L’ESTAT D’ALERTA AL SERVEI DE LA VIDA

En aquest mon nostre no ens hi podem moure distrets. Les entrebancades no porten a  bon port. I cal caminar atent perquè l’odi és una malaltia contagiosa. Contagiar a l’altre suprimeix pensadors que la humanitat difícilment podrà recuperar. I el món necessita bons pensadors. La filosofia culturalment enriqueix la història i dona categoria. Els pobles de la humanitat amb bons pensadors caminen segurs. Les persones han d’aportar una visió desvetlladora de la seva veritat perquè dialogant amb els altres descobreixin nous camins i noves veritats enriquidores del present i avantguardes del futur. Cada poble ha de tenir en les seves autoritats persones amants de la ciència i la filosofia i desventurat aquell ajuntament en el que la filosofia no desperti un esperit de servei. El temps actual amb el pensament femení en les seves administracions ha allargat la ma al pensament masculí propiciant un profund diàleg a la política dels pobles, nacions i estats. Obertament un avenç extraordinari quan els pobles estan dominants per polítiques egoistes desestabilitzadores. Cap estat pot desenvolupar-se en el camí de la inseguretat i d’una política egoista dels seus membres. La política catalana desperta prou confiança quan partits obertament contraris s’atreveixen a donar consells?  La política catalana actual és un servei a la vida dels catalans? Tinc els meus dubtes. Una pregunta: Gaudeix la política catalana d’una filosofia pròpia? Sortosament sí hi ha persones que  treballen la seva vida i el seu futur. Les persones es mouen i la pagesia n´és un exemple. Copio de la revista ARRELS el paràgraf SUPORT A LA PAGESIA. “Fer-se soci del Mercat Arrels és una manera real, autèntica i eficient de donar suport als pagesos i a les pageses que hi venen els seus productes. El Mercat Arrels va néixer com una eina per fomentar la venda directa de productes de proximitat. Un sistema que permet que el sector primari controli el marge de benefici. De manera que tots hi guanyem: qui produeix és compensat de manera justa, i qui hi compra rep aliments sans i de proximitat.”

LA LLIBERTAT DELS FILLS DE DÉU

El respecte que Déu té de la llibertat dels seus fills és la definició de l’amor. L’amor més gran és morir voluntàriament. I Crist morí clavat a la creu per salvar els pecadors. I ho demanà al seu pare: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. Sense el perdó de Déu no sabem estimar. No s’estima de veritat sense demanar perdó. Quina gran lliçó ens va donar Jesucrist clavat a la creu. I al lladre crucificat al seu costat i que va aprendre la lliçó li va dir: avui estaràs amb mi al Paradís. Condició dels fills de Déu és saber fer us de la llibertat. Entenem perquè som lliures? La llibertat ben entesa comporta saber demanar perdó. Reconeixement que Déu és el nostre Pare. És aquest el comportament de tota la humanitat? Dissortadament, no, massa persones es creuen que són déus. I el resultat d’aquesta creença no porta a la pau sinó a la guerra. I la humanitat no està en pau. La guerra és el seu ambient. És conseqüència d’arrogar-se poders que no es tenen perquè l’ésser humà no és déu, és finit, té un començament i un acabament. Quin és l’objectiu fonamental de la llibertat? Estimar. L’ésser humà perquè és lliure ha d’escollir i ho pot fer entre el bé i el mal. És la gran proba de la llibertat. I quan s’equivoquen els humans? Quan pensen que la seva felicitat és la riquesa, confonent la riquesa espiritual amb la riquesa material del diner. Fer-se ric és caure en la pitjor de les pobreses. És la ceguesa de la llibertat. Ser pobre esdevé la riquesa de l’amor.

EL BOSC ÉS UN MESTRE CONSTRUCTOR DE FUTUR

Les fulles dels arbres parlen amb els silencis i un dels silencis més preuat és el de les persones. Recordo les remors de les fulles dels arbres quan als meus anys d’infantesa em passejava entre els arbres del bosc de casa. A  les meves velleses encara escolto les remors de les fulles que em parlaven dels seus problemes que jo no entenia però m’agradava que els arbres m’expliquessin coses. Els troncs dels arbres gaudien amb les  meves abraçades posant les orelles en l’escorça innocentment sense entendre els sorolls però gaudint petonejant-los. Els moments de silencis del bosc enriquien  trobades no esperades de la gallina que sortia dels marges acompanyant els seus pollets. Sortien del seu amagatall, feien una passejada  entre els arbres i una vegada satisfeta la seva necessitat tornar a l’amagatall. El cant del gall encomanava una necessitat de relació amistosa per tornar a viure entre els barrots del galliner i en el corral l’ordi, la civada i el blat  les hi feien més fàcil l’existència i els pollets estrenaven la llibertat. El bosc de la casa de pagès ensenyava a jugar imitant el cant dels ocells. Els nius de les branques dels arbres eren una invitació a enfilar-s’hi per gaudir de la suavitat de les seves plomes. Però no era fàcil. Ser esclau no agrada a ningú. I un ocell engabiat  sense llibertat de vol en la suavitat del vent hi descobreix la necessitat de recuperar la llibertat perduda. La gàbia penjada a la paret del pati desperta la gola del gat de la casa mentre l’ocell espera jugar-hi. Dos desitjos enfrontats. L’ocell emmudí i no cantà més. La tristesa cada dia era més greu. El darrer adeu se l’emportà el vent fent-se senyor de les darreres notes musicals fent-se amigues de la música de les estrelles. Dos boscos que s’abracen agermanats amb el goig dels petons entre arbres i estrelles.

