NO ÉS AIXÓ, AMICS, NO ÉS AIXÓ

 

Arribar a unes votacions per escollir nou president de Catalunya sense tenir els deures fets, partits independentistes catalans, no és això, amics, no és això. Respecto les idees de cadascú, però em desil·lusiona el no arribar a temps. La voluntat del poble català ha estat prou clara i em fa la impressió que no l’heu llegida bé i no l’heu entesa. El poble ha votat independència i al menys els partits independentistes havien de tenir com a primer punt de l’ordre del dia la independència. I no ha estat així. El primer punt era el partit. Desitjar ser president és un dret, però un dret supeditat a la voluntat popular. I  no s’ha tingut en compte. Arribar a unes votacions sense tenir en compte la veu del poble palesa egoisme, egoisme que Catalunya pateix també de la part espanyola. I és  molt trist que l’enemic també és dins casa nostra. Sincerament és molt lamentable la poca democràcia manifestada. La meva tristesa s’agreuja amb la feble democràcia dels partits no independentistes pel poc respecte de la llibertat. Es pot ser d’esquerres o de dretes, fins i tot d’ultres, però allò inacceptable és el poc respecte a la dignitat de les persones. La llibertat és la base de la independència personal i dels pobles. I amics estem donant un mal exemple democràtic. Que entre els partits independentistes, els vots donin preferències és la fita a seguir però quan la fita és la llibertat del poble primer és imprescindible votar independència donant el vot al partit més afavorit. Si s’ha arribat sense els deures complerts, siguem demòcrates, l’exemple de manca d’intel·ligència no afavoreix als participants. I el conflicte esdevé gairebé insalvable. De que serveix la paraula? La dignitat de les persones que han votat independència ha estat ignorada. Per què la votació ha esdevingut tan problemàtica? Penso que s’oblida que la centralitat de la política rau en la dignitat de la persones, no en l’assoliment del poder com a màxim valor. El poder està al servei dels valors i qui en gaudeix és la persona. Una política que margina no és política, és dictadura. La política no crea la llibertat, està al seu servei. Davant els problemes polítics en una democràcia em preocupa la feblesa intel·lectual en el raonament de la filosofia política del benestar social. No anem bé, amics polítics, no anem bé. La democràcia no és una lluita contra, és un diàleg a favor. Honorem la qualitat que ens garanteix la paraula. 

ÉS L’EUTANASIA UN TEMA POLÍTIC?

 

