“No tinc por” i “amor”, artistes de la pau

De què no hem de tenir por i perquè hem d’estimar? No hem de tenir por de ser persones íntegres, solidàries, justes i creïbles i per què ho som, estimem. Els fets terroristes del 17 d’agost de 2017 ens manifesten que lluny estem tots de ser artistes de la pau. Per què, senzillament, uns i altres es recolzen en la força de les armes per solucionar els problemes. I el problema rau en el fet que uns i altres afirmen que actúen amb justícia d’acord amb les seves lleis. El greuge ha bastit dues estructures amb lleis enemigues. La contradicció de la història. El dia 17 d’agost de 2017 es feu palès el fet manipulador per una banda i altra  de la licitud de contradir els drets, sobre tot el dret de la vida. Una banda matava en base a la legalitat, als enemics d’Alà i els altres maten en base a la defensa del dret natural a la vida. Què falla? Senzillament, la manca d’unes relacions humanes que sortosament defensen els llibres bàsics de les dues creences enfrentades, la Bíblia i el Corà. La resposta a la contradicció dels fets l’ha donada la ciutadania amb el crit “no tenim por”, la ciutadania d’una banda i altra per què els musulmans han cridat al costat dels cristians, protestants, jueus i altres religions el mateix missatge, afegint que l’islam és una religió de pau. La manipulació de la base doctrinal de les religions ha desembocat a la pràctica, com deien els romans, de “si vols la pau, prepara la guerra”. Sortosament la ciutadania aixeca la seva veu i dóna la raó, essent religiósa o no, que la guerra és l’enemiga de la convivència mundial en pau. I els fets demostren que l’estat de guerra dels nostres dies té per fonament la filosofia de l’armament. I ho confirmen comentaristes polítics nacionals i internacionals. I les grans nacions, ni escolten, ni en fan cas. L’EI és el resultat de l’error de la guerra contra les armes de destrucció masiva, armes que no s’han trobat però es va fer la guerra contra les nacions acusades injustament. I el conflicte no el van generar els àrabs, sinò EEUU, Gran Bretanya i Espanya. La resposta, dita terrorista, qui més l’ha patida? Curiosament el tres estats acusadors. Els espanyols per l’atac criminal de Madrid i els catalans pel de Barcelona i Cambrils, li poden exigir responsabilitats al PP perquè Aznar era el cap de govern que capitenajava l’atac injust amb el President d’Estats Units i el primer ministre de la Gran Bretanya. L’atac patit a Catalunya, Espanya, EEUU i altres estats europeus es basa en la filosofia de les armes inexistents de destrucció massiva que protagonitzaren una guerra en base a la mentida i amb l’egoïsme de dominar econòmicament el món. Sortosament la ciutadania ha reaccionat i el món li dóna la raó amb recances de la política. En el meu entendre s’ha demostrat una urgència: que les religions de tot el món es possin d’acord i no es deixin manipular. En aquest sentit, per una banda felicito al cardenal arquebisbe de Barcelona per la Missa per la pau però em sento amb el deure de criticar-li que no abanderès un moviment religiós a Barcelona convidant totes les religions que es practiquen a Catalunya per rebutjar l’atemptat, pregar per les víctimes i fer un manifest conjunt per la pau comprometent-se totes elles a fer seva la veu de la ciutadania “no tenim por”.

