LLIBERTAT CONSTRUCTORA DE LA CONVIVÈNCIA.

Objectiu dels éssers humans, una pau feliç de convivència. Cada persona desitja la felicitat. Però la felicitat no és total si no és compartida. En el seu assoliment les relacions amb l’altre són indispensables. I en aquest compartir la llibertat, hi juga la saviesa. Compartir és relacionar-se. I en aquest joc de la vida s’hi mouen persones lliures. El primer problema el crea la realitat que les persones que es relacionen no són perfectes perquè són limitades. Aquesta imperfecció pot crear problemes amb una comprensió desigual d’una mateixa paraula. Per exemple a la felicitat si pot arribar per diferents camins. I es pot donar el cas que la causa de la felicitat d’una persona sigui la de la infelicitat en l’altre. Saber relacionar-se amb aquestes diferències es déu a la intel·ligència sàvia. Les diferents capacitats intel·lectuals porten massa sovint a l’enemistat fruit de l’egoisme. És veritat que totes les persones neixen intel·ligents però de la mateixa capacitat fins al límit que algun cop la intel·ligència sigui negativa. La intel·ligència és fonamental per l’exercici de la llibertat. I aquí comença el problema. N’hi ha un altre de problema que esdevé més perjudicial. L’autoritat que es creu infal·lible. L’autoritat que es creu tenir la raó desautoritzant la llibertat del súbdit. És veritat que el súbdit ha d’obeir però té dret a manifestar les seves objeccions per arribar a un consens. Quan el consens no és possible significa que l’autoritat és considera infal·lible. I es produeixen dues postures: a) al súbdit se li nega el dret de ser persona i b) la autoritat actua com si de veritat fos Déu perquè si no es pot equivocar i es creu superior a l’ésser humà. Les dues posicions són la negació del ser humà. En ambdues és nega el fet de ser humans, una perquè se l’envia al mon de la irracionalitat i l’altra perquè s’atribueix poders que no té. I tot per un mal us de la llibertat. La llibertat no és sempre veritat. Si ho fos, la persona humana seria infal·lible amb el destí de convertir-se infinit. Però l’ésser humà està sent fal·lible en el camí de l’infinit si fa un us racional de la llibertat. Aquest us racional ha de tenir un sòlid fonament: creure en Déu.

SILENCIAR LA INCULTURA I LA INJUSTÍCIA DE LA MORT

La veu de la mort en el camp de la cultura i la justícia alliçona la seva filosofia de la vida. No podem oblidar que els parlants sobra aquesta temàtica són éssers limitats en el temps gaudint de l’esperança d’una eternitat. I la mort cada dia parla. Dissortadament aquells que la fan parlar injustament són éssers humans que es creuen superiors amb dret a dominar-la. Cada jorn actua  ja sigui en el mar, la carretera, en la muntanya i en la llar. I no sempre en signe positiu. La imprudència, l’egoisme, l’odi i també la supèrbia acostumen ser els responsables. La mort en l’existència humana hauria de ser sempre un acte de justícia. Un acte que guardona una vida guiada per la llei de l’amor just i verdader. Parlar de la mort d’una persona no hauria de ser la pena d’haver-la perduda sinó d’haver gaudit de la bondat i la bellesa d’una vida justa. La santedat com explica i defensa l’Església amb l’evangeli. La mort i l’amor haurien de donar-se la mà sempre i arreu. La manipulació que es fa de la mort en la història humana és la deshumanització més cruel que reben massa persones. La mort en mans dels humans no és justa. Algun suïcidi molt especial pot convertir-se en una ofrena a Déu. Jesucrist fou crucificat quan ell ho va decidir. Era una ofrena per redimir la humanitat. La mort quan compleix el programa de la vida sempre és justa. En la societat actual hem de saber parlar de la cultura i la justícia de la mort i ho és quan és amor. Els diaris van plens d’execucions mortals. Per exemple fa pocs dies que la premsa comentava que “l’Aràbia Saudita mata a trets centenars de refugiats etíops”. El que portem d’any a Catalunya s’ha superar el centenar de morts a la carretera. Es comenta però no es passa del comentari. La filosofia de la cultura i la justícia de la mort hauria de ser tema normal de les societats democràtiques. Les veritats justes si no és comenten s’obliden i es parla de la seva conversió en injustícia. La mort i l’amor són veritats de justícia.

