CAMINEM DE VERITAT CAP A LA INDEPENDÈNCIA?

Hi ha lectures i lectures, fets i fets però alló que desespera massa és la presència d’un cert desencís provocat des d’una ordenada, malgrat manipuladora, oposició. Una oposició des de dins i des de fora. Déu em lliuri de caure en la temptació, però sovint el pensament em diu si no vaig errat en la meva defensa de la independència de Catalunya. La fotografía del mapa polític em crea unes sensacions d’inseguretat provocada perquè el dia a dia de l’exercici democràtic de la política és més aviat un dia a dia de baralles entre partits i no un dia a dia de construcció d’una necessària convivència en pau. Les relacions polítiques a la pell de brau són més aviat creadores de divergències que no pas de convergències. Es confon l’objectiu amb el subjectiu. L’interès del jo personal sobre la dignitat del jo col·lectiu. La política espanyola no ha après, ni va camí aprendre, la filosofia de les bones relacions humanes. L’odi existent a la Península Ibèrica envers certes comunitats, nacions o regions, és un odi endèmic i esdevingut llei i aquesta llei se la bateja vestida de democràcia. D’altra manera no s’entenc com membres del govern poden demanar boicots contra productes d’una part del seu país, productes que contribueixen a omplir les arques de l’estat. Una incongruència política que no té explicació racional. El govern espanyol viu una situació desestructurada perquè malgrat la seva política legalista no gaudeix de prou autoritat per demostrar que certes nacionalitats no tenen raó defensant el seu dret a la independència. I cada dia la seva postura és més desestructurada perquè les relacions internacionals tampoc li donen la raó com ho demostra l’incompliment de sancions internacionals que li han estat imposades i per a més inri una ong europea de política internacional va desautoritzar la política del govern en relació amb la llei “mordaza”. Però com respon Catalunya davant d’aquesta pràctica política espanyola? No ho veig clar. Vull creure en la bona voluntat del CiU i ERC però els hi manca força. Em preocupa que dintre de Catalunya hi hagi desestructures polítiques perque alló que volen a l’hora de la veritat catalana és fer fora CiU del govern. Podrà la societat catalana posar a ratlla els polítics catalans, aquells d’esquerres i de dretes que volen la indpendència? Però, i els altres, com actúen. La manca d’un diàleg honest, democràtic i de consens ho veig un boicot massa descarat contra l’objectiu independentista. Em preocupa més la incapacitat política d’un diàleg democràtic sobre el tema que tota la caballeria junta de l’estat. Però les divergències entre l’esquerra independentista i la dreta independentista generen unes esquerdes que fan molt de mal. La independència d’un país és de tothom, d’esquerres i dretes, la filosofia és la mateixa en el fi encara que a l’hora de dur-la a la pràctica, óbviament, existeixein diferències. La independència és l’exercici d’un dret, que no és altre que el dret a la llibertat. I l’exercici d’aquesta llibertat posarà a les dretes i a les esquerres els problemes corresponents per trobar-hi les solucions des de tendències diferents, però solucions en benefici de la gent. Crec en la voluntat del poble i si la política no la compleix estarem davant d’un greuge de “lesa majestat” histórica.