La vida dels éssers humans és un procés que comença amb el naixement i acaba amb la mort. La política té el deure de protegir el procés. El començament i l’acabament no li corresponen. La mort digna és un dret de les persones. La dignitat de la mort no la determina cap llei humana. Qui mort dignament és l’ésser humà. Un altre tema és la forma de morir. El deure que té la política correspon al procés vital digne que no totes les persones en gaudeixen, fa tot el contrari. Moren dignament les persones víctimes d’un bombardeig? Moren dignament les persones sense sostre de qui la política no n’ha tingut cap cura? Moren dignament els criminals sentenciats a mort per la justícia? Són dignes les morts de les guerres? La política que no procura un procés de vida digna té dret a determinar la dignitat de la mort? Quina autoritat hi té la política en l’acció de morir? Només una, que el moribund hi arribi amb un procés de vida digna. Ho compleixen els polítics? Només llegint les lleis dels diferents estats ens adonarem que no perquè l’argument que tenen sempre a mà és la llei sancionadora, mai la llei pedagògica. La política en general no té cap filosofia de la vida, perquè si la tingués entendria la filosofia de la mort. Els polítics juguen amb dos conceptes de mort: la mort física i la mort política. Totes dues  negant els drets naturals de les persones. L’estat espanyol està molt orgullós de la llei que s’ha aprovat sobre l’eutanàsia. Però no tota la classe política hi està d’acord. Els partits que hi han votat en contra són coherents amb la política del procés de la vida? Les seves paraules i les seves obres n’estan molt lluny. Veritablement l’eutanàsia és una mort digna? És un suïcidi l’eutanàsia? Indis de les tribus d’Amèrica del nord, i gurus indis es disposaven a ben morir quan sentien la seva crida retirant-se en la pau del silenci col·laborant en el procés de la seva mort natural. Era una acceptació racional i intel·ligent de la mort. Defensaven amb la seva mort la dignitat de la vida per morir dignament. Lluis M. Xirinacs, inspirat en els indis americans i gurus indis va preparar durant  cinc anys el procés de la seva mort natural. Una ofrena a Déu de la seva vida oficiada en plena natura. Una mirada des de ideologia diferent, Ramon Sampedro amb el seu llibre CARTAS DES EL INFIERNO, reclamava el dret a morir i que la llei no castigués a la persona que l’havia ajudat. No fou escoltat. Es va enverinar tenint una mort cruel. Salvà la persona que el va ajudar. Fou digna la seva mort? Una pregunta, era racional i humana la vida amb una immobilitat total del cos? El llibre el va escriure amb la boca perquè amb les mans no podia. La política i la justícia espanyola només es preocupà de descobrir qui el va ajudar per sancionar però no ho va assolir. Xirinacs i Sampedro dues acceptacions del morir, Xirinacs amb l’ofrena a Déu de la seva vida, Sampedro perquè morir era assolir la llibertat. Els dos amb la mirada a un futur millor. Quin és l’objectiu de la llei espanyola? Evitar el sofriment? Com ho evita? Un metge té dret a ser el responsable de l’acte més important de la vida d’una persona que és el morir? El legislador espanyol no ho veu clar quan accepta que un metge pot negar-se a fer-se responsable de la mort de la persona que ha decidit el moment de la seva mort. Si no ho veu clar, amb quin dret dicta la llei de l’eutanàsia? La filosofia de la mort demana una reflexió i un raonament més profund i més extens. Per una vida millor és necessari pensar en la mort.

CONVIVÈNCIA GLOBAL, DEURE DE LA POLÍTICA MUNDIAL

 

No combrego amb l’opinió generalitzada que el desig de la humanitat al construir la Torre de Babel fou castigat amb la dispersió dels pobles. Fou sancionat, que tenint present la culpa, proposa una solució d’acord amb el concepte bíblic de creixeu i multipliqueu-vos. Els hi va recordar que la llibertat consistia en saber organitzar-se sense renunciar a les diferències de cada poble. Una sanció lògica perquè al construir la Torre no posaven en dubte la divinitat sinó que pretenien convertir-s’hi. Un pretensió impossible. I si pretenien ser com Déu, reberen una gran lliçó de com han  de ser les relacions humanes amb la divinitat. És la meva opinió, que pot ser millorable. La lliçó de la Torre de Babel va escampar els pobles per tot el territori amb l’ordre d’entendre’s, ordre que milers d’anys desprès encara resta pendent. La convivència global, al segle XXI, continua sent un projecte que els humans manipulen. La dispersió pel planeta terra obeïa al mandat bíblic de tenir cura de la terra perquè dels seus fruits depenia la seva subsistència. El segle XXI ens demostra com el planeta fou ocupat i com és tractat. Els resultats no són altres que falta d’entesa i discòrdies entre els grups, nacions amb els respectius estats. No sempre els estats tenen la cura que cal de la nació que els hi correspon . Dissortadament massa estats tenen més cura de conservar el territori que de procurar que els ciutadans puguin desenvolupar una vida digna. La qualitat de vida de cada persona és indispensable per assolir una convivència en pau i  creativa. Per què existeixen en l’actualitat tantes greus diferències entre estats que sovint desemboquen en guerres? Per què tantíssima gent ha der marxar del seu estat per mancances de supervivència i per persecucions de les ideologies? Per què al segle XXI mort tantíssima gent per culpa de les guerres? Senzillament per què els governants incompleixen la llei fonamental del benestar de la gent. Un repàs de la situació actual de la humanitat em porta a la conclusió que allò que importa menys als governants és la pau del món quan observes les seves curses per disposar de les armes més mortíferes. Quina finalitat té el domini de l’espai sinó el control de la humanitat? No hi ha diners per la dignitat dels set mil milions d’habitants de la terra però no en falten per despeses multimilionàries per viatges der la Lluna i possiblement a Mart. I observant la política del diner en tots els estats, l’ajuda a les persones necessitades no té importància i si s’ofeguen en alta mar en la seva recerca d’una vida més digna, menys problemes de govern. Verdaderament, la política actual és la responsable de la gran pobresa i misèria que impera. L’orgull personal dels caps d’estat de les grans potències i també de les no tan grans és responsable d’una convivència que navega a la deriva amb risc d’enfonsar-se. L’amenaça de la fi del món en mans de la política global.

