CALLAR LA VEU DEL POBLE UN GREUGE CONTRA NATURA

 

El dret a manifestar les opinions pròpies és un dret natural que comporta la llibertat. I aquest dret té la garantia de la Constitució espanyola en els articles 15 i 16. L’article 15 condemna clarament l’actuació de la policia contra els ciutadans que l’1 d’octubre pacientment defensaven el dret a vot. Diu la Constitució en l’article 15: ”Tothom té     dret a la vida i a la integritat física i moral, SENSE QUE EN CAP CAS, ningú no pugui ser  sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans i degradants.” El crit “a por ellos” no és degradant? Els cops de porra, no són inhumans? El paràgraf 2 de l’article afirma: “Ningú no podrà ser obligat a declarar quan a la seva ideologia, religió o creences”. Els dos articles defensen els drets dels acusats en el procés contra Catalunya. I un detall en relació a les declaracions de la policia, la paraula “creences”. Si ningú està obligat perquè s’acceptava els testimonis que recolzaven les seves acusacions en creences? Les paraules de l’article 15 SENSE QUE EN CAP CAS  no deslegitimen les acusacions contra Sànchez i Cuixart que damunt d’un cotxe demanaven a la gent respecte? D’acord amb l’article 16 es té dret a defensar ideològicament la independència. I encara amb la Constitució a la ma es pot anar més lluny. El paràgraf 2 de l’article 9 diu: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. El Tribunal Constitucional és un poder públic. Va promoure la llibertat i la igualtat dels catalans acusats i a la Nació Catalana? Va remoure els obstacles que impedien o dificultaven la democràcia? Va facilitar una verdadera participació en la política? Els fets demostren que s’actuà contràriament. Si a l’anàlisi del compliment de la llei hi afegim la negació de la història,  l’estat espanyol encara en surt més deslegitimat. Catalunya és el primer poble del món que va tenir una constitució. Si parem esment en qui i quan va tenir bandera, Corts, president i constitució, Catalunya se n’emporta la palma. Bandera: Espanya 1785 – Catalunya 1050. Corts: Espanya 1834 – Catalunya 1192. Primer president: Espanya 1823 – Catalunya 1359. Primera Constitució: Espanya 1812 – Catalunya 1203. Catalunya amb la història com a testimoni té dret a ser estat. Donades les circumstàncies actuals, la democràcia té la paraula i la paraula demana un referèndum. Mariano Rajoy quan va aplicar l’article 155 a continuació va organitzar unes votacions. El resultat fou favorable al vot independentista i la resposta política fou l’empresonament. Em pregunto: quin paper hi juga la Justícia? Cadascú que ho valori. Callar la veu del poble és manipular la Constitució que en l’article 2 afirma: “ La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual depenen els poders de l’estat.” Els catalans amb el DNI (que ens fa espanyols) a la mà tenim dret a votar en llibertat d’acord amb les nostres idees. Si no som demòcrates la convivència sempre la dominarà la llei del més fort, mai les persones dignes. La voluntat és fer callar la veu del poble com ho ha palesat la reunió a Barcelona dels Presidents Espanyol i Francès afirmant que el procés ja no existeix. El poble català proclamarà la seva veritat. I a continuació comprovarem si l’estat espanyol és o no demòcrata.

LA PAU DE LES ARMES, FRACÀS DE LA CONVIVÈNCIA

La imatge de la convivència en la història dibuixa un procés controlat per les armes. La Bíblia, un dels llibres més antics de la civilització, ens narra la primera mort de la història per assolir la pau personal. I la filosofia d’aquest fet és feu norma tant dominant que en l’actualitat continua la seva pràctica. La base de la convivència, que radica en el pensament, ha promocionat pensadors d’idees oposades que no han tingut el necessari diàleg per consensuar normes respectant les diferències. El desenvolupament històric ens explica com la responsabilitat de tenir cura de la pau en les relacions humanes es va manipulant al llarg de la història de la convivència que no és de pau sinó fruit d’egoismes. I en el rerefons dels egoismes de poder sempre s’hi amaga la voluntat de ser déus. Fem una ullada a les grans civilitzacions hi descobrirem la divinització dels seus governants, egoisme que troba en la mitologia la salvaguarda dels poders humans. Egipte, Grècia, Roma en les seves etapes d’esplendor adoraven els seus caps d’estat. A Europa l’evolució de la política va viure una etapa en la que capitanejada pel Papa de Roma es volia crear la comunitat europea comandada pel Papa, com poder principal, amb l’emperador de segon, responsable de la política. El resultat fou la desintegració originant les nacionalitats enfrontant els dos poders el religiós i el polític, moviment que va donar força a la formació del protestantisme. El procés de la història és una lliçó que ens convida a examinar les errades per trobar les veritats. El problema rau en la circumstància que les errades d’uns poden ser les veritats dels altres que posen a proba la saviesa intel·ligent dels ciutadans i dels seus polítics. I la justícia que ha de donar pas a l’ordre, al ser limitada en les persones que l’exerceixen pot donar pas a desordres. I la gravetat de la convivència empitjora perquè els governants fan us de la força armada per obligar a viure en pau. Una pau efímera que en el primer contratemps desemboca en una altra pau de les armes. Fa més de dos mil anys que Déu envià el seu Fill a la terra per ensenyar la verdadera pau. No fou escoltat i els grans poder el van crucificar. La Creu fou la gran lliçó de la convivència en pau. Però el món no la vol entendre. La llavor fa dos mil anys que germina i sortosament neixen plantes fructíferes que amb amor i paciència ensenyen a fer camí. És l’única esperança d’assolir una convivència en pau. Però els poders humans no hi creuen perquè ells són divins mancats de saviesa. Quan els poders religiosos i polítics dialoguin esdevenint germans de viatge la pau serà convivència.