CONNECTAR I DESCONNECTAR…

La manipulació de les paraules esdevé massa sovint un instrument de demagògia, particularment en el món de la política. Un exemple ens el dóna la trobada entre el President del Govern Espanyol i el Primer  Ministre Francès en la materialització d’una connexió elèctrica entre ambdues nacions. Les paraules del President Espanyol, “conectar i desconectar”, evidencien una intencionalitat política d’un concepte de la unitat en sentit destructiu dels elements que la configuren. La unitat, en les seves arrels, és el reconeixement de la individualitat. Perquè dues unitats, com la nació francesa i l’espanyola connectin, han de ser primer diferents i desprès de connectar, continuar sent-ho. Acusar  Catalunya de desconnectar perquè vol ser independent, en un acte en que les diferències no només són essencials sinò que continúen coexistint, és negar el procès històric del progrès com també la realitat històrica de la identitat. Recuperar no és desconnectar. La connexió és entre diferents que intercanvien objectius productius per ambdues parts. Ni en somnis la metàfora de la connexió integrant-se a l’estat espanyol  serà ben vista per la nació francesa. Un exemple més de la manipulació demogògica de la política espanyola envers Catalunya, indicadora per altra banda de la necessitat que Espanya té de Catalunya per no veure’s desconnectada d’Europa. Sr. President del Govern Espanyol la connexió o desconnexió catalana no és un element contra quan es defensen uns drets que són naturals i quan la connexió pot ser positiva per a Espanya i Catalunya des de la diferència (desconnexió) que possibilita connectar. Les connexions poden ser polítiques, culturals, econòmiques, artístiques, esportives, sempre més positives que les actuals, segons el President Espanyol no desconnexionades però que en la realitat la política centralista desconnexiona en relació amb la productivitat i creativitat. Comparant el moment històric en que han estat pronunciades, intencionadament, amb la realitat dels fets del govern espanyol envers Catalunya, s’arriba a la conclusió que alló que menys interessa és una política de convivència en pau i sí, una política de subsistència de partit. Cura amb les paraules, quan desmenteixen el fets, i quan porten un verí perillós contra el suposat enemic, en aquesta cas també Catalunya. Hi haguè un temps en que les paraules volaven però, avui, gràcies a la técnica,”resten entre nosaltres”. Parlar d’unitat políticea entre dues nacions que no són cap exemple de bones relacions per posar en evidència una tercera que vol recuperar els seus drets no és només demagògia, es  tracta de defensar uns drets que en el segle XXI ni se n’hauria de parlar, el dret de les armes, que és el dret de la submissió de Catalunya a l’estat espanyol. Repassem la història. Sr. President del Govern Espanyol, les bones connexions només són possibles des de la independència.

POLÍTICA, ECONOMIA I, SOVINT TAMBÉ, RELIGIÓ, BOTXINS DE LA VIDA

L’aparició de la humanitat a la terra fou fruit d’un procès programat integrador amb un objectiu natural d’autorespecte i, donada la constitució humana, d’actuar com garant de la integritat global de l’espai que se l’hi assignà. La seva aparició no fou una casualitat sinó una exigència de la constitució de l’univers. Els éssers vius, vegetals, animals i racionals poblaren un espai de l’univers relativament petit en relació amb el grans cosmos. Peró sembla ser que en una auto-contemplació, si l’univers era capaç de realizar-la, s’hi descobrí la presència de la vida per garantir la seva continuitat. Perquè aquesta presència assegurava el compliment de les lleis d’auto-manteniment universal, l’explicació d’una visió mística enriquidora del fet natural i una consciència basada en el coneixement per garantir els diferents procesos de la natura en la seva realitat globalitzada. I era precisament la vida racional la màxima responsable de la continuitat de l’univers, malgrat la seva petitesa al costat de la immensitat còsmica. La vida racional, protagonitzada en la naturalesa humana, home i dona, és l’única presència amb capacitats de transcendència. Per què només un ser transcendent pot respondre amb garanties davant l’ordre universal cósmic. Però aquest èsser, petit, és veritat, però, immens, ha traït el programa de la vida, sobre tot el programa de la vida racional, el de les persones. Un ésser, a primer cop d’ull tan insignificant, que ha estat capaç de grans empreses i avenços científics i tecnològics en el macro-univers i en el micro no ha dedicat la seva intel·ligència i capacitat operativa en l’ordenament social perquè totes les persones gaudissin de la mateixa dignitat de vida. Analitzant les obres dignes de tota lloança és incomprensible com s’ha ajornat o, pitjor encara, manipulat la convivència social. Una ment humana capaç d’organitzar viatges interplanetaris de sofisticats sistemes per explorar l’univers i també introduir-se en el micro-cosmos dels àtoms per estudiar millorar la salut no li queda altra raó que demanar perdó davant la gran crisi mundial, quan el primer objectiu és la dignitat de la vida perquè és transcendent. I alguna raó deu haver-hi en el simple fet de que la persona és un ésser dotat de capacitats intel·lectuals i emotives entre el macro-cosmos i el micro-cosmos. Aquesta circumstància és un argument vàlid, encara que no convincent, per pensar en el perquè de la vida humana entre els dos cosmos. La consciència universal rau en la realitat de la humanitat i de moment només els éssers humans tenen consciència, perquè només els éssers conscients progressen i milloren i tenen capacitat i facultat de domini. I és precisament aquest poder de domini que ha tergiversat el programa bàsic de la humanitat per atribuir-se una transcendència, que avui dia es nega, però s’hi actua. I aquest atribuir-se perquè s’han situat en un nivell superior d’humanitat, ha dividit aquesta en el grup dels poderosos i en el grup dels dominats, i mentre els primers neden en l’abundor, els segons amb prou feines poden viure. I la generació d’aquest procès de manipulació social té uns responsables:  polítics,  economistes i religiosos. El compliment del mandat natural passa per regenerar polítics, economistes i religiosos, perquè no és culpable la política, l’economia i la religió sinò aquelles persones que han incomplert la llei natural i han convertit la política, l’economia i la religió en instruments de poder i suplantació de dignitats, quan de dignitat només n’hi ha una, la sobrenatural, i quan dic sobrenatural em refereixo a qui està en el nivel superior del natural, i tots els éssers humans en el lloc que els hi toca viure només són servidors de la naturalesa, no que la naturalesa sigui la seva esclava quan s’apoderen dels seus bens en perjudici de milions d’éssers. La veu de la consciència universal accepta l’exercici de la democràcia quan és la veu de totes i cadascuna de les persones vives en el moment històric de ralitzar-se i d’integrar-se dignament en el gran univers que li ha destinat un espai honorífic del que se n’han aprofitat manipuladament un pocs. Sense el reciclatge natural i transcendent dels polítics, economistes i religiosos culpables, la integritat global de la humanitat no serà possible i la convivència universal en pau, tampoc.

