Fem camí de veritat?...

La meva il·lusió no té aturador. Tinc pressa per gaudir la independència del meu país. Allò que  no entenc és que persones que es diuen catalanes no la vulguin. No en tenen prou amb l’argument que és un dret natural? És incomprensible que no es valorin les diferències com elements identitaris i allò que encara entenc menys, és la voluntat d’eliminar aquestes diferències. Quan parlem de dret natural no podem oblidar mai que les persones som natura i que la natura ens fa independents. Precisament aquesta independència, orquestrada per l’equilibri passió intel·ligència, és la garantia de la meva llibertat, essent la primera, la llibertat de pensament. No fa massa dies se celebrà una manifestació contra un decret del Tribunal Constitucional que anul·lava una llei catalana i si no recordo malament un ministre va afirmar que aquesta mena de manifestacions són inconstitucionals. La llibertat de pensament no hi ha llei que la pugui aturar i si una persona pensa que una llei no és lícita i contrària a la voluntat popular té tot el dret, també constitucional, de manifestar-ho. Si la Constitució fos tan perfecta seria inamovible i no ho és perquè és obra dels humans que són imperfectes. Un altre aspecte és el procés de perfecció que tothom desitja i en aquest procés de perfecció hi pot tenir cabuda una protesta contra alguna llei, també la constitucional. I sota la protecció de l’actual Constitució Espanyola jo defenso el dret que té Catalunya de ser independent. I valorant el procés actual crec que no té aturador però em preocupen moviments a favor i en contra que, massa sovint, són poc respectuosos a la persona. Tothom té dret al seu pensament i a la seva expressió. No tothom té l’obligació de pensar igual. Però tothom té el deure de respectar el pensament d’altri i si no hi concorda que hi dialogui. Parlant la gent s’entén. No estic d’acord amb els independentistes poc respectuosos amb els unionistes i menys amb els que insulten. Òbviament no ho estic amb els unionistes que insulten als independentistes. Dissortadament els independentistes són els que en surten més mal parats i, a vegades, amb suposades aplicacions de la llei. I aquest fet és gravíssim. Avancem cap a la independència?

Malgrat tot penso que sí i en aquest camí, crec, la CUP hi juga un paper molt important. Tan important que serà decisiu. Davant el no, obert i descarat de la política espanyola, no es pot actuar a mitges tintes. Els avenços han de ser clars i la ciutadania n’ha de ser conscient. Dissortadament els pitjors enemics els tenim dintre de casa i analitzant els fets que venen de fora és lògic pensar qui aplana el camí. Imagino que dintre la política catalana hi sobren infiltrats. Sé que és greu l’acusació, però a qui afavoreixen certs aldarulls? S’escolten afirmacions dels unionistes en el Parlament Català massa sospitoses de complicitats gens democràtiques. El 26 de juny s’apropa a marxes forçades, com reaccionarem els independentistes catalans? Enviarem a Madrid els contraris de la independència? Si tant al Congrés, com al Senat, la representació majoritària de Catalunya l’assoleixen els unionistes, serà un cop baix molt dolorós contra els drets naturals a la independència. Penso que hi ha dues opcions: a) majoria clara d’independentistes o b) cap independentista a Madrid. Les dues opcions, penso, són prou clares davant d’Europa. Personalment prefereixo majoria independentista.