MISSATGE DE PAU DEL CARNAVAL DE GRANOLLERS

No em fou possible gaudir-ne presencialment però l’he fet meu gràcies a El 9 Nou i TV Granollers. L’he interioritzat i des de la meva òptica cristiana he valorat el seu missatge humà d’una gran intensitat global. Per què missatge de pau? a) pel globalisme dels participants, b) perquè el protagonisme de la cultura universal abraçava dos missatges d’una gran tanscendència humana, política i religiosa: 1) enterrem el masclisme i 2) “Nosotros lo hemos sacado.” Permeteu-me una anèccdota: l’any 1969 vaig assistir a La Granja (Segovia) a unes exercitacions espirituals i de tornada cap a Madrid tenia d’acompanyant un religiós dominic. Al passar a l’altura del Valle de los Caídos, vaig desaprobar el Monument. I el meu company em va contestar, si només suposa mil pessetes per mort ( un milió de morts de la incivil guerra). La meva resposta fou que el millor monument haurien estat habitatges per les víctimes de la guerra que s’havien quedat sense sostre. I quan he vist la foto del grup de Canovelles, Associació de Veíns de Joan Miró, el meu interior ha exclamat: chapeau!. Una idea sensacional. Un monument que no s’havia d’haver construit mai per qué el considero una traició a la gran creu que el corona pervertint el seu significat evangèlic. La  creu, perdoneu l’expressió, el guanyador la va fer servir de tapadora per amagar la seva maldat. Maldat per les víctimes de la guerra incivil i injusta i maldat pels treballadors sacrificats i assessinats en el trancurs de la construcció. Aquesta curta conversa amb el dominic em va fer canviar les idees que en tenia i mirar més la gent que la  creu beneia i el règim castigava.I recordant les víctimes de la guerra i de la seva pau suposada i els moviments feministes reclamant els seus drets m’ha emocionat l’entorn de les dues colles format per entitats culturals de Catalunya, Espanya, Amèrica i d’altres complint la humanitat el mandat bíblic de multipliqueu-vos i pobleu la terra. Una “rúa” la de Granollers que vivia la germanor universal, donant a la persona humana el seu sentit de convivència, convivència que beneia la Creu, i reclamaven tots els grups participants des d’els valors de les seves identitats en una germanor digna de tota lloança. La rúa en ella mateixa palesava una dimensió només humana però en el subconscient i rebrotava un desig de projecció infinita. Francament he viscut interiorment el seu missatge de pau en l’alegria i en el dolor i he escoltat el crit de la humanitat: siguem coherents i fidels en l’exercici de la nostra llibertat. La llibertat és una proposta de sublimitat i l’abraçada de les germanes vida i mort obrint la porta esplendorosa del més enllà. La rua de Granollers, germana de totes les rues del Carnaval, una defensa de la dignitat humana, creant noves il·lusions i enterrant odis passats. (Fotos d'Antoni Torrillas, El 9 Nou).