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I MORIR PER LES IDEES

La llibertat d’expressió hauria de ser fruit natural de la llibertat de pensament. Però no sempre és així. La llibertat és una facultat humana que està subjecte a la racionalitat i a les relacions interpersonals. El pensament pot arribar a deduccions agosarades de tot tipus però la persona quan pensa gaudeix d’una capacitat d’anàlisi per la seva racionalitat que li marca les pautes de la llibertat. La capacitat d’expressar-se és una facultat de relació que té per finalitat el diàleg o la reflexió per saber si aquell pensament pot o no ésser expressat. Per què en la bondat de la relació hi ha una condició que és la pau entre els éssers humans. Conseqüentment totes aquelles idees i opinions que són un atac a la pau tenen el fre de la racionalitat, fre que sovint pot esdevenir motiu de diàleg per descobrir noves fites. Parlant religiosament, la pau és l’essència última del ser humà i la mort, no és justa, sinó és la porta d’aquesta essència. No hi ha cap persona que estigui capacitada per decidir si un ésser humà està a les portes d’assolir la seva essència final d’un altre ésser. Només un mateix per una clarividència mística pot conèixer la seva hora del traspàs. I ningú té autoritat per immiscuir-s’hi. Per aquesta raó ens adonem de la irracionalitat de les guerres, que defensen amb la mort de moltes persones, sovint, egoïsmes personals. En aquest tema estic convençut que s’ha pervertit la llei natural, ja no dic la divina, la natural. Si ho analitzem en profunditat descobrirem que ho és, i lamentablement milions d’anys d’història no han servit per a una veritat tan simple que la base de les relacions humanes és la pau. La pau individual i la col·lectiva. Però la manipulació de la ment humana ha arribat tan lluny que accepta el dret de matar en nom de Déu, i el que és pitjor en nom propi personal. És antinatural que, a ple segle XXI, la mort sigui moneda de canvi i base de negociació política. I ho continuarà sent mentre el diàleg sigui armat. Eliminar el contrari encara que es mati persones innocents. Entenc que el procès de la pacificació és llarg. Estic convençut que amb guerres no s’arribarà enlloc. El procès de les relacions mundials distanciades i enemistades és un procès de milions d’anys, per tant per coherència també serà llarg el camí contrari perquè es tracta d’un tema de mentalitat i canviar la mentalitat individual és molt difícil i la col·lectiva molt més. El problema religiós i polític del dret a la vida dels altres porta més de vint segles arrossegant-se per la història i només una voluntat de cultura de la pau, que comencès per la defensa d’una racional cultura de la vida i de la mort, podria accelerar el procès. Però no és tracta només d’una incultura de l’existència. S’hi barregen egoïsmes personals molt potents, l’egoïsme del poder i el del diner. Aquests dos egoïsmes són molt més perillosos que la mentalitat d’alguns que ho defensen en nom de Déu. Gosaria dir que són els únics responsables de tots els desequilibris històrics i de la injustícia social en la que està immersa la humanitat del segle XXI. I en aquesta reflexió anirè encara més lluny. La culpa és del poder del diner que s’ha auto-proclamat déu. I aquest és el fons dels mals de la humanitat. Mentre el diner sia el garant de la política, la humanitat cada dia tindrà menys pau, perquè cada dia hi haurà més pobres. Hi ha esperança? Penso que sí. I la esperança només té una força, la gent. I la llum d’aquesta esperança està encenent-se. Cal tenir el coratge de no deixar-la apagar.

