18 de juliol de 1936

Tenia 7 anys i feia dos mesos que havia fet la Comunió. El record que en tinc és l’esglèsia del poble cremada i capellans morts a la cuneta de la carretera a uns dos cents metres de casa. Sortosament al poble on vivia, Collsuspina, es van evitar les persecucions i salvaguardar la vida de les persones. Els homes del poble s’enfrentaren a les incursions milicianes evitant que cap veí fos empresonat i mort. El curs de la guerra em va donar lliçons que he madurat de gran i vuitanta tres anys desprès estic vivint efectes de persecució que tenen massa semblança amb moviments dels anys de la guerra fratricida injusta i criminal. L’odi que es respira contra Catalunya només es diferencia per la no existència de trets, trets que la democràcia internacional calla, però que la subconsciència política enyora. Les meves vivències de nen durant la guerra civil no són les mateixes que visc ara d’avi, sentint-me perseguit i odiat per un estat que no respecta la  meva llibertat. Quan fa uns anys, Ramon Casanovas, president d’Òmnium Cultural de Granollers em parlava de les seves pors per la situació bèl·lica que es vivia no l’entenia prou bé. Ell i la seva família havien patit la guerra incivil i em deia que la situació era la mateixa, en democràcia, que la que desembocà en el conflicte. I aquesta coincidència continúa i per més inri agreujada, quan llegeixes en la premsa les relacions de l’estat i la policia amb l’iman de Ripoll, organitzador de l’atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils i relaciones aquesta circumstància amb el desenvolupament del procès, quan un responsable polític del PP declara davant del Tribunal acusant els Mosos de ser culpables, quan alló que veritablement foren uns herois impedint  mals majors. És molt trist que en temps de suposada pau democràtica, un avi com jo, pugui dir que viu més intranquil que quan era nen en plena guerra incivil. No n’he parlat amb ningú, llevat de la conversa amb en Ramon Casanovas que ja patia fa un anys aquest temor. Les lliçons de respecte a les persones que em van ensenyar a casa, una masia de pagès, les visc en l’actualitat reconvertides en odi per no entendre el que és la llibertat. Estic donant la raó al Sr. Josep, refugiat a casa, quan referint-se a les paperetes que llençava l’aviació amb la inscripció d’”España una, grande i libre”, va exclamar, pobres de nosaltres, ja ens podem preparar. Era el 1939, fa vuitant anys i són la realitat actual contra Catalunya. De la mateixa manera que la dictadura va donar pas a la democràcia, la fe i l’esperança em diuen que aquesta suposada democràcia amb subconsciència de dictadura donarà pas a la democràcia de plena consciència humana perquè la vida del nen que era jo en pau amb el respecte a les persones que es vivia en el meu poble doni a l’avi de noranta anys que és avui el goig de la llibertat de la seva Catalunya.

EL PROCÈS CONTRA CATALUNYA UNA DERIVA HISTÒRICA

En una democràcia quan un estat es veu impotent davant de la seva realitat del moment i no s’emmiralla en ell mateix sinò que atribueix la realitat a un altre col·lectiu es déu a diferents motivacions: a) el seu egoïsme ferit que no vol passar pel que reaalment és, b) la seva incompetència davanbt la urgencia de diàleg i c) aceptar com a llei la seva incapacitat. Valorant la situació actual dels presos polítics catalans i el tracte humà i judicial que han rebut, honestament em fa pensar que el judici és una manipulació neta i clara d’unes víctimes creades que desenboquen en uns fins antidemocràtics i inhumans. I en aquesta tesi només argumentarè nen base a tres articles de la Declaració Universal des Drets Humans. Article 5 diu: “Ningú no será sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants”. L’article és molt clar, és una defensa de la dignitat humana de tothom, fins i tot dels criminals. No hii ha excepcions. Empresonar amb presó preventiva llarga com  és el cas dels presos polítics catalans és una clara vulneració dells drets humans i molt més quan no s’ha demostrat que siguin  culpables. Suposar culpabilitat ja és un delicte i el que la pateix rep un tracta inhumà. Però aquests presos han estat tractats cruelment en els trasllats enn els canvis de presons, emmanillats i ens transports que per l’espai del condemnat i a la immobilitat durant llargues hores esv tractava clarament de tortures. Tardar dos o tres diez de Madrid a Catalunya quan en un transport digne i segur es ppot fer en unes hores noo mereix altre tracte que el d’una venjança i torment. I aquest incompliment d’una llei intenacinal per part d’un tribunal de justicia espanyol, quan organismos internacionals han demanat la llibertat. Parem esment en el que diu l’article 1 de la Declaració Univresal dels Drets Humans: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets i són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. Ull en la interpretació del text. La dignitat és té per raó de naixença i aquesta dignitat no es perd mai. Els comportaments punibles han de ser traactats a partir d’aquestb concepte i conherentment el primer pas que cal fer és comprobar si s’ha vulnerat la dignitat i aquest pas no s’ha fet, s’ha acceptat una denuncia, pel seu origen de segones intencions, i sense més als tribunals. S’acusarà del tracte no fraternal, però cura aquest tracte el mereix l’acusador i l’acusat i en el cas que m’ocupa només es concedeix a l’acusador, que té molt a desitjar. Una altra  vulneració de la llei. El tribunal tampoc ha dedicat l’atenció deguda a conéixer les raons i la consciencia amb que s’actuava, quan els indicis són que es feiia defenssantb els drets de les persones.

