ESPAÑA, UN DIA CAMINARÀS PEL CAMÍ QUE CRITIQUES

Sense ser especialista en història penso molt en la realitat actual d’Espanya i el seu procés. Mi fan pensar les polítiques del PP, VOX i també del PSOE. No puc entendre la seva filosofia de l’esdevenir polític de la democràcia. Els polítics en una democràcia son els servidors del poble, sigui quin sigui el seu pensament, amb el deure d’integrar els ciutadans en una convivència verdadera de pau. Però els polítics actuals d’Espanya, com els d’arreu, ho tenen molt difícil perquè l’argument del seu procés de pau son les armes i les armes el seu gran negoci. En el procés actual contra Catalunya, l’actuació del govern i de la justícia s’ha basat en l’actuació policial. No he intuït cap moviment democràtic de llibertat. Afirmar que la justícia és democràcia palesa una greu ignorància del que significa ser just. La justícia ha de ser una pedagogia de la llibertat i  l’estat espanyol empresona pedagogs de la llibertat. A la resposta a les manifestacions dels catalans d’independència, que és la llibertat dels pobles, el govern del PP va contestar omplint Catalunya de policia, llogant fins i tot vaixells amb despeses milionàries. I davant la incapacitat de diàleg, agreujada per la manca de voluntat, la policia es va dedicar a colpejar i maltractar la gent que pacíficament demanava llibertat ferint-ne un miler i escaig. I no en va tenir prou amb un procés en el que els testimonis a favor dels acusats no eren escoltats i s’hi afegí la mentida de les forces armades posant les seves declaracions en evidència la pobre formació de garants de la convivència pacífica. I l’Estat Espanyol es pensa que ha guanyat la partida quan ell és el primer desmembrador del model democràtic. Un dels grans arguments acusadors de la política hispana és la seva pròpia Constitució, continuadora de la del règim franquista amb una gran possibilitat de ser manipulada. Com més la llegeixo més em convenç la necessitat de posar-la al dia. La democràcia no la practica el territori, la practica la seva gent. I en el procés contra Catalunya la importància la té el territori, no la unitat democràtica que es defineix per la germanor en la convivència. Ser diferents, comportar-se com germans. I aquesta no és la filosofia democràtica de l’estat espanyol. Davant un procés democràtic Espanya només té dos camins: la dictadura o la democràcia. I en l’actualitat, és més dictadura que democràcia, fins i tot quan governen partits d’esquerra. No se n’adonen que neden contra corrent i que a no trigar massa el govern d’Espanya es trobarà sol i amb pèrdua de territori. No només de Catalunya sinó també d’altres pobles de la península ibèrica que formen part de l’estat espanyol. Espanya, no t’equivoquis, escolta i parla. Els errors es paguen molt cars.

EL 25% DEL CASTELLÀ A L’ESCOLA

M’he dedicat 40 anys a l’ensenyament, la majoria d’ells en l’etapa franquista, i en relació a l’aprenentatge del castellà a Catalunya, Espanya no ha estat mai pedagoga. Confesso que el meu aprenentatge de la llengua castellana fou per immersió lingüística, mètode tan criticat, diria jo, pels que no en tenen ni idea de pedagogia. Estic orgullós del meu castellà, com ho estaria d’altres idiomes que per circumstàncies personals no em fou possible un aprenentatge com cal, un d’ells el francès que fou bàsicament per immersió, gràcies a l’amistat amb famílies franceses els anys 50 del  segle passat. La política educativa de l’estat espanyol té molt a desitjar en un tema tan fonamental com és el respecte a la llibertat de les persones i a la dels pobles de la pell de brau. La llei natural és superior a l’escrita en una dictadura i en una democràcia. Només l’orgull del poder practica la prevaricació com un dret. En l’organització de la convivència dels pobles quina és la funció de la justícia? Existeix una pedagogia de la justícia. Es practica? La llei mai pot perjudicar el procés educatiu. Sobre el professorat pesa la responsabilitat de la pedagogia de l’ensenyament i entorpir aquesta pedagogia és una irresponsabilitat. La justícia s’ha de preocupar que els mestres i les mestres puguin treballar amb llibertat. Són persones, com els jutges i uns i altres en l’exercici dels seus deures poden equivocar-se però uns i altres gaudeixen d’intel·ligència i racionalitat per, una vegada descobert l’error, reciclar-se. Recolza la justícia aquesta condició? Són els docents els responsables de l’aprenentatge, no la justícia i el domini d’un idioma no s’assoleix amb percentatges de temps sinó amb dedicació pedagògica. Si la justícia tant competent és, perquè no es preocupa també de si es compleix el setanta cinc per cent? Respectem les responsabilitats de cada institució en la seva feina. El com ens el dona el cos humà. Les mans fan la feina de la ment? Els peus reclamen poder raonar? La justícia té la seva pedagogia en la tasca docent de la formació dels jutges. Malament si depèn del percentatge de les hores i no de la qualitat de l’educació. I per damunt de tot respectem la dignitat de les persones i dels seus pobles.