LA SOLIDARITAT INTERNACIONAL CONTRA EL DEURE NACIONAL

Diuen que la culpa és negra i ningú la vol. Però hi ha culpes que no es poden dissimular i molt menys amagar. L’exercici de la solidaritaés una pràctica lloable i, a  vegades, de justícia. Però la solidaritat no demana sacrificis perjudicials per a qui la practica. Corre per la premsa una declaració del govern d’Espanya, que per culpa del prèstec a Grècia, de vint-i-sis mil milons d’euros, que encara no s’ha retornat, no és possible apujar les pensions un 38%. Però sí, s’ha ajudat als bancs amb quantitats astronòmiques, sí, hi havia milions pel vergonyós projecte Castor, sí, n’hi ha per construir més trams de via pels trens AVE. No és política honesta aquella que s’amaga i culpabilitza a tercers. Quina intencionalitat tenen aquestes declaracions del 38% de les pensions fetes en dades properes a unes votacions municipals i, a les també, nacionals? Una demostració més de la por de perdre encara més credibilitat i amb ella vots, que els hi retiraran la majoria absoluta. Jugar amb la bona fe de les persones no és només manca de respecte, sinò demostració d’una manifesta feblesa política, que no encerta la manera de com assegurar el benestar dels seus ciutadans. Una política que s’amaga en un acte de solidaritat política, però és incapaç d’imposar la solidaritat social al gran capital, començant pels  multimilionaris polítics i capitalistes del país, és una política de manca de legitimitat.. La política és un servei a la gent, no un mitjà per fer-se ric, com no es pot entendre d’altra manera la corrupció destapada en l’exercici de la política. L’economia és primerament un servei a la humanitat, no una filosofia de la manipulació de la riquesa i dels bens materials. Una empresa, un comerç són, primer de tot, un servei a la societat, no un mitjà per enriquir-se desorbitadament empobrint a moltes persones. I és en aquest camp on la política falla, perquè no s’actua com a servidora del poble sinò com manipuladora dels drets dels ciutadans. Certament que és una obligació recuperar racionalment i solidària el prèstec, però mentre aquest compleix el seu procès legal, els polítics responsables de la governança d’un país tenen el deure de solucionar el problemes amb els mitjans que sí hi són, però no hi ha voluntat de fer-els-hi jurar la Constitució. Que la Constitució també ha de jugar el joc de la vida digna dels ciutadans, i l’ha de jugar bé. Carregar les culpes a un altre és el joc de tirar pilotes fora per guanyar temps i distreure la gana. La solidaritat sempre, però amb els mitjans disponibles, no amb els que no ho són. I les pensions dignes dels ciutadans són sagrades. I en el marc del desencís i manca de credibilitat envers els piolítics, una  notícia, també de diners, i relacionada amb el govern actual m’ha obert més els ulls i m’he dit a m i mateix, és de jutjat de guàrdia. Fa referència a una quantitat molt considerable de diners i el ministeri responsable no savia justificar on havien anat a parar. En quines mans estem? Els moviments populars, quan són veritablement populars, marquen el camí que cal seguir, però no són escoltats. Per què? Una de les respostes pot ser la preocupació de no perdre la situació en que están instalades certes persones, però no hi ha també una  bona part d’incompetència o, tal vegada, d’incapacitat? Per què la situació actual no és un camí de flors i violes, sinò de cards i espines.

