Quin és el canvi que cal?

Des dels primers anys de la democràcia espanyola, en totes les conteses electorals escolto la paraula canvi. En referència a les votacions del 26J., la paraula canvi predomina arreu. Quin canvi volen? Per què hi ha qui vol canviar Espanya des de Catalunya i no és un partit independentista. N’hi ha que volen el canvi del partit en el govern. Altres volen el canvi de president. Però jo em pregunto, quin és el canvi que veritablement necessita la democràcia espanyola? Espanya no necessita cap canvi. Allò que veritablement necessita és que tots els hispans siguin persones integrals amb una cultura que els acondueixi fermament pels camins d’una convivència amiga, justa, solidària i creïble. Aquesta cultura no es practica a la pell de brau i dissortadament on menys és en les estructures de poder polític, religiós i econòmic. Es practica una cultura mal entesa de l’ego personal i col·lectiu que té en l’enveja  una de les seves característiques. En una paraula a la democràcia espanyola el canvi més urgent és el canvi del respecte a la persona. Espanya, que es considera una de les nacions més catòliques, no ha entès que l’amor a l’altre inclou també a l’altre encara que sigui enemic. Si l’enemic no dóna el pas endavant i el dones tu al menys s’ha avançat, encara que sigui poc, en el camí de la pau perquè tu l’ofereixes. El primer pas que els polítics han de fer pel canvi que proposen és respectar per un igual totes les persones i no ho fan, ans tot el contrari. Un partit català, que de català només en té el nom, no té cap autoritat per pretendre canviar el seu estat que és l’espanyol. Potser allò que hauria de fer és aconseguir que els seus membres fossin persones dignes respectuoses amb les altres que no pensen com elles i evitessin tota ombra de menys-teniment. És molt difícil un canvi autèntic a l’Espanya actual començant pel NO inspirat en la Constitució. Els polítics actuals, si de veritat tenen vocació política, han de treballar perquè tots els ciutadans tinguin una vida digna a tots nivells, polític, econòmic, cultural, cívic, religiós i social. I no ho aconseguiran començant la casa per la teulada. La riquesa d’un país la creen els ciutadans dignes, no els que confonen el grau de la seva dignitat per la quantitat de la seva riquesa. Són dues filosofies antagòniques i perquè el canvi del país sigui una realitat, cal canviar la filosofia econòmica per la de la dignitat de la persona.

Si aquesta fos la filosofia de l’estat espanyol no existirien fortunes creades a l’ombra del poder, com la de més d’un polític que ha assolit ser multimilionari i n’hi ha més d’un, tant de dretes com d’esquerres. Aquest és el canvi que Espanya necessita per ser de veritat una marca important al món. I aleshores tothom entendria el drets de la independència de les persones i dels pobles que formen. Dissortadament el canvi que demanen els polítics pel dia 26J., no és aquest, és el canvi que permeti la continuïtat perquè els rics ho siguin més i de pobres cada dia n’hi hagi més. Hi ha algun partit que de veritat vulgui el canvi que les persones necessiten? Penso que sí, els partits que defensen la llibertat dels pobles.