Amb els ulls ben oberts, Govern de l’Estat Espanyol

Saber mirar és esencial a la vida, perquè mirant es desperta el desig de saber i conéixer i amb el coneixement decidim. El problema de moltes accions rau en el fet de no saber mirar i alló, que és pitjor, de no voler. No hi ha cap problema al món que no tingui solució si les parts implicades miren, observen, desitgen, parlen, dialoguen i arriben a un consens. El consens no exigeix renunciar a res, fa quelcom més important, crear una convivència en pau, malgrat les diferències. I en el món actual la dificultat neix de la interpretació de dues paraules, unitat i globalitat. Unitat no vol dir renunciar a la individualitat sinó esdevenir un element configurador de la col·lectivitat independentment de les diferències. Globalitat no vol dir renunciar sinó aportar la teva visió del món coordinada amb la dels altres. La natura és un exemple prou clar, tant en la programació de la humanitat, com en la configuració del globus terraqui. Les muntanyes, les valls, els llacs, els rius, els mars, els boscos, els camps no deixen de ser-ho per configurar el globus. Les diferències són una invitació a saber habitar-hi i conviure-hi. Les diferències humanes fan que uns siguin més alts, altres més plens, altres més petits, uns més intel·ligents o artistes, uns més hàbils i treballadors i alguns més pensadors. I aquestes diferències són l’aportació, que amb intel·ligència, ordenen la vida i creen la convivència. Aquelles persones, quina funció en la història és tenir cura de la convivència i coordinar-la, han de saber mirar, escoltar, pensar i dialogar. I quelcom molt important, saber dialogar amb aquell que pensa tot el contrari que ells. I el no compliment d’aquesta condició ens dóna l’explicació del problemàtic procès català. Una banda i altra s’acusen mútuament de no voler dialogar.

Penso que les dues acusacions tenen un espai propi en el temps que genera culpabilitat inicial, però una de les parts continúa imposant el no en la matèria causant del conflicte. Qui ha creat el conflicte?  Aquell que defensa una idea nova de convivència política o aquell que no accepta variacions del tema? He afirmat que el problema el configuren dues paraules: unitat i globalitat. En la solució d’aquest tema cal observar la voluntat dels afectats, que són els ciutadans. Penso sincerament que a l’estat espanyol li manca voluntat d’acords i de diàleg. Crec honestament que ha d’obrir els ulls, observar i ser neutral en els seus judicis. Primer cal valorar els fets ens ells mateixos i en el context en que es donen. L’estat espanyol hauria d’aprendre la lliçó d’un poble que pensa i aporta millores. I del procès catalá la lliçó que el govern no ha après, ni vol, és com el poble defensa el seu pensament malgrat la violència de la justícia i ho fa pacíficament. I aquesta actuació pacífica defensant el seu pensament davant la imposició de la força és una lliçó que el govern espanyol no ha meditat i molt menys ha dialogat amb la gent. Si escoltar la gent, la solució és empresonar el govern autonómic que escolta el desig dels seus ciutadans, li aconsello al govern del PP que comenci a pensar quan la gent li digui que la democràcia no és la llei sinó que aquesta és una servidora,  quin serà el seu destí. I la Constitució Espanyola i les lleis europees signades per l’estat espanyol donen la raó als ciutadans que són sobirans i designen els polítics que han de vetllar per una convivència digna. I aquesta convivència digna democràticament és la convivència entre col·lectivitats que ni Espanya, ni Europa volen entendre en la lliçò que està donant Catalunya al món. LLiçó que donen els ciutadans i els polítics que ells han escollit. Aquesta lliçó en el procès de la política mundial actual hi trobarà moltes dificultats, pero en la història els procesos que porten a canvis importants comencen en el pensament de persones i pobles.

Recordem, Luter, Gandhi, Mandela, Luter King, Lenin i sobre tot el personatge que molts no volen ni veure, però que la seva doctrina va canviar el curs d’Europa, Crist. Per pensar-hi. El problema català té un profeta que molts polítics menystenen, Xirinacs, però la seva filosofia global va fent camí. Els drets naturals de tots els pobles. “La independència no es compra, ni es vent, es pren”.