La mort, jutge de les contradiccions humanes

La paraula “mort” com a concepte es refereix a una realitat. Una realitat que palesa variades imatges que possibiliten diferents interpretacions del seu sentit i significat. En l’actualitat aquest concepte ha provocat el desig de la immortalitat i científicament s’hi treballa. És un dret i una aspiració que no està renyida amb la idea que la meva formació religiosa m’ha aportat. Concorda perfectament amb la frase de Sant Pau quan afirma que “no tots moriran, però tots seran trasnformats”. La idea d’una transformació en una vida futura està en la doctrina cristiana, en l’hinduïsme i penso que en el cor de la majoria de la gent. La mort en aquesta transformació no té altra missió que obrí la porta a una nova vida, la vida eterna de la bíblia, el nirvana de la cultura hindú, o la de tornar al no res, tot s’ha acabat, com pensen ateus i agnóstics. Però hi ha una realitat que obliga a pensar: com es produeix la mort. Respectant el programa de la natura?  Provocant-la? Programant-la personalment? La realitat la defineix com el factor de la temporalitat de l’existència de l’èsser humà. I en aquesta temporalitat hi trobem que hi persones que decideixen l’hora de morir dels altres. Hi tenen dret? Penso, honestament, que ningú té dret a matar, amb l’incís que tothom té dret a defensar la seva vida. I aquest deure de defensa própia pot provocar la mort del que t’ataca injustament. Dissortadament la mort és el jutge, des de que el món és mon, de moltíssims actes criminals. La Bíblia que ens alliçona sobre el començament de la història ja ens parla de la mort per enveja amb un rerefons religiós. Caín matant Abel. I aquesta característica ens acompanya fins el segle XXI. Què és sinó l’atemptat criminal patit per Barcelona i Cambrils? I el que em fa pensar és com és possible que en tot el llarg de la història la mort injusta sigui consequència d’una concepció de la vida? Tant mancada está la societat, de pensadors que aportin doctrina per a una convivència en pau i el respecte que la mort natural es mereix? La mort injusta sempre és provocada, ja sigui amb les armes, ja sigui amb la misèria. I és precisament la mort injusta de milions de persones, i en especial d’infans, que em porta a pensar en la necessitat de l’existència d’un ser superior a l’ésser humà, que faci justicia i els morts injustament gaudeixin en una altra vida d’una felicitat eterna acompanyant a la bona gent. És pot matar en nom de Déu? Clarament no. És veritat que en la lectura de la vida s’hi troben relats mortals de difícil comprensió. És veritat que els han escrit persones dominades per l’ambient de la seva época i des d’aquesta circumstància s’han d’interpretar i entendre. En la relació de la mort amb l’eternitat, em pregunto sovint: quina capacitat de reconciliació té la mort que un criminal, persona filla de Déu, pugui gaudir de la felicitat eterna?  Els criminals, abatuts pels Mossos, poden gaudir de la vida eterna? Pensem que actuaven convençuts que el seu acte agradava a Alà. Un pensament contrari al de la nostra societat. Actuant equivocats per culpa d’una societat política manipuladora amb la pedagogia de imans, dirigents d’una religió, a l’hora de la veritat havien de sentir-se enganyats? La teologia de la mort és molt profunda i crec que té un infinit poder regenerador. Resumint, a la humanitat li manca enacara molt camí per crear una convivència universal justa. El per què de la mort de cada persona ens pot ajudar a esbroçar el camí de la veritat. El tema és molt profund i existeixen exemples clarificadors. Sócrates, Gandhi, Luter King, Puig Antich, Companys, Xirinachs i molt alliçonador Jesucrist. En parlarè en un altre comentari.

