MORIR EN OFRENA A DÉU I PER LA HUMANITAT

 

Lluis M. Xirinacs recordat a TV3 estudiant el perquè i el com de la seva mort en el Prat de Can Pegot d’Ogassa el 7 d’agots de 2007 al complir 75 anys. Era la data escollida dedicant-hi cinc anys preparant-se com ho explica el seu llibre DIETARI FINAL, publicat desprès de la seva mort. El llibre té dues parts: a) cinc anys preparant la seva ofrena a Déu i b) els darrers 30 dies per el decés. TV3 el 29 d’agost de 2022 li dedicà en horari nocturn una pel·lícula “SIS NITS D’AGOST”, de l’argument d’una novel·la i un resum de la seva vida recordat per seguidors de les seves idees. Amb quina finalitat es programà? Una novel·la sempre aporta situacions possibles que no dibuixen la veritat però conviden a reflexionar. Pensar la vida de Xirinacs a partir de la seva mort no deixa de ser tema alliçonador. No l’he llegida però el film em donà el perquè de la filmació. Escollir el dia de la teva mort i preparar-te durant cinc anys no deixa de ser un tema social digne de ser estudiat. L’estat espanyol ha legalitzat una bona mort. És el mateix? No. Evitar el dolor no és una bona mort. Xirinacs no va evitar el dolor. Tot el contrari. Per entendre el fet cal conèixer la personalitat. Lluis era una intel·ligència superdotada com ho palesa la seva tesi de filosofia qualificada amb un “super cum laude”, la màxima valoració del jurat. I no oblidem que també era llicenciat en Biologia, gran coneixedor de la vida. I una tercer tema econòmic, una obra d’economia defensant una moneda que impedeixi l’engany.  I en el procés hi ha més d’una pregunta: a)era sacerdot escolapi, perquè se secularitzà? b) perquè va decidir el dia de la seva mort? La seva secularització no té cap argument sexual, com es pretén deduir de certes relacions femenines. Escollir el dia de la mort és una decisió mística. No tothom té la formació adequada. La mort de Xirinacs és un suïcidi?  A primer cop d’ull, sí. Però oferir la vida a Déu i per la pau de la humanitat, ho és? No, si no hi ha raons de complicitats injustes. I torno a la pregunta del principi: quina finalitat tenia el programa de TV3? Presentar-lo com un excel·lent defensor de la independència de Catalunya. Catalunya necessita una política nova. La de Xirinacs, la menys tinguda pels polítics catalans, continua capdavantera amb el suport popular. Un polític ha de ser dialogant en tots els camps de la vida i sobre tot intel·ligent i savi. Ho és la política catalana? Xirinacs té una frase molt eloqüent: “una nació mai no serà lliure /si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa”. Catalunya, avui més que mai, necessita la llibertat. Ha estat un toc d’alerta la pel·lícula projectada per TV3? L’autor de LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS marca la pauta.

CATALUNYA, POBLE AMB IDENTITAT EN LA HISTÒRIA

 

Hi ha pobles en la història de la humanitat, que des de la humilitat i fins i tot sentint-se perseguits, han deixat i hi deixen una petja inesborrable. Catalunya n’és un. Més de tres cents anys perseguit, esclavitzat pel poder de les armes, primer, i actualment per una democràcia que només ho és de nom. Pesa sobre el seu cap en l’any 2022 la definitiva pèrdua d’identitat, la mort. La seva terra saonada amb la veritat resisteix. I la llum de la seva creativitat no només és resistir sinó la llibertat. L’arribada a Europa de la democràcia donà ales a l’esperança. Però l’Estat Espanyol no deixa volar. Espanya és  una democràcia nominal, no de fets. Perseguir la gent que pensa ho evidencia. I Catalunya pensa. L’espai de terra que ocupa Catalunya ja era respectat pels romans convertida en el graner de Roma. Espanya és la nació que s’alimenta de la solidaritat catalana i no ho reconeix. Espanya no existia quan Catalunya ja gaudia del seu Parlament, el primer d’Europa. Catalunya porta més de tres cents anys resistint les injustícies d’un govern que no respecta la seva llibertat, negar la llibertat és negar l’existència, però Catalunya continua sent, la mort no és el seu destí, és la vida per bé de tota la humanitat. L’evolució de la Història d’Espanya és un camí que porta a la desaparició com a nació sinó reflexiona i corregeix la seva filosofia de l’existència. El procés de la seva història a partir de l’etapa en la que el sol no s’hi ponia  palesa un camí de retrocés. Encara hi és a temps sempre que la seva democràcia sia el model de convivència de la igualtat, llibertat i fraternitat. I l’any 2022 ens diu que no és aquest el camí. I Catalunya pensa, treballa i aporta esperances de futur. En el món de la cultura, malgrat l’estat li regateja el suport econòmic, Catalunya és admirada arreu i els seus escriptors són ben rebuts, els seus artistes admirats i els músics els reben amb els braços oberts. El poble senzill i humil català gaudeix d’un valor transcendent, la democràcia que es fonamenta en l’exercici intel·ligent i raonat de la llibertat. I Catalunya guanyarà la cursa que porta tres cents anys corrent-la.