El camí cap a la independència és una obra d’art

Una obra d’art vol passió, sentiments, emocions però també intel·ligència i raonament. L’obra d’art és l’essència de la persona humana, saber ser lliure. La llibertat de l’artista no té límits, ni fronteres i no en té, ni en pot tenir perquè és el veritable programador de la convivència universal. Ni la política, ni l’economia, ni la justícia gaudeixen del do de la creativitat i el seu do és el de servidors dels creatius. I en la història actual s’han canviat els papers i tergiversat la llei natural. La política actual, mundial, nacional, regional i local actúa sota les normes de l’economia que mana però no serveix. I aquesta veritat és manipular l’ordre social i donar pas a la corrupció que dóna el poder i els beneficis a uns pocs i el malestar i la misèria a moltíssims. I és precisament la lluita entre filosofies socials enfrontades el verdader problema que viu en l’actualitat Catalunya. I ho és perquè la política mundial no és un servei als pobles de la terra sinó l’esclavatge per donar pas a la corrupció. Mentre la política no centri la seva filosofia en la dignitat de les persones, la convivència universal en pau serà una utopia. Per adonar-nos no cal anar gaire lluny, analitzem la realitat actual de Catalunya. És una demostració claríssima de la manca de voluntat política global. Permeteu-me una observació. La lluita de Luter, que enguany celebra els cinc cents anys, fou una lluita contra el diner i el poder de l’esglèsia catòlica, que pretenia una Europa Unida sota la supervisió del Papa i un emperador. Aquesta filosofia no va triomfar perquè aquella denúncia que començà contra l’abús del diner va acabar contra l’Europa Unida i s’organitzaren la majoria de nacions actuals. Una nova filosofia va canviar l’orientació de la història. L’emperador i el Papa van perseguir Luter que trobà aixepluc entre els seus. Respectant les distàncies i les diferències el problema de Catalunya amb Espanya i Europa guarda una singular conformitat perquè la victòria de Catalunya suposa la victòria de tots els pobles d’Europa que la política europea rebutja. Estic convençut que la tesi catalana s’imposarà i Europa esdevindrà l’Europa dels pobles i no l’Europa dels estats. El camí és el mateix i no serà el darrer en l’evolució històrica de la societat que malgrat interessos egoïstes amb “sangre, sudor i làgrimas” fa camí i lentament camina cap a una convivència global en pau. I global vol dir respecte a tots els pobles i capacitat d’una política més avançada en la que el diner no mani i ho fassi a qui li pertoca que és l’ésser humà amb una distribució de funcions que tenen per objectiu no l’acumulació de riqueses, sinò el gaudi de la verdadera dignitat per a tothom, respectant les diferències, per què tenen una missió pròpia a l’hora de l’organització global de la humanitat. I aquesta filosofia no agrada a la política actual centrada en el diner i és la que defensa Catalunya que sap produir riquesa al servei de les persones. Aquesta serà la casua que treurà els colors a la cara de la política espanyola i que la matemàtica de la història preveu que l’imperi espanyol té data de caducitat el 2019 si no és capaç d’adaptar-se a les normes del procès històric del futur pròxim. Estic convençut que Catalunya és capdavantera del procès.

