La llibertat és aquella qualitat que defineix l’essència de
l’humanisme, síntesi d’una filosofia per garantir la convivència. Però a
Espanya la convivència està desestructurada. I a l’hora d’entendre el perquè i
trobar el culpable principal no intueixo altra resposta que una política
absolutista i dogmàtica. I escric dogmàtica perquè dissortadament l’episcopat
espanyol no està exent de culpa. Episcopat i estat en aquest aspecte es donen
la mà, tot i declarar-se estat aconfessional. Són aquelles circumstàncies que
no es volen però es necessiten. És alliçonador, que coincidint amb les festes
de Nadal, el trencament ideològic polític a la pell de brau tingui dos extrems,
el nord i el sud. El nord amb Catalunya i també Euskadi i el sud amb Andalusia.
Al sud s’ha produit una situació política en la que els guanyadors a les urnes
han estat desplaçats per aquells que critiquen Catalunya perquè es formà un
govern independentista desplaçant C’s que tenia majoria relativa. Alló que era
criticable a Catalunya és dogma a Andalusia.”Todo és del color del cristal con
que se mira”, com deia Campoamor. I PP i C’s tenen majoria relativa però formen
govern amb el vot de VOX que es queda fora per donar sensació de legalitat. I
és en aquesta pràctica política de la dreta espanyola on s’hi descobreix el
culpable d’una inestabilitat política que perjudica directament als ciutadans i
beneficia indirectament, dissimulant, la dreta. I en aquesta cruïlla es dóna la
incongruència que dreta i esquerra culpabilitzen Catalunya. I d’aquest
comportament se’n diu manipulació beneïda per la corrupció. Per què la
presidenta que fou d’Andalusia en aquest capítol és tan culpable com el PP del
Gúrtel. Hi ha dos mil milions sense explicació. I mentre Catalunya, amb el
poder d’uns i altres, pateix els resultats inhumans de l’aplicació del 155
beneída per PP i PSOE i C’s i l’empressonament i fugida del govern i persones
representatives. I la situació es greu, tant greu que per a mi és una prevaricació
de la Constitució i dels pactes signats amb Europa perquè quan més els i la
llegeixo més convençut me’n sento. I la base del meu sentiment rau en el fet
que el Govern espanyol del PP i ara del PSOE no entenen ni ho volen, la base
filosòfica de la Constitució que centralitza el valor de la llei en la voluntat
de la veu popular. I a l’hora de la veritat aquesta veu és ignorada i encara
pitjor no es escoltada i sí, perseguida. Però el Nadal de 2018 ha palesat amb
contundència amb la batuta de la pau, la injustícia d’empresslonaments i de les
fugides imprescindibles. Mentre des de la política absolutista es reclama el
155, els independentistes feliciten el Nadal als seus amb trobades d’encoratjament
i desitjos de benestar i felicitat malgrat les penalitats que suposa sempre un
empressonament. La veritat del carrer palesa amb intel·ligència i voluntat de
pau la necessitat d’una justícia d’arrels humanes que entengui les idees i no
confongui la veritat de les realitats que es desitgen. Els empressonats i els
independentistes catalans palesen, han palesat i palesaran el dret de la
naturalesa i la veu de la història en la defensa que fan dels pobles. La gran
buidor de la història del segle XXI, dominada per polítiques estèrils, rau en
el voluntari desconeixement dels valors de les persones de bona voluntat.
L’esterilitat de la política és fruit d‘acumulació de la riquesa en uns pocs.
La divinització del diner, idealitzada en el poder d’alguns humans, acaba en el
reialme de la injustícia vestida de pell d’ovella. En una paraula, la
prevaricació de la llei de l’amor.
Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.
dilluns, 31 de desembre del 2018
EL DARRER DIA DE L’ANY
31 de desembre, el dia dels comiats, que amb una breu distància,
li pren el torn al dia de la benviguda. L’anunci del regne de Déu, també a la
terra, rep la resposta del regne de la terra amb un llenguatge que hauria de
ser universalment humà i d’humanisme en té ben poc. La imatge de la humanitat,
el dia, que dóna més importància a la festa que a la reflexió, a casa nostra, i
no és una excepció, palesa una imatge global d’un inhumanisme governat per
l’odi i les enveges. La guerra continúa sent la llei que imposa la seva
voluntat i petits actes humanitaris, que organitza la bona gent, essent una
excepció, sembren una petita llum d’esperança en el caminar cap a un món
millor. Món millor que s’enfronta a un altre
món en el que el ser bo i millor consisteix en ser cada dia més ric
perquè en el món cada dia hi malvisquin més pobres. I aquest món és la contra
oferta del poder que proclama la pau en la guerra i la felicitat amb la mort.