Però l’article 2 continúa acusant manipulacions: “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, de color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, orígen nacional o social, fortuna o altra condició.

A més no es farà cap  distinció basada en l’estatut polític, jurídic o interncional del país o del territorio al qual pertany una persona, tant si és independent com si està sota administrració fiduciària, si noo és autónoma o està sota qualsevol altra limitació de sobirania”

Parem esment en l’afirmació “opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna o altra condició”. En aquesta afirmació s’hi inclou directament el dret a defensar, en política i molt més quan és democràtica, ell dret a decidir i a la indpendència dels pobles sense que ningu puguin oposar-s’hi. Òbviament que l’article defensa un procès democràtic en defensa de tots els drets humans, dels que volen ser independents i dels que no ho volen. La paraula i el diàeg és l’arma de la democràcia amb l’objectiu par ambdues bandes de l’assoliment de la  pau universal. La universalitat és la interelació entre les unitats.

LA GUERRA POLÍTICA DE LA INVESTIDURA, UNA HIPOCRESIA

La democràcia no es constitueix votant el govern sinò exercint-la amb la paraula. Una democràcia en la que la paraula no és diàleg sinó més aviat un enfrontament dialèctic enemic, mai pot ser una democràcia. I és precisament aquesta la imatge que al segle XXI dóna l’estat espanyol. Tots els ciutadans que tenen dret a vot han de ser escoltats, apartar-los no és nomès anticonstitucional i per tant il·legal sinò un delicte d’odi. L’actual situació política de l’estat espanyol per decidir el futur govern d’Espanya palesa amb prou claretat la mancança democràtica que regna sobre tot en els partits majoritaris i que s’auto-anomenen constitucionalistes. Constitucionalistes ho són tots aquells que amb la Constitució a la mà es poden presentar. Negar la seva legitimat a l’hora de formar govern és una il·legalitat contrària a la democràcia. I el Sr. Pedro Sànchez no es ruboritza quan prescindeix dels partits independentistes que tenen dret a vot com és propi de totes les democràcies del món.Com tampoc ho reconeixen PP, C`s i VOX. Aquest comportament de negació de drets demostra una oberta incapacitat de diàleg perquè no voldria acusar ningú d’una conducta antidemocràtica. Però hi ha fets i paraules que signifiquen el que signifiquen i el que diuen. El panorama de la política espanyola sense garanties d’èxit perquè el Sr. Pedro Sánchez, del PSOE, assoleixi la presidència i s’obligui a unes noves votacións és prou explícit i clarificador per permetre dubtar de la credibilitat democràtica de la pell de brau. La manera d’actuar de totes les forces polítiques de la suposada democràcia de l’estat espanyol palesa l’egoïsme individual de cadascuna, conssiderant-se la veritat absoluta negant la possible veritat de les altres. L’actuació del màxim aspirant a President de l’estat és prou evident en la seva feblesa argumental quan per aspirar al càrrec i desbancar al Sr. Mariano Rajoy, els vots catalans independentistes foren decissius per la seva victòria i ara per ser President no vol sentir-ne parlar. Una evidència clara de l’antidemocràcia que es practica. En la qualitat de demócrata independentista no nego el dret a ningú de ser unionista, però ningú em pot negar el meu a ser independentista. Si els arguments no són convincents per una banda i l’altre en democràcia hi ha el recurs al referéndum i tots els demòcrates de veritat acceptaran el seu resultat. Peró l’estat espanyol nega el dret a celebrar-lo quan la Declaració Universal dels Drets Humans el reconeix i el Tribunal Internacional de la Haia va sentenciar-hi a favor de la voluntat popular superior a la llei. Malauradament en la política de l’estat espanyol hi ha un doble llenguatge d’acord amb els egoïsmes del moment. Els moviments dels partits en relació a la votació de la investidura de Pedro Sànchez manifesten amb prou claretat la poca o nul·la predisposició al diàleg democràtic. Regna una dictadura de partit clarament dictatorial. I per aquest camí no es va enlloc i menys a fer una política a favor de les persones.          