LA MORT FILOSOFA LA HISTÒRIA

Un estudi de les diferents formes de morir ens introdueix en una filosofia de la vida en l’apartat de relacions humanes. Relacions entre els diferents estaments socials i les diferències de pensaments dels humans. La pregunta és perquè moren les persones i com? La resposta més directa és perquè la vida de l’ésser humà és limitada, té un principi i un final. És a dir, de forma natural. D’altres per malaltia, per odi, per accidents i per guerres. Les mortaldats més grans les causen les guerres. No existeix un ordre social de convivència que per ell mateix sigui la pau. En aquest tema la religió també hi té molt a dir i fer. El problema és la varietat de religions, les que tenen un sol déu i les politeistes. I el problema s’agreuja quan s’hi posa pel mig la política afirmant per exemple que l’avortament és un dret. Si un matrimoni no vol tenir fills perquè s’han casat? És el primer error. Si una dona no vol ser mare, hi té dret, però que respecti la natura i no tingui les relacions que hi porten. Cal ser coherents. El dret a la mort comença en el moment de la gestió de la vida. Però, no és ni el pare, ni la pare qui tenen aquest dret, han de tenir cura de la vida del fetus. El seu deure és defensar la vida. La mort en el segle XX desenvolupa una filosofia personal d’acord amb el criteri de cada persona. Quan el respecte a la vida hauria de ser bàsic en la convivència resulta que la discòrdia cada dia és fa més general. Contradicció contra la democràcia. És aquest el procés que necessita la humanitat? L’objectiu és la vida. La mort ha d’estar al seu servei. Però és manipulada. I genera guerres. La humanitat ha rebut una lliçó divina de la mort que genera vida amb la resurrecció. El fill de Déu clavat a la Creu cridant “Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. Morí i al tercer dia ressuscità. Aquesta és la gran lliçó de la filosofia de la història: Déu, fet home, ensenyant a morir.

                                                                                                    

ENTRO EN EL GRAN BUIT, DIARI DE PRESÓ, II/1975

El gran buit a que es refereix Lluis M. Xirinacs és una convocatòria a la gran lluita per la llibertat. I aquesta lluita es debat en anys de presó. Com ell, altres també ho han fet. I amb una peculiaritat. En una presó expressa per capellans. Es aconsellable la lectura d’aquest llibre? Personalment penso que sí i per qui no creu en Déu recomanable. El mateix títol del llibre ho recomana. El gran buit viscut per Xirinacs omple una etapa de  acte de llibertat i amor que mereixen viure totes les persones. En el fons tothom es presoner de la vida perquè la llibertat està dintre d’un marc tancat per barres de ferro. La defensa de la llibertat personal es viu en l’interior espiritual del ser perquè cap autoritat té poder per esclavitzar. ENTRO EN EL GRAN BUIT, en dos llibres, és la gran defensa de la llibertat que en fa Lluis M. Xirinacs essent la darrera defensa la seva mort en el pla de Can Pegot d’Ogassa. Una mort preparada durant cinc anys, aconsellat pel seu metge. La lectura del llibre que comento ens orienta de com estimava la mare desitjant morir al cim del Taga, muntanya de la mare, el dia de l’aniversari del seu naixement. ENTRO EN EL GRAN BUIT defineix una intel·ligència excepcional perquè és la definició de la seva vida que les persecucions humanes no podran desviar de l’amor de Déu que de la mà de la mare viu la filiació divina vencent les dificultats de la terra. Penso que no vaig errat que el llibre que comento és també una gran manifestació en el dolor de l’amor a la mare. L’amor maternal li donava força en la seva lluita per una vida digna però una lectura atenta ens farà adonar de la seva gran intel·ligència i saviesa que li facilitaven aconsellar en temes científics i filosòfics. Acabo amb unes paraules de Lluis M. afirmant que “una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa”.