La imatge global del món el 31 de desembre dd 2018 és una imatge dibuixada per
lleis humanes, no només apartades de la llei divina del naixement de Betlem,
sinò pervertides per l’egoïsme de voler ser el que és imposible ser. Estem en
una etapa de la humamitat que la idea predominant i, que es vol imposar, és la
negació de Déu creador i salvador per substituir-lo per un poder divinitzat que
avui hi és i demà la mort se l’emporta convertint-lo en cendres. El poder del
que és efímer planta cara al poder infinit, que no accepta, i és incapaç
d’entendre una filosofia reguladora de l’existència humana en la que la vida i
la mort són les reguladores i la garantia de la veritat. Les dues celebracions
de cada fin d’any són un missatge d’agermanament del principi i del fi de la
vida amb un sentit d’excel·lència que els poders humans responsables polítics i
econòmics, reguladors de la via humana, obliden, menystenen per
institucionalitzar una convivència en pau impossible perquè l’egoïsme ho
capgira tot. La festa del naixement i la festa de la mort, sintetitzades en el
Nadal i el Cap d’Any, perden la seva eficàcia perquè s’inverteixen els
objectius. La pau, que les celebracions de les festes només en sentit humà
pretenen portar felicitat, es veu convertida en guerra falsificant els sentits
de les dues paraules vida i mort, principi i fi, regne de Déu a la terra i
regne de Déu al cel. La vida i la mort no són germanes i les dues perden la
seva identitat incomplint la seva finalitat que no és altra que potenciar les
capacitats humanes per ser, fer i estar des de l’inici de l’existència fins a
la seva fi que ha de consistir en el començament d’una altra veritat que és
infinita i eterna. La imatge de la humanitat al segle XXI no és una imatge de
vida digna, ni tampoc de mort digna per què l’egoïsme d’uns pocs que s’han apoderat
del poder, basat en els bens naturals per a la subsistència dels humans.
Retornar a l’orígen de la història, en el que per programació natural totes les
persones eren iguals en drets i deures, és missatge de Nadal i de les
celebracions dels fi d’any. I aquest retorn sense l’acceptació del missatge del
regne de Déu a la terra i al cel és impossible. El primer pas no és altre que
el respecte a la dignitat humana. I aquest respecte, la política del segle XXI
no el reconeix. Celebrar les festes sí, però en un sentit humà de projecció divina.
diumenge, 30 de desembre del 2018
LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT FRUIT DE LA LLIBERTAT
Era a les darreries dels anys quaranta del segle passat que
el sacerdot professor d’història de la meva classe, parlant del comunisme, ens
va dir que la seva influència en el procès de la convivència humana seria
important i decissiu. Fent una ullada a la imatge de la humanitat setanta anys
desprès i a ple segle XXI la profecia del sacerdot s’està complint perquè el comunisme
no ha mort i les nacions amb la seva filosofia s’han situat a primara línea del
progrès i de la història. Rússia i Xina, dues superpotències que comencen a fer
ombra als EEUU d’Amèrica i Europa esdevenen clau en temes polítics i econòmics.