Votacions del 21 de desembre

El Sr. Rajoy s’ha agafat a un ferro rogent pensant que atemoratziria i aplanaria el camí de la victòria unionista. Però els ferros rogents cremen les mans dels qui s‘hi agafen. La intensitat del foc del ferro rogent depent directament d’una victòria clara del vot democràtic de veritat i de tendència independentista. Les votacions del dia 21 presenten vertents difícils de conmpaginar perquè estan pensades en clau centralista per afavorir l’èxit del PP, PSOE i C’s. I el vot veritablement democràtic depèn de la consciència ciutadana que s’intenta controlar amb la por, no només psíquica, sinò també física i econòmica. El primer síntoma de la por econòmica ha estat facilitar, amb una legalitat poc contrastada, la fuga d’empreses. Però penso, que aquesta fuga no desanimarà sinò tot el contrari enfortirà el sentiment independentista perquè el gran poder econòmic a Catalunya el centraliza la petita i mitjana empresa. És la força de la individualitat al servei de la comunitat. Amb aquesta política de fuga econòmica l’estat espanyol ha demostrat que encara viu en l’antidemocràcia quan el poder militar per vèncer la resistència d’un ciutat assetjada li tallava el subministrament de l’aigua per matar de sed i feia alló que no aconseguia amb les armes. La metàfora ens diu que l’estat vol guanyar amb la força alló que no pot amb la paraula. Una altra manera de manipular les votacions rau en el fet de l’empresonament d’una bona part del govern català i de l’exili voluntari de l’altra, que sembla ser no se’l permetrà fer campanya electoral. Personalment tinc molta fe en el veritable ciutadà català i les votacions esdevindran davant el món un clam de llibertat. La llibertat dels pobles no accepta hipocresies i desconfia de promeses que sap perfectament que no es compliran. Una de les hipocresies que el govern està desenvolupant és la legalitat que li dóna a l’estatut retallat i que contradint la Constitució no es presentà a votació desprès del nou redactat. Un exemple negatiu de la legalitat vigent. Espero i desitjo que la majoria independentista superi el vot dels partidaris dels tres partits centralistes. Per una banda l’esperança del vot autènticament català i democràtic i per l’altra la possibilitat d’una manipulació subtil, em demanen que la meva imatge sigui, davant dels que em coneixen, una imatge de l’independentista demòcrata cent per cent que defensa els drets naturals, històrics i identitaris del seu país, que és una Catalunya Independent. La convicció, la veritat i la raó amb intel·ligència i civisme, amb la paraula i sense violència plantaran la bandera catalana del nou estat europeu. Amb esperança, fe, constància, solidaritat, civisme, amistat i excel·lents relacions humanes enfrontades als empresonaments, presències policials i interpretacions manipulades de la Constitució, la veritat esdevindrà llei i norma. El 21 de desembre una victòria de la verdadera democràcia amb la veritat de l’autèntica Catalunya. 

La justícia no és democràcia, la democràcia decideix les seves lleis

La democràcia legisla, la justícia tutela les lleis. I superior a la democràcia i a la justícia, la voluntat popular, la verdadera no la manipulada per polítics que no escolten la veu de la humanitat. Òbviament que cada poble demócrata presenta unes condicions que el diferencien dels altres i la democràcia ha d’adaptar-se a les exigències de les diferències. I adaptar-se a les diferències no és rebutjar la unitat, és desenvolupar una convivència universal en la que tots els pobles s’hi trobin integrats amb el respecte a la seva identitat. I aquesta democràcia no és la d’Espanya i menys la de l’Estat Espanyol. La Constitució Espanyola garanteix la democràcia a Catalunya, Euskafdi, Galizia? No, nomès cal observar com es belluga l’estat. I la problemàtica que l’estat espanyol viu amb Catalunya és prou evident. Amb tots els respectes el govern el PP no té aquella credibilitat que obre portes, les tanca. Quan un govern ha de refugiar-se en lleis restrictives de llibertat s’autodenuncia ell mateix de democràticament feble. Les lleis restrictives tenen per objectiu evitar les violències que trenquen la convivència. Però, què trenca una convivència? Una idea? Les noves idees posen en dubte la bondat d’una legislació quan no garanteix la llibertat individual dels ciutadans i ciutadanes. Quan en una Constitució s’hi llegeixen lleis de tipus autoritari que no tenen en el diàleg arguments per arribar a un consens, la Constitució no és la que necessita la convivència i cal reciclar-la. L’article 155 de la Constitució Espanyola palesa massa tics autoritaris i presuposa autoritzar pràctiques absolutistes, com n’és exemple l’empresonament de consellers i de persones que exercien de demòcrates. L’article 155 en una Constitució demòcrata només pot desenvolupar-se quan s’han esgotat tots els mitjans que la  democràcia proposa i s’hi afegeixen violències d’ordre públic. I en els empresonaments esnmentats no s’ha dialogat com calia i els sancionats no són gent violenta. La sensació des de la llibertat d’opinió porta a pensar que hi ha més venjança que no pas justícia. És molt greu aixó que afirmo, peró encara ho és més que existeixin motius per poder-ho pensar. La llista és molt llarga, Srs. del PP. Però n’hi ha un d’escandalós pronunciat per un diputat, afirmant que si les eleccions del dia 21 de desembre les guanyen els independentistes es tornarà a aplicar el 155. Només insinuar-ho és un insult a la democràcia, manifestar-ho és un pensament netament faixista. Els articles sancionadors de la Constitució urgeixen el compliment dels positius que sancionen la veritat de la democràcia. La base de la democràcia és el diàleg i el PP no l’ha practica amb Catalunya. Les votacions del dia 21 de desembre seran el banc de probes de la veritat democràtica d’uns i altres.

