Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 7 de juny del 2020

UNA POLÍTICA QUE NO SAP OBRIR ES ULLS


La imatge que dóna la política de l’Estat Espanyol no és res més que una obediència cega a l’ADN castellà. En els meus anys de religiós ho vaig descobrir en relacions amb religiosos espanyols que professen una veneració exclussiva per la pàtria. En uns  exercicis espirituals a la Granja (Segóvia) un capellà manxec es va apropar a mi i a un altre company català i ens va proposar renunciar a parlar català com una coherència amb l’espiritualitat. L’altra experiència, de tornada de la Granja viatjva en tren al costat d’un dominic i a l’alçada del Valle de los Caídos em va cantar les bondats de l’obra i quan li vaig dir que els diners s’haurien d’haver destinat a construir cases pels damnificats de la guerra, em va contestar, si només són mil pessetes per mort, en total un milió. Tant el capellà com el religiós dominic, quan ho recordo, em fan adonar del concepte de veritat de fe que tenen per la terra per sobre de les persones. I la meva consequència, em fa pensar que és normal que els polítics espanyols tinguin el mateix ADN. Estan tan dominats per la seva idea que les altres no tenen validesa perquè no concorden. I la discordància amb Europa és contínua i ho és per l’orgull que els cega i no els deixa beure perquè tampoc miren, ni observen. I aquesta manera d’actuar els porta a no saber actuar d’acord amb la democràcia. I aquest no escoltar, ni mirar ha esdevingut ben palès en el procès contra Catalunya. El judici i condemna dels polítics catalans no té altra explicació que el seguiment del seu ADN per damunt de les persones i fins i tot de les pròpies lleis que es manipulen amb facilitat. Una demostració d’aquesta actitud ens la dóna la política seguida amb motiu de la pandèmia de la covid-19. La lliçó que la ciutadania ha donat a l’estat és de matrícula d’honor i és el seu comportament qui ha frenat la pandèmia, més que no pas les lleis que avui diuen una cosa i demà la contrària. L’ADN castellà de l’absolutisme al màxim que els fa actuar sense analitzar.No s’ha preguntat mai el govern, quina part de culpa hi té?   La pandèmia la consideren un atac imprevisible quan fa anys que la natura es queixa de la contaminació del progrés. No han considerat mai que la pandèmia podia ser un crit d’alerta de la natura quan fins i tot la bíblia ens diu que cal escoltar els missatges. La natura, ho afirma un científic andalús, cada dia envia a la humanitat missatges de col·laboració. Per què el món no estava preparat i en particular Espanya encara menys? Els perills de la contaminació per culpa del gasoil i els seus derivats fa molts anys que es coneixien i es demanaven noves fonts d’energia, però anava contra el gran capital que és més important que la vida de la humanitat. El coronavirus amaneça a tothom, qué farà el gran capital. És obvi que la convivència humana necessita un ordenament just de la riquesa, base de la supervivència i del benestar, però aquesta nova posa unes exigències que obliguen al capital ser un servidor de les persones i a la política complir i fer complir aquesta nova ordenació. Reconeixeran els multimilionaris que acaparen el capital que els treballadors són tant o més persones dignes que no pas ells?Per començar el coronavirus ha deixat molt clar que els capdavaners legals de la política i del capital són l’educació i la sanitat. Una acusació que porta adjunta l’advertència que l’ordre polític i econcómic són una greu amenaça de la desapareció total de la humanitat. Cal obrir els ulls i saber mirar i llegir. L’amenaça hi és, no és cap broma i no tè acepció de persones. Només escoltant a la gent és possible una convivència més justa perquè totes les persones han de poder gaudir d’una vida digna. Des de la meva consciència la nova constitució és molt antiga i té un nom que no agrada a molta gent, és l’evangeli. Perquè? Les benaurances són el programa.

dissabte, 6 de juny del 2020

LA CATALUNYA QUE VOLEM (16)