Per què? Busco la resposta, que penso és cultural

He seguit atentament les notícies de l’atemptat de Barcelona i Cambrils i una respota d’un professora m’ha donat la clau. Per què la cèl·lula criminal es formà a Catalunya? Per què a Ripoll? La resposta de la professora va manifestar que havia tingut a classe als terroristes i no entenia el seu comportament. Per altra banda he llegit a les xarxes la resposta dels avis del terrorista en recerca i captura, que m’ha fet pensar. Ell, van dir, es va formar a Espanya. És veritat que el terroristes de Ripoll eren musulmans. Parlaven castellà i català. I a Ripoll se’ls tenia per persones normals. Per què i com esdevingueren terroristes? Quina incidència va tenir la formació escolar espanyola en la personalitat d’aquestes persones? I al mateix temps d’aquesta pregunta, faig la següent als polítics catalans i espanyols: heu pensat la part de culpa que segurament hi teniu? I un punt molt important: a Espanya, a Catalunya no tant, els musulmans són mal vistos i indesitjables. Com incideix la cultura en l’esdeveniment que ens ocupa? Senzzillament a través del concepte de religió dels musulmans i dels espanyols. Permeteu-me una reflexió histórica: la doctrina de Mahoma, des del seu principi la feren seva els governants  del seu país i la defensaren a través de la guerra santa. Amb motiu de la guerra civil espanyola, Franco aconseguí de la majoria dels bisbes espanyols el manifest de creuada de l’acte bèl·lic. Per una banda i altre, manipulació oberta de la religió. En una entrevista al diari MON al rector de la Universitat de Glasgow, Aamar Anwar, feu aquesta advertència:”la gent oblida els  crims dels dictadors quan  es parla de terrorisme.” Aquesta resposta fa pensar en la culpabilitat de la política. En l’atemptat que ens ocupa hi té molta responsabilitat la religió, que complementa la política. El poble musulmà és un poble religiós que dissortadament l’EI  manipula amb la benedicció d’alguns imans. I sembla ser que el responsable de la cél·lula de Ripoll és també un iman, amb noms i cognoms. Recordem que en l’ensenyança espanyola, l’assignatura de religió és secundària i pràcticament absent. Imaginem un nen musulmà que en la seva escola no li han ensenyat res de religió, amb quina facilitat el pot manipular un iman fent-li veure que Espanya és enemiga dels musulmans perquè oblida la religió, i oblidant la religió, nega Déu, Alà, en el seu cas. I la guerra santa dels musulmans era en defensa d’Alà. Recordem que aquest grup el formà un iman. Ho reconeixen els mateixos musulmans de Ripoll i també els avis del buscat per la policia. Una autoritat religiosa davant d’uns nens i nois que estimen la seva religió té molt fàcil el poder manipular. Estic convençut que va anar així. Al marge del crim hi ha també la convicció que matar els enemics dels musulmans rep la benedicció d’Alà. Una doble concepció de la cultura fou la base de l’acte criminal. Per una banda s’afirma una falta de respecte al ser humà, i per altra matar un contrari a Déu és un servei a la humanitat. No critico la gestió dels Mossos, que fou carrectíssima, critico la feble cultura humana que en l’acció que comento es demostra afeblida en gran manera per la poca presència en la població atacada del fet religiós, en concret de la fe en Déu, que els musulmans anomenen Alà. Perseguir el crim, sí, però reforçar la cultura del poble a tots nivells i Catalunya ho ha defensat amb el crit “No tinc por”. Curiosament al ser preguntat el Director de la Universitat de Glasgow si marxaria de Catalunya, va contestar amb anglès no tinc por, al mateix temps que a la plaça sonava el mateix crit. En resum la formació ha de desenvolupar la personalitat íntegra del ser humà. És la lluita bàsica contra el terrorisme. El terrorisme no el derrotarant les armes Ho farà la cultura de la solidaritat entre tots els pobles. Acabo amb una cita del preàmbul de la Constitució espanyola, que davant dels fets comentats esdevé un denúncia clara d’incompliments. Diu:”col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacifiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra”.

“NO TINC POR”

