LA MEVA LLIBERTAT ÉS MEVA I NINGÚ ME LA POT PENDRE

Té límits la meva llibertat, sí, la llibertat dels altres. El respecte mutu a les persones és norma i garantia. I d’aquest respecte i d’aquesta norma la llei política hauria de ser la seva salvaguarda. I no sempre ho és i en política massa sovint s’oblida. La política mundial no superaria un judici religiós de cap de les grans religions, cristianisme, judaísme, islamisme, protestantisme, hinduïsme, sense oblidar  les mitologies de la història de la humanitat. Peró dissortadament les religions han patit el domini de la política i massa sovint l’han beneïda. Espanya n’és un exemple i també en l’actual democràcia. El procès històric arribat a la democràcia intenta col·locar en el centre del model democràtic la dignitat de la persona. Però a casa nostra, malauradament la vulneració és norma, prostituint la dignitat, suplantant-la pel diner. No cal citar noms, són prou coneguts. I la justícia espanyola no els investiga per vulneració dels drets de les persones. Alguns d’ells han estat redactors de les lleis actuals. He consultat la meva fe i em diu que sóc lliure, la mateixa resposta que em dóna la Constitució Espanyola. Quan se’m nega la llibertat de pensar defensant els meus drets de llibertat, quina és la resposta que m’avala? Jo penso que les dues. Però el fets m’enganyen. I és greu, perquè els bisbes espanyols m’ho neguen i els catalans majoritàriament m’ho avalen. Parlem de la mateixa llibertat? La llibertat d’esperit la recolza la religió, dividir el territori. La història qui la fa, la persona o el territori? La meva fe cristiana m’ensenya que la persona amb un exemple extraordinari. Jesús va morir clavat a la creu per salvar a les persones i ho va fer morint defensant els drets dels pobles perquè Pilat el condemnà perquè es reconeixia rei dels jueus i políticament no reconeixia el poder de Roma sobre Israel. Els pobles tenen dret a la seva llibertat la llibertat territorial me la nega la política. No puc pensar en la llibertat de formar un estat nou per culpa de. I per aquesta raó sóc independentista i perquè el procès democràtic de la història es fonamenta en els drets de tots els pobles de la terra. Afirmar el conrari és negar el progrès en la història. El concepte de globalitat que invoca com a dret l’estat espanyol no s’adiu al que veritablement defensa la filosofia globalista. El globalisme no té sentit sense el reconeixement de les diferències. I Europa vol ser global negant el drets amb un comportament contradictòri per què imposa la voluntat d’un o dos estats (Alemanya i França) convertint els alstres en xaixets seus. I aixó significa negar el procès progressista de la història. I és la mateixa polític de l’estat espanyol contra els pobles que l’integren i per més inri contradint la pròpia constitució. El progrès de la història defensa la meva llibertat que no és complerta si el meu poble no és lliure independent. Per aquesta raó defenso el dret de Catalunya a la seva independència.