LES LLIBERTATS IDEOLÒGIQUES I L’ORDRE PÚBLIC
Article 16
1.-Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats, sense cap limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.
2.-Ningú podrá ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences.
3.-Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Esglèsia católica i les altres confessions.
Aquest article té un rerefons molt religiós però la llibertat ideológica gaudeix d’un abast ampli en les diferències. La llibertat ideológica no només és religiosa sinò que també política i social. En la llibertat ideológica des de la vessant política s’hi inclouen tota mena de models polítics amb una condició que siguin un verdader servei a la humanitat. I és en aquest servei on es manifesten les contradiccions polítiques per la senzilla raó que el model, absolutista, democràtic, religiós, comunista, liberal, etc,.. no està al servei de la persona, de paraula sí, però de fet és un auto servei al poder pel poder. I a les hores la limitació per mantenir l’ordre públic es pot convertir en un motiu per tergiversar els fets, com s’ha fet palés en el procès contra Catalunya. I la manipulació que es fa de la llei es pot deduir del compliment de l’apartat 2 que diu textualment que ningú podrà ser obligat a declarar en relació amb la seva ideologia. I en relació amb el procès l’argument es va preparar sutilment per poder idear una sublevació que no va existir sinó que fou provocada políticament pel poder de l’estat. Anant un pel més lluny com es garanteix la ideologia religiosa d’un independentista cristià, protestant, musulmà, jueu, hindú, per exemple, quan la seva religió dissenteix de la política. Es respectarà la ideologia? Recordem que la Constitució diu que “cap confessió tindrà carácter estatal” per tant la seva realitat és super-estatal amb les consequències que comporta. La seva creença defineix la seva identitat, definidora de la seva dignitat. I és sobiranista. Sortosament la Constitució planteja problemes que els legisladors, tal vegada no havien previst, i el progrès els posa sobre la taula. La llibertat ideológica és molt àmplia i abarca molt més que la política. Motiu pel qual la societat necessita bons pensadors de totes les tendències. La humanitat, ideològicament és múltiple, però és global en la recerca de la felicitat. La Constitució espanyola és força clara però precisament la seva claror exigeix ideòlegs en els camps culturals de la filosofia i les ciències. Aquesta és la mancança greu, però el greuge està més en la política que oblida els pensadors que no pas ells s’oblidin de pensar. Defensar la llibertat ideológica és un deure constitucional de la política amb el ben entès que aquest deure va més enllà dels poders polítics i religiosos. Precisament el covid-19 ha posat en evidència aquesta mancança.

divendres, 5 de juny del 2020

La Catalunya que volem (15)


La dignitat de la persona no permet la violència.
Article 15
Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants. Resta abolida la pena de mort, llevat d’alló que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra.
Aquest article desautoritza la sentència del procès contra Catalunya i al mateix procès i acusa als responsables polítics. Els fets, moltes vegades, desajtoritzen les paraules. La Constitució afirma amb molta claretat el valor de la integritat física i moral de les persones, integritat física i moral que en situacions de discórdia, més en un país democràtic, ha de solucionar-se dialogant. L’article diu amb molta claretat que ningú pot estar sotmés a tortures que conseqüentment ningú, persona física o institucional, tampoc. Em crida l’atenció l’apartat sobre la pena de mort, amb el que no hi estic d’acord perquè per principi les guerres totes són injustes, les religioses incloses, i les víctimes no perden la qualitat de tals per culpa d’una injustícia imposada. En el procès contra Catalunya no es van respectar els drets naturals quina exigència és superior a la llei. Des de la meva religiositat només puc condemnar els procés i els seus efectes. S’ha d’analizar molt acuradament perqué, és molt important, el testimoni dels policies que  hi anaven amb la lliçó apresa i protegits per l’autoritat que reconeixia impecable el seu procediment. El temps va donant raó als polítics catalans. I “no puedo i no quiero” és una afirmació degradant perquè políticament és un mentida quan la llei li imposava a complir tres verbs, promoue, remoure i facilitar i res d’aixó no va fer. El testimoni Rajoy en la seva declaració es va desentendre i s’emparà en la ignorància.  El president del tribunal no va permetre probes gràfiques demostratives de l’actuació policial i en quan al tracte dels advocats dels acusats no era el mateix que el dels acusadors. Acceptar l’acusació d’un partit clarament enemic de Catalunya i continuador d’una política dictatorial. El tractre que es va donar a la presència d’observadors internacionals. Són massa les situacions democràticament massa pobres. I el que és pitjor és el menyspreu al poble català que se’n despren del seguiment del procès a dintre i a fora.En un democràcia la llei no donaria la raó a la justícia. Amb totw els respectes l’article 4 em dóna en una democràcia dret a opinar que és condició indispensable per avançar i progressar.

dijous, 4 de juny del 2020

LA CATALUNYA QUE VOLEM (15)