ESQUERRES I DRETES DESEQUILIBRIS DE LA HISTÒRIA

 

Una fotografia de la imatge històrica de la humanitat ens posaria davant dels ulls el perquè la convivència està plena de contradiccions i desequilibris. No és necessari viatjar al passat, el present és prou eloqüent. Com tampoc cal viatjar massa, casa nostra és síntesi de la globalitat. Les diferències no dialoguen, tot el contrari, contradiuen. No són convergents, són divergents. La política mundial, dictatorial o democràtica, respira més odi que solidaritat. La mort actua d’argument d’estabilitat política, la mort física i la mort política. La pau, on no hi ha guerra, no significa unitat, tot el contrari, separació. La presència dels partits polítics no compleix la norma de les diferències en llibertat, més aviat en llibertinatge que és una manipulació de les  diferències. La política actual a Catalunya ho testifica amb prou força. L’esquerra i la dreta hi són representades, interpretant la independència per la dreta i per l’esquerra. Les relacions entre dretes i esquerres independentistes es mouen en el desequilibri del poder, les dretes i esquerres contra la independència neguen drets. Concepcions enfrontades en la interpretació de la llibertat. Es nega fins i tot la llibertat de ser i arribats a aquest extrem impera l’odi i la guerra bruta. La guerra entre partits polítics, que s’autoanomenen catalans, perquè actuen a Catalunya, demostra que la democràcia és, en realitat, una dictadura i la se va política només té un objectiu, el poder emparant-se en paraules que intenten palesar servei. I si eixamplem l’espai d’actuació, la guerra encara és més oberta perquè les acusacions contra els partits independentistes els menen a la mort política. Matar políticament  ha esdevingut a l’Estat Espanyol un esport nacional. Una vergonya democràtica. Però la guerra també es valida entre partits de dretes i esquerres, dits espanyols. I el que encara és més greu, entre els dos que es reparteixen el poder. L’Estat Espanyol responsable dels desequilibris que pateix Espanya. Singular manera de defensar-la. I aquesta guerra denuncia una greu anomalia, uns i altres es recolzen en la Constitució. I tots obliden els principis de la filosofia política de la Constitució expressada en el Preàmbul. L’ únic article que saben de memòria és el 155 i encara manipulat, perquè incompleixen els articles que avalen la implantació. Les paraules llibertat, veritat, llei, democràcia, drets, globalitat, benestar, economia, cultura, queden sense sentit i no parlem de la paraula religió, perquè no existeix. Soc conscient de la duresa de la meva afirmació, però he assolit el dret d’afirmar-la, estudiant la Constitució basant-me en el sentit de les paraules. Els desequilibris de convivència a Espanya només desapareixeran quan els pobles que la configuren siguin lliures en democràcia que vol dir, independents en el ser i germans en la unitat.