Àfrica, el continent més castigat per la política europea i nord-americana, amb
la col·laboració de Rússia i Xina està emergent per esdevenir una gran
potència. És veritat que la base del poder rau en el potencial de les armes, en
particular de les armes nuclears. És l’amenaça mútua d’una guerra mundial que podria
esdevenir la desintegració de la terra en un veritable fi del món, d’acord amb
les paraules profètiques de l’evangeli. I aquesta possibilitat existeix perquè cap de les potències vol renunciar al
ser ser i estar, la conflagaració mundial es vol evitar, però amb l’amenaça
nuclear que no és cap garantia de bona voluntat. El regne de la terra en pau
amb projecció eterna té els fonaments socavats per culpa de l’egoïsme i
l`’orgull d’uns poders que voloen ser els déus de la humanitat. Però aquests
déus són homes que en el seu interior desitgen ser persones però els manca la
humilitat necessària per considerar als altres en el seu mateix nivell. I
´aquest orgull humà en un moment de
ràbia pot desencadenar el risc. Putin ho manifestà amb prou claretat, encara
que confiant en el temor dels altres. Però quan les conductes depenen de la por,
el risc de produir-se la catástrofe continúa real. I el risc de la bomba
atómica és la desintegració en cadena, que no és res més que la fi del món. I
si no vaig errat la ciéncia confirma aquesta possibilitat. És curiós que el
progrès de la ciència dirigida per la política porti al compliment de la profecia
evangèlica. La veritat científica i la veritat religiosa es donen la mà i no
enganyen. Qui enganya és l’orgull de les persones. I aquest orgull, la vanitat
humana l’embolcalla amb el dret a la llibertat, no amb l’exercici de la
llibertat intel·ligent i racional, sinò només amb el passional de l’egoïsme. I
aquest egoïsme és real. La reacció dels grans poders económicis i polítics del
món ideal ho palesa clarament davant el mateix risc vigent del canvi de clima.
L’amenaça hi és en l’actualitat i el risc no fa variar l’orgull dels
divinitzats deus del diner i de la política. La profecia també diu que els
humans que han viscut en una llibertat intel·ligent, racional, humanament digna
i solidària modelant la seva imagtge divina gaudiran a la fi del món del regne
del cel. La profecia anuncia els dos destins i és la profecia que la ciència en
confirma la seva credibilitat. Definitivament l’orgull humà humiliat amb les seves
pròpies armes manipulades. Manipular la llibertat és el risc de la humanitat.
dissabte, 29 de desembre del 2018
Sr. Pedro Sánchez, la Constitució no és un amagatall
Les bones paraules no sempre ho són perquè sovint esdevenen
un embolcall agradable. El no, també es pot presentar com a políticament
correcte. Sr. Sánchez dir que la proposta del President Torra és un monóleg equival
al no del Sr. Rajoy. La seva frase: “la crisi de Catalunya trigarà a
solucionar-se, i cal impulsar espais per construir la confiança per trobar la
solució” és una frase políticament correcte però democràticament enganyosa. I
ho és perquè li he sentit a dir que el diàleg ha de ser sempre “dins la
Constitució i la llei.” I sentint-ho molt, Sr. President, “la crisi catalana”
només té un culpable, l’incompliment de la llei per part de l’estat espanyol. I
la vostra filosofia amb cara de socialisme no es diferencia de l’absolutista de Mariano Rajoy. I no s’’hi diferencia per
una raó legal, de la Constitució només apliqueu les normes sancionadores, no les socials i
humanes que són les reguladores de les sancionadores. Quan PP i PSOE parlen de
legalitat en el problema català dóna la impressió que no han llegit i, molt
menys, assimilat el preàmbol que sintetitza la base filosófica de la
Constitució. I la seva filosofia és molt clara en la doctrina que la llei ha de
complir en relació amb les persones i els pobles. I aquesta filosofia amb el
155 no es compleix, no la complí el Sr. Rajoy i esteu en camí de no complir-la
vos. Per altra banda la Constitució és una normativa humana, fruit del
pensament humà, que per naturalesa és canviant i millorable i garant del progrès
històric. I la política espanyola actual és la negació, més aviat cal parlar de
retrocès. La política, per naturalesa, necessita persones responsables del benestar de la societat i en l’actualitat
la imatge de la convivència espanyola és de malestar de la majoria i benestar
excessiu de la minoria. I aquesta imatge és l’acusació de l’incompliment de la
llei i del domini de la injustícia. Sr. Sànchez si l’oferta del Sr. Torra és un
monòleg es deu sincerament a que vos no voleu dialogar, perquè quan el diàleg
és urgent és perquè surten a la llum noves idees que demanen canvis per progressar
i la Constitució espanyola no és una norma de progrès perquè els polítics
pensen que són déus i que la llei és intocable, quan ells la canvien al seu
albur. D’exemples a la Constitució espanyola n’hi ha i no precisament per
afavorir els ciutadans sinò al poder i per més inri sense l’aprobació del
poble. I quan el poble parla se’l fa callar manipulant la Constitució i si no
n’hi ha prou amb la força de le armes fent intervenir la policia i la guàrdia
civil. Aquesta és la democràcia que es practica a l’estat espanyol. Quan els
efectes són els que pateix actualment Espanya en el marc de la política,
analitzem Catalunya i Andalusia, significa que la llei no està a l’alçada del
moment o que se la manipula egoïsticament. Senyor Sánchez la crisi catalana
només té un culpable l’odi provocat des d’el govern. Hi ha solució? Sí, però la
veritablement democràtica que passa pel diàleg i la confirma un referèndum.