LA VEU DE LA HUMANITAT

Al segle XXI la humanitat la configuren més de set mil milions d’éssers humans lliures que tenen el dret de pensar i d’expressar-se. Jo sóc una veu d’aquests set mil milions que expressa les seves idees. A Espanya sóc una veu entre els seixanta milions dels seus habitants. El ressó de la meva veu és un xic més potent. A Catalunya, el meu poble, sóc una veu entre set milions de catalans. Ressona un poquet més fort. I a la població on visc, la meva veu és una entre els seus seixanta mil habitants. La meva  veu té una mica més de força per fer-se escoltar. I és en el meu poble on primer l’han d’escoltar perquè el seu ressó arribi a tota la nació i mitjançant la nació a tota la humanitat. La meva  veu és ofegada pel camí. Als polítics del món la veu d’un ciutadà només té una expressió vàlida, la papereta del seu vot en unes eleccions i desprès la seva  veu s’ha de fondre en el silenci i només pot escoltar la veu de la política en el poder. Una contradicció a l’estat espanyol perquè la seva Constitució diu que gràcies al meu DNI sóc sobirà i un dels seus articles em reconeix el dret a opinar lliurement encara que estigui en desacord amb la llei. Opinar no és incomplir-la, és voler millorar-la. I jo em sento sobirà amb dret a pensar i a manifestar-me. Per aixó escric i he publicat un llibre amb el títol de EL MÓN NECESSITA UNA POLÍTICA HUMNANA. Ja sé que més aviat serè condemnat que no pas escoltat. Però si la política és veritablement alló que significa la paraula els que han d’escoltar són els que manen i els que no compleixen són ells mentre en el seu poble una sola persona no tingui sostre on aixoplugar-se i mitjans per viure dignament. Política ve de la paraula grega “polis”, ciutat o poble amb dedicació a l’exercici de la seva dignitat. Viu dignament tota la població catalana? Viu dignament tota la població espanyola? Viu dignament tota la població  mundial? Òbviament que la resposta és no. I alló que és indignant escoltar d’un alt càrrec mundial dir que la gent gran viu massa anys i perquè són un risc per a l’economia cal fer…, què? S’enten perfectament fer-los morir. És indignant llegir d’una suposada primera figura del PP espanyol una declaració afirmant que si els pobres no tenen diners és per culpa seva per no treballar. I és indignant escoltar d’un polític nat a Catalunya afirmar que ser independent és poc  més o menys que ser criminal. I ho diuen negant els drets que reconeix la  Constitució. “Si vis pacem, para bellum” deien els antics i practiquen els polítics actuals i el poble senzill fa anys que diu “fes l’amor i no la guerra”. I quina és la veritat, que es nega l’amor i es fa la guerra i aixó al segle XXI. I el clam popular és molt clar: vol viure en llibertat amb tots els drets naturals. És molt decepcionant comprobar com tu, sobirà, ets una veu ofegada. Però és reconfortant posar la pròpia veu al servei de la dignitat humana. Per aixó en el meu llibre, seguint a l’amic Xirinacs, li pregunto al policia si està preparat per demanar perdó. Les veus humanes de l’estat espanyol el proper 28 d’abril han de fer sentir la seva veu amb una papereta que cridi ben alt i ben fort: volem la llibertat d’una verdadera democràcia.

EL MES DE MARÇ, MES D’HOMENTAGE I DEFENSA DELS DRETS DE LA DONA

Personalment penso que la discriminació històrica que està patint la dona i que ha desembocat en una reivindicació fundacional de la convivència huamana, és no només una injustícia sinò una perversió de la llei natural i divina. El sexe no hauria d’haver estat mai un argument de superioritat, si no, tot el contrarì, un argument de dignitat i solidaritat de la grandesa del ser humà. Des d’el meu concepte humà de projecció  divina més molt difícil acceptar com el catolicisme, dominat pel masclisme, ha contribuit al concepte d’inferioritat, basat en la poma i en la costella, obviant l’afirmació de que l’home i la dona Déu els creà a imatge seva. I aquesta afirmació que es fonamental, la Bíblia l’escriu en el mateix temps creatiu. Dissortadament la història de la humanitat, des d’els seus orígens, practica aquesta suposada superioritat masculina, basada en la manipulació de la llibertat arrogant-se identitat divina homes i també dones. Fet que ha evoluccionat en una voluntat egoísta a favor de l’home i en perjudici de la dona. I malgrat aquesta manipulació de la història, la dona sempre hi ha estat present i, malgrat el seu segon pla, amb actuacions de protagonista. I aquest protagonisme s’ha considerat al segle XX com el progrès més important de la història actual però amb el greuge que encara no s’han equlibrat els drets. Al segle XXI es viu amb més intensitat la presència femenina en la història amb un fet que penso és fonamental, en el món de la cultura i principalment en el de l’educació, en el que les dones són pedagogues dominants en les escoles. Hi ha una altre fet, que per a mi és molt significatiu i és l’empenta de l’esport femení i és en les modalitats esportives amb més conexxió cultural on les dones predominen, com són aquells esports amb agermanaments artístics, com la gimnàstica artística, el patinatge artístic, i aquesta condició artística és més present en tots els esports practicats per les dones, siguin esports individuals i col·lectius. I és precisament aquesta condició artística en les activitats de la dona, la que fa més humana l’activitat femenina. L’art femení té una comunicació més emotiva que facilita la comprensió en la veritat. També és veritat que en aquesta lluita s’hi troben algunes incongruències femenines, empeltades d’orgull masculí, en dones de poder que obliden la seva condició de dona i actúen amb un ego de ser superior. I aquesta circumstància, que hi és, fa mal a la lluita femenina. Els drets de la dona han de tenir una orientació de respectar les seves capacitats amb la circumstàncies que la naturalesa les ha programades.