DE MOMENT TENIM AJUNTAMENTS, EL GOVERN CENTRAL TÉ UNS DIES D’ESPERA

Soc un convençut independentista perquè penso que la base rau en el respecte a les persones. Amb aquesta base defenso el dret a la independència de Catalunya. La llei no fa la nació amb l’estat corresponent, la fan les persones confirmant la proposta dels polítcs, d’acord amb el model democràtic. A la pell de brau s’han celebrat eleccions municipals i estatals. Els governs municipals ja s’han configurat, resta el de l’estat. El seguiment polític de les municipals i de l’estat m’han resultat massa decepcionador. Veig en perill la democràcia perquè el concepte persona no rep el respecte que per naturalesa se li deu sinò pel profit que se’n pot treure. Sóc independentista per dret natural, confio en la seva realitat però les perspectives no són gens esperançadores. La paraula democràcia s’ha vestit de diferents colors, però bàsicament amb els del diner, no de la persona. La campanya electoral i la configuració dels ajuntaments desconcerta i decepciona perquè la base de la democràcia ha estat substituïda pels interessos de partit, per una banda i altra. I aquesta manera d’actuar és decepcionant i egoísta. És interessant i desitjable el consens. Perquè en alguns ajuntaments és un fet i en altres no? Crec que la resposta està en la credibilitat de les persones. Per què a l’ajuntament de Barcelona no s’ha arribat a un acord amb ERC, partit més votat? Perquè partits com PSC i el de Valls, des del primer moment han manifestat la voluntat de fer fora ERC per ser un partit independentista. Son més persones els socialistes i els de Valls que els d’esquerra republicana? La història  alliçona de la transcendència de les diferències per avançar i unes persones s’arroguen el poder del seu partit per demostrar que són més racionals. La racionalitat és un valor comú dels independentistes i dels no independentistes i negar la base és negar el progrès. I perquè hi ha persones que el seu jo és digne en algún ajuntaments ERC i PSC han arribat a un consens. El procès de les municipals m’ha decepcionat molt des de la meva òptica independentista. I la decepció no em farà canviar d’opinió  sinó que em reforça en el deure de fomentar la política en el respecte global a l’ésser humà, perquè cada persona és el model global que ha de ser la humanitat. No es pot tractar els altres odiant acusant-los d’odi. I és el que s’ha observat i viscut en les municipals i en les estatals. No acceptar en la taula del diàleg els independentistes com està fent el Sr. Pedro Sánchez no és res més que una rabieta fruit d’un odi interior que es disssimula acusant l’independentisme de delicte. Negar el dret a pensar, i l’independentisme es fonamenta en el pensament raonat, és negar la veritat de ser persona. I aquesta negació que desprès s’esten per treure’s de sobre qui t’ha votat i et fa nosa, és la raó de la manca de democràcia que pateix l’estat espanyol, perquè la democràcia no la fa la llei, la fan les persones que desprès redactaran la llei. Conseqüentment saber dialogar amb tothom és la base d’una política democràtica al servei de tota la humanitat amb el respecte a totes les diferències. No m’agrada el model de la democràcia que es viu a Espanya i tampoc la realitat política de Catalunya. I alló que és pitjor és l’horitzó que s’hi dibuixa.

Sr.PEDRO SÀNCHEZ, EL SEU GOVERN ÉS DE VERITAT DEMOCRÀTIC?

La meva pregunta té relació amb la seva línea socialista i la seva trajectòria política general i concretament amb els procès català. No nego el seu dret a defensar la unitat d’Espanya, la verdadera, no la manipulada practicada fa més de tres cents anys. I començo per posar a la seva consideració l’article 10,2 de la Constitució Espanyola. Diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Univresal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.” Li recordo els temes de cada considerant amb una petita reflexió.

1.- La dignitat inherent i els drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món.

El tracte que rep Catalunya de part de l’estat considera a tots els catalans, els independentistes també ho són, membre de drets,llibertat, justícia i pau? Sr. Sànchez el procès contra la llibertat de Catalunya és una demostració del no reconeixement d`’aquest considerant. I n’hi ha més de raons per omplir un llibre.

2.-Fa referències als actes de barbàrie que són un ultratge a la humanitat, actes que palesen desconeixment i menyspreu dels drets humans.

L’actuació de la policía vulnerant l’article 15 de la Constitució n’és una demostració. Diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” Els més de mil ferits, un d’ells va perdre un ull, les patades i els insults i els cants dels policies “a por ellos” i les mentides pronunciades en el procès contradiuen la filosofia de la declaració universal de drets humans. La presó dels presos polítics és una altre argument acusador.

3.- La no protecció dels drets humans pot portar a les persones a rebelar-se contra la tirania.

No sembla que aquest punt s’hagi tingut en compte quan el gran esforç del procès és demostrar rebelió quan no n’hi ha en el sentit de violència física, ni moral perquè la resistència era pacífica defensant un dret de manifestació legítima com és el vot.

4.- Necessitat de promoure ralacions amistoses amb les nacions.

La resposta a la ONU en relació al procès buscava aquesta relació? Les formes no ho palesen. Només cal recordar les manifestacions del Ministre Sr. Borrell.

5.-Fa referència als pobles de les Nacions Unides que han ratificat la Declaració per promoure el progrès social i millorar el nivell de vida dins una llibertat més àmplia.

Posar en perill la dignitat de vida dels pensionsites compleix aquest considerant?. Desnonar és procurar benestar?. Dormir al carrer ha de ser un deure? Què va provocar a Catalunya el 155? Risc de subsistència per a tots els catalans independentistes i no independentistes.

6.-Cooperació de tots els estat membres per fer efectius els drets i les llibertats dels humans.

La relació de les mancances que pateixen els ciutadans espanyols no és contemplada per l’estat quan l’enriquiment dels exgovernants està a l’ordre del dia. Recordi quants polítics del PP i del PSOE formen part de grans empreses amb sous que són una vergonya social.