La història sempre té respostes que dissortadament semblen impossibles i contradictòries. No són missatges de fonts exraordinàries sinò veus que parlen en l’anonimat i des de la humilitat. Missatges que a primer cop d’ull són un contrasentit però a l’hora de l’anàlisi esdevenen una solució intel·ligent. I sovint són clams produits per calamitats criminals. Barcelona i Cambrils havien patit un atemptat terrorista. La Plaça de Catalunya, de Barcelona, responia a l’atac amb uns minuts de silenci. I tres paraules ressonen entre els milers de persones, “no tinc por”. En el cor de la capital d’una nació que vol ser lliure, plena de ciutadans dels cinc continents, que també han patit els atacs del terror, un missatge al món, global, amb l’idioma d’un poible, petit i lliure de pensament i amb volunhtat solidària. Parem-hi esment amb atenció, amb aquest crit, Catalunya, esdevè la veu global de la humanitat. Era necessària una circumstància criminal per trametre un missatge d’esperança i llibertat? La intel·ligència humana segurament dirà que no, però la història i la natura han dit que sí. I ha succeït? I el problema no és baladí, és molt profund, fruit de l’enfrontament de dues ideologies i amb un rere fons religiós. Sembla impossible, però els terroristes pensaven que feien un bé a la humanitat. I la majoria de la humanitat, els acusa de criminals. Sabem llegir el curs de la història? Perdoneu-me, però aquesta experiència esgarrifosa i criminal d’una guerra de vint-i-quatre hores, Espanya la va patir amb una guerra injusta, amb un manifest religiós que l’avalava, i causà un milió de morts. I setanta anys i escreig, encara ressona dissortadament. La veu de no tinc por va trigar més de mig segle a ressonar. A Barcelona, menys de vint-i-quatre hores. La societat ha pres conseciència de com camina el món. Però alló que em fa pensar és el ressó mundial d’una veu que no era la de nomès els catalans, sinò la veu de persones de tot el món i de totes les ideologies polítiques i religioses que afirmaven que el dret a la vida és el dret bàsic de la llibertat. Convertir la mort en un acte criminal es pervertir el programa de la natura en relació amb l’existència. El Déu dels catòlics, dels cristians, dels protestants, dels jueus, dels musulmans, de les religions asiàtiques, africanes i oceàniques no és un Déu de morts sinò de vius. És una prevaricació contra les lleis de la naturalesa que autoritats polítiques i religioses instrumentalitzin la mort per assolir els seus objectius. A la Plaça de Catalunya hi havia cristians, jueus, musulmans, protestants, ateus i agnòstics, que fent seu el crit català “no tinc por” defensaven la vida i el dret de la llibertat de totes les persones. Les persones no són enemigues, les idees creen enemistats. Sembla inversemblant que un fet, que les armes derrotaren, hagi enviat un missatge de pau. Fa pensar que amb més de vint segles d’història la humanitat no sàpiga viure en llibertat i que a ple segle XXI necessiti actes terroristes per despertar. I en aquest despertar de Barcelona s’hi descobreix una advertència profunda, l’aportació que les individualitats i les petites col·lectivitats lliures, són  configuradores, també, de la convivència mundial global en pau. “NO TINC POR” la veu de la gent de tot el món proclamada en un petit país.