NO OBLIDEM QUE VOTAR ÉS LLIBERTAT

Tots els pensaments i fets de l’ésser humà estan regulats per la llibertat. No oblidem que per naturalesa l’home i la dona són lliures. I que és la llibertat. Si sabem llegir la filosofia de ser persona ens adonarem de la possibilitat d’equivocar-se podent-se produir un doble efecte. Que la mateixa afirmació en una persona sigui veritat i en una altra mentida. I aquest és un error que li va com anell al dit a la classe política. Tothom és gestor de la llibertat i ningú és senyor de la llibertat dels altres. Personalment no puc estar d’acord amb una llei. La resposta no ha de ser incomplir-la si no complir-la i manifestar perquè no si està d’acord. Si l’autoritat és responsable entrarà en diàleg amb qui pensa diferent. Fruit d’aquest diàleg és el progrés. La Torre de Babel de la Bíblia és un exemple del perquè ha d’existir el diàleg. Negar aquesta necessitat és negar la veritat de l’ésser humà. L’existència dels diferents pobles (nacions) és una necessitat si  de veritat respectem la llibertat. Els avenços culturals de la humanitat al llarg de la història són el fruit de la llibertat defensant la integritat de la persona. La persona sense llibertat no existeix. I els polítics de tots els temps ho haurien d’entendre, també els responsables de la religió. El Papa Francesc comença la seva encíclica “alegreu-vos-en i celebreu-ho” amb aquestes paraules: “El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats”. No oblidem que la democràcia és el model polític que sembla predominar però aquesta tendència s’enfronta al gran enemic de l’autoritat absoluta. La mort del gran nombre de persones dels nostres dies demostra la irregularitat dels diferents poders polítics. Les votacions catalanes del dia 12 de maig de 2024 seran unes autèntiques votacions democràtiques? Honradament penso que no. Catalunya com a nació lliure no és respectada per la política dita de dretes espanyola. Negant la llibertat dels altres afebleixen la seva llibertat. Queda molt de camí per saber què és la llibertat.

L’EVANGELI NO EXCLOU A NINGÚ...

Els principis en els que es basa el catolicisme són els de l’evangeli. Afirmar que “un nacionalisme excloent és contrari als principis catòlics” denuncia una mancança greu de capacitat intel·lectual per entendre els missatges i una demostració d’una postura d’auto-arrogar-se valors que no tens i necessites i per això t’aixoplugues en valors d’altres que consideres de cara al públic més importants que els teus, si no, no ho faries. És curiós que polítics que contínuament proclamen que no es pot barrejar política i religió s’hi emparin en nom del seu concepte de religió universalitza’t. I desprès afegeixen que en les seves decisions són independents i no es deixen influir. Quan una persona és religiosa de veritat i es considera fidel d’una determinada religió, si és coherent, en la seva vida en el camp que sigui la seva religiositat hi ha d’incidir i del contrari que abandoni la seva religió o l’activitat que l’impedeix ser coherent. D’acord amb la cita política referenciada en el món existeixen milions de persones que pertanyen a nacionalismes excloents. Si ets francès, no ets espanyol, però un i altre poden ser catòlics, o no? Ser patriota no comporta practicar una religió. Coherencia, per favor. Ser persona no comporta religió o patria. Qui és excloent és aquella persona que no reconeix la llibertat de ser dels altres i de les col·lectivitats. La moralitat, la religiositat és un signe d’identitat diferencial i l’Església Catòlica ho reconeix. Com en totes les realitats de la vida els càrrecs no són, i déu-vos-guard que ho fossin, garantia de convivència. Totes les persones, totes sense excepció, estan marcades per la possibilitat d’equivocar-se. I l’Església Catòlica i el mateix evangeli ho reconeixen. Però una circumstància és la capacitat d’error i l’altra que els principis del catolicisme esdevinguin excloents pel color polític. Amb l’evangeli a la mà, Catalunya amb tota legalitat i licitud pot treballar per assolir la seva independència, que és un dret natural i no hi ha cap religió que aquest dret el pugui negar.

EL LLIBRE UNA INVITACIÓ AL DIÀLEG

La lectura dels llibres convida a crear una filosofia de la vida en la que la llibertat esdevé una abraçada. Tal vegada és la relació social més productiva de la convivència. I ho és perquè els coneixements relacionats són font d’aigua nova. L’aigua i el coneixement amb germanor li donen a l’ésser humà la seva vitalitat. Viure és aspirar a una transcendència d’un futur etern. La temporalitat de la vida té en el naixement de les persones la meta d’arrencada d’una cursa que té la pancarta d’arribada en el començament de l’infinit. La imatge humana és el tractat de filosofia que del desig de ser en fa una càtedra de saviesa. És sàvia aquella persona que té un profund coneixement d’ella mateixa. S’immergeix en ella mateixa descobrint un futur que crea la matèria germana de l’esperit i la seva unió en plataforma de la immortalitat. I aquesta immortalitat és el cim que ha de coronar en convivència amb la natura i el cosmos. La dignitat de l`ésser humà aspira a una existència infinita que s’emmiralla en la fe en un ésser immortal. Aquesta aspiració que la humanitat ha viscut sempre la trobem reflectida ja en els autors més antics de la història. Dissortadament la intel·ligència humana s’ha passat de rosca i de bastir una història s’ha passat a definir-se una divinitat. El diàleg que havia de ser una relació de veneració del ser superior va esdevenir una definició de divinitat. Senzillament un us gens intel·ligent de la llibertat. Dissortadament no sabem llegir el llibre de relació humana que tenim davant, un amic o amiga. L’ésser humà és el llibre més important que s’ha escrit en la història però dissortadament els humans factors de la història és el llibre que menys llegim i encara més, no sabem llegir.