LA IMPORTÀNCIA DE LA PAGESIA QUE JO VAIG VIURE

 

Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és en la meva vellesa que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi.  Els pagesos salvaren la vida a força persones durant la persecució religiosa que es va patir a Catalunya. A Can Torres s’hi va hostatjar un matrimoni que ell havia estat davant del piquet d’afusellament. A una altra casa veïna s’hi amagà un escolapi de Moià i en una altra més propera, unes famílies de Barcelona. A  Can Torres i suposo que a les masies veïnes també, els diumenges la corrua de persones de la capital que hi anaven a demanar quelcom per poder passar la setmana era una constant. Els productes dels camps eren molt cobejats. Els pagesos durant la guerra foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. La Generalitat d’acord amb la instància de l’ajuntament va enviar-hi tres policies per tenir cura de l’ordre. Es deia si dos d’ells eren mossos d’esquadra. La vida es va normalitzar. A Can Torres el treball del camp era el pa de cada dia. Una particularitat els dilluns: la celebració de la Santa Missa i la confessió. Per què el dilluns?  Per que el diumenge la corrua de gent que passava demanant ajuda per poder menjar durant la setmana era atesa dintre les possibilitats. S’arribà donar protagonisme als naps. A  Can Torres els visitants de Barcelona se n’emportaren un camp, dues vegades el camp del Barça. Considerant l’ambient de guerra, el meu poble es pot considerar un oasi de pau. Les coses van canviar un cop acabada la guerra. El pagès va començar a patir i dissortadament per part de persones que havien estat ajudades. El meu pare i el meu oncle foren detinguts per causa d’un incendi d’un paller de la Masia de l’amo de Can Torres. L’ajuntament del poble va demostrar la seva innocència. Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. Alguns joves del poble en edat militar van preferir corre el risc d’amagar-se en el bosc abans d’allistar-se a l’exèrcit. I en la retirada els de l’exèrcit roig aprofitaven al passar davant de cases amigues o la pròpia per retirar-se amagant-s’hi. El meu oncle oferí aixopluc a algun. Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda, i durant la guerra les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà Senzillament la pagesia ha estat el nord de la meva vida,

ANUL·LAR LA PERSONA PER MANIPULAR LA CONVIVÈNCIA

 

La imatge de la humanitat al segle XXI dibuixa un món en el que la convivència esdevé el resultat d’unes lleis que es poden canviar a l’albir del governant de torn. La filosofia que és l’ésser humà definidora d’una dualitat amb objectiu de transcendència no és estudiada més aviat trepitjada. La persona humana és un microcosmos intel·ligent que es mou en el gran cosmos amb poders positius de convivència global en la que la humanitat dialoga amb l’atmosfera, amb la terra i amb l’univers de la llum. Un ésser  humà és essencial perquè la veritat global sigui camí del present i del futur. És una gra de sorra i una gota d’aigua i d’aire amb capacitat d’entendre la realitat. Aquesta és la grandesa del ser humà amb el somni d’un demà infinit. I aquesta grandesa és mal entesa pels poders humans que perverteixen la convivència i la història esdevé la negació de la veritat universal. La llibertat, igualtat i fraternitat, trilogia normativa proposava en la revolució francesa, dissortadament no signen la veritat de la convivència humana. La igualtat és negada perquè les persones del poder és consideren diferents amb poder de canviar les normes, canvis que suposen la negació de ser persona. I el primer que fan amb els canvis és privar de llibertat i una persona sense llibertat no és ésser humà. I a partir d’aquesta conclusió és poden justificar les guerres i les morts de milions d’éssers humans encara que siguin innocents només perquè una guerra és el mitjà que satisfà l’orgull del poder. I amb les guerres és dibuixa el mapa de la història. La política, al marge del avenços de la ciència i de l filosofia, es creu superior i amb drets que a l’hora de la veritat són negatius quan per conveniències de partit és canvia la llei, com proposava el President actual del PP per parar els peus a Catalunya. A la gran política del món no li interessa gent que pensi i raoni per què saber raonar demostra intel·ligència per solucionar problemes, problemes que el poder els hi nega la reva realitat. La ciència és aplaudida, la filosofia es denigrada. La filosofia ensenya a raonar la ciència i d’aquesta col·laboració el progrés fa avançar la humanitat. Però aquesta col·laboració filosofia-ciència manipulada per la política porta a la humiliació de la major part de la humanitat. No totes les persones tenen dret a pensar i raonar. La política és egoista i l’egoisme no permet el pensament de la gent del carrer. I el progrés que podria ser el gran conductor de la història és negat pels que es creuen els seus conductors. Humilment penso que el gran error del poder polític i econòmic és negar el dret a ser lliure i poder pensar. Només els importa una convivència manipulada.