7.-El compliments d’aquests drets per part de tots els estats membres és alló més important.

No acceptar l’opinió d’un estat membre en ralació a Catalunya és un exemple d’incompliment del que s’ha signat. Malversar milers d’euros per defenestrar Catalunya és un altre incompliment. Per què aquests diners malversats no es dediquen a entendre’s.

Sr. President del Govern d’Espanya, la democràcia no la fa la llei, la palesa la vida digna de tots els ciutadans. Els càrrecs no fan dignitat, l’exigeixen. El procès contra Catalunya esdevindrà un lliçó de cap on ha d’anar la democràcia, donar més importància a qui o qué, la llei o la dignitat de les persones. La filosofia de la Declaració Universal de Drets Humans afirma que vers les persones. L’estat espanyol fins avui ha preferit els bancs.

ESPERANT LA SENTÈNCIA DESPRÈS DEL JUDICI

Llegint l’Esportiu del dia 13 de juny de 2019 amb el títol VIST PER A SENTÈNCIA m’ha cridat molt l’atenció l’opinió del periodista Lluis Simon: “Quan Marchena va dir la frase, segur que no sabia que els que realment seran jutjats són els set jutges i no els dotze acusats”. Combrego totalment amb la idea perquè des d’el primer dia he defensat que el judici contra el PROCÈS no tenia raó de ser perquè el comportament dels acusats sempre ha estat respectuós amb la llei. No estar-hi d’acord no significa menys-tenir-la, tot el contrari, convetir-la en una llei adequada als temps. I opinar que la llei no és la que el temps necessita no és cap delicte, tot el contrari, un desig de millorar-la. I en relació amb aquest punt corre una frase que per dogmàtica empeny a l’error: respectar la justícia, quan es fa referència a les sentències dels jutges. I en aquest concepte es cau en un perill que sempre és possible perquè no es té prou present que l’ésser humà lliure, perquè ho és, pot equivocar-se. I els jutges són humans. I en el moment, que s’els considera infalibles, l’error, possiblement comès, és de consequències indesitjables per a la humanitat. A la justícia, el màxim respecte però els jutges no són la justícia han d’aplicar-la i és precisament en la veritat de la sentència on es palesa la dignitat dels jutges. I és precisament la valoració dels components de la mesa del Tribunal Suprem que em porta a pensar com el periodista esmentat. La mirada és el mirall de l’ànima i el mirall denuncia la dignitat. No he estat un seguidor fidel del dia a dia del procès, però el coneixement que m’ha arribat avala la meva opinió. La mirada, el gest i el comportament signen les paraules. Però una altra circumstància em fa sentir més segur a l’opinar: no s’ha complert la Constitució i no s’ha valorat la dignitat humana dels acusats, ni s’ha valorat el comportament del milionari nucli independentista. Massa mancances per tenir fe en la justícia. El judici, des d’el primer dia, ha donat la impresió d’una sentència preconcebuda per ser aplicable i el desenvolupament ho ha evidenciat encara més.  Les darreres paraules dels acusats són un  document prou evident de la seva innocència i que el seu empresonament és una greu injustícia. Una de les demostracions més clares la dóna l’arribada de Pedro Sànchez a la presidència amb el vot favorable dels independentistes per fer fora el President del PP, Mariano Rajoy. El comportament posterior del PSOE amb els independentistes és una clara demostració de la feblesa i pobresa de la democràcia espanyola sembrada d’irregularitats democràtiques. Com una irregularitat democràtica és la continuació de l’empresonament i del judici desprès d’unes votacions en les que els presos foren escollits i no foren excarcerats com la voluntat popular demanava.. Una greu manipulació de la democràcia i menys preu de la voluntat popular i de la mateixa Constitució. La imatge de la democràcia a l’estat espanyol i també a Europa l’any 2019 és una imatge d’una pobresa política tal que projecta un horitzó d’una Europa irresponsable davant els drets de la humanitat contradint la Declaració Universal dels Drets Humans. Quina serà la sentència del Tribunal Suprem? Ignorar i manipular la llei que l’estat proclama democràtica. És impossible ser demócrata quan els fets no es corresponen a les paraules. I la paraula del poble és molt clara. Dissortada història, parafrasejant la disortada patria meva de la cançó.