LES NORMES D’UNA VIDA COM CAL

En el sermó de la muntanya Jesucrist ens dibuixà el programa de la nostra vida. La felicitat  basada en la POBRESA D’ESPERIT,  en els que PLOREN, els HUMILS, els que TENEN FAM I SET DE JUSTÍCIA, els COMPASSIUS, els NETS DE COR, els qui TREBALLEN PER LA PAU, els PERSEGUITS PER SER JUSTOS, els PERSEGUITS per ser deixebles de Jesucrist. Una filosofia divina de la felicitat en la que la seva llum no l’apaguen els enemics de Déu. Jesucrist ens ho resumeix en aquestes paraules: “Ningú pot servir a dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir a l’hora Déu i el diner”. En el PUNT AVUI, l’alcaldessa de Granollers ens parla del pressupost i fa aquesta afirmació:” en un any i mig hem aconseguit estalviar més de 800.000 euros en la factura energètica”. Perquè incloc aquesta cita? Senzillament perquè l’estalvi raonat forma part de la pobresa d’esperit de les benaurances. La política, a vegades, també practica les benaurances. I aquest compliment és generador de confiança. Escoltar la veu del poble és fonamental en una política democràtica com volem que sigui la catalana. Viure religiosament defensa la llibertat de les persones i negar la pobresa d’esperit és anar contra la llei natural. Ser persona vol dir moure’s amb llibertat en el desenvolupament de la història. I en aquest moviment és imprescindible la companyia. La convivència, viscuda en llibertat, desenvolupa una filosofia d’arrels transcendents amb fruits de sabors del desig complaent al desagradable. L’acceptació de l’altre ha d’evitar els egoismes personals. Cal evitar sempre les influències del mal si de veritat volem gaudir dels fruits de la llibertat en la seva madura veritat. Llibertat i veritat, caminant donant-se les mans, fruiten humilitat, fraternitat i amor universal. Fraternitat, humilitat i amor han de ser les normes.

SER FILL DE PAGÈS UN CANT A LA VIDA

El meu pare mentre treballava al camp cantava a la vida el goig de l’existència. Un goig compartit perquè la cançó era una abraçada íntima amb la persona estimada. Un dia la veu del meu pare ressonava definint la llibertat quan vora el camp s’atura un cotxe. Un senyor, el saluda i li ofereix pagar-li un curs de música per obrir-li les portes de l’art de la vida. N’hi havia un altre d’art, l’amor a qui va ser la meva mare. Estimar era la millor cançó. És veritat que la vida el va fer pensar en l’error que havia comés perquè l’amor tenia mitjans per no perdre’l. I el pare continuà cantant sent fill de pagès. Aquesta lliçó me la va comentar. Dels dos amors fou més poderós el de la mare, però el musical  que em va fer viure la incívica guerra civil dels anys trenta del segle passat també em va fer pensar. Aquests anys han estat molt alliçonadors en la meva vellesa. M’han ensenyat a pensar i ser una mica filòsof de la història. Els anys de la guerra m’han ensenyat la importància de la generositat donant pa al qui té gana. Generositat que l’any 2024 ha demostrat la bondat de la fraternitat. A pagès molta gent durant i els primers d’anys de l’acabament de la guerra trobava en els pagesos l’aliment per una vida digna. En la meva infantesa la taula de la cuina de Can Torres (Collsuspina) era el restaurant gratuït de persones que passaven gana. Assegut al banc de la vora del foc vaig aprendre la lliçó de donar menjar a qui té gana, una lliçó que en la meva vellesa em continua fent pensar. Precisament els pagesos l’any 2024 han donat una gran lliçó de filosofia fraterna amb la manifestació titulada “la nostra fi, la vostra fam”. Aquesta filosofia la vaig viure quan tot just tenia 9 anys. I l’orgull de ser fill de pagès és un honor i un cant a la vida. Més encara, la base fonamental.

RESPECTAR LA MORT, UN DEURE DE LA SOCIETAT

 