Iguals davant la llei.
Article 14
Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
La igualtat de que ens parla la contitució és legal perquè a mi em fa espanyol el DNI, ja que per raó de naixença no ho sóc però el dret d’opinió em faculta a defensar les meves idees de llibertat. I l’article en questió és molt clar, no pot haver-hi cap descriminació per raó d’opinió. És veritat que les opinions poden ser orígen de fets diferencials, com per exemple, reclamar la independència. Els efectes d’aquest dret d’opinió es poden assolir perquè la democràcia ho fa viable. Democràticament les opinions es parlen, es raonen, es discuteixen i si no hi ha acord es voten. I aquest procès la Constitució el respecte, perquè si no ho fes, deixaria de ser democràcia. Però com en tots els models polítics són les persones els programadors i els opinadors. Les lleis i són però les seves interpretacions poden canviar el sentit, per exemple amb el 155, i portar gent a la presó obviant l’expresió sense prevaler cap discriminació. Una democràcia, que ha substituit a una dictadura amb un procès modèlic com es fa creure a Espanya, pot continuar sota el poder de persones de la dictadura que interpreten dictatorialment la Constitució a l’estil de Mariano Rajoy amb el no puedo i no quiero. O buscan aliances contradictòries com ha fet Pedro Sànchez en els estats d’alarma per motiu de la covid-19. Dissortadament darrere d’actuacions discordants sempre hi ha l’afany de mantenir o assolir el poder i aleshores s’emparen en el “la llei és democràcia” quan el que veritablement és la llei, una servidora. L’article 14 col·loca la persona en la centralitat política com és obligat en tot model democràtic, però aquesta circumstància no es compleix quan s’afirma que la democràcia és la llei. Consequència: moviments socials contraris a la política que no regula el dret del benestar i els moviments de la gent no tenen una resposta dialogada sinó la de les armes amb consequències anticonstitucionals com reconeix el jutge de l’1-O que es nega a arxivar el cas. El dret d’opinió és fonamental pel procès progressiu de la humanitat i negar-lo i criminitzar-lo com fan els partits de dretes i ha fet el procès contra Catalunya.

dimecres, 3 de juny del 2020

LA CATALUNYA QUE VOLEM (14)


Per què sóc espanyol?
Article 11
1.-La nacionalitat espanyola s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb el que la llei estableix.
2.-Cap espanyol d’orígen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.
En els temps que vivim haver nascut en un estat que és históricament una conglomeració de pobles, ser espanyol perquè ho diu el DNI, no és cap garantia d’identitat personal. La pèrdua de nacionalitat, crec, és una decissió personal com reconeix la Declaració Universal dels Drets humans.El fet de néixer en una nació amb estat propi, penso ser una causa prou important perqué el govern es preocupi del benestar de tots els seus ciutadans, circumstància que no es dóna actualment. Fa tot el contrari, amb els seu tracte constitucional, promou el desig de separar-se i molt més quan la persona afectada pertany a un dels pobles sotmesos, com és el meu cas. Per altra banda quan t’adones de la poca humanitat envers les persones que fugen del seu país per manca de recursos, el desig de recuperar la independència del teu poble, esdevé més ferm i fort. Referent a la pèrdua de la nacionalitat espanyola em fa l’efecte que el paràgraf 2 afavoreix un contrasentit, perquè si per llei es perd, és perquè un jutge o ha determinat contravenint el paràgraf 2 que diu “cap espanyol d’orígen no podrá ser privat de la seva nacionalitat”. El meu DNI afirma que jo sóc un espanyol d’orígen perquè vaig nèixer en un indret que és espanyol. La llei afirma alló que jo penso que no és. Per què l’estat espanyol no em deixa independitzar-me? La Constitució democràtica, si ho és, no pot impedir-ho per més que s’afirmi el territori com fonament de legitimitat i legalitat. No está la Constitució al servei de les persones i a moltes se’ls hi nega el dret de ser el que primer i veritablement són, catalans, vascos, gallegs? El problema rau, en que el territori està per damunt de les persones en la Constitució Espanyola. Ens ho demostra el fet que el manteniment territorial té la salvaguarda en la força de les armes, com diu la Constitució, contravenint la normativa democràtica. Un territori no és digne, el fa desitjable la dignitat de la gent. I aquest principi es tergiversa. La verdadera unitat de la humanitat la practiquen les persones, els territoris són circumstàncies per possibilitar-la. La unitat d’Espanya no la fa el territori sinò la voluntat dels pobles que la configuren. I la unitat d’Espanya no és una verdadera unitat.És juna unificació.

dimarts, 2 de juny del 2020

LA CATALUNYA QUE VOLEM (14)