POESIA I ESPORT EN LA MÍSTICA DE L’EXISTÈNCIA

 

Viure és la veritat en el temps i en l’espai d’una relació de l’ésser humà en la immensitat del cosmos. La vida esdevé un moviment condicionat per l’entorn en un temps determinat amb el desig d’un futur que el transcendeix. La transcendència en l’ésser humà es fa palesa en el desig. I el desig evidencia la presència d’un horitzó que enlluerna i fa diana en la ment. Crea una realitat que es vol palpar perquè il·lusiona però que no es toca però impacta. És una sensació que neix de l’entorn material que es vol veritat però no és temps sinó futur. Un futur difícil d’entendre i, a la vegada, alena esperances. Un alè que actua, marca i defineix la vida de les persones. Una sensació intocable que condiciona el programa existencial dels humans. La persona es mou en un ambient aliè però que embolcalla i orienta l’existència desprès del temps. Una continuïtat de la vida en la que el millorar és alenat pel ser total perfecte. Moure’s en aquesta sensació és la  mística. I la poesia i l’esport, quina funció hi juguen? La poesia és mística de la paraula i l’esport ho és del moviment. Paraula i moviment són els creadors de l’art humà del pensament i de l’art humà del cos. Pensament i cos gaudeixen del protagonisme necessari indispensable per crear l’art de la vida. La imatge artística de l’ésser humà necessita l’esperit i la matèria per crear l’escultura de la persona. Com més perfecta sigui la imatge de l’escultura més lluminós serà el parc escultural de la humanitat, un parc escultural amb escultures vives que parlen i es mouen. Quan la paraula és creativa, el moviment modelat pel sentiment esdevé escultor de la persona que parla i agermanats, paraula i moviment creen la imatge transcendent del ser humà.

En la humanitat una rebel·lió femenina hi aporta la urgència creativa humana indispensable i la paraula i el moviment de les dones hi aporten la mística que l’escultura de la humanitat reclamava per la seva perfecció natural de projecció transcendent vers la perfecció total en la divinitat. En aquesta creativitat hi juguen un protagonisme indispensable les diferències en la vivència dels sentiments i moviments humans entre els homes i les dones, diferències que no exclouen sinó que agermanen perquè la imatge de la humanitat sigui globalment perfecta. La poesia i l’esport són valors de la llibertat convergents en la convivència que reclamen col·laboració en igualtat de drets en la diferència de capacitats creatives, diferències que no defineixen superioritats sinó agermanament en la igualtat de ser. Paraula i moviment que es diferencien en la forma però no en la qualitat creativa que defineix la solidaritat necessària de la diferència mare i pare. La veritat de la dona la defineix capacitat de ser mare, com la de l’home, la de ser pare. I aquesta diferència és bàsica des del naixement fins a la mort de cada persona. La mancança d’aquesta definició en l’exercici de la llibertat, la defineix la pobra creativitat poètica i artística de la paraula i moviment de l’home i de la dona. La imatge actual de la humanitat.

FEMINISME I MASCLISME SÓN L’HUMANISME.

 