LA MANIPULACIÓ DE LA HISTÒRIA, UNA MALALTIA POLÍTICA

El cosmos ens alliçona amb una globalitat que té en l’ésser humà el programa de la convivència de la humanitat. I esdevè incongruent que el model es manipuli ell mateix i a la vegada manipuli la globalitat. Aquesta doble acció, fruit d’una llibertat egoísta, escriu la història. Personalment se’m fa molt difícil entendre la història. La convivència humana, que la pateix, segons el meu pensament, té dos suports indispensables i necessaris, la política i la religió. L’ésser humà que és el factor de la història de la convivència, en la seva formació ha de tenir cura de dues realitats, la física (el cos) i la psíquica (l’esperit) i aquestes dues realitats tenen dos pedagogs, la política i la religió.I és precisament la descoordinació entre elles la profileració de les malalties. Personalment he arribat a la conclusió que sense una intel·ligència i una col·laboració racional entre política i religió no serà possible una pau mundial. I és possible? Filosòficament, sí, en la pràctica, l’experiència ens diu que no. On rau el problema? En la formació de les persones. La naturalesa marca el camí, però no tothom està ben preparat per seguir-lo i alló pitjor rau en el fet que massa sovint els dirigents polítics no són les persones més ben preparades. Els exemples ens fan veure quines són les aspiracions dels governants.  Aprofitar el poder per assegurar la seva vida de confort una  vegada complert el temps polític. I d’exemples, a casa nostra, n’hi ha tants que t’hi entrebanques. Quin és el signe de la malaltia? Un de molt trist, un pobre sense sostre dormint al carrer. I l’argument de l’altre extrem? Un ex-president del govern, que cobra d’una gran empresa. I la llista d’ex-càrrecs polítics espanyols és massa llarga. Sí, la política està malalta de gravetat malgrat tenir la medecina, la seva Constitució, que no fa els efectes de salut per manipulada. La manipulació de les paraules i els fets és la greu malaltia de la política mundial global i individualitazada amb estats. El judici contra Catalunya pel procès d’independència n’és un bon exemple. La política mundial, també l’espanyola i la catalana, necessiten un reciclatge urgent que comença per un respecte total a la dignitat de la persona. Assolir la dignitat humana és la base per edificar la convivència digna. I mentre dormin al carrers pobres sense sostre i exerceixin polítics de portes giratòries, la malaltia de la manipulació política des d’el poder no farà altra cosa que desestructurar la convivència. El judici contra Catalunya ho palesa amb prou claretat, no només a nivell d’Espanya sinó també d’Europa i del món. El món necessita una política més humana.

JUDICI QUE NO HAVIA D’HAVER-SE FET MAI

No opinarè, perquè penso que senzillament es tracta d’una irregularitat històrica. Un article de la Constitució ho denuncia amb prou força. “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.” El procès celebrat contra els presos polítics catalans no suposa només un incompliment de la llei sinò un atemptat contra la democràcia. I s’omplen la boca de constitucionalistes. Però aquest incompliment i atemptat, n’estic convençut, serà la vergonya d’Espanya per culpa d’un estat, que té totes les aparences de prevaricador. No entrarè en cap anàlisi de com s’ha desenvolupat perquè no hi arguments vàlids, tot el contrari. L’article fa referència als poders públics. En aquest cas són: l’estat, la justícia i les forces d’ordre. Anem a pams. Objectiu: la llibertat i la igualtat dels ciutadans i dels grups. Catalunya és un grup i si filem prim els independentistes formen un grup. Aquests ciutadans i Catalunya defensen una idea. I a l’entorn d’aquesta idea s’ha muntat el judici. Quin camí s’ha seguit? Què ens diu l’article de com han d’actuar els poders? Primer: REMOURE els obstacles: El President del Govern Mariano Rajoy, no va fer res, tot el contrari. El seu NO és molt significatiu. Ell va dir textualment “no puedo i no quiero”. La Constitució li diu que ha de REMOURE els obstacles i si va negar. Per què? Puc pensar, perquè no existien i si no existien perquè el 155 i posterior judici? Possiblement per incapacitat de raonament i aleshores no és digne d’ocupar la Presidència del Govern. També hi cap pensar que desconeix la Constutució i aixó és gravíssim. I una circumstància que li nega tota autoritat perquè va fer campanyes i recollir signatures contra Catalunya, que demostra que no és el President de tots els espanyols. Abans de remoure, la Constitució li diu PROMOURE les condicions perquè la llibertat i la igualtat sigui una realitat i va fer tot el contrari abans de negar-s’hi. Primer abans de ser president va fer campnaya en contra i de president es va negar al diàleg, que és el mitjà per promoure. I la tercera condició FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. No va facilitar, va impossibilitar. Facilitar la vida política: quan la ciutadania clama contra la realitat existent, alló que primer cal fer és valorar els perquè? I en aquest punt el comportament del President del Govern va ser un greuge contra la Constitució perquè més de dos milions de ciutadans que amb el seu DNI són espanyols no només no van ser escoltats sinó que foren acusats de delictes inexistents. Quan en política s’hi viuen mancances, el deure dels governants els obliga a valorar-ho i parlar-ne amb els inconformistes. I no se’ls hi van reconèixer els drets polítics. Amb el 155 es va cometre el greuge de provocar pobresa a la societat catalana fins i tot als no independentistes. I aixó és molt greu. Es va actuar contra la cultura d’un poble que és l’admiració d’Europa, atacant despietadament les escoles, provocant destrosses i ferides a persones i encara que sembli incongruent dividint la societat catalana sota la responsabilitat del Sr. Mariano Rajoy. En relació amb el procès, amb la Constitució a la mà si algún polític ha de ser jutjat és el responsable directe, en aquest cas el Sr. Mariano Rajoy i el seu govern, per incompliment de la Constitució. I n’hi ha més d’articles incomplerts. El judici contra Catalunya és un greuge històric a la democràcia. La història dictarà sentència. El judici no té raó der ser.