LES LLIÇONS DE LA NATURA I DE LA HISTÒRIA DESCONCERTEN

Els dos atemptats terroristes patits per Catalunya en un mateix dia han situat la petita nació en la centralitat del segle XXI. Una centralitat guanyada a pols pels ciutadans, els petits i gran comerços del dia a dia, la seva policia i el seu govern. El procès de l’acte criminal, amb dolor, és veritat, ha enlairat el nivell humà, ciutadà, religiós, cultural, policial i polític de Catalunya, malgrat les trabes que rep des de la política centralista i del govern de l’estat. Les circumstàncies feien obligada la presència del Govern i del Rei a Barcelona, una presència que no va suposar cap avenç en les relacions envers Catalunya, malgrat la gran lliçó que aquesta donà al món. La gran concentració de la Plaça de Catalunya, amb la col·laboració dels turistes internacionals, que també han estat víctimes del terror, esdevinguè la gran lliçó d’un poble, més aviat maltractat, que donant la mà als visitants d’arreu, ha fet sentir la seva veu, que és un missatge universal d’esperança amb un clam ferm, potent i solidari, “no tinc por”. Era la veu de Catalunya amb l’agermanament de ciutadans dels cinc continents. Presidint aquesta manifestació el Rei, el President del Govern d’Espanya i alguns ministres amb un posat, perdoneu l’expressió “de pomes agres” que contrastava amb la serenitat i ben estar del President de la Generalitat. La Generalitat i la policia catalana, Els Mossos, les institucions menys valorades pel govern de Madrid, han situat, una altra vegada, Catalunya al món i també Espanya. Davant les paraules d’un polític que coneix bé l’ofici, com el President de la Generalitat, Carles Puigdamunt, aplaudit per una revista nord-americana, posant-lo com exemple davant la crítica del President Trumb, al President Espanyol no se li acut res més que parlar d’unitat, òbviament de la seva, no de la que es vivía en aquells moments. Trobo una falta der respecte institucional parlar d’unitat, obertament tendenciosa, quan pel que sembla no va tenir cap paraula amable pels Mossos i la seva feina, quan ells foren els artífexs de la victòria contra el terror. Parlar d’unitat davant d’un cos de policia que ha menysvalorat amb un tracte diferent davant l’ertzaina, perquè el govern basc va votar a favor de la seva investidura i el català, no, és d’una pobresa democràtica alarmant. És una demostració més del concepte d’unitat democràtica que s’afegeix a l’altra unitat que retalla articles dels estatuts catalans que figuren en els d’altres autonomies, com l’andalusa per exemple. Sr. Rajoy, a Catalunya s’ha de parlar de la verdadera unitat, d’aquella que respectant les diferències aporta lo bo i millor de la seva política al món. I l’exemple del Govern d’Espanya no va donar a Barcelona la imatge que una  democràcia es mereix. Sr. Rajoy, els Jocs Olímpics van posar Barcelona i Catalunya en la centralitat mundial i el criminal atemptat patit li ha tornat a posar i no amb la col·laboració del Govern de l’Estat que alló que fa es desprestigiar el desig de Catalunya de ser independent. Les seves paraules d’unitat pronunciades a Barcelona no van tenir l’efecte que es pretenia, tot el contrari, van fer més creïble al món el dret de ser independent. La independència no vol dir exclosió i apartamenmt, tot el contrari, vol dir aportar el bo i millor de cada estat a la germanor universal, a la globalitat tant de moda i tant maltractada. Els Mossos van demostrar al món la seva extraordinària vàlua amb eficàcia davant els ulls de milers d’estrangers que en foren testimonis. La gran lliçó de l’atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, és unitat, sí, però respectant les diferències. Catalunya ho és, ho demostrà i també palesà que té tot el dret d’esdevenir un estat independent formant part d’Europa. Aquesta és una altra vegada la gran lliçó de la història, tacada pel xivataço de policies espanyols als hidhaistes avisant-los que els Mossos els hi seguien els passos. Un altre exemple de la unitat que el Govern d’Espanya defensa. I els Mossos en la seva feina van acceptar i demanar col·laboració a la policia espanyola i a la guardia civil, la unitat entesa com cal.. Aquest és el concepte d’unitat que Catalunya defensa.

Lluitem contra el terror, no contra les persones

Va morir crucificat i perdonant. La base de la seva doctrina social era i és l’amor, i l’amor és més gran quan s’estima als enemics. Aquesta doctrina és una utopia per a una gran majoria, massa majoria, dels polítics dels nostres dies que confíen el poder en les armes i el resultat els dos atemptats comesos per EI contra Catalunya, a Barcelona i Cambrils. Òbviament que la resposta policial era urgent i necessària assolint bons resultats però les paraules del President de la Generalitat de Catalunya des de la base democràtica feien intuir el missatge evangèlic. És veritat que les mostres de solidaritat a Catalunhya són molt expressives, arribades d’entitats i persones, que des de la diferència, donen preferència a l’humanisme, que contrasten amb twiters que pel seu contingut d’odi a Catalunya denuncien un esperit terrorista que va de la mà amb els hidaistes. Dissortadament fa massa segles que la història ha girat l’esquena al missatge de la naturalesa. És incomprensible que una convivència universal, no ho ha estat mai i encara no és preveu amb milions d’anys d’història el seu futur. Però el missatge existeix i la gent humil i senzilla ho vol. Exemple clar és el dels treballadors de l’empresa EULEN que han descombocat la vaga per poder ajudar les vístimes de l’atac terrorista. El govern n’hauria de prendre nota. I no nomès els treballadors de l’aeroport sinò la ciutadania tota ha ofert la seva col·laboració, com els taxistes de Barcelona que oferiren gratuitament els seus serveis. El govern hauria d’escoltar aquestes veus i actuar políticament amb més intel·ligència i humanisme. Tinc entès que el seu comportament amb el treball exemplar derl Mossos d’Esquadra no ha  estat a l’alçada de les circumstàncies. Un treball exemplar que ha possat la policia de Catalunya al nivell de les millors policies del món. I no critico la col·laboració de la policia espanyola, que en paraules del President de la Generalitat, ha estat excel·lent. El President català, com ratifica la premsa internacional, ha estat a un gran nivell polític valorat per la premsa americana que marcava l’exel·lència del català davant la migradesa del nord-americà. El ressó internacional de l’atac terrorista a Barcelona i Cambrils ha reconegut la vàlua política del President de la Generalitat i amb la del president la importància de Catalunya en el marc internacional. Hi ha una dita llatina que diu “non sunt facienda mala ut evenient bona” (no s’ha d’obrar el mal par aconseguir el be) però la història és sàvia i sap girar el mitjó d’aquell que vol fer mal i per les raons que siguin, s’assoleix un bé. Catalunya ha estat castigada amb morts i ferits com volien els terroristes, però davant el món ha esdevingut un paradigma de com cal treballar per arribar a la convivència en pau que totes les persones de bé desitgen. En relació als polítics espanyols contraris a la independència de Catalunya, seria bo que analitzèssim com ha treballat Catalunya i com seria d’important la seva companyia histórica en qualitat d’igualtat política. Catalunya, independent, aliada d’Espanya per ser mes present al món. Hi ha una dita castellana que diu “no hay mal que por bien no venga”. Siguem coherents amb la història, aprenem la lliçó i acceptem viure cordialment. Els fets ens ho aconsellen. És molt trist que milions d’anys d’història de la humanitat ens hagin portat a la difícil convivència del segle XXI.