UNITAT POLÍTICA EN LA GLOBALITZACIÓ DELS POBLES

Lluis M. Xirinacs en el diari Avui de l’11 de novembre de 1978 en l’espai “al servei d’aquest poble” publicava l’article CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA en el que s’hi llegeix: ”Cal liquidar el franquisme que s’amaga encara amb gran força darrera dels grans Bancs, de l’Administració i de les altes institucions  de l’estat. No hem pogut imposar la ruptura. La neteja és llarga i difícil”.  Quaranta cinc anys desprès aquestes paraules continuen vigents. Les seves grans teories com són LA FILOSOFIA DEL GLOBALISME, tesi aprovada amb la nota “summa cum laude” i LA MONEDA  TELEMÀTICA lloada en la seva presentació internacional, continuen en el calaix dels records en el món de la política espanyola. Sortosament La Fundació Randa-Xirinacs hi treballa. Un tema molt alliçonador el trobem en la definició de la paraula UNITAT. Quanta raó té Xirinacs quan  s’escolten i es llegeixen declaracions com la següent del ex-president del Tribunal Constitucional que exercí el càrrec durant quatre anys més a l’haver caducat el seu mandat. Quina manera d’actuar amb justícia incomplint la llei! Paraules seves són, un cop dimitit: “A Espanya només hi ha una sobirania nacional, la del poble espanyol, i expressada solemnement el 6 de desembre de 1978 amb l’aprovació de la Constitució”. I no parlem del President del PP quan acusa al President Pedro Sànchez acusant greument als independentistes catalans de conspiradors contra la unitat d’Espanya, independentistes que legalment la Constitució els hi permet ser congressistes i senadors. Els dos personatges citats allò que haurien de fer és llegir millor la Constitució i estudiar l’etimologia de les paraules i els seus sentits. S’han   dedicat mai al sentit lingüístic i matemàtic de la paraula unitat? Pregunto si l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea deixa de ser una “unitat”. Quin sentit hi té la unitat? Un sentit moral d’intel·ligència raonant. Els pobles d’ Espanya, Catalunya, Euskadi i Galicia no tenen dret a ser una unitat en l’estat espanyol? El globalisme és una unitat amb moltes diferències en la que cada diferència és una unitat. A l’estat espanyol el globalisme unitat el configura l’economia, que actualment també és poder polític. La política és un escolanet de la gran economia. Xirinacs ens diu que la neteja de la democràcia és llarga i difícil. 45 anys són molt llargs però dissortadament no sembla que es vulgui consolidar sinó més aviat, desfer. Hi ha tres tasques d’estudi per assolir la democràcia: conèixer i aplicar la filosofia del globalisme, la de la teoria de la moneda telemàtica i la tercera, opinió personal meva, estudiar la filosofia de l’encíclica del Papa Francesc GERMANS TOTS.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN DRET HISTÓRIC