La mort en tots els moments de la història pateix protagonismes que es desentenen de la germanor per transformar-se en rancors i odis. Conversar amb la mort és la saviesa de les persones intel·ligents que Francisco de Quevedo detalla com segueix:”retirado en la paz de estos desiertos, como pocos, pero doctos libros juntos, vivo en conversación con los difuntos y escucho con mis ojos a los muertos...”pensament que Sant Pau escribia als Conrintis “fa que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús compartí aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar als que, per por de la mort, eren esclaus tota la vida.” No hem tenir-li por a la mort. És la gran amiga de la vida, companya en l’existència fins que aquesta esdevé veritat infinita. Malauradament el gènere humà ha estat i és el gran manipulador de la paraula mort. Ha anat tant lluny que algunes, massa, persones l’han convertida en el seu déu. Les ànsies de poder són tant fortes que volen ser senyores de la vida per sentenciar a mort als seus suposats contraris. Quin és el sentit de la mort? El de ser la porta de la immortalitat. Es pot opinar que és un contrasentit. Només l’egoisme humà la perverteix. El Fill de Déu, fet home, va morir crucificat, definint la transcendència del fet de morir. Aquella eternitat a que l’ésser humà renuncià amb la seva desobediència, el Fill de Déu encarnat amb la seva mort retornà l’esperança de la  gloria celestial. Dissortadament la mort és la gran protagonista de la història però amb finalitats de pau sinó tot el contraria amb finalitats de venjança. Cada dia la mort, no aquella que és germana de la vida, sinó aquella que és odi i venjança, omple pàgines de la premsa. Hi ha moltes maneres de passar a la història, unes dignament pel respecte que han manifestat als fills i filles de Déu, altres per l’odi contra éssers humans. La mort de moltes persones és l’abraçada definitiva de l’amor, la d’altres, dissortadament massa, es volen oblidar per sempre pels odis que manifestaven. Només quan la mort serà la porta de la felicitat eterna, la humanitat haurà assolit l’objectiu de la vida, la pau verdadera.

RESPECTAR LA MORT, UN DEURE DE LA SOCIETAT

La mort en tots els moments de la història pateix protagonismes que es desentenen de la germanor per transformar-se en rancors i odis. Conversar amb la mort és la saviesa de les persones intel·ligents que Francisco de Quevedo detalla com segueix:”retirado en la paz de estos desiertos, como pocos, pero doctos libros juntos, vivo en conversación con los difuntos y escucho con mis ojos a los muertos...”pensament que Sant Pau escribia als Conrintis “fa que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús compartí aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar als que, per por de la mort, eren esclaus tota la vida.” No hem tenir-li por a la mort. És la gran amiga de la vida, companya en l’existència fins que aquesta esdevé veritat infinita. Malauradament el gènere humà ha estat i és el gran manipulador de la paraula mort. Ha anat tant lluny que algunes, massa, persones l’han convertida en el seu déu. Les ànsies de poder són tant fortes que volen ser senyores de la vida per sentenciar a mort als seus suposats contraris. Quin és el sentit de la mort? El de ser la porta de la immortalitat. Es pot opinar que és un contrasentit. Només l’egoisme humà la perverteix. El Fill de Déu, fet home, va morir crucificat, definint la transcendència del fet de morir. Aquella eternitat a que l’ésser humà renuncià amb la seva desobediència, el Fill de Déu encarnat amb la seva mort retornà l’esperança de la  gloria celestial. Dissortadament la mort és la gran protagonista de la història però amb finalitats de pau sinó tot el contraria amb finalitats de venjança. Cada dia la mort, no aquella que és germana de la vida, sinó aquella que és odi i venjança, omple pàgines de la premsa. Hi ha moltes maneres de passar a la història, unes dignament pel respecte que han manifestat als fills i filles de Déu, altres per l’odi contra éssers humans. La mort de moltes persones és l’abraçada definitiva de l’amor, la d’altres, dissortadament massa, es volen oblidar per sempre pels odis que manifestaven. Només quan la mort serà la porta de la felicitat eterna, la humanitat haurà assolit l’objectiu de la vida, la pau verdadera.

MISSATGE DE LA FESTA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

 

La festa de la Immaculada denuncia la lluita contra el pecat promoguda per l’amor diví amb la Immaculada Concepció i la mort en creu del seu fill Jesucrist. La mare del fill  de Déu nasqué sense pecat. No era coherent que la mare fos pecadora i el seu fill lliure de pecat. La figura de la dona emet una imatge lluminosa de la seva importància en el procés històric de la redempció de la humanitat. Perquè la Mare de Jesús, en aparença mortal com tota la humanitat, nasqué sense pecat ni possibilitat de pecar? Podia, Jesús, Fill de Déu, néixer en pecat? Déu ens donà la respecta amb la figura de la Mare, la Immaculada Concepció. Mare i Fill, lliures de pecat, porten al món el perdó de Déu perquè la humanitat recuperi el camí de la salvació. Una demostració de la voluntat divina perquè l’home i la dona recuperin la dignitat amb que foren criats, i que perderen per culpa del pecat de voler ser déus. Des del començament de la història la dona tenia assignada la voluntat divina de la recuperació de la dignitat. Només era possible si la Mare del Redemptor també estava lliure de pecat. La Immaculada Concepció amb el seu Fill, Jesucrist, esdevingué corredemptora. La imatge del peu de la creu quan Jesús li diu a l’apòstol Joan, ten cura de la teva Mare, reconeix el gran paper de la Verge María en la salvació de la humanitat. Joan complí el missatge fins el dia de l’assumpció al cel de la Immaculada com corresponia a una persona sense pecat. La humanitat pecadora només pot pujar al cel amb el perdó de Déu dels seus pecats, essent la mort la porta d’entrada. El seu Fill, Jesús, i la Verge Mare han retornat a la humanitat pecadora amb el perdó l’entrada a la Glòria Infinita de l’amor de Déu. A Espanya hi ha una imatge que segur expressa bona voluntat: la Immaculada Patrona de l’exèrcit de terra. Patrona dels militars, persones, sí que ho és i els soldats han de tenir molt present que la Immaculada és Mare i Patrona de les persones, no de les armes. La Verge redimeix quan la persona mor, no quan el soldat empra l’arma. El missatge de la Festa de la Immaculada Concepció és la llum més esplendorosa que reben els humans.