Negar el dret d’una idea és fabricar l’antihistòria i una societat sota el
poder de les armes. La crisi no és Catalunya, la crisi és l’Estat espanyol. La seva política perillosa com un volcà en erupció.
divendres, 28 de desembre del 2018
LLIBERTAT
Llibertat és el clam que s’escolta en tots els indrets de
Catalunya i que l’estat espanyol no vol ni sentir.. En el segle XXI és la
paraula més manipulada i corrumpuda fins a tal punt que les paraules tan
aplaudides de la revolució francesa igualtat i fraternitat han perdut el seu
significat, esdevenint cómplices d’una convivència frustrada. I aquesta
frustració tè un responsabale. El diner. És el gran culpable de la gran pobresa
i de les grans diferències socials. La riquesa tinguda com garantia de
llibertat, ha sembrat l’esclavatge mundial de la majoria. I si entrem en el món
de la política, la manipulació de la llibertat és i ha estat la garantia de la
corrupció. No hi ha llibertat de pensament, no hi ha exercici de germanor en la
convivència global d’Espanya perquè alló que fa primerament la política és
augmentar-se els sous, com he llegit avui que el PP i C’s, a Andalusia,
milloren els seus en un 50%. Les diferències dels sous entre els polítics
congressistes o senadors i els treballados és tan desigual que crida venjança
al cel. Sí, al cel perquè segons el llibre sagrat de la bíblia els bens
naturals, i la riquesa és fruit dels bens naturals, són de tota la humanitat i
conseqüentment la riquesa dels més rics és un robatori dels bens dels més
pobres. Els pobres no són lliures ni per gaudir del que és imprescindible per
viure. La primera manipulació de la llibertat per part de la política i de
l’economia. I aquesta situació económica ha portat a la humanitat a l’”era del
desànim”, títol d’una publicació de Cristianisme i Justícia que seria molt
important llegíssim els governants espanyols de totes les institucions
polítiques i econòmiques. Correspon al curs desenvolupat d’octubre i desembre
de 2015 per Cristianisme i Justícia amb les següents ponències: “LA CORRUPCIÓ
DELS VALORS:LA LLIBERTAT CONTRA LA FRATERNITAT I LA IGUALTAT”, per Begoña
Roman. “LA GLOBALITZACIÓ DE LA INDIFERÈNCIA EN CINC ICONES”, per Llorenç Puig.