L’humanisme és un concepte transcendent que evoluciona al compàs de les relacions dona home. Si la nostra filosofia es fonamenta en el concepte que la dona i l’home són imatge del seu Creador lògicament hem de concloure que la llei que regula les seves relacions és l’amor. La idea que en tinguem d’aquesta paraula desembocarà en la realitat de la convivència, regulada per la pau o per la guerra. Dissortadament la història de la humanitat ens diu que la guerra és norma. Una contradicció amb el programa de la naturalesa. Contradicció deshumanitzadora que porta a rebel·lar-se contra el seu Creador. No accepta l’existència de Déu com tampoc el mestratge de la natura. I milions d’anys d’història no han portat a un consens intel·ligent de convivència i racionalitat. L’humanisme ha estat manipulat, continuant manipulant-se al segle XXI. I en aquest procés de destrucció també patia les seves manipulacions la llei fonamental de l’amor. Sense l’ordre de la llei bàsica i sense l’acceptació d’un poder superior regulador de l’humanisme, la humanitat deambula òrfena. La imatge de l’ésser humà, dona i home, conté el missatge de la naturalesa de com ha de desenvolupar-se la seva història. Les diferències constitutives de la dona i del home són diferències de diàleg i d’unitat en les seves accions que òbviament tenen la seva especificitat femenina o masculina, especificitats indispensables per la qualitat de les relacions definidores de la història humana en la terra. Les diferències físiques són raó d’entesa en la convivència de parella en la família i en la societat, i les diferències psicològiques hi aporten a la unitat el desig de l’abraçada que la referma i consolida. I la pau de la humanitat es consolida amb la pau de les parelles, responsables de la seva continuïtat i permanència. En aquesta doctrina com s’ha d’entendre la llibertat de la dona i la llibertat de l’home? Són compatibles, com es conjuguen les diferències perquè hi són? En el desenvolupament de la unió, dos conceptes són protagonistes, maternitat i paternitat. Són protagonistes, necessaris i fonamentals. La intel·ligència i la racionalitat tenen la paraula sempre que imperi la solidaritat. Un nou element interfereix, la dona i l’home també són passió, la passió és sentiment, la idea pensament. Com es comporten en les relacions humanes el sentiment i el pensament? En aquest punt és molt important el nivell cultural i la saviesa en la manera de regular la vida i la unió amb el sentiment i el pensament. La manipulació de la passió i la idea porten als egoismes, responsables dels desordres i desequilibris  de la humanitat. El problema de la convivència només té una garantia, l’amor perquè és solidari, comprensiu, sacrificat i constant. Sense amor no hi ha humanisme i si falta humanisme ni el feminisme, ni el masclisme són definició de la dona i de l’home. Ser de veritat dona i home és imprescindible per un humanisme base de la convivència en pau.

LA CONVIVÈNCIA, GARANTIA DE LA LLIBERTAT

 

La covid-19 ha recordat a la humanitat que les relacions amb la natura defineixen el compliment de la llei fonamental. La natura no és lliure però compleix el seu programa. L’ésser humà és lliure i pot manipular els programes, el seu i el de la natura. La natura pot afectar el desenvolupament de la convivència humana. Però el culpable d’aquesta afectació és l’ésser humà manipulador. El procés de la natura és matemàtic. Vulnerar el seu programa significa variar el programa, variació que la intel·ligència humana no pot controlar per egoisme, produint riquesa pels manipuladors i pobresa per la majoria. La pandèmia obliga a la intel·ligència humana a trobar com pot retornar a les relacions normals amb la natura recuperant la salut i evitant la malaltia dels  no afectats. La natura no s’hi oposa, col·labora. Compleix sempre la llei del seu Creador. Estima també en les tempestes. Són missatges que els humans egoistes no volen entendre, ni escoltar, només donen la culpa al Creador negant la seva existència. Els humans, que valoren la transcendència i pensen i parlen, reben un tractament despectiu d’ignorants. La natura no oblida que els humans són germans i defensa els maltractats, il·luminant la paraula que demostra l’estudi de les raons desestabilitzadores del programa de la terra. Quan admiro els paisatges, per exemple del meu Vallés Oriental, el pensament em porta a contemplar la imatge de les muntanyes, valls, rius i fonts en una unitat, verdadera obra d’art que il·lumina la mirada i omple el cor de satisfacció. I penso, perquè amb les seves diferències els humans no donem una imatge de llibertat que il·lumina el pensament i omple el cor d’amor? La  bellesa del vol dels ocells i les seves melodies en els arbres no són una invitació a fer viure felicitat en l’espai que t’ha tocat viure? La natura és un llibre que pot ser  un poemari, una partitura musical i una obra d’art amb un missatge que convida als humans a esdevenir la imatge mística de la transcendència. I dissortadament no el  llegim aquest llibre, no escoltem la veu de la natura, no gaudim de les seves obres d’art i la ignorància de la filosofia del cosmos es converteix en ignorància de la convivència humana. Ignorem la llibertat que és la professora de la formació dels pobles i de la seva convivència. No entenen que significa la llibertat com a garantia de pau.