LA PAU DE LES ARMES, FRACÀS DE LA CONVIVÈNCIA

La imatge de la convivència en la història dibuixa un procés controlat per les armes. La Bíblia, un dels llibres més antics de la civilització, ens narra la primera mort de la història per assolir la pau personal. I la filosofia d’aquest fet és feu norma tant dominant que en l’actualitat continua la seva pràctica. La base de la convivència, que radica en el pensament, ha promocionat pensadors d’idees oposades que no han tingut el necessari diàleg per consensuar normes respectant les diferències. El desenvolupament històric ens explica com la responsabilitat de tenir cura de la pau en les relacions humanes es va manipulant al llarg de la història de la convivència que no és de pau sinó fruit d’egoismes. I en el rerefons dels egoismes de poder sempre s’hi amaga la voluntat de ser déus. Fem una ullada a les grans civilitzacions hi descobrirem la divinització dels seus governants, egoisme que troba en la mitologia la salvaguarda dels poders humans. Egipte, Grècia, Roma en les seves etapes d’esplendor adoraven els seus caps d’estat. A Europa l’evolució de la política va viure una etapa en la que capitanejada pel Papa de Roma es volia crear la comunitat europea comandada pel Papa, com poder principal, amb l’emperador de segon, responsable de la política. El resultat fou la desintegració originant les nacionalitats enfrontant els dos poders el religiós i el polític, moviment que va donar força a la formació del protestantisme. El procés de la història és una lliçó que ens convida a examinar les errades per trobar les veritats. El problema rau en la circumstància que les errades d’uns poden ser les veritats dels altres que posen a proba la saviesa intel·ligent dels ciutadans i dels seus polítics. I la justícia que ha de donar pas a l’ordre, al ser limitada en les persones que l’exerceixen pot donar pas a desordres. I la gravetat de la convivència empitjora perquè els governants fan us de la força armada per obligar a viure en pau. Una pau efímera que en el primer contratemps desemboca en una altra pau de les armes. Fa més de dos mil anys que Déu envià el seu Fill a la terra per ensenyar la verdadera pau. No fou escoltat i els grans poder el van crucificar. La Creu fou la gran lliçó de la convivència en pau. Però el món no la vol entendre. La llavor fa dos mil anys que germina i sortosament neixen plantes fructíferes que amb amor i paciència ensenyen a fer camí. És l’única esperança d’assolir una convivència en pau. Però els poders humans no hi creuen perquè ells són divins mancats de saviesa. Quan els poders religiosos i polítics dialoguin esdevenint germans de viatge la pau serà convivència.