INVICTUS, UN MISSATGE DEL PERDÒ PORTADOR DE PAU

No sóc aficionat al cinema, però el títol i el personatge central de la pel·lícula em feren seure a la butaca i visionar la pel·lícula que oferia TV3. Un extraordinari missatge de com es construeix la pau d’un país. Nelson Mandela és el protagonista central de la pel·lícula, però el missatge ens porta a conèixer altres persones molt importants en l’elaboració del  missatge. El títol és el d’un poema escrit l’any 1875 pel poeta britànic Wiliam Ernest Henley (1849-1903). Una malaltia quan tenia 12 anys, una tuberculosi òssia, li provocà pocs anys desprès l’amputació d’una cama. Malgrat la greu situació no es desanima i el 1867 ingressa a la universitat. Malalt i enllitat en un hospital el 1875 escriu el poema que Nelson Mandela reflexionava en els anys de presó i com el poeta escriu en els dos darrers versos, Mandela també practicava, “sóc l’amo del meu destí / sòc el capità de la meva vida”. Un altre personatge, un periodista anglès, resident a Barcelona, especialitzat en dos temes: política i esport, escriguè la novel·la, “Factor humà” base del film. L’objectiu polític de Mandela era un socialisme nacionalista, antirracista i antiimperialista. L’apartheid creat per la política dels blancs a Sud-Àfrica havia dividit el país amb un odi mutu de difícil reconciliació. I aquest era precisament l’objectiu de Nelson Mandela quan el 1994 és proclamat President. En la seva lluita anterior  per la que fou condemnat a cadena perpètua se’l comparava a Gandhi i a Luther King, líders de la llibertat dels pobles i dels ciutadans. Lideratge que tots tres, d’una manera o altra, van pagar amb la seva vida. Fent un incís, pel que aquesta pel·lícula pot suposar per Catalunya, crec que és just que posem en la mateixa línea a Lluis M. Xirinacs, defensor de la llibertat i dels drets dels pobles. En la pel·lícula INVICTUS hi ha dues referències en el plantejament per la pau: la cultura i l’esport. Per una d’aquelles circumstàncies que la història ens posa a l’abast, l’any 1995, el posterior a ser investit, se celebrava a Sud-Àfrica LA COPA  MUNDIAL DE RUGBY. I el President intuí l’efecte que un èxit de l’equip del país podía suposar per assolir els seus objectius. Però ho tenia tot en contra. Els blancs de l’apartheid i el negres arribats al poder. L’odi com es reflexa en la pel·lícula era a mort. I en el mig un President que volia la reconcialiació i el perdó. La poesia li havia ensenyat a lluitar en els anys de presó i aquell poema s’aliaria amb l’esport per crear una bona convivència. Amb el poema es guanyà la col·laboració del capità de l’equip de rugby. Un equip sense possibilitats d’arribar lluny, i es proclamà campió. Convèncer els jugadors que eren blancs no era fàcil però necessari. Ells amb el seu treball es guanyarien les simpaties dels negres i esdevindrien uns incondicionals col·laboradors de Mandela. En la dura i curta etapa de preparació per el Mundial s’hi afegí una nova tasca. Portar el rugby als nens i que fossin els esportistes de l’equip els responsables. Fou un èxit. Al capità de l’equip la poesía Invictus,  li feu comprendre la filosofia del president al llegir “ més enllà de la nit que m’envolta / negra com l’abisme insondable,/ jo agraeixo al Déu que sigui / per la meva ànima invicta”. I es produí l’èxit i l’efecte. Alló que semblava impossible esdevinguè una realitat. És la victòria que espero per a Catalunya en la seva lluita per la independència. Els drets dels pobles són irrenunciables i la justícia social és el camí. Però calen líders amb personalitat, amb visió de futur, amb coratge, com diu el poema “sóc l’amo del meu destí / sóc el capità de la meva vida”. I mentre la pel·lícula em regalava noves sequències i durant les estones que per internet m’he informat sobre el tema i els eus autors, jo somiava en la llibertat de Catalunya, un estat lliure, amb l’objectiu polític de Nelson Mandela, “nacionalista, antirracista i antiimjperialista”.