LA GUERRA TRAICIÓ DE LA LLIBERTAT

 

La llibertat és inherent al fet de ser persona. Sense llibertat la persona esdevé ésser irracional del regne animal. La declaració d’una guerra és una gravíssima traïció de la història. Matar és el fenomen traïdor. Les morts d’una guerra neguen el perquè la vida i la mort són germanes. Quan en el paradís terrenal la humanitat es va proclamar déu tancà la porta directa al paradís celestial. La clau de tornar a obrir la porta fou la mort. Morir és el perquè el gènere humà pot recuperà l’eternitat. I és la llibertat, essència de l’ésser humà, que fa possible la decisió. Com actua? Escollint entre dues versions, verdader o fals. Els poders del món manipulen les dues paraules fonamentals en la realitat humana, llibertat i mort. Els poders humans argumenten la convivència amb la justícia de la llei imposant el seu compliment amb la força de la seva autoritat que és   limitada. Quan un tribunal dicta pena de mort es basa en una decisió que per humana no és absoluta per tant les probabilitats d’injustícia són previsibles. I el condemnat és executat. Però malauradament la mort té moltes cares i moltes raons. Una altra raó son les guerres amb la pretesa defensa de la pau. I les morts superen els milions. Hi sovinteja molt la venjança amb l’odi com argument defensant la llei és la meva opinió. Una altra forma de presentar-se és la imprudència com es demostra amb accidents de cotxes i de muntanya. No hi manca el suïcidi argumentant ser amo de la pròpia vida. Però el suïcidi pot ser un oferiment a Déu per raons humanes i religioses. Una d’elles pot ser per defensar la pròpia dignitat davant d’acusació injusta i buscada. Per exemple el del meu pare que en la trobada d’una persona morta els que l’acompanyaven li van fer tocar la manta que l’abrigava i tot seguir va sentir que ja tenien les proves. Davant d’una  vida impossible escrigué una butlleta amb la inscripció “que Déu em perdoni”. Dissortadament la mort està a l’ordre del dia amb milions de morts sense respectar els infants sacrificats a milers. La filosofia de la política no respecta la llibertat, reguladora de la vida digna, demostrant la seva impotència amb la presència de les múltiples guerres. I en el fons del fons el culpable és el diner qui de veritat s’ha alçat amb el poder. La llibertat de la política nega el dret a la vida.

LA LLIBERTAT QUE M’HA DONAT DÉU

Ser lliure defineix les limitacions dels éssers humans per un dret que defineix la realitat humana. Un dret a equivocar-se. Es la nuesa que avergonyí  els primers humans expulsats del Jardí Terrenal. Nuesa que a la vegada pressentia la mort. Nuesa en el pensar i futur de morir, pensaments d’un existir que Déu farà presents en els dies de vida. Al cervell humà li serà difícil el raonament. Sortosament l’ésser fou guarnit amb la vestit del raonament. I el raonament descobrí la llei de la mort. La mort, germana de la vida, ensenyà als humans a pensar i recobrar l’esperança del jardí que havia perdut. L’ésser humà amb la llibertat que el defineix amb dret a equivocar-se es va creure que gaudia de poders que no li pertanyien i aquest raonament fou la causa de la mort. Sortosament Déu respecta i amb la mort la possibilitat d’entrar en el paradís celestial. Sense el pecat, l’entrada al cel, hauria estat senzillament un traspàs d’existència, d’humana a celestial. Però la desobediència sense perdó ho havia fet impossible. Sortosament Déu, que estima de veritat les seves obres, i l’ésser humà era l’obra preferida de la creació, amb l’encarnació, vida i mort en la creu del seu Fill, va fer possible la salvació eterna. Clavat a la creu amb les darreres paraules de Pare perdona’ls perquè no saben el que fan obria a la humanitat les portes de l’eternitat. Hem estat creats lliures, podem escollir el nostre futur, per que a la part que som lliures també som intel·ligents per poder adonar-nos de si les nostres obres son meritòries. Amb la llibertat, que defineix el grau de dignitat de les paraules, podem demanar perdó perquè l’objectiu de la intel·ligència és distingir el be del mal. Dissortadament massa persones fan de la seva llibertat el poder de creure que són déus disposant de la vida dels seus iguals que acusen d’inferiors. Són aquells humans que amb la categoria que configuren la convivència es pensen tan superiors que gaudeixen de la facultat de disposar de la mort per assegurar la pau i el que fan és declarar la guerra amb l’argument que la mort és l’arma més segura. La imatge del món del nostre segle és una clara demostració de la manipulació de la llibertat, i la mort manipulada, la gran senyora injusta de la història. Però no perdem l’esperança, persones que creuen en Déu, ens demostren cada dia com la llibertat també ens ensenya a estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a nosaltres.

