ESPANYA PER NADAL UNA IMATGE DEL QUE NO ÉS LA HUMANITAT

La llibertat és aquella qualitat que defineix l’essència de l’humanisme, síntesi d’una filosofia per garantir la convivència. Però a Espanya la convivència està desestructurada. I a l’hora d’entendre el perquè i trobar el culpable principal no intueixo altra resposta que una política absolutista i dogmàtica. I escric dogmàtica perquè dissortadament l’episcopat espanyol no està exent de culpa. Episcopat i estat en aquest aspecte es donen la mà, tot i declarar-se estat aconfessional. Són aquelles circumstàncies que no es volen però es necessiten. És alliçonador, que coincidint amb les festes de Nadal, el trencament ideològic polític a la pell de brau tingui dos extrems, el nord i el sud. El nord amb Catalunya i també Euskadi i el sud amb Andalusia. Al sud s’ha produit una situació política en la que els guanyadors a les urnes han estat desplaçats per aquells que critiquen Catalunya perquè es formà un govern independentista desplaçant C’s que tenia majoria relativa. Alló que era criticable a Catalunya és dogma a Andalusia.”Todo és del color del cristal con que se mira”, com deia Campoamor. I PP i C’s tenen majoria relativa però formen govern amb el vot de VOX que es queda fora per donar sensació de legalitat. I és en aquesta pràctica política de la dreta espanyola on s’hi descobreix el culpable d’una inestabilitat política que perjudica directament als ciutadans i beneficia indirectament, dissimulant, la dreta. I en aquesta cruïlla es dóna la incongruència que dreta i esquerra culpabilitzen Catalunya. I d’aquest comportament se’n diu manipulació beneïda per la corrupció. Per què la presidenta que fou d’Andalusia en aquest capítol és tan culpable com el PP del Gúrtel. Hi ha dos mil milions sense explicació. I mentre Catalunya, amb el poder d’uns i altres, pateix els resultats inhumans de l’aplicació del 155 beneída per PP i PSOE i C’s i l’empressonament i fugida del govern i persones representatives. I la situació es greu, tant greu que per a mi és una prevaricació de la Constitució i dels pactes signats amb Europa perquè quan més els i la llegeixo més convençut me’n sento. I la base del meu sentiment rau en el fet que el Govern espanyol del PP i ara del PSOE no entenen ni ho volen, la base filosòfica de la Constitució que centralitza el valor de la llei en la voluntat de la veu popular. I a l’hora de la veritat aquesta veu és ignorada i encara pitjor no es escoltada i sí, perseguida. Però el Nadal de 2018 ha palesat amb contundència amb la batuta de la pau, la injustícia d’empresslonaments i de les fugides imprescindibles. Mentre des de la política absolutista es reclama el 155, els independentistes feliciten el Nadal als seus amb trobades d’encoratjament i desitjos de benestar i felicitat malgrat les penalitats que suposa sempre un empressonament. La veritat del carrer palesa amb intel·ligència i voluntat de pau la necessitat d’una justícia d’arrels humanes que entengui les idees i no confongui la veritat de les realitats que es desitgen. Els empressonats i els independentistes catalans palesen, han palesat i palesaran el dret de la naturalesa i la veu de la història en la defensa que fan dels pobles. La gran buidor de la història del segle XXI, dominada per polítiques estèrils, rau en el voluntari desconeixement dels valors de les persones de bona voluntat. L’esterilitat de la política és fruit d‘acumulació de la riquesa en uns pocs. La divinització del diner, idealitzada en el poder d’alguns humans, acaba en el reialme de la injustícia vestida de pell d’ovella. En una paraula, la prevaricació de la llei de l’amor.