CATALUNYA UN POBLE D’ESPANYA?

 

La Constitució Espanyola en el preàmbul ens expressa que un dels seus objectius és “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.” La “i” és una conjunció que justifica diferències, i en aquest paràgraf s’especifiquen diferències molt significatives.  Espanyols i pobles d’Espanya: penso que l’expressió pobles d’Espanya no és correcta, vol corregir el sentit diferencial pel sentit igualitari. La i ens diu que els espanyols són diferents dels ciutadans dels Pobles d’Espanya i aquesta interpretació la confirma el fet de reconèixer cultures, tradicions, llengües i institucions. Contradiccions com l’esmentada se n’hi llegeixen més en la Constitució Espanyola. Una manera de voler manifestar democràcia  sense perdre el poder de la dictadura. I la política espanyola és molt dictatorial. Més d’un article ens ho demostra. En l’article 1 s’hi llegeix: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors de l’ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Un estat democràtic de dret i aquest estat reconeix “el pluralisme polític” i dintre del pluralisme, una manifestació és la llibertat de la independència. En l’article 3 es manifesta: ”El castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. Un dret no és una deure i amb la Constitució a la mà cap autoritat em pot obligar a parlar castellà i una altra raó em diu que tota autoritat ha d’estar preparada per entendre els seus súbdits que tenen un altre idioma. No fer-ho significa no entendre ni la història, ni la natura, ni la convivència. L’article 6 ens parla del perquè dels partits polítics. “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política.” Com han de complir els objectius esmentats ens ho recorda el paràgraf 2 de l’article 9: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i  FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. L’article distingeix perfectament els ciutadans i els diferents grups a que pertanyen, que són els pobles. En una democràcia, les diferències i dificultats, s’han de valorar amb els tres verbs PROMOURE, REMOURE, FACILITAR i per arribar al consens organitzar un referèndum abans d’activar l’article 155. El govern espanyol en relació amb el procés va fer tot el contrari. I em pregunto qui hauria d’estar a la presó?

LA MEVA INDEPENDÈNCIA

 

Soc lliure per naturalesa, per coherència independent. Però l’altre també ho és igual que jo. Les dues llibertats poden discordar. Necessiten relacionar-se si han de conviure. I sorgeixen els problemes. La naturalesa demana relacions de subsistència. És un missatge d’intel·ligència. La intel·ligència és una qualitat definidora de l’ésser humà. Aporta a les relacions la possibilitat de consens. La racionalitat és l’instrument psíquic per arribar-hi. I l’eina és la paraula. La constitució de l’ésser humà gaudeix de totes les eines necessàries per relacionar-se. És la base de la convivència en llibertat. La discòrdia ho posa difícil però no impossible. Ultra les eines psíquiques hi ajuden les físiques. Una mirada, una encaixada, una abraçada, la veu dialogant. El problema és presenta quan un dels parlants rebutja per enemistat. Neixen els odis i dificulten les relacions. Resultat d’un us irracional de la llibertat. Aquesta irracionalitat ha  esdevingut autoritat a l’hora del repartiment de les riqueses naturals, creades per la subsistència del regne animal i de la humanitat. L’odi s’ha apoderat del poder regulador de la convivència. Apoderament que transforma el consens en guerres. La guerra argument ordenador de l’ordre social. L’argument de la paraula substituït pel de les armes. I tot per un us inadequat de la llibertat. Tant inadequat que la llibertat ha passat a ser una esclava de la llei. I aquesta esclavitud és la forma de convivència política existent. La meva independència anul·lada per la llei, sigui dictatorial, sigui democràtica. Mentre em comporti com esclau, serè un bon ciutadà. Quan defensi la meva llibertat, la presó pot ser casa meva. És la realitat de massa ciutadans. Dissortadament, a la pell de brau, la meva llibertat de català està perseguida, se m’obliga a ser qui no soc. Ni m’és permès el raonament racional perquè si se’m nega la llibertat en condició de català em converteixo en irracional. És a on s’arriba quan una democràcia no compleix la raó de la seva existència que es fonamenta en el respecte a la persona que per naixença és lliure. Personalment en el tracte de la política estatal envers Catalunya se’m nega la llibertat d’expressió catalana i per tant em sento tractat com un ésser irracional, amb les conseqüències que comporta. La meva independència exigeix una filosofia política en la que els drets de les persones siguin el fonament de tota convivència. I a l’estat espanyol no és compleix.