LA MEVA PÀTRIA ÉS CATALUNYA, NOU ESTAT EUROPEU

Els dies que resten per les votacions plebiscitàries al Parlament de Catalunya, són per a mi un viatge en el temps històricament constructiu perquè, a la vegada, que penso en la independència de Catalunya i quina ha de ser la meva aportació, el primer objectiu és modelar la meva imatge netament catalana, no només amb la figura sinò amb els moviments, els fets, els escrits i les paraules. He pres el compromís personal de ser cent per cent positiu en tots sentits i que la meva defensa de Catalunya no tingui ni un bri negatiu contra la nació espanyola. La nació espanyola la considero amiga, és la política i l’estat espanyol que no ho són d’amics, al menys els seus actes m’ho fan pensar. Per a mi tota filosofia política, que es fonamenta en la mentida, en l’insult i el menys-preu per lluitar contra el contrari, és una filosofia sense base científica, social i humana i que voluntàriament s’allunya del procès natural dels moviments socials. En la natura parlen els fets i aquests són llei. Oblidem massa sovint que les persones som natura i només ens vantem que som superiors, superioritat que ens permet dominar-la. Però hi ha unes lleis que són inviolables i que la natura compleix inexorablement. El que succeix rau en el fet que les persones, les que manen, es creuen superiors i els hi cau, al damunt, el fracàs. Quans fenòmens naturals no haurien estat tan perjudicials per a la societat si l’orgull humà pensès millor els seus actes, per exemple les contruccions d’habitatges en indrets que amb facilitat poden ser objecte d’allaus o tempestes? La natura no defuig la mà de l’home però sovint li diu que s’equivoca. El desenvolupament històric és també un fenòmen natural amb les seves tempestes sovint, massa, provocades per orgulls de poder i menys-preu de les persones que volen dominar. Els moviments socials del segle XXI són una mena de terratrémols que fan trontollar i posar en perill la convivència universal. Les solucions, que es donen des d’el poder polític, econòmic i religiós, palesen un meneys-preu esgarrifador envers la persona. La política internacional no ho és d’internacional i no en té res de mundial. La prova la situació actual del món, en el que les persones són moneda de canvi condemnades a mort. És des d’el màxim respecte a les persones, que reivindico la independència del meu poble, Catalunya. Les col·lectivitats les fan les persones, no les guerres, ni els polítics. A ple segle XXI les armes encara són la garantia de la política. La demostració la tenim a la pell de brau, a Catalunya, Euskadi i també a altres comunitats autònomes, per non dir totes. Un greu fracàs de la democràcia. La defensa del dret a la llibertat és un dret de les persones, no dels partis i dels governs. Els partits i els governs tenen l’obligació de complir la llei que dicta la gent. I el respecte a les persones és l’argument fonamental que em dóna força per defensar la independència del meu poble català. Però també defenso el dret que tenen altres pobles com Euskadi, Galizia i si alguna autonomia pensa, que el té, també. És vergonyós, a ple segle XXI, que els enemics de la verdadera democràcia siguin els estats, els estats controladors de les grans fortunes i del diner, per què no hi cap argument racionalment acceptable que anul·li la veu del poble, nomès el poder de les armes que està al servei del gran capital. Jo no vull una Catalunya capitalista. Vull una Catalunya humana, social, pacífica i amiga de tothom. Però només ho pot ser-ho si és lliure i independent.