No soc historiador, estimo la filosofia, i penso. Els drets els tenen les persones i també la natura. L’ésser humà és lliure, independent en el seu pensar i també en el seu actuar amb limitacions. Catalunya és lliure amb els seus ciutadans. I el procés de la seva independència només el poden regular els catalans. Només un poder superior als poders humans regula les seves vides. I el pensament és lliure amb possibilitat d’error. També és lliure amb possibilitat d’equivocar-se qui s’empara en la llei per negar el dret a la independència de Catalunya. La història és un procés formador de convivències en base a les relacions que aconsellen les diferents maneres de viure programades per la cultura. El procés històric, que ha configurat la Catalunya del segle XXI, és canviant com també ho és la configuració d’Espanya. Els pobles no viuen en models inamovibles i els responsables de l’Estat Espanyol ho saben. L’essència d’una nació no la defineixen les lleis que estan al servei d’ella i l’exemple el tenim en Espanya que el seu estat proclama indivisible i no ho ha estat, ni ho serà mai. La geografia de la península ibèrica ha presentat diferents models polítics en la història. La terra és espai d’acollida de ciutadans i pobles regulada no sempre per polítiques de filosofia humana si no de filosofia econòmica com l’actual. Quan l’economia, que és un servei, esdevé poder polític, la història emmalalteix greument, com ho està en l’actualitat. I Espanya està molt malalta com ho palesen els partits polítics que es creuen que són garantia de convivència i entre ells professen la vergonya de l’odi, com ho manifesten les seves  paraules. La veritat de Catalunya no encaixa en les normatives ni del PSOE, ni del PP que per més inri han situat Espanya en una democràcia d’esperit franquista. I aquesta circumstància la porta de la mà cap el fracàs històric. Crec sincerament que el fracàs està provocat per una Constitució, que ha estat manipulada, escrita primer sota l’amenaça de les armes i manipulada desprès per interessos de partit. L’article 155 és una clara demostració quan és còpia de lleis feixistes. Malgrat els entrebancs, Catalunya escriurà la història dels seus drets, de la seva veritat cultural, que és llibertat, i també perquè la seva independència serà model de convivència entre pobles, propiciant un model d’igualtat, llibertat i fraternitat. En aquesta filosofia el Papa Francesc ens marca el camí començant per la importància que hi té la persona en el reconeixement de la convivència. Ens ho diu clarament el paràgraf 106 de la FRATELLI TUTTI. “Hi ha un reconeixement bàsic, essencialment per caminar vers l’amistat social i la fraternitat universal: percebre quant val un ésser humà, quan val una persona, sempre i en qualsevol circumstància”. L’estat espanyol no fa aquesta valoració de les persones catalanes independentistes

EL PROCÈS DE LA LLIBERTAT DELS POBLES ES FONAMENTA EN LA NATURALESA

La llibertat de les persones, que tenen cura de la llei política, tendeix a convertir en esclavitud els drets i deures naturals. Cap llei política és superior a la llei natural. Només l’orgull personal d’autoritats humanes defensen les lleis polítiques dictades pels humans, éssers limitats i per tant imperfectes, essent també imperfectes les seves lleis. Aquesta possibilitat d’imperfecció pot ser considerada per una intel·ligència sàvia raonant la necessitat i urgència de ser estudiada i adequar la seva redacció a la convivència pacífica. Un progrés de tot procés comunitari no és històricament convincent sense la valoració de les aportacions culturals dels ciutadans. La configuració d’un poble està regulada per les relacions humanes amb situacions de  diferències físiques i psíquiques, manifestades per la creativitat conjunta de dona i home, maternitat i paternitat. Organitzar la convivència d’un poble oblidant el deure de la dona d’aportar-hi els seus coneixements i dots creatives suposa criminalitzar el feminisme per incapacitat vulnerant el dictat de la natura. Trencar la relació mare-pare incompleix la norma de creixeu, multipliqueu-vos i pobleu la terra. Pobleu la terra no significa, que la dona és una màquina de fer criatures, sinó una artista de l’existència humana  amb l’acte creatiu abraçant mare i pare. Aquest inici generador de la història ha estat greument manipulat quan s’ha arraconat la dona  valorant excessivament l’home. Als nostres dies la valoració de la capacitat creativa i organitzadora de la dona juga una relació social amb protagonisme femení en política, religió i cultura amb idees, sentiments i fets que no responen a la igualtat maternitat paternitat. Per les dues parts, penso, la llibertat pateix tensions que desnaturalitzen els fonaments diferencials del ser persona. Dissortadament la política en la seva legislació regula per llei sobre la llibertat de ser mare desenfocant aquest dret vers conclusions que neguen la voluntat quan el procés ja està en camí. En el procés de la llibertat observant els models estatals de les diferents nacions, s’oblida massa que la raó es fonamenta en el ser persona. No hi ha poble sense persones, no hi ha política sense persones. La força creativa de les persones rau en el fet de ser natura i el procés de la llibertat dels pobles es fonamenta en la naturalesa.