“LA SOCIETAT SENSE DÉU. UN ESTRANY A CASA NOSTRA”, per Josep Otón. “EL DÉU DE
JESÚS I EL DÉU DELS DINERS”, per José L.Gonzálezz Faus. “PER QUÈ NO ENS
INDIGNEM”, per Joan Carrera i Carrera. “LA RECUPERACIÓ DEL SENTIT COMUNITARI”,
per Joan Carrera i Carrera. Les sis ponències són un estudi de la situació
actual de la convivència humana global des de la filosofia i la teologia. Sis
ponéncies d’una mirada global amb argumentacions de persones gens sospitoses de
les seves tendenències i que aporten bases i solucions que combreguen perfectament
amb les de la teología catòlica. M’ha cridat l’atenció l’escriptor coreà
Byung-Chul Han, amb el seu llibre LA SOCIETAT DEL CANSAMENT; la de Gilles Lipovetsky, amb el títol LA ERA
DEL VACÍO. ENSAYOS SOBRE EL INDIVIDUALISMO CONTEMPORÁNEO; el filòsof John Rawals que va escriure TEORIA
DE LA JUSTÍCIA; Lluís Duch, amb UN EXTRAÑO EN NUESTRA CASA; Simone Weil, que publica LA GRAVEDAD I LA
GRÀCIA; Friederich Nietzsche, ASÍ HABLÓ ZARATUSTRA. He citat aquests autors,
que figuren en el llibre que citat, per posar en evidència que els pensadors
catòlics són coherents amb les seves idees i no dubten del diàleg amb pensadors
de totes les tendències, sien ateus, agnòstics, indiferents, perquè des de’l
seu humanisme, essent persones dignes, els seus raonaments tenen un sentit de col·laboració
en la configuració de la convivència en el procès continuat de progrès. El
respecte a la persona humana és indispensable per assolir aquella convivència
que dissortadament la política actual també distorsiona manipulant-la. La
defensa del sentit social de la individualitat és imprescindible per
l’assoliment d’una societat justa. I els pensadors catòlics que tant es
menystenen des d’una Europa que ha trocejat les aportacions del cristianisme en
la seva configuració continúen essent imprescindibles per a una humanitat
justa, solidària i social. La reflexió sobre la llibertat continuarà i he fet
l’incís de Cristianisme i Justícia perquè ho he considerat adient per la seva
tasca mitjançant els seus quaderns de temes socials des d’una crítica humana i
religiosa. Sabem de veritat què és la llibertat?
dimarts, 25 de desembre del 2018
Nadal del 2018 a Catalunya
La cova de Betlem, missatge univresal del camí de la pau i la
felicitat, continúa sent camí perquè la pau és un desig i la guerra moral o
física és la realitat. Guerra en les idees, guerra en el camp de batalla i
llàgrimes de les víctimes en tots els indrets de la humanitat. Celebrar el
Nadal l’any 2018 és la celebració del desig d’un missatge ignorat, oblidat i
trepitjat perquè el futur d’una altra vida és menystingut i el missatge de
Betlem continúa sent un missatge guardat en el calaix dels records i només
recordat perquè la idea de festa, malgrat el menyspreu, és encara més forta que
la voluntat humana endiosada. I concretament, Catalunya, creient o no creient,
està sent un exemple del indispensable respecte al missatge de la cova de
Betlem si les persones d’arreu volen la pau. És una lluita, la de la Catalunya
independent, imatge del naixement del Salvador del món, que ha encés la llum de
la llibertat i entonat l’himne de la pau a l’estil dels àngels i pastors, la
nit del naixement del Messies. El Messies continúa viu, però ignorat, Catalunya
és viva i amenaçada però el missagtge de les dues coves, la de Betlem i la
catalana no deixa de brillar en el firmament de l’existència i aquesta lluentor
cega els ulls dels autodivinitzats a l’estil d’Herodes. Les foscors imposades
per l’orgull i l’absolutisme generen en el silenci dels callats per l’odi una
força interior, que conscient del seu missatge, va fent camí i encenent petites
fogueres que escampen pel món l’escalfor de la veritat i la justícia que ha de
ser norma en la convivència universal en la globalitat de les diferències
respectades. Personalment tinc fe en la voluntat del meu poble independent que
és des de l’humanisme el reflexe de la fe del misstage de la cova de Betlem. I
estic convençut que, malgrat les passes curtes, es fa camí ferm i segur. És
veritat que les forces contràries donen la impresió que ho tenen tot al seu
favor, però palesen un punt flac molt potent que no és res més que necessiten
la corrupció per imposar-se. I és precisament aquesta circumstància que la gent
senzilla, sentint en la seva pell els mals que genera, s’està rebelant i encara
que lentament avança perquè té al seu favor el procés de la història.
I aquesta
està al costat de Catalunya perquè el seu gran poder no són les armes de la
guerra, sinò les armes de la pau, que fabrica la cultura. I la cultura és
globalisme en la llibertat. La llibertat és aquella qualitat que pot
equivocar-se però que de l’error pot arribar a la veritat amb la seva capacitat
de raonar que li dóna la intel·ligència. I la gent senzilla i humil és sàvia.