EL DARRER DIA DE L’ANY

31 de desembre, el dia dels comiats, que amb una breu distància, li pren el torn al dia de la benviguda. L’anunci del regne de Déu, també a la terra, rep la resposta del regne de la terra amb un llenguatge que hauria de ser universalment humà i d’humanisme en té ben poc. La imatge de la humanitat, el dia, que dóna més importància a la festa que a la reflexió, a casa nostra, i no és una excepció, palesa una imatge global d’un inhumanisme governat per l’odi i les enveges. La guerra continúa sent la llei que imposa la seva voluntat i petits actes humanitaris, que organitza la bona gent, essent una excepció, sembren una petita llum d’esperança en el caminar cap a un món millor. Món millor que s’enfronta a un altre  món en el que el ser bo i millor consisteix en ser cada dia més ric perquè en el món cada dia hi malvisquin més pobres. I aquest món és la contra oferta del poder que proclama la pau en la guerra i la felicitat amb la mort. La imatge global del món el 31 de desembre dd 2018 és una imatge dibuixada per lleis humanes, no només apartades de la llei divina del naixement de Betlem, sinò pervertides per l’egoïsme de voler ser el que és imposible ser. Estem en una etapa de la humamitat que la idea predominant i, que es vol imposar, és la negació de Déu creador i salvador per substituir-lo per un poder divinitzat que avui hi és i demà la mort se l’emporta convertint-lo en cendres. El poder del que és efímer planta cara al poder infinit, que no accepta, i és incapaç d’entendre una filosofia reguladora de l’existència humana en la que la vida i la mort són les reguladores i la garantia de la veritat. Les dues celebracions de cada fin d’any són un missatge d’agermanament del principi i del fi de la vida amb un sentit d’excel·lència que els poders humans responsables polítics i econòmics, reguladors de la via humana, obliden, menystenen per institucionalitzar una convivència en pau impossible perquè l’egoïsme ho capgira tot. La festa del naixement i la festa de la mort, sintetitzades en el Nadal i el Cap d’Any, perden la seva eficàcia perquè s’inverteixen els objectius. La pau, que les celebracions de les festes només en sentit humà pretenen portar felicitat, es veu convertida en guerra falsificant els sentits de les dues paraules vida i mort, principi i fi, regne de Déu a la terra i regne de Déu al cel. La vida i la mort no són germanes i les dues perden la seva identitat incomplint la seva finalitat que no és altra que potenciar les capacitats humanes per ser, fer i estar des de l’inici de l’existència fins a la seva fi que ha de consistir en el començament d’una altra veritat que és infinita i eterna. La imatge de la humanitat al segle XXI no és una imatge de vida digna, ni tampoc de mort digna per què l’egoïsme d’uns pocs que s’han apoderat del poder, basat en els bens naturals per a la subsistència dels humans. Retornar a l’orígen de la història, en el que per programació natural totes les persones eren iguals en drets i deures, és missatge de Nadal i de les celebracions dels fi d’any. I aquest retorn sense l’acceptació del missatge del regne de Déu a la terra i al cel és impossible. El primer pas no és altre que el respecte a la dignitat humana. I aquest respecte, la política del segle XXI no el reconeix. Celebrar les festes sí, però en un  sentit humà de projecció divina.

LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT FRUIT DE LA LLIBERTAT

Era a les darreries dels anys quaranta del segle passat que el sacerdot professor d’història de la meva classe, parlant del comunisme, ens va dir que la seva influència en el procès de la convivència humana seria important i decissiu. Fent una ullada a la imatge de la humanitat setanta anys desprès i a ple segle XXI la profecia del sacerdot s’està complint perquè el comunisme no ha mort i les nacions amb la seva filosofia s’han situat a primara línea del progrès i de la història. Rússia i Xina, dues superpotències que comencen a fer ombra als EEUU d’Amèrica i Europa esdevenen clau en temes polítics i econòmics. Àfrica, el continent més castigat per la política europea i nord-americana, amb la col·laboració de Rússia i Xina està emergent per esdevenir una gran potència. És veritat que la base del poder rau en el potencial de les armes, en particular de les armes nuclears. És l’amenaça mútua d’una guerra mundial que podria esdevenir la desintegració de la terra en un veritable fi del món, d’acord amb les paraules profètiques de l’evangeli. I aquesta possibilitat existeix  perquè cap de les potències vol renunciar al ser ser i estar, la conflagaració mundial es vol evitar, però amb l’amenaça nuclear que no és cap garantia de bona voluntat. El regne de la terra en pau amb projecció eterna té els fonaments socavats per culpa de l’egoïsme i l`’orgull d’uns poders que voloen ser els déus de la humanitat. Però aquests déus són homes que en el seu interior desitgen ser persones però els manca la humilitat necessària per considerar als altres en el seu mateix nivell. I ´aquest orgull humà  en un moment de ràbia pot desencadenar el risc. Putin ho manifestà amb prou claretat, encara que confiant en el temor dels altres. Però quan les conductes depenen de la por, el risc de produir-se la catástrofe continúa real. I el risc de la bomba atómica és la desintegració en cadena, que no és res més que la fi del món. I si no vaig errat la ciéncia confirma aquesta possibilitat. És curiós que el progrès de la ciència dirigida per la política porti al compliment de la profecia evangèlica. La veritat científica i la veritat religiosa es donen la mà i no enganyen. Qui enganya és l’orgull de les persones. I aquest orgull, la vanitat humana l’embolcalla amb el dret a la llibertat, no amb l’exercici de la llibertat intel·ligent i racional, sinò només amb el passional de l’egoïsme. I aquest egoïsme és real. La reacció dels grans poders económicis i polítics del món ideal ho palesa clarament davant el mateix risc vigent del canvi de clima. L’amenaça hi és en l’actualitat i el risc no fa variar l’orgull dels divinitzats deus del diner i de la política. La profecia també diu que els humans que han viscut en una llibertat intel·ligent, racional, humanament digna i solidària modelant la seva imagtge divina gaudiran a la fi del món del regne del cel. La profecia anuncia els dos destins i és la profecia que la ciència en confirma la seva credibilitat. Definitivament l’orgull humà humiliat amb les seves pròpies armes manipulades. Manipular la llibertat és el risc de la humanitat.

Sr. Pedro Sánchez, la Constitució no és un amagatall

Les bones paraules no sempre ho són perquè sovint esdevenen un embolcall agradable. El no, també es pot presentar com a políticament correcte. Sr. Sánchez dir que la proposta del President Torra és un monóleg equival al no del Sr. Rajoy. La seva frase: “la crisi de Catalunya trigarà a solucionar-se, i cal impulsar espais per construir la confiança per trobar la solució” és una frase políticament correcte però democràticament enganyosa. I ho és perquè li he sentit a dir que el diàleg ha de ser sempre “dins la Constitució i la llei.” I sentint-ho molt, Sr. President, “la crisi catalana” només té un culpable, l’incompliment de la llei per part de l’estat espanyol. I la vostra filosofia amb cara de socialisme no es diferencia de l’absolutista  de Mariano Rajoy. I no s’’hi diferencia per una raó legal, de la Constitució només apliqueu les  normes sancionadores, no les socials i humanes que són les reguladores de les sancionadores. Quan PP i PSOE parlen de legalitat en el problema català dóna la impressió que no han llegit i, molt menys, assimilat el preàmbol que sintetitza la base filosófica de la Constitució. I la seva filosofia és molt clara en la doctrina que la llei ha de complir en relació amb les persones i els pobles. I aquesta filosofia amb el 155 no es compleix, no la complí el Sr. Rajoy i esteu en camí de no complir-la vos. Per altra banda la Constitució és una normativa humana, fruit del pensament humà, que per naturalesa és canviant i millorable i garant del progrès històric. I la política espanyola actual és la negació, més aviat cal parlar de retrocès. La política, per naturalesa, necessita persones responsables  del benestar de la societat i en l’actualitat la imatge de la convivència espanyola és de malestar de la majoria i benestar excessiu de la minoria. I aquesta imatge és l’acusació de l’incompliment de la llei i del domini de la injustícia. Sr. Sànchez si l’oferta del Sr. Torra és un monòleg es deu sincerament a que vos no voleu dialogar, perquè quan el diàleg és urgent és perquè surten a la llum noves idees que demanen canvis per progressar i la Constitució espanyola no és una norma de progrès perquè els polítics pensen que són déus i que la llei és intocable, quan ells la canvien al seu albur. D’exemples a la Constitució espanyola n’hi ha i no precisament per afavorir els ciutadans sinò al poder i per més inri sense l’aprobació del poble. I quan el poble parla se’l fa callar manipulant la Constitució i si no n’hi ha prou amb la força de le armes fent intervenir la policia i la guàrdia civil. Aquesta és la democràcia que es practica a l’estat espanyol. Quan els efectes són els que pateix actualment Espanya en el marc de la política, analitzem Catalunya i Andalusia, significa que la llei no està a l’alçada del moment o que se la manipula egoïsticament. Senyor Sánchez la crisi catalana només té un culpable l’odi provocat des d’el govern. Hi ha solució? Sí, però la veritablement democràtica que passa pel diàleg i la confirma un referèndum. Negar el dret d’una idea és fabricar l’antihistòria i una societat sota el poder de les armes. La crisi no és Catalunya, la  crisi és l’Estat espanyol. La seva política perillosa com un volcà en erupció.

