No ho acabo d’entendre...

No ho acabo d’entendre, però una veritat tinc segura, que Catalunya serà independent. I què és allò que no acabo d’entendre? La raó rau en allò que penso i no hauria de ser. És veritat que la moralitat de les persones palesa molts colors, que fan difícil, massa sovint, justificar les identitats. És veritat també que tota acció té una raó, una causa i alguns beneficiaris. Fas aquesta afirmació perquè fas mal a un tercer i tu en surts beneficiat. I en l’actualitat a Catalunya se succeeixen esdeveniments que em porten a conclusions que m’esgarrifen. A qui beneficia que un ministre del govern en funcions homologui la situació actual de Catalunya amb la del País Basc del temps d’ETA? Amb aquesta mena d’afirmacions és busca justificar una política injustificable per ignorar voluntàriament la veritat. I em fa pensar que els causants dels aldarulls són còmplices de qui fa aitals afirmacions. És molt dur, greu, si voleu, però què es pretén amb elles quan a Catalunya la convivència és modèlica, lloada pels estrangers que la visiten. No entenc que el PP presenti una moció contra Catalunya quan sibil·linament van ajornar formar grup parlamentari, fent que serveix d’argument al Tribunal Constitucional. No entenc que els partits estatals, causants de la situació anàrquica per formar govern tinguin la gosadia de donar lliçons i afirmar que ells són l’estabilitat. No entenc que desprès de més de trenta anys de democràcia  a la pell de brau comparteixi la no convivència com un fet consumat, odiant a comunitats autònomes, i això atiat per polítics d’elit. No entenc que una veritat tan bàsica per natural com el dret a decidir no sigui entesa no per ignorància sinó per egoisme personal o col·lectiu. Perquè dóna vots a partits estatals. No entenc les afirmacions que davant la llei tots els espanyols són iguals quan a un nombre considerable se’ls hi nega el dret a ser. No entenc  com s’argumenta tan tranquil·lament falsificant la història per defensar lo indefensable. I la llista de no entenc... és molt llarga i em preocupa amb la proximitat d’unes noves eleccions que són un clar exemple d’allò que no és políticament la  democràcia. La democràcia de cara el 26 de juny d’enguany són quatre partits. Els altres no són, no existeixen, no tenen dret a opinar, no entenen de governabilitat, no són dialogants per què només tenen raó els quatre. I així va el país. Si el resultat de les votacions del 26 de juny acaba amb un govern format pel PP, PSOE i C’s, pobre Espanya!, sigui qui sigui el President. Si veritablement els espanyols fossin conscients de la situació actual a la vista de totes les anormalitats econòmiques, financeres, en les que hi estan implicades famílies de la reialesa i de membres destacats de la política tal vegada les votacions esdevindrien la solució desitjable. Però hi ha un problema, la capacitat manipuladora del poder polític. Hi ha un altre poder que podria ser decisiu si veritablement defensés la dignitat de les persones i no tingués por d’enfrontar-se al polític. Em refereixo al religiós i a Espanya directament als alts càrrecs de l’Església Catòlica. La filosofia de la convivència necessita pedagogs més humans i més defensors dels drets de les persones. En una paraula, necessitem de que cada defensor dels drets naturals sigui un altre Crist que per defensar els humans es deixi crucificar.