La saviesa és la capacitat d’ordenar la vida d’acord amb les possibilitats que
es tenen a l’abast amb la capacitat d’escollir alló que és millor en l’us de la
llibertat. El missatge de Betlem gaudeix del poder d’eternitat perquè es troba
en les entranyes dels desitjos humans. I els desitjos són el punt d’arrencada
del coneixement i del treball de la saviesa. I és aquesta força la que
m’asegura que la independència de Catalunya serà un fet i el seu exemple una
aportació de pau a tota la humanitat. És senzillament el missatge del Nadal. No
tothom ho veu igual. Jo ho veig així intuint que el seu desig està en el cor de
totes les persones indistintament de com es manifesten. Nadal objectiu sublim
de tota la humanitat. La llum la projecta una cova, la humilitat i la
senzillesa que és la força de la germanor en la convivència.dilluns, 24 de desembre del 2018
NADAL, GRAN MISSATGE DE LA HISTÒRIA HUMANA
La celebració nadalenca dóna la impressió que els cants dels
àngels i les ofrenes dels pators són un despertar a l’alegria, però aquest
despertar té un seguiment de contrarietats que desvirtúen la festa i aquella convivència
que s’anunciava de felicitat és derivada en diferències,fins i tot
d’enemistats, odis i morts. Però malgrat aquest desviament, la celebració de la
festa és un reconeixement de
l’assoliment del missatge anunciat, el regne de Déu, que traduit en paraules
humanes, convivència en pau. L’objectiu
del Nadal és la felicitat verdadera de la humanitat en una altra vida que no té
ni temps, ni espai i és infinita.La humanitat accepta aquest objectiu? I aquí
comença el paral·lelisme, que, avui, a casa nostra n’esdevé una còpia en el
procès de la història. Recordem. Josep i Maria es dirigien a Betlem per complir
les escriptures i l’estat avançat d’una futura maternitat feia necessària un
hospitalitat per esdevenir mare. Eren pobres i ningú els hi obrí la porta. Una
cova fou el palau que la humanitat oferí al futur infant, rei salvador. Neix en
la solitud i en la pobresa, solitud i pobresa que esdevinguren el goig d’un
anunciament amb música, cants i llum. El visitaren pastors, gent humil i els
tres mags d’Orient. El rei de judea demana als mags informació per anar a
adorar-lo ell. No era aquesta la seva intenció, com ho demostrà al sentir-se
burlat perquè el Mags reberen informació adequada. Consequència, Josep i Maria
amb l’infantó fugiren a Egipte per salvar la vida del nen. I qué fa Herodes:
matar a tots els nous nats perquè eren un perill pel seu regnat. La mort juga
el seu paper en el devenir de la història. Mort el perseguidor, el matrimoni
retorna a la seva terra i es desenvolupa la infantesa del rei del món. Una
infantesa humil i senzilla. Aquell nen perseguit de mort pel poder polític es
transforma en el predicador del regne de Déu amb un missatge novedòs i amb una
llei més novedosa encara, la llei de l’amor. I aquest rei acaba crucificat pel
poder polític i religiós d’Israel. Però la mort es vençuda amb la seva
ressurrecció. El regne de Déu a la terra esdevé el regne de Déu celestial. I
aquesta història que sembla impossible es viu dos mil anys desprès a casa
nostra, concretament a Catalunya. Catalunya ha esdevingut el missatge d’una
humanitat democràtica humana, de progrès amb l’objectiu d’una convivència en
pau global. I aquest missatge no ha estat acceptat, tot el contrari, els àngels
i pastors que anunciaven la bona nova han estat perseguits, empresonats i
desterrats. Però una vegada la persecució del 155 superada, però no acabada, el
missatge de llum i cançons d’una democràcia lliure en una convivència en pau
continúa viu i anunciat pels perseguits independentistes que no reben cap
seguretat, tot el contrari, canten i treballen amb una amenaça de gestos que
volen semblar amistosos però són un engany. La sentència contra el rei, els
empresonats i fugats, serà condemnatòria, el pas que volen decissiu de la mort
política de Catalunya, però, la història no enganya, darerre els patiment de la
mort, la ressurecció serà l’esclat de la victòria. I els perseguits retornaran
als seus càrrecs de polítics constructors d’una Catalunya en pau i amiga de
tots els pobles del món. Serà la continuitat del cant “pau a la terra als homes
i dones de bona voluntat”. I per a més credibilitat coincideix en la diada del
naixement de Betlem del salvador del món i portador de la “vera pau” com predicava Lluis M. Xirinacs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