LA RELIGIÓ IMPRESCINDIBLE EN LA POLÍTICA DE CONVIVÈNCIA

La imatge de la humanitat en el segle XXI denuncia una infecció de les relacions humanes que corroeix la convivència. La corrupció amb el doble efecte imposa el poder i la misèria amb les respectives conseqüències. Per una banda catapulta en el poder l’economia, senyora de la política i per l’altra procura arraconar la religió amb la cultura del respecte als humans pel sol fet de ser humans prescindint o negant l’existència d’un Déu pare. En la història actual la política i la religió viuen un enfrontament en el que la salut de les persones es veu manipulada amb conseqüències tan greus que ofegar en el mar o fer morir amb la guerra els més pobres, és signe de progrés. Sortosament, aquest signe, malgrat la manca de poder, té el suport de les persones que pensen i pertanyen a diferents religions. La lluita és una lluita d’oblits. Oblidar a l’altre amb el poder de les armes és sentir-se totpoderós, i sortosament li ha arribat el moment de la por al cos. Ha estat la natura que els ha posat entre l’espasa i la paret. Ells també corren el risc de ser víctimes de la tragèdia dominadora. En el mon hi intueixo dues filosofies de convivència, aparentment una més poderosa que l’altre però la més feble amb més sentit humanitari, la política i la religió. El front sense religió sent la urgència d’un diàleg que sense fer soroll el front religiós li està estenent la mà. Dissortadament l’escàndol econòmic, sexual i diferències culturals ha minvat credibilitat a la religió malgrat l’existència en les seves files de persones santes. I son aquestes persones santes, capellans, ciutadans i ciutadanes cristianes des de la humilitat les que amb la coherència de la seva vida obren els ulls. La convivència humana reclama amb urgència una filosofia de pau que li nega la política controlada i dominada per l’egoisme del poder econòmic que manipula la ciència per augmentar el seu poder amb noves armes capaces de sacrificar la humanitat sencera i el seu entorn. La saviesa de persones dignes tenen capacitat dialogant des del respecte per fer entendre que el diner és un servei i no una filosofia de vida. Les persones egoistes també tenen el seu sentit vital que davant la imminència d’un perill les pot aconsellar a dialogar amb qui pensa diferent i entendre que les diferències són argument de progrés. Entendre el significat de progrés és un pas molt important per assolir consensos i entaular el diàleg necessari i urgent entre la política i la religió. Política i religió donen sentit a la convivència universal pacífica.

LA CONVIVÈNCIA EN RISC PER POLÍTIQUES CONTRA NATURA

El risc de la convivència és un missatge a la humanitat que s’està jugant la seva supervivència. I en un temps en el que la ciència desperta esperances d’un futur històric de fraternitat millorant la base de llibertat, igualtat i fraternitat. La convivència no és només bona entesa entre els humans, és també el tracte dels humans amb la  natura. No tots els éssers humans respecten la flora, la fauna i la natura en general. Una de les demostracions de bona germanor són els àpats de diades personal o col·lectives. Però dissortadament els àpats esdevenen ocasions de malbaratament  d’aliments que contaminen. El canvi climàtic denuncia aquestes contaminacions que no són les úniques. La naturalesa es revela contra els maltractaments contaminants. En una entrevista el Director de l’Agència de residus de Catalunya informava que el malbaratament d’aliments a casa nostra era de 262.471 tones anuals. Aquestes tones en el seu procés aporten 520.723 tones de gasos d’efecte hivernacle produïts per 20300 automòbils mentre circulen.. Unes dades molt indicadores de la urgència de reciclar. Els humans són naturalesa i esdevenen doblement acusats per contaminar i per ser objectius contaminats. Però la humanitat pot evitar contaminacions i de retruc netejar el clima. És una tasca de germanor global. Dissortadament certs sectors de la humanitat manipulen la germanor globalitzant la riquesa en poques mans creant un clima de pobresa en una gran majoria. La natura és sàvia i el canvi climàtic amenaça a la globalitat humana, a rics i pobres. I rics i pobres amb germanor han de normalitzar el clima. Qui més contamina, més ha de treballar. I el gran contaminant és la riquesa. Arribats a aquesta conclusió apareix un gran responsable de la germanor universal, la política, que no entén el significat de germanor perquè és la culpable de la desproporció en el repartiments de la riquesa. Les diferències en la convivència han de ser proporcionals d’acord amb la saviesa de cada persona en el desenvolupament de la seva vida. I la saviesa pateix la manipulació de la política. Ser savi no consisteix en conèixer molts temes sinó en com en treu el degut profit. I dissortadament no tothom hi fa aportacions positives perquè la cultura no és objectiu principal de la política i molt menys quan ha esdevingut escolanet de la gran economia. Quan una persona desentona en el compliment dels seus deures individuals i col·lectius esdevé un manipulador per manca de cultura. I la política hi contribueix amb els pressupostos més pobres en relació amb els militars. Quan en un col·lectiu els arguments no són paraules sinó armes, la convivència no serà la pau si no l’odi de l’egoisme personal.