EL PANORAMA MUNDIAL CONFIA EN LA MORT

Les notícies, que els mitjans de comunicació i altres servidors de les noves tecnologies escampen arreu, provoquen un estat d’ànim de desconfiança en el futur i molt més quan descobreixes que l’objectiu que es defensa no és altre que fer-se més ric cada dia. Les guerres quin objectiu tenen? Rússia i Ucrainia perquè estan en guerra?  Però la resposta ens la donen els milers de morts. Moren les dones ens mans dels deus humans que es creuen senyors programadors de la història. Moren milers d’infants  cada dia perquè els seus pares no tenen medis per tenir cura de la seva educació i de la seva salut. Moren persones ofegades pel negoci inhumà de fer-hi diners. Moren milers de soldats en el camp de batalla perquè els amos del món no poden sentir-se privats del poder del diner. Els provocadors de tantes morts argumenten que la pau és el seu objectiu. No fan diners treballant per la pau perquè la seva garantia és la mort dels que es dediquen al benestar. Una greu incongruència. Quin sentit té el morir quan la humanitat transcendeix el benestar? El de recuperació. Recuperar un futur de felicitat eterna. I les guerres pretenen reconquerir la pau matant anul·lant el dret de les persones a la felicitat. La confiança, que els poders tenen en la mort, es desestabilitzadora de la pau. L’exemple ens el donen derrocant el poder des d’un altre poder que res creu millor. La desconfiança és  contradicció dominant en el manteniment del poder. I la mort hi juga el paper de jutge. La injustícia fent el joc de la justícia en funcions. La filosofia del paper en la història de la mort i la justícia és una  còpia de la filosofia de la guerra i la pau. En el fons una contradicció de la llibertat humana, donar categoria perquè no hi té lloc l’error. Una filosofia que la veritat de l’existència humana desmenteix. Sancionar amb la mort un error és la pitjor de les errades perquè no permet a la llibertat recuperar la seva dignitat. El perdó li dona a la mort el sentit de recuperar la vida. I aquest perdó l’instituí Jesucrist crucificat. El pecat fou vençut i obertes les portes de la vida eterna. Castigar amb la mort com fan les lleis humanes és la negació del dret a la vida verdadera, la de la glòria celestial.

AMOR, PARAULA QUE DE LA MORT EN FA VIDA.

Personalment les paraules em mereixen el màxim respecte i procuro la seva escriptura correcte. La meva avançada edat no m’assegura la perfecció sinó que em demana donar passos endavant cada dia. I és precisament la paraula AMOR que em provoca més atenció per les múltiples concepcions que corren per les relacions humanes. Amor que dissortadament arriba a poder traduir-se per odi. La venjança donant-li la mà. L’amor i la venjança son carta de presentació per donar pas a l’acció. I malgrat el significat sigui contrari la manera d’expressió pot ser comuna per assolir el mateix objectiu. S’estima l’odi. L’odi estima la violència. L’objectiu és la venjança. Com s’explica si no l’existència de tanta gent amiga que odia fins arribar a les armes? La guerra també fa amics que lluiten en el mateix exèrcit. És veritat que molt sovint s’obliga per la força recolzada en la llei. La llei presentada com acció amorosa per arribar a la pau amb l’ajuda de les armes? El gran avalador d’aquest amor és en l’actualitat del segle XXI el diner. Per fer-se ric s’estima molt al diner fins a l’extrem  que dona dret a matar el contrari. Sant Pau en la seva carta als Hebreus ens ensenya quin és l’objectiu de la mort. Ens diu:” Ja que els fills (de Déu) tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva “mort” el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar els qui per por de la mort eren esclaus de tota la vida”. (Hebreus II,14). Amor i mort són dues paraules indispensables en el programa de l’existència humana. Morir per amor és l’acte de caritat més misericordiós. És viure l’evangeli.