CIMERA COMUNISTA

 

Resposta del PP espanyol a la reunió del Papa Francesc amb la vicepresidenta del govern espanyol. Un opinió autoretrat de la política de dretes d’Espanya. Quan els polítics espanyols acusen de comunista és refereixen a una organització criminal. I per contra aplaudeixen el franquisme, que ho fou tant o més que l’estalinisme. La filosofia de Karl Marx defensa una convivència econòmicament justa, i aquesta convivència fou traïda per Stalin de la mateixa manera que Franco ho feu amb la Constitució que havia jurat. I el resultat de les dues traïcions, milions de morts. I la dreta espanyola no condemna el franquisme, el continua. I aquests polítics tan legalistes, practiquen a la pell de brau la rendible pràctica de les portes giratòries d’acord amb la dita castellana, “vaya yo caliente i ría-se la gente.” Acusà de comunista al Papa Francesc, dissortadament, també s’ha fet als Estats Units, anant encara més lluny amb l’intent de tractar-lo d’heretge, no només polítics sinó també  cardenals, bisbes i sacerdots. Josep Miquel Baussat, acaba els seu article UN PAPA MARXISTA, negant aquesta opinió amb les següents paraules: “Un home lliure i profeta de la veritat i de la justícia”. Els acusadors del PP segurament que no només no han llegit EL CAPITAL, de Marx, ni tampoc les  encícliques del Papa Francesc, LLOAT SIGUEU (2015), ALEGREU-VOS-EN I CELEBREU-HO  (2018) i FRATELLI TUTTI (2020). En LLOAT SIGUEU s’hi llegeixen aquestes paraules: “Els joves ens reclamen un canvi. Ells pregunten com és possible que es pretengui construir un futur millor sense pensar en la crisi de l’ambient i en els sofriments dels exclosos.” Escolten als joves els polítics del PP. Tenen dos objectius, que el Papa, defensa i escolta, la natura i els pobres. En ALEGREU-VOS-EN, llegim: ”El món de les xerrameques, fet per gent que es dedica a criticar i a destruir, no construeix la pau. Aquesta gent més aviat és enemiga de la pau i de cap manera benaurada”. Una definició dels polítics de dretes, que la seva xerrameca no és pacífica. No calen més comentaris. I la intenció del Papa en la FRATELLI TUTI no pot ser més clara: “Sense pretendre realitzar una anàlisi exhaustiva ni posar en consideració tots els aspectes de la realitat que vivim, proposo només estar atents davant algunes tendències del món actual que desfavoreixen el desenvolupament de la fraternitat universal.” Tres senzilles mostres del que significa ser comunista amb una intencionalitat central, la fraternitat. És aquest l’objectiu dels polítics del PP? Personalment soc més partidari d’una filosofia comunista que de la capitalista.