Sr. Rajoy, qué tal els somnis?

Segueixo els esdeveniments, sóc independentista i crec en Déu. Estic convençut que hi ha somni que no us deixa dormir. El seu govern que ha tingut un minsitre que es relacionava amb un àngel, segurament que us va explicar el somni que us comentarè. Estic convençut que com el Faraó egiptic us incomoda i  no us deixa dormir el somni de les vaques flaques i de les grasses. Esteu vivint, articialment, les vaques grases, però ara són les flaques que  no us deixen dormir. Durant les vaques grases Europa us ha allargat la mà, però ara us preocupa què passarà a l’arribada de les flaques. Europa no us perdonarà, són uns veïns contradictoris. Que succeí a Egipte. Josep, del poble d’Israel estava empresonat per no caure a la temptació de la dona del Faraó. Molts consellers catalans estan empresonats per no caure a la temptació d’Espanya. Al Faraó, com a vos avui, el preocupava el somni. El presoner Josep li va solucionar l’enigma. No voleu pensar en Catalunya per soucionar-lo. Però el curs serà el mateix. El Faraó volguè eliminar el poble d’Isarel. I no se’n va sortir. El mateix que feu vos amb Catalunya, i el somni em diu que no us ensortireu. El poble d’Israel va tenir un líder,Moisés, i el Faraó amb el seu exèrcit fou tragat per les aigües. Sr. Rajoy la història compleix. Vos caureu ofegat políticament perseguint Catalunya. Serà la història. Com el poble d’Israel, Catalunya, continuarà el seu camí fins assolir la terrra promesa,. Que és la seva independència. Els presoners seran els líders. Sr. Rajoy, heu pensat mai, que els papers es poden canviar, i sigueu vos el que segui davant d’un tribunal?. De moment Europa investiga els cas Púnica per si el PP ha emprat ajudes europees per finançar la seva campanya electoral. És un avís. El somni de Josep a la presó és molt alliçonador. I la història li deu molt als somnis. El seguiment del procès català palesa dos camins. Un de respecte a les persones, respecte que es palesa amb el fet que els consellers convençuts de que seran empresonats és presenten a la justícia, que amb cinc minuts els condemna, com la dona del Faraó, quan Josep rebutjà la tempació. I el segon que la prosperitat de les vaques grasses va portar a l’Emparador sota les aigües del mar perseguint al poble. Sr. Rajoy, hi veig una semblança tan clara, que m’esgarrifo. La vostra política no és política del poble, és política del poder. I el poder no és etern i sovint el poble el venç. I aquesta és la meva profecia Sr. Rajoy. Teniu una sortida, respectar els contraris, dialogar amb ells, lliberar-los perquè és una injustícia el que heu fet, i si voleu prosperitat per Espanya escolteu Catalunya, que no serà enemiga. Les vaques flaques que us amenacen necessiten la col·laboració imprescindible del poble que odieu. Em sap greu, Sr. Rajoy, del contrari el vostre orgull ús enterrarà políticament com ho fou l’exèrcit egipci. El somnis de la història es repeteixen. És una lliçó no fàcil d’aprendre. Però els resultats són els que són.