EVANGELI I CONSTITUCIÓ DEFENSEN LA MEVA LLIBERTAT

Sóc catòlic, seguidor de l’evangeli, i també independentista. I em donen la raó. Jo vaig votar independència l’ 1 d’octubre i el Tribunal Suprem, si condemna, com tot ho deixa entendre, els presos polítics catalans per rebelió declarant-los criminals, també m’acusa a mí. I estic molt convençut de la meva innocència perquè Déu respecta la meva llibertat. És veritat que sóc lliure i que em puc equivocar. Equivocar-se és un dret natural que cap llei em pot prohibir. La llei si algún poder té en la meva consciència és convidar-me a reflexionar i si he comès un error, la meva intel·ligència em diu com he de reaccionar. La llei només em pot condemnar si una vegada he reconegut el meu error no el vull corregir. Però aquest procès que em demana la meva fe, també me l’exigeix la Constitució. I el Tribunal Suprem no ha seguit la recomenació de la Constitució. Coherentment, jo condemnat de criminal amb els presos, tinc dret a recórrer la sentència i exigir justícia. Amb l’evangeli a la mà, Jesús, el meu mestre, m’alliçona com he de defensar els drets del meu poble Catalunya. Fou crucificat per afirmar davant el tribunal de Ponç Pilat que era rei dels jueus. Amb la seva mort redimint la humanitat, defensava també els drets dels pobles. El rètol clavat en la part alta de la creu ho deia prou clar: Rei dels jueus. I la Constitució en el preàmbul expressa que vol garantir, consolidar, protegir, promoure, establir i col·laborar, en la justicia, llibertat i seguretat de tots els ciutadans de la nació espanyola. En la defensa dels drets humans la Constitució és germana de l’evangeli. En lart.1,2 reconeix que tot els espanyols són sobirans. En l’article 9,2 afirma que correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’INDIVIDU i dels GRUPS en els qual s’integra (Catalunya és un grup) siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o dificulten la plenitud (el NO ha estat la resposta de l’estat) i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social (la resposta ha estat la presó). L’article 15 ens diu: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” Enviar la policia que cantava “a por ellos” complia la llei? Qui són els culpables, els  empresonats o  els que empresonaven? I encara més. Article 16,1: 2, garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats (Catalunya és una comunitat) sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per llei.I un altre article, el 14: “Els espanyols (els catalans segons el seu DNI ho són) són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap DISCRIMINACIÓ per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Ha complert l’estat espanyol la Constitució en el judici contra el procès? I el Trbunal Suprem és estat. I quan l’ONU demana la llibertat i tribunals europeus sentencien que no hi ha delicte, com queda la democràcia espanyola? Jo diria que fora de la llei i tinc tot el dret a demanar que es compleixi. L’estat no és sobirà, ho és la nació espanyola i la nació la formen els ciutadans. La  democràcia necessita l’opinió sobirana dels ciutadans. Negar el dret a opinar en una consulta popular és negar la sobirania. Qui és el culpable en el procès contra Catalunya? Qui criminalitza la meva llibertat.