I és precisament el respecte a les diferències, la mancança més greu en la política de la convivència. Penso que hi cal un diàleg més intel·ligent, racional sense oblidar la qualitat afectiva emocional i passional. I aquesta qualitat és la que aporta al feminisme una força  peculiar de convenciment. Quan les relacions humanes palesen un carácter de superioritat envers l’altre, els resultats no són  mai positius perquè impossibiliten el diàleg. Estic convençut que el més de març ajudarà molt a assolir el nivell d’igualtat si l’exercici de la llibertat es manifesta amb el respecte a les diferències. Tornant al començament d’aquest comentari, home i dona / dona i home, els dos per igual i millor junts, són imatge divina. Cal entendre-la, voler-la i sobre tot exercir-la.

LA DEMOCRÀCIA CAMINA LENTAMENT CAP A LA GLOBALITAT

Setanta anys enrere jo hauria valorat d’utòpica l’afirmació d’aquesta capçalera. El meu concepte de la convivència ha fet un canvi radical. Però un capellà mestre meu en aquells anys, en la classe d’història de l’esglèsia católica va fer una afirmació que sempre m’ha acompanyat i segurament fou la llevor que em va fer nèixer la filosofía actual de convivència humana. Era a finals dels anys 40 i principi dels 50 en una classe d’història de l’Esglèsia Catòlica sobre el tema del comunisme. La idea expresada fou que la història estarà en deute amb el comunisme pels efectes que hi pugui desenvolupar. Setanta anys desprès d’aquesta afirmació comprobo la seva presència en positiu. I reflexionant sobre el procès de la història penso honestament que no s’ha après la lliçó dels grans pensadors de la humanitat en relació al tema. A ple segle XXI la doctrina comunista encara continnúa viva i els adoctrinaments de Carles Mark i d’Engels són necessaris perquè el procès de la història respecti la seva finalitat d’una humanitat en pau. El comunisme, respectant les diferències, ha patit la manipulació del poder com també la doctrina de del catolicisme. Ho he dit manta vegades que si Stalin i Franco haguèssin intercanviat els seus espais de poder, tant a Rússia com a Espanya la manipulació doctrinal hauria estat la mateixa. I el desig  de  democràcia que dóna la imatge del segle XXI de la humanitat no és el model polític natural del món perquè es troba davant per davant amb el rebuig polític de la cultura com es pot deduir dels grans pensadors actuals, com Habermas, Raymond Aron, Bertrand Russell i Raymond Pannikkar. Els grans pensadors no fugen del diàleg, el prefereixen. Russell debatia amb teòlegs catòlics sobre els arguments de l’existència de Déu, que científicament no hi ha arguments, però debatia i sense arribar a cap consens gaudien el de la convivència.  R.Pannikkar afirmava que el consens no significa renunciar a les pròpies idees sinò saber conviure amb la diferència. I l’experiència ens ensenya quan de treball encara és necessari per arribar a la democràcia dels consens convivencial. S’hi camina però molt lentament. El professor d’història Agustí Corominas escribia al el PuntAvui del 28 de febrer de 2019 que “la democràcia no pot ser un decorat que es pot manipular segons convingui al poder”. I en el mateix diari, Mariano Rajoy, fent de testimoni davant el Tribunal de Justícia que jutge els polítics catalans manipulava la democràcia quan afirmava “lamento molt les imatges que es van veure l’1-0”. Una manera jacobina de no voler reconèixer els errors que converteixen la democràcia de l’estat en un desig que permet manipular. Però malgrat tot s’intueixen moviments que fan pensar en avenços positius de progrès malgrat els protagonistes representin la negació d’una política democràtica, com el President dels EEUU, Trump, i el de Corea del Nord, Kim, reunits a Hanoi. L’esperit democràtic de l’univers fa sentir la seva presència en els vasos comunicants de la història cridant l’atenció d’aquells que s’aparten del programa convivencial de la humanitat. I el moviment, que tant intensament respira Catalunya, palesa sense cap mena de dubte el remordiment que vol fer sentir la natura en les ments manipuladores de la història. Possiblement se m’acusi de visionari, no sóc profeta, però intento entrar en l’esperit dels missatges que un científic andalús afirma que la natura envía a les persones. I els fets  polítics actuals són missatges amb càrregues de profunditat.