Daniel Turp, el referèndum és un dret internacional

El procès de la història de la humanitat camina, encara que lentament, cap a una convivència en la que el respecte a les persones sigui la centralitat de les legislacions. Veus com la del professor de la Universitat Internacional de Mont-real, Sr. Daniel Turp quan afirma en una entrevista al Punt Avui, “som davant l’emergència d’un dret democràtic” ho expressen amb prou claretat. Veus espanyoles paral·leles al professor canadenc també parlen clar a Espanya, com el galleg Suso del Toro i el madrileny Cotorelo. N’hi ha més, n’estic convençut. Quina explicació tenen les paraules del portaveu del PP al Congrès, Rafael Hernando quan afirma “per raons de pràctica temporal i jurídica, en aquests moments, l’article 155 no arreglaria el problema”. Penso que aquestes raons les expliquen prou bé les paraules finals de l’entrevista del professor Turp, quan diu:”Crec que hi haurà fortes simpaties cap a Catalunya, per què ho ha fet tot bé en termes democràtics”. En el marc de la meva minsa coneixença en el món de la política penso que quan el President del Govern expressa que a partir del dia 2 d’octubre s’han d’obrir negociacions està preocupat, malgrat ho dissimuli amb la seva força de la llei, que davant el món no podrá impedir el dret dels catalans a manifestar-se i ho corrabora l’exministre Gargallo quan parla de la necessitat de fer ofertes a Catalunya. La incidència dels ciutadans en l’orientació política del futur cada dia assoleix més empenta i més força i és precisament l’exemple de Catalunya en aquest procès la torxa que aporta nova llum, com si el joc de la història, que no és altra cosa que un joc, estès reclamant una reorganització dels Nous Jocs Olímpics de la història de la humanitat. Quan la fermesa en unes manifestacions de poder esdevenen febleses en el pensament del poble és signe evident que el moment que es viu no està a l’alçada de les exigències dels temps perquè la força de la llei i de la policia i l’exèrcit no poden ser norma sinò garantia de la voluntat popular davant la marginació del poder .És lógic i normal que nacions i pobles del món contemplin esperançats el procès català perquè  interpreta la filosofia de la natura oberta a tota la humanitat, no a uns pocs manipuladors de la història. El procès que ha patit el món els darrers anys en la proliferació de nous estats lliures no és altra veritat que la política fins al segle XXI ha traït el programa natural referent a l’ordenament de la humanitat. De divinitzar el poder s’evoluciona al dret d’orígen diví dels ciutadans a decidir com volen viure. Davant el món, l’experiència de Catalunya és el futur. I aquest és el gran argument d’una nova filosofia universal de convivència. Una observació, aquest procès no el volen els polítics actuals en el poder, però no el podrán anul·lar. La natura, el poble és natura, és més poderosa que la política.