LLIBERTAT

Llibertat és el clam que s’escolta en tots els indrets de Catalunya i que l’estat espanyol no vol ni sentir.. En el segle XXI és la paraula més manipulada i corrumpuda fins a tal punt que les paraules tan aplaudides de la revolució francesa igualtat i fraternitat han perdut el seu significat, esdevenint cómplices d’una convivència frustrada. I aquesta frustració tè un responsabale. El diner. És el gran culpable de la gran pobresa i de les grans diferències socials. La riquesa tinguda com garantia de llibertat, ha sembrat l’esclavatge mundial de la majoria. I si entrem en el món de la política, la manipulació de la llibertat és i ha estat la garantia de la corrupció. No hi ha llibertat de pensament, no hi ha exercici de germanor en la convivència global d’Espanya perquè alló que fa primerament la política és augmentar-se els sous, com he llegit avui que el PP i C’s, a Andalusia, milloren els seus en un 50%. Les diferències dels sous entre els polítics congressistes o senadors i els treballados és tan desigual que crida venjança al cel. Sí, al cel perquè segons el llibre sagrat de la bíblia els bens naturals, i la riquesa és fruit dels bens naturals, són de tota la humanitat i conseqüentment la riquesa dels més rics és un robatori dels bens dels més pobres. Els pobres no són lliures ni per gaudir del que és imprescindible per viure. La primera manipulació de la llibertat per part de la política i de l’economia. I aquesta situació económica  ha portat a la humanitat a l’”era del desànim”, títol d’una publicació de Cristianisme i Justícia que seria molt important llegíssim els governants espanyols de totes les institucions polítiques i econòmiques. Correspon al curs desenvolupat d’octubre i desembre de 2015 per Cristianisme i Justícia amb les següents ponències: “LA CORRUPCIÓ DELS VALORS:LA LLIBERTAT CONTRA LA FRATERNITAT I LA IGUALTAT”, per Begoña Roman. “LA GLOBALITZACIÓ DE LA INDIFERÈNCIA EN CINC ICONES”, per Llorenç Puig. “LA SOCIETAT SENSE DÉU. UN ESTRANY A CASA NOSTRA”, per Josep Otón. “EL DÉU DE JESÚS I EL DÉU DELS DINERS”, per José L.Gonzálezz Faus. “PER QUÈ NO ENS INDIGNEM”, per Joan Carrera i Carrera. “LA RECUPERACIÓ DEL SENTIT COMUNITARI”, per Joan Carrera i Carrera. Les sis ponències són un estudi de la situació actual de la convivència humana global des de la filosofia i la teologia. Sis ponéncies d’una mirada global amb argumentacions de persones gens sospitoses de les seves tendenències i que aporten bases i solucions que combreguen perfectament amb les de la teología catòlica. M’ha cridat l’atenció l’escriptor coreà Byung-Chul Han, amb el seu llibre LA SOCIETAT DEL CANSAMENT;  la de Gilles Lipovetsky, amb el títol LA ERA DEL VACÍO. ENSAYOS SOBRE EL INDIVIDUALISMO CONTEMPORÁNEO;  el filòsof John Rawals que va escriure TEORIA DE LA JUSTÍCIA; Lluís Duch, amb UN EXTRAÑO EN NUESTRA CASA;  Simone Weil, que publica LA GRAVEDAD I LA GRÀCIA; Friederich Nietzsche, ASÍ HABLÓ ZARATUSTRA. He citat aquests autors, que figuren en el llibre que citat, per posar en evidència que els pensadors catòlics són coherents amb les seves idees i no dubten del diàleg amb pensadors de totes les tendències, sien ateus, agnòstics, indiferents, perquè des de’l seu humanisme, essent persones dignes, els seus raonaments tenen un sentit de col·laboració en la configuració de la convivència en el procès continuat de progrès. El respecte a la persona humana és indispensable per assolir aquella convivència que dissortadament la política actual també distorsiona manipulant-la. La defensa del sentit social de la individualitat és imprescindible per l’assoliment d’una societat justa. I els pensadors catòlics que tant es menystenen des d’una Europa que ha trocejat les aportacions del cristianisme en la seva configuració continúen essent imprescindibles per a una humanitat justa, solidària i social. La reflexió sobre la llibertat continuarà i he fet l’incís de Cristianisme i Justícia perquè ho he considerat adient per la seva tasca mitjançant els seus quaderns de temes socials des d’una crítica humana i religiosa. Sabem de veritat què és la llibertat?