L’EXISTÈNCIA DE DÉU DEFINEIX LA HISTÒRIA

La meva filosofia del fet religiós defensa que sense Déu creador la humanitat no existiria. En les meves lectures diàries he llegit en el Diari ARA un article titulat MATEM DÈU UNA VEGADA PER TOTES, de l’escriptora Najat El Hachimi. Afirma que “les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits”. He deduït que un dels perjudicis rau en el fet de no poder assolir la veritat absoluta. L’ésser humà és limitat. I aquesta limitació es fonamenta en la seva llibertat. I la llibertat mai serà absoluta perquè pot interpretar una veritat des de la vessant del bé o del mal. Les creences religioses són tan antigues com la història. La mitologia amb la creació dels deus i deesses hi descobria protectors de la humanitat. En l’any 399 abans de Crist, Sòcrates, mestre de Plató i Aristòtil fou condemnat a mort fent-li beure cicuta per les seves conviccions religioses. L’autora de l’article lamenta que la mort de Déu defensada per Nietzsche, excel·lent filòsof, no sigui veritat. Personalment penso que no es pot demostrar l’existència de Déu perquè la saviesa humana no és infinita. Però la presència humana va plena de sentiments i idees sobre la seva existència. És una relació en la intimitat. En paraules senzilles, la seva presència es palpa, ens acompanya. La mort en creu del Fill de Déu, Jesucrist, històricament comprovada, és l’argument més convincent. Som molts els seguidors. Simplement és un acte de fe. L’article l’acaba amb aquesta frase: “Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè la única manera de convertir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porta la contrària”. Els perjudicis personals no depenen de les idees sinó de les interpretacions que en fa cada persona. I el problema és alienant quan una persona es creu superior a una altra menys preuant-la. L’existència de l’orgull personal és l’avant sala de les guerres i del crim. El desig de matar Déu no és res més que convertir-se en un altre deu per tenir llibertat de matar.  El cristianisme, el mahometisme, el judaisme, religions que creuen en un sol Déu, malgrat les guerres de religió, no contemplen en la seva doctrina la guerra, que quan s’ha declarat ha estat per motius aliens a la religió, sí, el diner i el poder polític. El diner i la política són la causa de tots els mals.

LA LLIBERTAT, SOLUCIÓ O PROVOCACIÓ

Diferents  opinions  en la filosofia de la paraula llibertat poden desvirtuar el curs de la història. L’ésser humà sense llibertat deixa de ser persona. Malauradament és la paraula més manipulada de l’ordre natural de la convivència humana. Privar de la llibertat significa desarticular tot l’ordre jurídic. No és possible conviure sense ser lliure. La justícia no obliga la llibertat, la llibertat li exigeix la seva col·laboració. Dissortadament es pot ser lliure i a la vegada injust. Perquè la llibertat és una qualitat humana intrínseca però opinable, com és la dignitat humana. No oblidem que l’ésser humà és en ell mateix un text filosòfic. Tots els òrgans i membres del cos humà al servei de la seva intel·ligència poden demostrar-nos amb les seves obediències la duplicitat ideològica en les accions. La llibertat d’acord amb la consciència de cada individu pot variar de la lloança a la reprovació. És un realitat demostrable al llarg de la història i en la vida de cada persona. Totes les persones pensen però algunes es distingeixen perquè se les qualifica pensadores, és a dir, filòsofes. El llibre del Gènesi bíblic ens recorda les paraules dirigides pel creador a l’home i la dona: “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”. La natura tota fou posada a disposició de la humanitat. Una gran lliçó que obligava als humans a ser savis en la seva llibertat d’acció. No és podia dir amb més claredat que la llibertat està al servei de Déu. Si ens disposem a ser savis hem d’entendre que la llibertat serà el nostre jutge. Li exigeix a la intel·ligència demostrar quan les decisions lliures estan al servei de la veritat. La llibertat soluciona quan està al servei de la veritat, fer el contrari és provocar.

VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

La mort, amb la seva presència en totes les circumstàncies i fins en les més inversemblants, dominada per la supèrbia humana, actua en qualitat d’àrbitre de la vida. Un arbitratge que no li pertoca malgrat que egoismes humans se n’hagin apoderat. Qui és l’àrbitre de la vida? La responsabilitat de l´ésser humà no és altra que tenir-ne cura per poder complir amb llibertat el seu desenvolupament racional. El pensament argumenta i la voluntat decideix. Un dels valors que la saviesa humana no ha d’oblidar mai és la veritat de la vida en relació amb la mort. La mort des de el primer moment de la vida esdevé la seva companyia amb l’objectiu de qualificar la seva fi. Com i en quines circumstàncies? És l’ésser humà jutge de la seva vida? Ha de responsabilitzar-se de la dignitat per garantir un final perfecte. Saber morir és acceptar la  forma i el moment. La forma i el moment ho pot decidir la persona? Com norma general, no, perquè no és ella la creadora, és l´ha del creador qui determina el principi i la fi. En alguna eventualitat és possible. Cap ésser és senyor de la seva vida. Ni els que gaudeixen d’autoritat de convivència. La justícia humana és limitada, essent el seu objectiu coordinar la convivència respectant la llibertat. I la llibertat és respecta  demanant perdó quan el ser humà intel·ligent ha errat l’elecció. És exigència del fet de ser lliure i, a la vegada, intel·ligent. La intel·ligència regeix el pensament i per coherència la bondat. El gran valor de les persones rau en el fet de ser sàvies a l’hora d’executar les idees. La intel·ligència, el raonament, la saviesa tenen per objectiu la veritat en la paraula, la raó en el pensament i la bondat en l’acció. De la seva perfecció en depèn el valor de la vida de les persones,

LA MORT D’INFANTS

Un dels més grans enemics de la pau mundial és la mort d’infants. Servir-se de la mort per sembrar la por humanament és una traïció a la fraternitat i religiosament un greu pecat mortal. I molt més quan les víctimes són els infants de que Jesucrist demanava que no els apartessin de la seva companyia. La mort per imposar una política és una  demostració de la incapacitat humana per crear convivència i a la vegada  quan les víctimes són els infants, la hipocresia més abominable. Més de 1500 infants han estat les víctimes mortals dels darrers bombardejos a Gaza. I amb complicitat de grans potències que diuen treballen per la pau. “La guerra com a solució i la pau com utopia” ho ha definit Natza Farrè en la seva columna del PuntAvui. Però no només la guerra mata infants, també la misèria per manca d’aliments, creada per les grans fortunes. Ho adverteix l’apòstol Pau en les seves cartes quan afirma que “l’amor al diner és l’arrel de tots els mals”. La criminalitat s’agreuja quan els atacs van contra els hospitals. El poder no té aturador. El naixement del Nen Jesús fou motiu de persecució pel seu missatge que els poderosos  consideraven un avís contra la seva política. I milers d’infants en foren víctimes innocents. Els egipcis decretaren per llei la mort de tots els fills dels jueus desplaçats per vèncer la fam perquè els consideraven un perill. La història de Moisés nen n’és un exemple prou evident. Un infant mal vist per la política és condemnat a mort. Només la saviesa de la mare és la salvació. Dissortadament aquesta persecució en ple segle XXIII continua vigent. La premsa en va plena d’exemples.

LA MORT ÉS MEREIX SER RESPECTADA

En el desordre social i moral, que complica la història, la mort n’és culpable per mancances de saviesa. Per que, quins són els seus efectes en la nostra societat? La mort és un do amb significat de perdó. L’ésser humà no va respectar el fruit de l’arbre del be i del mal que era quan fou creat auto-proclamant-se diví. I fou expulsat del jardí terrenal, avant sala del jardí celestial al que hauria accedit complint el mandat de no menjar el fruit. En menjar-ne, creient-se ser déu, es trobà llençat del jardí amb la porta tancada del jardí definitiu. Però el Déu verdader i ésser infinit atorgà el perdó amb el canvi del traspàs original havent de passar per la mort. La mort és el perdó respectant la llibertat recuperant l’amor del Creador. L’home lliure amb la promesa d’un futur feliç en l’exercici de la seva llibertat es va decidir pel mal amb una greu mancança de saviesa de la seva intel·ligència. La mort fou germana de la vida, actuant d’àngel de la guarda, per poder obrir la porta del Regne de Déu. Malauradament la intel·ligència humana ha convertit la mort en llei de la seva justícia. I aquesta justícia regna en el món  amb el valor de la injustícia. I la mort, argument legal, es passeja per la història amb la pitjor de les il·legalitats. La Bíblia en el seu llibre sobre la Saviesa ens diu: “Recorda que la mort no pot trigar, i que la data fixada és desconeguda”. La Bíblia demana respecte perquè és la clau per assolir l’amor infinit. I dissortadament massa morts són resultat de l’odi. Sense cap mena de dubte és l’argument més comú en mans de la injustícia, convertida en justícia. Què son les guerres? A on porten els egoismes? La manifestació de la manca de respecte a una persona és religiosament un greu pecat que sovint acaba matant. Matar a un fill de Déu és desobeir greument. El llibre bíblic de la saviesa ens diu: “no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. La mort manipulada és un crim que cap llei pot justificar perquè com ens recomana el llibre de la Saviesa, ”no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. Quina doctrina més diferent la de la religió i la de la justícia humana