DISPARAR A MATAR

 

Les armes al servei del poder per demostrar qualitat política al segle XXI matant als que no pensen igual, no defineixen progrés en el procés històric. La mort és la fi de la temporalitat i la clau per obrir la porta de l’eternitat. Convertir la mort en instrument de poder renega del valor de la història que movent-s’ha en la temporalitat es dirigeix a l’eternitat. Ordenar la mort d’altri significa atribuir-se poders que  no es tenen, ni li corresponen. La mort no sempre la causa un tret o una espasa, massa sovint és conseqüència d’una política contra natura. I aquesta política son trets mortals. Una política, afany de poder, no és mai humana exercint poders que no pertoquen. Desitjar l’eternitat és llei de vida i té un procés que comença en el temps. Una persona per càrrecs de poder que tingui neix temporal, és finita, i l’infinit el seu futur, l’ha de guanyar respectant. El dret a la vida no hi ha cap autoritat mundial que el pugui violar. L’homicidi i el suïcidi són finals de vides que per raons de racionalitat poden justificar-se. La mort digna no depèn de lleis humanes, depèn, a vegades, de la dignitat de la persona. Disparar a matar en una manifestació contra una política concreta és sempre un crim, mai una justificació. Com tampoc els manifestants tenen cap dret de causar desordres públics culpables de destrosses, ferides i, a vegades, morts. Una manifestació perd tota la seva qualitat i efectivitat quan les maneres no son pacífiques. Els crits, mentre no insultin, son formes de pau. Un abús d’autoritat pot i ha de ser respost desobeint pacíficament. Una desobediència pacífica no és un insult és fer entendre a l’autoritat que les seves maneres de governar no son humanes perquè la política és un servei a la humanitat no un servir-sen. Hi ha moltes maneres de disparar contra la vida. Una d’elles és posar pals a les rodes a la llengua d’un poble i és gravíssim enviar-hi la policia per comprovar si una escola parla o no la llengua que es prohibeix. És una forma de disparar contra la vida. L’aplicació del 155 contra l’idioma és un greu delicte polític. Es dispara a mort de moltes maneres. La gran culpa contra la pau a ple segle XXI.

LA TORRE DE BABEL UNA UTOPIA HISTÒRICA

 

La globalització, solució del segle XXI, per a una convivència en pau no és res més que la persistència de la Torre de Babel en la continuïtat dels fracassos. La raó és sempre la mateixa, el poder com raó de ser. La lliçó bíblica de la sentència, la història ens demostra que encara no s’ha entès. Més ben dit, s’ha manipulat. Un exemple d’aquesta manipulació ens el fa palès la política espanyola. La unitat no és tal quan es menystenen les diferències. Suprimir la  veritat de les diferències porta a l’eliminació de la totalitat, en aquesta qüestió, de la humanitat. La construcció de la Torre de Babel incomplia el precepte de multipliqueu-vos i pobleu la terra tenint cura de les fauna i de la flora. No era aquest el compliment de la humanitat i la sentència no va fer altra cosa que retornar-los als seus principis. La confusió de llengües fou el resultat de la influència climàtica dels diferents espais habitats. Però en aquesta dispersió els humans no van perdre cap de les seves capacitats naturals, destacant-ne en aquest fet la llibertat regulada per la intel·ligència i la racionalitat. Construir la torre comportava renunciar a ser lliures i a voler ser déus. Una impossibilitat humana que ella mateixa havia de desmuntar. Precisament les diferències són el motor de la història. I massa sovint els humans la distorsionen entenent la unitat com un absolut quan és consens. És impossible unir allò que no és diferent. Però la unitat no és massificació sinó conjunt de diferents cadascun amb la seva identitat. Dissortadament l’estat espanyol dedica tot el seu poder a construir la Torre de Babel Espanyola intentant no dispersar sinó eliminar, negar la identitat dels seus pobles, Euskadi, Galicia, Catalunya, Castella, Andalusia, etc... És l’atac més greu contra natura que cometen els poders polítics i econòmics a nivell còsmic. La unió fa la força, se’m diu per resposta. Però una unitat descontrolada és impotència i fracàs. La història dona la imatge d’una Torre de Babel mancada de maons perquè no té qui els fabriqui. I sense unitats constructores la torre verdadera de la història acaba en un enderroc. Una utopia per una unitat mal entesa.