Nadal del 2018 a Catalunya

La cova de Betlem, missatge univresal del camí de la pau i la felicitat, continúa sent camí perquè la pau és un desig i la guerra moral o física és la realitat. Guerra en les idees, guerra en el camp de batalla i llàgrimes de les víctimes en tots els indrets de la humanitat. Celebrar el Nadal l’any 2018 és la celebració del desig d’un missatge ignorat, oblidat i trepitjat perquè el futur d’una altra vida és menystingut i el missatge de Betlem continúa sent un missatge guardat en el calaix dels records i només recordat perquè la idea de festa, malgrat el menyspreu, és encara més forta que la voluntat humana endiosada. I concretament, Catalunya, creient o no creient, està sent un exemple del indispensable respecte al missatge de la cova de Betlem si les persones d’arreu volen la pau. És una lluita, la de la Catalunya independent, imatge del naixement del Salvador del món, que ha encés la llum de la llibertat i entonat l’himne de la pau a l’estil dels àngels i pastors, la nit del naixement del Messies. El Messies continúa viu, però ignorat, Catalunya és viva i amenaçada però el missagtge de les dues coves, la de Betlem i la catalana no deixa de brillar en el firmament de l’existència i aquesta lluentor cega els ulls dels autodivinitzats a l’estil d’Herodes. Les foscors imposades per l’orgull i l’absolutisme generen en el silenci dels callats per l’odi una força interior, que conscient del seu missatge, va fent camí i encenent petites fogueres que escampen pel món l’escalfor de la veritat i la justícia que ha de ser norma en la convivència universal en la globalitat de les diferències respectades. Personalment tinc fe en la voluntat del meu poble independent que és des de l’humanisme el reflexe de la fe del misstage de la cova de Betlem. I estic convençut que, malgrat les passes curtes, es fa camí ferm i segur. És veritat que les forces contràries donen la impresió que ho tenen tot al seu favor, però palesen un punt flac molt potent que no és res més que necessiten la corrupció per imposar-se. I és precisament aquesta circumstància que la gent senzilla, sentint en la seva pell els mals que genera, s’està rebelant i encara que lentament avança perquè té al seu favor el procés de la història.

I aquesta està al costat de Catalunya perquè el seu gran poder no són les armes de la guerra, sinò les armes de la pau, que fabrica la cultura. I la cultura és globalisme en la llibertat. La llibertat és aquella qualitat que pot equivocar-se però que de l’error pot arribar a la veritat amb la seva capacitat de raonar que li dóna la intel·ligència. I la gent senzilla i humil és sàvia. La saviesa és la capacitat d’ordenar la vida d’acord amb les possibilitats que es tenen a l’abast amb la capacitat d’escollir alló que és millor en l’us de la llibertat. El missatge de Betlem gaudeix del poder d’eternitat perquè es troba en les entranyes dels desitjos humans. I els desitjos són el punt d’arrencada del coneixement i del treball de la saviesa. I és aquesta força la que m’asegura que la independència de Catalunya serà un fet i el seu exemple una aportació de pau a tota la humanitat. És senzillament el missatge del Nadal. No tothom ho veu igual. Jo ho veig així intuint que el seu desig està en el cor de totes les persones indistintament de com es manifesten. Nadal objectiu sublim de tota la humanitat. La llum la projecta una cova, la humilitat i la senzillesa que és la força de la germanor en la convivència.