SR.PRESIDENT DEL GOVERN, PENSAR ÉS UN DRET, COMPLIR LA LLEI UN DEURE

Els títols i el càrrecs no són qualitats personals, les exigeixen i la primera i fonamental és la 

dignitat i un govern deficitari i manipulador fa indignes les persones que l’exerceixen. Negar el dret a pensar és una indignitat i un incompliment de la democràcia, perquè es nega el dret a ser persona. Sr. President del Govern Espanyol ha reflexionat, alguna vegada, la veritat de la independència? I que desitjar ser independent és un dret reconegut per la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans, signada per l’estat que vos presidiu?

El paràgraf 2 de l’article 10 de la Constitució diu:”Les normes relatives als drets fonamenrals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal del Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.

Referent a com ha de ser el comportament de l’estat signant, l’article 30 de la Declaració diu:”Res en aquesta declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.”

La Declaració comença amb una sèrie de CONSIDERANTS, una filosofía en que es fonamenta, i un d’ells diu: “Considerant que els estats membres s’han compromès a assegurar, en coopperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats…” ens trobem amb un enfrontament i menys-preu de l’estat espanyol menys-tenint el posicionament de l’ONU reclamanant la llibertat dels presos polítics. L’estat espanyol que tant exigeix el respecte a les institucions amb quin dret em pot demanar a mi respecte quan ell fins i tot es mofa del Consell de l’ONU, organisme que vetllla pels drets humans?

Davant d’aquesta postura despectiva com reaccionarà el Parlament Europeu?

Una lectura atenta dels articles de la Declaració Universal dels Drets Humans porta a una valoració cent per cent negativa del comportament de l’actual President del Govern, com també del predecesor i del President del Tribunal del Suprem per la seva actuació en el judici del procès contra Catalunya, no perquè s’han vulnerat els drets dels presos polítics sinò també els dels prop de tres milions de catalans que els polítics empresonats i exilitats van escoltar i obeír la seva voluntat.

Espero i desitjo que aquest greuge contra la Declaració Universal dels Drets Humans i contra la solicitud de l’ONU esdevingui una raó convincent perquè els Tribunals Internacionals condemnin com es mereix a l’Estat Espanyol, no a Espanya. Els espanyols es mereixen un veritable i creïble govern democràtic.

Continuarà el tema amb reflexions sobre els articles de la Declaració que segons la meva intel·ligència s’han vulnerat i perquè.

LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS I DELS EXILIATS

El judici contra Catalunya, escenificat pel Tribunal Suprem, ha generat en la meva ment una incredulitat que no s’hauria de produir mai en un demòcrata convençut. Perdre la confiança en el govern de l’estat i la seva justícia denuncia un greuge contra la dignitat de la humanitat. I dissortadament aquesta manca de creibilitat institucional dissortadament està força arrelada en la ciutadania, uns per unes raons i per uns altres, unes de diferents. I com es produeix aquesta circumstància. Personalment, llegint la Constitució. I llegint-la he arribat a la conclusió que la situació actual dels presos polítics i dels exiliats catalans és una greu injustìcia amb caràcter de prevaricació. Es dóna el fet que diferents especialistes catalans i també espanyols així ho ha definit. Per dictar una sentència condemnatòria abans s’ha d’haver valorat molt acuradament si la culpa que s’atribueix és veritablement un delicte condemnat per la llei. I en el cas que em preocupa, per la Constitució. I en la Constitució s’hi llegeixen uns articles molt acusadors d’incompliment legal i polític en una democràcia. Concretament em refereixo al preàmbul, que és la base filosófica, i als  següents articles: 1,2 ; 9,2; 14 i 15. Certament que n’hi ha més però per a un primer comentari donen molt de sí. El preàmbul ens parla de la llei com a voluntat popular, de promoure una vida digna mitjançant la cultura i l’economia, de relacions pacífiques entre tots els pobles de la terra. I aquesta filosofia no només no s’ha fet realitat sinò que s’ha actuat com si no existís. M’ha causat la impressió que els pensadors humans són un estorb per als polítics i als jutges. Però anem a l’article 1,2:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. L’orígen del poder és prou clar: són tots els ciutadans espanyols. Cada espanyol és ciutadà i per tant independentment de si és castellà, extremeny, andalús o català, les institucions de l’estat tenen el deure d’escoltar i si hi ha alguna llei que perjudica a sobirans cal estudiar-la, consultar a la ciutadania i reciclar-la. Ho compleix aixó l’estat espanyol? L’article 14 és molt clar al respecte: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

