim de l’estat espanyol. Encara crema la notícia. Dos vots trànsfugues i un vot deslleial amb el partit han donat la raó al govern i provocat un seguit de provocacions pròpies d’una política de l’odi. És aquesta la convivència que es mereix la pell de brau?  Amb quina esperança poden conviure els pobles de la terra? El 2022 es viu amb la por d’una guerra sofrint la por de la covid-19 amenaçant la fi del món. I la solució està en les persones dignes però els polítics no escolten. Prefereixen que el poble visqui amb la por al cos. La mentida de la vida feta veritat. I tot amb l’orgull d’un progrés extraordinari, que hi és, però no elimina l’amenaça. I en el fons, la culpa és política. La política es creu el déu del cosmos. Només cal una reflexió: pels seus fruits els coneixereu.

ESPAÑA, UN DIA CAMINARÀS PEL CAMÍ QUE CRITIQUES

Sense ser especialista en història penso molt en la realitat actual d’Espanya i el seu procés. Mi fan pensar les polítiques del PP, VOX i també del PSOE. No puc entendre la seva filosofia de l’esdevenir polític de la democràcia. Els polítics en una democràcia son els servidors del poble, sigui quin sigui el seu pensament, amb el deure d’integrar els ciutadans en una convivència verdadera de pau. Però els polítics actuals d’Espanya, com els d’arreu, ho tenen molt difícil perquè l’argument del seu procés de pau son les armes i les armes el seu gran negoci. En el procés actual contra Catalunya, l’actuació del govern i de la justícia s’ha basat en l’actuació policial. No he intuït cap moviment democràtic de llibertat. Afirmar que la justícia és democràcia palesa una greu ignorància del que significa ser just. La justícia ha de ser una pedagogia de la llibertat i  l’estat espanyol empresona pedagogs de la llibertat. A la resposta a les manifestacions dels catalans d’independència, que és la llibertat dels pobles, el govern del PP va contestar omplint Catalunya de policia, llogant fins i tot vaixells amb despeses milionàries. I davant la incapacitat de diàleg, agreujada per la manca de voluntat, la policia es va dedicar a colpejar i maltractar la gent que pacíficament demanava llibertat ferint-ne un miler i escaig. I no en va tenir prou amb un procés en el que els testimonis a favor dels acusats no eren escoltats i s’hi afegí la mentida de les forces armades posant les seves declaracions en evidència la pobre formació de garants de la convivència pacífica. I l’Estat Espanyol es pensa que ha guanyat la partida quan ell és el primer desmembrador del model democràtic. Un dels grans arguments acusadors de la política hispana és la seva pròpia Constitució, continuadora de la del règim franquista amb una gran possibilitat de ser manipulada. Com més la llegeixo més em convenç la necessitat de posar-la al dia. La democràcia no la practica el territori, la practica la seva gent. I en el procés contra Catalunya la importància la té el territori, no la unitat democràtica que es defineix per la germanor en la convivència. Ser diferents, comportar-se com germans. I aquesta no és la filosofia democràtica de l’estat espanyol. Davant un procés democràtic Espanya només té dos camins: la dictadura o la democràcia. I en l’actualitat, és més dictadura que democràcia, fins i tot quan governen partits d’esquerra. No se n’adonen que neden contra corrent i que a no trigar massa el govern d’Espanya es trobarà sol i amb pèrdua de territori. No només de Catalunya sinó també d’altres pobles de la península ibèrica que formen part de l’estat espanyol. Espanya, no t’equivoquis, escolta i parla. Els errors es paguen molt cars.

EL 25% DEL CASTELLÀ A L’ESCOLA

M’he dedicat 40 anys a l’ensenyament, la majoria d’ells en l’etapa franquista, i en relació a l’aprenentatge del castellà a Catalunya, Espanya no ha estat mai pedagoga. Confesso que el meu aprenentatge de la llengua castellana fou per immersió lingüística, mètode tan criticat, diria jo, pels que no en tenen ni idea de pedagogia. Estic orgullós del meu castellà, com ho estaria d’altres idiomes que per circumstàncies personals no em fou possible un aprenentatge com cal, un d’ells el francès que fou bàsicament per immersió, gràcies a l’amistat amb famílies franceses els anys 50 del  segle passat. La política educativa de l’estat espanyol té molt a desitjar en un tema tan fonamental com és el respecte a la llibertat de les persones i a la dels pobles de la pell de brau. La llei natural és superior a l’escrita en una dictadura i en una democràcia. Només l’orgull del poder practica la prevaricació com un dret. En l’organització de la convivència dels pobles quina és la funció de la justícia? Existeix una pedagogia de la justícia. Es practica? La llei mai pot perjudicar el procés educatiu. Sobre el professorat pesa la responsabilitat de la pedagogia de l’ensenyament i entorpir aquesta pedagogia és una irresponsabilitat. La justícia s’ha de preocupar que els mestres i les mestres puguin treballar amb llibertat. Són persones, com els jutges i uns i altres en l’exercici dels seus deures poden equivocar-se però uns i altres gaudeixen d’intel·ligència i racionalitat per, una vegada descobert l’error, reciclar-se. Recolza la justícia aquesta condició? Són els docents els responsables de l’aprenentatge, no la justícia i el domini d’un idioma no s’assoleix amb percentatges de temps sinó amb dedicació pedagògica. Si la justícia tant competent és, perquè no es preocupa també de si es compleix el setanta cinc per cent? Respectem les responsabilitats de cada institució en la seva feina. El com ens el dona el cos humà. Les mans fan la feina de la ment? Els peus reclamen poder raonar? La justícia té la seva pedagogia en la tasca docent de la formació dels jutges. Malament si depèn del percentatge de les hores i no de la qualitat de l’educació. I per damunt de tot respectem la dignitat de les persones i dels seus pobles.