NADAL, GRAN MISSATGE DE LA HISTÒRIA HUMANA

La celebració nadalenca dóna la impressió que els cants dels àngels i les ofrenes dels pators són un despertar a l’alegria, però aquest despertar té un seguiment de contrarietats que desvirtúen la festa i aquella convivència que s’anunciava de felicitat és derivada en diferències,fins i tot d’enemistats, odis i morts. Però malgrat aquest desviament, la celebració de la festa és un  reconeixement de l’assoliment del missatge anunciat, el regne de Déu, que traduit en paraules humanes,  convivència en pau. L’objectiu del Nadal és la felicitat verdadera de la humanitat en una altra vida que no té ni temps, ni espai i és infinita.La humanitat accepta aquest objectiu? I aquí comença el paral·lelisme, que, avui, a casa nostra n’esdevé una còpia en el procès de la història. Recordem. Josep i Maria es dirigien a Betlem per complir les escriptures i l’estat avançat d’una futura maternitat feia necessària un hospitalitat per esdevenir mare. Eren pobres i ningú els hi obrí la porta. Una cova fou el palau que la humanitat oferí al futur infant, rei salvador. Neix en la solitud i en la pobresa, solitud i pobresa que esdevinguren el goig d’un anunciament amb música, cants i llum. El visitaren pastors, gent humil i els tres mags d’Orient. El rei de judea demana als mags informació per anar a adorar-lo ell. No era aquesta la seva intenció, com ho demostrà al sentir-se burlat perquè el Mags reberen informació adequada. Consequència, Josep i Maria amb l’infantó fugiren a Egipte per salvar la vida del nen. I qué fa Herodes: matar a tots els nous nats perquè eren un perill pel seu regnat. La mort juga el seu paper en el devenir de la història. Mort el perseguidor, el matrimoni retorna a la seva terra i es desenvolupa la infantesa del rei del món. Una infantesa humil i senzilla. Aquell nen perseguit de mort pel poder polític es transforma en el predicador del regne de Déu amb un missatge novedòs i amb una llei més novedosa encara, la llei de l’amor. I aquest rei acaba crucificat pel poder polític i religiós d’Israel. Però la mort es vençuda amb la seva ressurrecció. El regne de Déu a la terra esdevé el regne de Déu celestial. I aquesta història que sembla impossible es viu dos mil anys desprès a casa nostra, concretament a Catalunya. Catalunya ha esdevingut el missatge d’una humanitat democràtica humana, de progrès amb l’objectiu d’una convivència en pau global. I aquest missatge no ha estat acceptat, tot el contrari, els àngels i pastors que anunciaven la bona nova han estat perseguits, empresonats i desterrats. Però una vegada la persecució del 155 superada, però no acabada, el missatge de llum i cançons d’una democràcia lliure en una convivència en pau continúa viu i anunciat pels perseguits independentistes que no reben cap seguretat, tot el contrari, canten i treballen amb una amenaça de gestos que volen semblar amistosos però són un engany. La sentència contra el rei, els empresonats i fugats, serà condemnatòria, el pas que volen decissiu de la mort política de Catalunya, però, la història no enganya, darerre els patiment de la mort, la ressurecció serà l’esclat de la victòria. I els perseguits retornaran als seus càrrecs de polítics constructors d’una Catalunya en pau i amiga de tots els pobles del món. Serà la continuitat del cant “pau a la terra als homes i dones de bona voluntat”. I per a més credibilitat coincideix en la diada del naixement de Betlem del salvador del món i portador de la  “vera pau” com predicava Lluis M. Xirinacs.