PRESÈNCIA DE DÉU EN LA HISTÒRIA

 

No en tinc cap dubte però el desenvolupament de la història de la humanitat em fa pensar. Soc conscient que hi ha persones que no hi creuen i neguen l’existència de DÉU. No és per a mi motiu d’enemistat, tot el contrari, només demano que siguin respectuoses i dignes amb tothom. Personalment em relaciono amb persones atees que respecten i defensen la pau i la justícia. Dissortadament no es pot tenir aquesta mateixa idea  de persones que es confessen creients i es comporten irrespectuosament amb massa gent. Fins i tot, no només insulten sinó que odien. La història de la humanitat confirma al llarg dels anys la necessitat d’un Ésser superior responsable de la convivència. Quin sentit té la mitologia que creava divinitats convertint en déus masculins i femenins persones que es mostraren superiors a les normals? A Egipte, Mesopotàmia, Babilònia, Grècia Roma donaven culte a diferents déus i en els orígens del cristianisme perseguien els cristians per creure en un únic Déu. L’evangeli esdevingué un missatge a la humanitat que revolucionava la història. La primera revolució la desperta l’afirmació d’un Déu, u i tri, un Déu en tres persones Pare, Fill i Esperit Sant. La segona amb l’encarnació del Fill per salvar la humanitat que s’havia apartat del programa bíblic. I dissortadament, al segle XXI, els poders polítics, econòmics, culturals i alguns de religiosos prescindeixen de la paraula de Déu. No nego la qualitat de la ciència, però la ciència és un poder merament humà i per tant limitat. I d’exemples de la seva limitació n’hi ha cada vegada que un nou descobriment n’arracona un en el que s’hi posaren totes les esperances. Hi ha principis científics que  ahir foren i avui no són. La ciència no pot demostrar que Déu existeix però tampoc que no. I a cada nou avançament, la ciència dona més veracitat a la realitat d’un sol Déu. La realitat de la presència de Déu avança, sembla que lentament, lentitud imposada per l’orgull humà que no accepta les seves limitacions posant en la ciència la veritat. Però aquesta nova veritat s’entrebanca davant la veritat de l’evangeli que humilment, com fou humil el seu fundador, imposa el seu raonament que lentament fa creïble la seva veritat. L’evangeli no nega la capacitat de la ciència, li obre nous camins que cada vegada s’apropen més a l’infinit. Un descobriment científic no ho serà mai d’infinit perquè la ciència és una capacitat humana que és finita. Però al ser finita se li reconeix un procés indefinit que cada dia s’apropa més a l’infinit. L’ésser humà assolirà l’infinit? Mentre sigui un ésser mortal, no. L’evangeli ens parla de com s’assoleix. El mal està en que molts humans no ho creuen. Els fets, a l’hora de la mort, es faran evidents i la mà estesa de Jesús crucificat obrirà els ulls a l’evidència. La presència de Déu en la història hi és sempre. És una demostració del respecte a la llibertat. Anul·lar la llibertat suposaria negar l’ésser humà. Negar l’ésser humà seria eliminar la història. I Déu el respectarà sempre. En la llibertat es fonamenta la veritat dels humans. 

MORIR DIGNAMENT

 