Amb aquest article tinc tot el dret de sentir-me independentista i manifestar-ho amb el màxim respecte a la llei que la democràcia em demana i alló que cal és arribar a un consens democràtic. El fet d’haver nascut català mereix un respecte, com el tenir opinió amb el dret d’expressar-la de paraula o amb qualsevol altra circumstància com una sentada pacífica o una festa lúdica en pau. I no ha estat respectat aquet article, ni tingut en compte. I és d’obligat compliments per part de tots els ciutadans de l’estat espanyol, siguin càrrecs públics o sencills ciutadans. Parem molta atenció al paràgraf 2 de l’article 9: “Correspon als poders públics, el PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Les institucions de l’estat s’han procupat de PROMOURE, de REMOURE I de FACILITAR? I el PP, C’s i VOX, el tenen present? Han fet tot el contrari i un exercici que obliga a tots, autoritats incloses, no s’ha dut a terme, tot el contrari, incomplint també  l’article 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradans”. Quan el Sr. Rajoy diu que NO PUEDO I NO QUIERO I la Vicepresidenta Saez de Santamaria es mofa dels catalans per l’aplicació del 155 i els policies provocaven més de mil ferits complien l’article 15 de la Constitució? Amb aquests articles a la vista només hi ha una conclusió: la llibertat inmediata. Hi ha més arguments i lleis incomplertes intenacionals avalades per la Constitució. On és la democràcia a l’estat espanyol?

LA DIPLOMACIA EUROPEA EN MANS D’UN ENEMIC DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

Tal com apunta l’horitzó de la política europea penso que la nominació de l’exministre Borrell com a cap de la diplomàcia europea fa més obert el camí de la independència de Catalunya. La seva oposició frontal a la independència empitjora la seva credibilitat política. La democràcia és llibertat d’opinió, diàleg entre les parts i consens polític mitjançant referèndum. I aquest procès l’Estat Espanyol no l’ha complert. I en el moment actual l’aspirant socialista a President de l’Estat presenta un historial contradictòri que no fa cap honor als introductors del socialisme a l’estat espanyol, com tampoc a la filosofia socialista dels pensadors mundials. La incoherència és una actitud que avui t’ajuda i demà t’enfonsa. I és el risc que corre el Sr. Pedro Sànchez. Per fer fora el PP, el vot independentista fou fundamental i l’acceptà; per ser President del Govern no l’accepta per inconstitucional. Trista manera de manipular la Constitució. No li nego el dret a no ser independentista, però sí li nego l’argument per criminalitzar l’independentisme. La Constitució no nega el dret de defensar idees contràries a la llei sempre que s’actui democràticament. Una llei no és infalible, ni intocable, perquè si fos veritat, amb quina raó desbancaren les lleis franquistes, si és que ho feren, perquè existeixen dubtes fonamentats. Si els cinc fundadors de la Unió Europea aixequèssin el cap, no reconeixerien l’Europa que ells volien. I és curiós entre els cinc, dos d’ells l’Esglèsia Catòlica inicià un procès de canonització. La Politica i la Fe no estan tan enfrentades com es vol fer creure avui dia.  Un corrent filosòfic defensa i demana la cooperació mútua entre el pensament escatològic i polític La raó escriu el jesuita teòleg i músic José Laguna :”La primera (política), perquè l’organització del present sense l’horitzó últim d’un projecte de bé comú degenera en mera burocràcia. La segona (escatologia), perquè la invocació d’un cel que no exigeix cap transformació històrica “aquí a lla terra” no és més que espirituallisme evasiu”. En l’actual política espanyola aquesta cooperació religiosa, no es vol i recentment s’ha manifestat clarament al protestar davant el Vaticà per les declaracions d’una autoritat eclesiàstica però incongruentment accepten que els bisbes espanyols defensin la sagrada unitat d’Espanya intocable. L’experiència darrera ens ha demostrat amb prou  claretat com actúa el govern espanyol contra el pensament sense necessitat de diàleg. Per aquest camí es va directament a la negació del dret a pensar i la manipulació de la llibertat humana imposant alló que es vol sigui veritat o mentida. A nivell de pensament les institucions de l’estat espanyol es mouen en un corrent que desemboca per inèrcia a un desastre polític. Sortosament moviments existents en el Parlament Europeu, que ja imposen la seva col·laboració i en un futur no llunyà encara amb més força, alimenten l’esperança d’una política futura en la que la centralitat sigui els drets de les persones i la política, l’economia i la religió, forces al servei dels pobles, que imposaran per llei el compliment dels deures de cada modalitat  en un diàleg intel·ligent i solidari que fassi possible la pau al món. No crec que sigui aquest el camí del Sr. Borrell, però sí el de la futura Europa amb col·laboracións mundials que poden venir d’orient.