LA DONA UNA OBRA D’ART CREADA PER DÉU

El cos humà és l’escultura creada per Déu més perfecta que les escultures dels artistes humans. Les escultures de la dona des dels temps més llunyans de l’art sempre han simbolitzat la força de la bellesa amb una claror interna que inspira el desig d’un altre món. I els mortals no van saber valorar la bellesa del cos nu. No hi veieren el vestit de l’amor del jardí infinit. Els humans es van equivocar de jardí. Es feren deus en el jardí terrenal, que era l’avantsala del celestial. La seva llibertat els va trair, la dels humans era finita, la de Déu era infinita. I es feren déus sense ser creadors, només eren criatures amb un destí infinit que havien de guanyar-se, tenint cura, el seu jardí finit. Malgrat la culpa, el cos de la dona i de l’home no va perdre la bellesa, bellesa més emotiva en la dona. Déu continuà estimant la humanitat teixint les túniques conservadores de la bondat de la seva imatge. L’home no va entendre la lliçó. Feu de la dona la seva esclava, robant-la a Déu. I Adan i Eva van escoltar que la porta del cel que ell i ella havien tancat, una altra dona la obriria. L’escollida entre les dones fou la Verge Maria, mare del Fill de Déu, fet home. El miracle de la concepció no el va fer un home, el va fer Déu. La bellesa i grandesa de la dona que l’home ha humiliat. Dissortadament no totes les dones han entès la seva bellesa. Un dels grans pecats de la humanitat ha estat no valorar el sentit d’un cos humà nu. I molt menys el de la dona. I error també ha estat convertir l’amor en  mercaderia pagada amb diner. I s’invertí el sentit de l’amor per una satisfacció sensual. Gran traïció dels humans. Aquesta traïció, al llarg de la història, ha estat sancionada pel silenci forçat de la dona que amb intel·ligència ha raonat les errades dels homes. Ja ho afirma el refrany català quan diu “darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. La filosofia popular és molt alliçonadora. El fet de ser gran l’home és deu a la seva parella, que és una gran dona. El físic de la doma motiva més que el de l’home que pateix la seva atracció. La dona en la història és el subjecte passional intel·ligent que intueix amb la seva creativitat de mare. Saber ser i saber viure és l’equació matemàtica de ser veritat. La gran traïció de la història ha estat l’orgull de l’home de voler ser déu. Traïció que encara es viu. Valoreu els polítics dels nostres dies.

UN ULTRACATÒLIC ÉS DE VERITAT CATÒLIC?

La paraula ultra significa més enllà de... que acaba significant el contrari del que es pretén ser. Afirmar que ets més que catòlic et declares déu. El pitjor egoisme. Cal ser molt curós amb les paraules. Penso que moltes persones al fer aquesta afirmació volen demostrar que estimen a Déu amb tot el cor. Però no es deixen dominar per l’orgull d’un egoisme personal de superioritat? Aquest orgull pot esdevenir un greu pecat. Ser més, humanament declara que els altres no estimen com cal. I declarant inferior a l’altre manifestes que no estimes a Déu. Amb l’afegit ultra se sent superior i aquesta superioritat no la contempla l’evangeli. L’evangeli posa l’amor en els desvalguts i degradats per la riquesa. Benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és regne del cel avisa a l’orgull ultracatòlic. Emprar aquesta expressió denuncia  una posició social còmoda i segurament molt còmoda sense problemes econòmics. Un ric no pot ser un bon catòlic? I tant que sí. Sempre que no posi en la riquesa la bondat de la seva vida i ajudi als necessitats. Fer-se ric no ha de ser l’objectiu de la seva felicitat sinó un servei a l’altre. L’evangeli ho explica amb prou claredat. Les conductes d’ultracatòlic han estat deformades pel seu comportament de bona vida nocturna. Cal  ser molt curós amb el que es diu i el que es fa. No cito noms, noms fets. L’exemple és missatge i avís. Proclamar-se ultracatòlic dona la impressió que es pensa ser sant. El Papa Francesc ens diu al respecte: “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba.” I acaba entre els exemples exposats amb el següent: “Tens autoritat? Sigues sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals”. L’ultracatòlic no actua tal com diu el Papa. Amb humilitat i misericòrdia es fa palesa la qualitat catòlica.

DIÀLEGS DE LA MORT EN EL TEMPS

La llibertat des del principi del temps ha estat qualitat essencial de l’ésser humà. Com ens explica la Bíblia amb la famosa poma va decidir ser senyor de la seva vida. Greu errada. La vida humana seria limitada. Però la humanitat va rebre del Creador la possibilitat d’esdevenir etern. La mort seria la porta. I molts humans no hi estigueren d’acord considerant-se senyors de la vida dels altres. Es convertiren en senyors de la mort. Una conversió que encara continua al segle XXI. I la història ha anat tan lluny que no passa dia sense assassinats o condemnes judicials a mort. Jutges i criminals són els responsables. Allò que no saben és que molts dels condemnats han mort dignament per la seva condició de fills de Déu assolint la vida eterna. Demanant perdó oferint-se a Déu en una mort que als ulls humans mereix el càstig, obre les portes del cel. La dignitat a l’hora de la mort no la dona cap justícia humana, només la gràcia i misericòrdia de Déu. Els soldats, que moren en el camp de batalla, la dignitat els acompanyarà no per la justícia de la guerra sinó per la justícia divina que entén el seu oferiment. Les guerres no són justes però malgrat la injustícia molts soldats poden oferir la seva vida per la pau que la seva dignitat els porta al camp de batalla. De diàlegs amb la mort ni ha en cada instant de la història. Uns són amb la pau d’haver arribat amb dignitat a la fi de la vida; d’altres provocats per accidents de cotxe, de caigudes d’alta muntanya, d’ofegaments al mar dominats per les onades i molts de suïcidis, justificats uns i altres, no. Saber dialogar amb la mort és saber viure amb dignitat.