Els milions de persones, que cada any moren per culpa d’una política incapaç de crear una vida digna, moren dignament o indigna? La mort és el darrer acte de cada ésser humà i la responsabilitat dels seus actes només se li pot atribuir a ell, a ningú més. La política pot evitar una mort sense dolor físic, que és un deure, però, a la vegada, aquesta mort és una acusació a la política pel nombre de morts que causen les seves guerres i les seves accions per culpa d’un mal viure i un pitjor morir. Legislar una mort digna no absol de les lleis que porten a la mort. La política és una activitat humana quina responsabilitat és garantir la salut de les persones per poder col·laborar en una convivència justa. La mort serà digna si la seva vida ha estat un acte de servei a la justícia i a la pau. La mort tanca l’etapa vital de la persona i no sempre de la mateixa manera. La normal és aquella que per naturalesa, que és voluntat de Déu, posa fi a la vida. Però dissortadament massa persones moren per culpa de mans criminals. També per accidents i situacions imprevistes. Condemnar a mort a una persona, sigui judicialment o per enemistat, no porta a una mort digna, però la dignitat de la persona morta li obra les portes al nou paradís perquè el seu patiment li ha fet demanar perdó. Només hi una mort digna, la que obre les portes de l’eternitat. Avui seràs amb mi al Paradís li va dir Jesús al bon lladre crucificat al seu costat. Les víctimes d’un bombardeig moren dignament? Hi poden morir, depèn dels darrers instants que obren els ulls. Però qui ha ordenat el bombardeig és un criminal. Matar no és mai una solució justa. La manera com un piquet executa una sentència de mort ho denuncia amb prou claredat. Per eximir de culpabilitat als soldats del piquet, el fusell d’un d’ells està descarregat sense saber qui és i així com cap d’ells ho sap, cap d’ells és pot considerar culpable. Un acte de justícia manipulat. És una de les tantes maneres com es manipula el dret a la vida. I el dret a la vida és el primer deure de la política i l’economia com també de la religió, perquè cada ciutadà quan arriba la seva hora rebi el premi de la dignitat humana. Dues formes de mort de les que se’n parla molt mereixen un capítol a part. Una d’elles és l’avortament, que es matar una vida en els seus inicis, considerant-ho un dret. No ho veig prou clar. I el segon, és el suïcidi que per algunes raons pot ser considerat racional i just. Temes per una altra reflexió perquè totes les opinions mereixen un respecte i poden ajudar a descobrir la veritat.

HUMANITAT ÉS UN CONCEPTE GLOBAL DE CONVIVÈNCIA

 

Globalisme és una filosofia desenvolupada per Lluis M. Xirinacs qualificada amb nota “summa cum laude”. No soc especialista però crec que entenc un punt molt important, el de les diferències en la unitat i el doble sentit de la paraula unitat. Unitat és  cadascun dels elements que formen un tot. I el tot és la unitat en conjunt. Entendre unitat igual a globalitat ens porta a la filosofia del poder econòmic, amb el vist i plau de la política, afirmant que la globalitat està en l’economia. Origen  del desordre en la convivència amb la idea que per fer-se ric tot si val. En aquesta il·legalitat la major part de la responsabilitat rau en l’apartament de la dona de la política. Sortosament la natura és sàvia fent que indirectament la dona també actués amb la seva humil i discreta saviesa. Per què és imprescindible la presència de la dona en la política?  Per què la globalització inclou en el seu concepte d’unitat l’actuació conjunta de la realitat humana, definida pel masclisme i el feminisme. Una globalitat, com és la humanitat, no pot prescindir de la base de la seva veritat. Ni el patriarcat, ni el matriarcat actuant egoísticament generaren una convivència en pau. Ens ho alliçona la història amb els seus milions d’anys d’existència. El cos físic amb tots els seus membres i òrgans és un llibre de filosofia al servei de la intel·ligència, la racionalitat i la passió de la persona humana, sigui dona, sigui home. La presència de les diferències fa que una mateixa veritat, com l’amor, s’entengui i es visqui de moltes maneres i algunes d’elles contràries i contradictòries. La unitat a  la que pertanyen totes les persones sota el concepte humanitat, obliga a un diàleg obert per esbrinar com la veritat de cada persona encaixa en la globalitat. La definició d’humanitat ha d’incloure per naturalesa la intel·ligència sàvia de l’home i de la dona en diàleg. Evitar aquests diàleg és actuar contra natura. La imatge de Déu la defineix clarament la Bíblia, home i dona en conjunt son la seva imatge. Actuar sense consens és pervertir els deures en el dibuix que la història fa de la imatge de la humanitat. La història és la definició de la imatge creada. Dissortadament la humanitat s’ha comportat al marge del seu poder creatiu. Els fets actuals del segle XXI ens ho demostren. Entendrà el moviment feminisme el seu rol en la història? Ho entendrà el masclisme acceptant un diàleg intel·ligent, racional i savi? El pròleg de l’evangeli de Sant Joan programa la humanitat de la llum, que és la que la humanitat hauria d’haver desenvolupat en la seva història. Ens diu: “Al principi existia la Paraula. La paraula estava amb Déu i la paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no ha vingut sense ella. En ella hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Defineixen aquestes paraules la història de la humanitat? Hi ha una esperança: “la foscor no ha pogut ofegar la llum”.