Sr. Rajoy, vos estimeu Espanya i jo estimo Catalunya

Els moments, que l’estat espanyol que vos governeu, a la vista de l’observador, donen la impressió d’una guerra política entre bons i dolents. Qui són els bons i qui els dolents. Sembla ser que per a vos els catalans independentistes som els dolents i que vos pertanyeu als bons. Sr. Rajoy, els catalans independentistes no odiem Espanya, volem ser nosaltres i amics d’Espanya. Catalunya, com Galizia, són pobles amb identitat i tenen per dret natural tota la raó de voler ser. És veritat que en l’actualitat Catalunya forma part d’Espanya però la democràcia ensenya que parlant la gent s’enten i votant es troba la solució. I aquest camí, Sr. Rajoy, és totalment constitucional. Però no és l’argument legal que ara desitjo compartir amb vos. Escric aquestes paraules el dia 1 de novembre, festa de TOT SANTS, i en un acte de companyonia ciutadana, la música d’Il Pensiero, de Nabuco, i la del Virolai, m’ha fet veure que la solució dels problemes entre persones i pobles està en la paraula amb la mística de la música. I concretament una estrofa del VIROLAI de Mn. Cinto Verdaguer, m’ha empès a fer el comentari que li dirigeixo. Diu l’estrofa:” Dels catalans sempre en sereu princesa / dels espanyols Estrella d’Orient / sigueu pels bons pilar de fortalesa / pels pecadors el port de salvament”. El ser diferents és una realitat. Tant en uns com en altres s’hi mouen persones bones i persones dolentes. Però el poema cançó pregària demana que el bons no perdin la seva força i que els dolents arribin a la solució dels problemes. De bons i de dolents n’hi ha a les dues bandes. Vos penseu que sou el bo i no voleu que Catalunya se separi d’Espanya, els independentistes pensem que som els bons i demanem poder mantenir la nostra força. Per els independentistes vos sou el dolent i per vos ho són ells. Tant vos, com jo independentista, necessitem arribar al port de salvament per no perdre la bondat. I li demanem a la mare. I la mare ens diu que parlem i ens donem la mà. Sr. Rajoy en política la democràcia és la mare, no ho és la justicia, i la democràcia ens demana diàleg per arribar al port de salvament votant. Les votacions del dia 21 de desembre són el consens per arribar a un acord? No hi ha hagut entesa per part de les dues parts, i les dues tenen la seva part de culpa, que vos no accepteu, i algú del vostre partit ja diu que si guanyem els independentistes la vostra acceptació serà enviar el 155. És aquesta la manera d’arribar al port de salvament tant per a Espanya, com per a Catalunya? Sr. Rajoy els independentistes catalans acceptem un referéndum legal. I, a vegades, la legalitat no ve de la llei sinó de la veu popular. L’escoltareu sigui el que sigui el resultat del dia 21 de desembre? Els demòcrates catalans analitzarem amb lupa tots els moviments. Hi tenim dret i la Constitució està i estarà del nostre costat. Com diu el cant del Virolai, que Espanya i Catalunya arribin al seu port de salvament. És la pregària de la mare naturalesa que ens ha fet lliures.

La veu de tres milions de persones no es pot ofegar

La Constitució, no manipulada, és la seva força. El paràgraf 2 de l’article 9, ens diu:” Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica i cultural”. En el cas del procès no s’ha respectat el deure de “promoure les condicions”, com tampoc la de “remoure els obstacles” i menys facilitar la participació. Entenc que pel President de l’estat el procès d’independència dels pobles que el configuren genera una problemàtica greu.. En aquest cas no ha promogut les condicions per arribar a un acord democràtic satisfac -tori. No ha remogut els obstacles que impedien aquest diàleg imprescindible, més aviat ho ha posat més difícil encara. I no ha facilitat la participació ciutadana en un referéndum, referéndum que demanaven els ciutadans, no el govern autonòmic que només esdevinguè el portaveu. Una clara omissió de l’article que marca els pasos democràtics que cal dur a terme davant d’un problema. L’article 10 encara esdevé una acusació més clara i un recolzament de la ciutadania. Llegim:” 1.- La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat i el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social.

2.- Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.

La filosofia de la Constitució presentada en el Preàmbul, entre alstres punts, ens diu:”Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.” Aquest intencionalitat expressa amb prou claretat l’existència de pobles que no són necessàriament estats i dissortadament aquesta voluntat deixa de ser-ho quan es tracta dels pobles d’Espanya.

Una lectura lenta i seriosa de la Constitució ens posa davant la vista les deviacions que en la pràctica es produeixen en nom de la llei. Per exemple el paràgraf 3 de l’article 3 proclama:”La riquesa de les diferents modalitats linguïstiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Per acabar l’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans ens demostrarà de quina manera el govern del PP interpreta “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacifiques i de coopèració eficaç entre tots els pobles de la terra”, llegim:”Tenim dret a participar activament en les decissions del nostre país directament o escollint representants que tinguin les mateixes idees i votant lliurement per indicar la nostra elecció”

Crec que queda prou clar que Catalunya es mou dintre la legalitat nacional i internacional i és per aquesta legalitat que penso i espero la independència serà una realitat. Rajoy n’és conscient i tot gaudint del dret de defensar la Nació Espanyola no pot continuar manipulant la llei, la història i la naturalesa. Paraula, diàleg i referèndum. És el camí de la democràcia. Més de tres milions de persones demanan ser escoltades. La llei els hi fa costat.