El Tribunal Constitucional

He llegit amb molta atenció el Tìtol 9, de la Constitució relacionat amb el perquè i el com del Tribunal Constitucional. Emparat amb la Constitució que als ciutadans els hi atribueix la condició de sobirania i d’on provè la legitimitat de la llei, penso que tinc tot el dret de manifestar les meves opinions al respecte. He deduït que el Tribunal Constitucional no és un òrgan legislatiu sinò que la seva missió és estudiar la legalitat de les accions referents al model democràtic de l’estat en conformitat amb la llei. Protegir la legalitat. De sortida em sorpren la composició del Tribunal i qui els legitima amb la seva signatura. Que els membres del tribunal els nomeni el Rei no em sembla bé, no tenint en compte per res la sobirania del poble. Un cap d’estat no ratificat pel vot popular no em sembla bé que gaudeixi de poder polític. Em fa la impresió que sense el nomenament popular aquest poble podrà ser manipulat més tranquilament. Sóc conscient de la duresa d’aquesta afirmació, però els membres d’una institució amb tanta responsabilitat com el tribunal Constitucional haurien de tenir la legitimació del vot com el President del Govern. Per altra banda, tampoc trobo democràtica la forma de presentació que d’acord amb la formació del Govern i del Congrès i del Senat i del Consell de poder judicial, el rei legitima els nomenaments. Si fem una ullada a l’actual formació ens adonarem que el govern sempre tinndrà majoria. Parem-hi esment: 4 del Congrès amb majoria del PP, 4 del Senat, amb majoria del PP i 2 del Govern del PP. Del 12 components, 10 depenent del PP. Quina credibilitat em poden donar? Una altra questió: qui pot presentar recurs d’inconstitucionalitat. Ja sé que no sóc persona especialista en lleis, però tinc la meva opinió. L’article 162 ens parla de qui pot presentar recurs d’inconstitucionalitat. A vegades penso que no sé llegir, però no he trobat cap referència que un col·lectiu de ciuitadans pugui presentar recurs d’inconstitucionalitat. Personalment ho trobo greu. I molt més quan la Constitució reconeix la sobirania del poble. Una persona natural pot presentar recurs d’empara. Correcte, però al d’inconstitucionalitat també hi té dret i  no se li reconeix. En l’article 164 hi ha una altra referència que em descol·loca. Si una sentència declara inconstitucional una llei, i la justícia ha sentenciat d’acord amb aquesta llei, la sentència resta ferma malgrat la inconstitucionalitat declarada. Francament no ho entenc i m’agradaria m’ho expliquèssin. Llegint la Constitució, seguint el procès de l’estat i el Constitucional en relació a Catalunya, quins ciutadans són sobirans, crec que intueixo, perdoneu perquè sóc molt dur, la manipulació que es fa de la llei. Els ciutadans no poden recorrer una sentència, no poden presentar recurs d’inconstitucionalitat contra accions del Govern. Quin poc respecte a la sobirania del poble. La Constitució no és un valor absolut, és obra d’éssers limitats. On el poble havia de figurar amb més prestància per la seva qualitat de sobirà, nomès és considerat com a súbdit. No és manipulació aquesta manera d’actuar políticament? Francament, cada vegada em convenç més aquella norma, que en una convivència amb amor la llei no és norma, sinò la solidaritat ciutadana. Dissortadament Catalunya en el seu procès pateix la llei, però vencerà l’amor solidari.