PENSANT EN EL 28 D’ABRIL

L’endemà de la festa de la mare de Déu de Montserrat se celebraran unes votacions generals que en certa manera es poden valorar d’esperpèntiques. No perquè votar ho sigui sinò per les circumstàncies i objectius que les envolten. En el fons, amaguen un atac directe a Catalunya si parem esment en les declaracions del President, Pedro Sànchez i d’alguns dels seus ministres. Acusar l’independentisme, com un enemic de l’estat, és negar el dret a la llibertat de les persones. La llibertat és la base fonamental per organitzar la convivència. Quan Pablo Casado i Albert Rivera neguen el dret de pensar dels independetistes, s’autoacusen perquè estan fent us de la seva llibertat de pensament i pensant neguen aquest drets als altres. Fan alló que neguen. Sense llibertat no podrien pensar les idees que fan seves. No els hi nego, desde la meva independència,el dret de pensar sobre els valors de l’unionisme que per algunes col·lectivitats poden ser la gran solució i de la mateixa manera que per a altres pot esdevenir un fracàs. I per aquestes probabilitats existeix la facultat de pensar. Només la persona que pensa és lliure. Qué he de pensar jo per a les votacions del 28 d’abril. Raonablement he de pensar en llibertat per la independència de Catalunya i per coherència he d’impulsar el vot de la llibertat i col·laborar dintre les meves possibilitats per convèncer a les persones demòcrates que viuen a Catalunya que la millor opció és votar a favor de llistes defensores de la llibertat democràtica i amb  finalitat d’independència. Les idees no es neguen, s’autorelacionen per descobrir solucions de verdadera llibertat humana i política. La política pot legislar per programar la convivència però mai per prohibir idees que generen diàleg i com diu la dita catalana, “parlant, la gent s’entèn”. La incapacitat de diàleg porta al contrasentit de pensar fets per desautoritzar per la força al pensador. I es cau en el ridícul de pensar per prohibir pensar. Penso sincerament que en la democràcia actual espanyola tots, de la ideologia que siguem, hem de donar una lliçó pedagògica de la força de les idees per debatre amb la paraula. He recordat manta vegades el pensament de Raymon Pannikar en relació amb el diàleg quan afirmava que el consens no consistia en renunciar a les pròpies idees sinò trobar, cadascú amb les seves, el model de convivència en pau. La verdadera democràcia es basa en aquesta filosofia perquè el consens el dóna el corresponent referèndum, que obliga a uns i altres a acceptar el resultat. Un referèndum tindrà força si els votants han estat persones dignes. La dignitat humana és la verdadera programadora del model polític de convivència. Cal tenir present que la democràcia és superior a la llei perquè és anterior i tot model polític crea les lleis per salvaguardar el model.

ELS QUE ESTIMEN ESPANYA NO DONEN COPS D’ESTAT, (Albert Rivera)

Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació però sempre que no s’hi intueixi en les paraules cap mena de manipulació. El veritable trencament d’una nació no és el territorial sinó aquell que sembra l'odi entre els seus ciutadans. Dissortadament hi ha odis que només existeixen en les ments egoïstes i interessades per objectius que res tenen a veure amb el benestar de la gent, sinò amb l’ambició de poder. La  credibilitat de les paraules exigeix la dignitat humana de la persona que les pronuncia. Quan un polític treballa de veritat per una convivència pacífica no es dedica a criminalitzar idees sinò a agermanar  diferències. I la història molt recent de la pell de brau ens demostra com els, que es diuen demòcrates gran defensors d’Espanya, basen la seva argumentació a sembrar odis i no a allargar la ma per arribar al consens. No estic gens d’acord amb les paraules de Rivera que encapçalen aquest text, no pel seu sentit, sinò pel que se li vol fer dir. Un defensor de la pau davant de l’enemic se la juga i fa els impossibles per dialogar. Els pobles tots tenen les seves senyes d’identitat que els fa diferents i Catalunya les té, però aixó no vol dir que sigui impossible viure en pau amb els altres pobles de la Península Ibèrica formant part d’un estat en el que cada poble tingui el seu model polític amb una unió democràtica amb la resta formant un tot, que sembla ser  alló que volien els fundadors de l’Europa Unida. És inversemblant la filosofía del partit d’Albert Rivera amb la idea europea però que dissortadament dóna  la imnpressió que aquella unió que es va defensar, en els nostres dies està en recessió.Vivim una molt greu lluita contra la naturalesa de la convivència configuradora de la història. El Sr. Albert Rivera em convenceria si defensant les seves idees democràtiques de la seva defensa de la unitat d’Espanya es fonamentés en la paraula dialogant i respectant les diferències democràticament s’arribés a una solució respectuosa per a tothom. Per què l’objectiu de la democràcia, que encara està en procès de formació, no és altre que aquest. Sr. Rivera, comencem a parlar, perquè el polític intel·ligent no comença la casa per la teulada aspirant a ser president abans de demostrar les seves qualitats per ser-ho com també les seves idees. Dissortadament a la pell de brau es dóna més importància a sembrar enemistats que a buscar instrruments de concòrdia i respecte. El primer pas és demostrar que s’és persona digna i dissortadament a Espanya la dignitat la donen els càrrecs no les paraules i els fets. I aquí rau el perquè de la greu crisi democràtica que pateix l’estat espanyol. El poder no dóna dignitat, són les persones dignes les que el fan creïble. Una pregunta, Sr. Albert Rivera, creu que les paraules seves que encapçalen aquest comentari són fruit d’una dignitat personal?

GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL PENSI EN LLIBERTAT

Quan escolto el president de l’estat i els seus  ministres criminalitzar la idea de la independència catalana sento  tristor de pobresa política incapaç d’entendre qué és de veritat la llibertat. Sancionar el sentit d’independència de les persones i dels pobles és camí d’una convivència esclava de l’egoïsme del poder. Govern de l’estat espanyol quan empresoneu persones catalanes, polítiques o simples ciutadans, que pensen en la dignitat de l’ésser humà, perquè aquesta és la raó del dret a decidir, comet un dels més greus errors de la història perquè negueu el dret a ser persones, negueu la seva llibertat que entre altres drets que la defineixen, hi ha el dret a equivocar-se. Valorar d’error un pensament significa negar la llibertat i sense llibertat no hi ha progrès. Escolto molt sovint aquesta acusació contra els catalans que som independentistes, però permeteu que pregunti, govern de l’estat, ha fet mai un exàmen de consciència reflexionant sobre la seva part de culpa en el resurgiment d’aquesta tendència? No només no l’ha fet sinò que s’ha auto-autoritzat a ser infalible, malgrat la condició humana dels seus membres. Renega amb aquest comportament la veritat de persones dignes dels seus components. I davant d’aquesta filosofia tot és possible i lícit fins i tot la mort de ciutadans per manca de la deguda assistència. Sr. Govern de l’estat espanyol, un govern incapaç de solucionar problemes com els desnonaments, perquè per culpa d’una economia del tot si val per fer diners, moltes famílies no poden arribar a fi de mes i pagar els lloguers, defineix una situació d’una democràcia de ficció i senzillament inexistent. El dret de pensar és un dret natural amb error o  sense i és l’argument de la naturalesa defensora de la llibertat. I negar aquest dret és desnaturalitzar la humanitat com ho palesen els resultats de pobresa i misèria amb  morts prematures per mancances d’aliments i d’una sanitat imprescindible. Per què el govern d’Espanya no vol parlar del dret a decidir amb els independentistes que hi ha a Espanya? Per què nega el dret a pensar i es creu que pensant ell és suficient pel bé dels ciutadans. I quan escolto per TV o llegeixo en els mitjans declaracions dels polítics en el poder, siguin del partit que siguin, condemnant el dret a decidir penso que es contradiuen, perquè decidint prohibint, reconeixen que no tenen dignitat humana. I la falta de dignitat és l’argument acusador d’incompetència. Ser escollit per governar no suposa el no pensar, tot el contrari, ha de pensar de ser persona digna per saber defensar la dignitat dels que l’han votat i a través d’aquest vot ha esdevingut autoritat. Autoritat no és imposar, autoritat és aquella condició que fa exclamar a la gent veritablement parla amb autoritat. Dissortadament els governs democràtics de l’estat espanyol no poden sentir-se satisfets. La gent ho ha palesat clarament amb les seves manifestacions. I el fet de no saber dialogar amb els defensors del dret a decidir encara ho fa més palès. Una Catalunya independent no seria mai una enemiga, sinó una estreta col·laboradora, sempre que els governants amb els seus actes i paraules demostrin que són persones dignes i per tant creïbles.