Les lleis humanes no són superiors a les lleis naturals.
Article 10 de la Constitució
1.-La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social.
2.-Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
L’article em fa pensar en una paraula que no s’hi menciona: convivència, que sigui pcífica o no depen molt de les lleis. Quan la convivència trontolla, com actualment a l’estat espanyol, la conclusió és simple, les lleis no són lo correctes que caldria. Una questió que no es pot oblidar: el fet que la Constitució no esmenti un dret, no significa que s’exclou, tot el contrari. Els drets naturals inherents al fet de ser humà no hi ha llei que els pugui reprimir, els reconegui o no la Constitució. El reconeixement de la conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els acords internacionals em porta a ser crític amb la política espanyola quan les circummstàncies no s’expliquen perquè donen la impresió que són una manipulació de la Constitució. I una d’elles és emparar-se en el “la Constitució no en parla”. Si no estic mal informat en un dels tractats signats s’especifica clarament que l’obligat compliment de la norma europeu s’ha de portar a terme i alló que no té explicació que l’estat espanyol no és cap exemple a l’hora de respectar les lleis i sancions europees.
Una pregunta a les autoritats: la meva dignitat personal és respectada? Senzillament, no, perquè no se’m permet viure en català, limitant anticonstitucionalment l’us del meu idioma i no reconeixent que la meva nació és Catalunya. A la pell de brau la pau social no és un fet creïble, consequència d’una mala política, que no compleix aquest article que comento.
L’empresonament dels polítics catalans és una demostració d’una política que no respecta la democràcia i per tant vulnera les lleis perquè la democràcia està per damunt de la llei. I la realitat de la feblesa democràtica ho palesen molt claramente les sessions parlamentàries, essent algunes d’elles una vergonya i un greuge a la humanitat. Les paraules que si escolten són tota una declaració de guerra.Sincerament cal un estudi en profunditat de la filosofia de la Constitució que a l’estat espanyol perd vigència per culpa dels polítics en el poder. No sóc jo sol que ho pensa. L’estat espanyol es democratitza de veritat i compleix de veritat la seva Constitució o la nació té els dies comptats.

dilluns, 1 de juny del 2020

LA CATALUNYA QUE VOLEM (13)


Sr. Mariano Rajoy, qui hauria d’estar empresonat amb la Constitució a la mà?  L’article 9 ho deixa entreveure. Llegim:
“1.-Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
2.-Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en el qual s’integran siguin reals i efectius; remoure els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social.
3.-La Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.”
No sóc jurista, ni expert en lleis, però penso que amb aquest article es pot demostrar la innocència dels presos polítics catalans i acusar de culpa al Sr. Mariano Rajoy responsable del procès contra Catalunya, ajudant aquesta acusació les seves respostes com a testimoni devant del Tribunal Suprem.
El paràgraf 1 de l’article expresa amb prou claretat que el Sr. Rajoy, president del Govern, també estava sotmés a la Constitució, i amb el seu NO PUEDO I NO QUIERO es negà a cumplir-la. Personalment no em mereix cap credibilitat, començant en l’etapa de ministre a demanar signatures contra Catalunya i essent President enviant més policies, preparant el procès. Continuant en l’article, suposa que els verbs d’obligat compliment segons els text, PROMOURE, REMOURE I FACILITAR no li diuen res. I aquest oblit en la ignorància és molt significatiu. No li nego al Sr. Rajoy, President del Govern, el seu dret i deure de defensar la unitat d’Espanya democràticament. La Constitució li marca la pauta que davant de la llibertat de  pensament que garanteix l’article 14   negant-se a parlar-ne preparant amb “el a por ellos” aldarulls i els ciutadans no van caure en la provovació. I com alló que volia era procesar Catalunya no va remoure obstacles perquè la seva idea era castigar Catalunya i no va facilitar la participació catalana perquè no tenia arguments per defensar el seu pensament i menys per demostrar que els catalans no eren demòcrates. Peró l’article 9 té un incís que calia evitar amb un muntatge legal pretesament democràtic perque els seus incompliments l’obligaven a anular els procès per “interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”. L’argumentació contra el Sr. Rajoy no s’acaba amb el que entenc de la Constitució, perquè les votacions que va convocar, sembla ser que incomplint la llei, van donar raó als polítics catalans amb   majoria més clara que no va tenir en compte, tot el contrari, cregut de que guanyaria els va fer empresonar abans de saber-se els resultats. I al meu favor hi està la Declaració Universal d4ls Drets humans, les sentències de Tribunals Europeus, l’ONU i personalitats internacionals. Hi ha més arguments que donen peu a un altre article, com un d’ells és l’actuació inconstitucional de la policía com dóna a entendre l’article 15.Con més hi reflexiono més em convenç el dret de Catalunya de ser independent. Tractem el tema democràticament.