POLÍTICA EUROPEA NEGACIÓ DE LA GLOBALITAT

L’acte d’inauguració de la nova etapa del Parlament Europeu amb una durada rècord per manca de saber dialogar democràticament ha posat en evidència que ni les detres ni les esquerres compleixen la filosofia de la unitat. I en la breu durada de l’acte, Catalunya ha fet sentir la veu dintre i fora del Parlament. Dintre per la defensa dels polítics catalans elegits democràticament per part de diputats europeus i fora per la manifestació de deu mil catalans, com ha reconegut la policia francesa. I el Parlament esperant l’acord per elegir els seus dirigents. Dissortadament les polítiques europees de dretes i d’esquerres palesen una política en que la dignitat de la persona no compta perquè només serveix de monecda de canvi. Però la veu del poble es fa sentir i   s’haurà d’escoltar a Amèrica, Europa, Asia, Africa i Oceania. La política mundial està cometent crims contra la humanitat, exemple la detenció de la capitana alemanya d’un vaixell ONG salvant vides humanes, que  les autoritats europees, amb el seu comportament, prefereixen que morin ofegades al Mediterrà. La política mundial és culpable criminal per les morts que provoquen les seves politiques. Culpable per les morts, culpable per incompetent a l’hopra de fer política, culpable per manipular les lleis i culpable per fonamentar la pau en la força de les armes. I s’omplen la boca de l’exercici d’una política global, globalitat que és una gran mentida perquè la centralitat no està en el respecte a les persones sinó en el poder del diner amb una conclusió extreta de l’experiència que per tenir-ne, tot si vol, fins la mort del contrari. No estava tan equivocat Raimon Pannikar quan afirmava que en quatre mil anys d’història cap tractat que posava fi a una guerra havia portat la pau al món. I en l’experiència actual esgarrifa a l’adonar-te la incompetència per arribar a signar la pau. De què serveixen les grans potències i les grans unions si no són capaces d’exigir als poders polítics de la part del món que siguin, respecte a les persones? I la incompetència la demostren venent-els-hi armes per fer la guerra. La política mundial actual té davant dels seus ulls un panorama que en el seu moment la borrerà del mapa i la convivència la dirigiran persones dignes. Persones que la dignitat no està en el càrrec sinò en la seva imatge i respecte de l’altre. I en aquest desgavell mundial existent la culpa és d’aquelles institucions que la seva presència té un sentit bàsic, fonamental, insustituible, necessari i urgent, treballar per la dignitat de totes les persones i que tinguin al seu abast, la cultura

, l’economia, la política i el civisme. I avui, segle XXI no ho tenen i el màxim culpable és la política que ha abdicat del seu objectiu en benifici personal, tant els de dretes com els d’esquerres. I sabent-me molt de greu, acuso a les institucions religioses que no compleixen el deure de defensar els drets de les persones i es posen del costat de la política. Amb l’evangeli a la mà, com defensaran davant de Déu, els drets dels pobres? La política europea ha centrat la globalitat en el diner, no en les persones. Acabo copiant un paràgraf del Quadern 195 de Cristianisme i Justícia: “Mentre l’esquerra busca recuperar-se de la seva anorèxia social, la dreta necessita curar-se de la seva obesitat capitalista”. Són els dos extrems de la política mundial i per les dues bandes el perjudicat “l’ésser humà més necessitat”. Amb aquest panorama podem tenir fe en els polítics actuals que dirigeixen la política mundial? Cal un canvi i el canvi sortosament està en camí.