Em sento perseguit...

La meva identitat està marcada pels meus orígens. Vaig nèixer a Catalunya, de pares catalans, treballadors i humils. I el meu segell és català. La meva mirada ho diu molt clar, la meva sang ho escriu per tot el cos i el cor quan batega és un crit de llibertat. De nen vaig patir la persecució, de jove i gran  em manipularen, sortosament inútilment perquè ara d’avi sóc independentista de socarrel. I em sento perseguit. Cada dia em fa més vergonya el DNI espanyol. Personalment, el meu esperit és evangèlic, procuro estimar a tothom, també els meus enemics. Però alló que és intolerable és que les persones que em fan la vida impossible, em diuen que ho fan per què m’estimen. D’aixó, a casa meva en diuen hipocresia. Em volen fer creure que la llei és la garantia de la dignitat humana. I m’ho diuen polítics que la manipulació de la llei els hi ha permès fer veure que són persones dignes obligant a massa gent a viure indignament. Servir-se de la llei per tòrcer la convivència d’un poble hauria de tancar els culpables a la pressó. Tancar a la pressó innocents denuncia l’odi i l’enveja del poder que se sent senyalat per la veritat del empressonats. Hi ha veritats que fan tan mal als ulls…! No m’han tancat a la pressó, però és com si m’hi haguèssin tancat. I mi tanquen quan castiguen el meu vot perquè defensa les idees de llibertat del meu poble. I alló que és més greu, per què el poder me’l va demanar i ara diu que no és democràtic. Que és anticonstitucional. Amb la humilitat del ciutadà lliure, em pregunto: si aixó és governar, perquè necessito la llei si la llei és el poder? Em sento, veritablement, perseguit per què m’han enganyat instaurant un model polític que diuen democràtic i en la pràctica és dictatorial. Aquesta mentida, em trasllada a la casa de pagès dels meus avis en temps de guerra quan en la retirada dels republicans la masia fou seu dels comandaments d’uns i altres. Sincerament, en el tracte per part dels oficials republicans i dels dits “nacionales” no hi havia cap diferència. La gent de casa meva èrem un zero a l’esquerra. I la convivència dels nostres dies és una continuitat d’aquell poc respecte que vaig patir quan era un nen. Han transcurregut vuitanta anys i el poder palesa els mateixos signes, que en síntesi diuen: el poder sóc jo. No és aliena aquesta frase en el partit al poder, citada per un dels seus, suposadament, grans homes. Aquells militars de la guerra no em van donar ni un mos de pa, ni fer una carícia, els governants d’avui, essent un avi-nen, em prohibeixen guanyar-me una carícia i un mos de pa. No és una metàfora. No acceptar el diàleg és negar-me, també a mí, la felicitat i la dignitat de ser; no acceptar la validesa del meu vot és negar-me la vida de català i la dignitat de ser feliç; negar-me poder produir culturalment per què estic jubilat, és negar-me el pa de la cultura i el goig de poder contribuir al progrès del meu país; obligar-me a parlar castellà és anar contra la Constitució que em diu que tinc el dret d’emprar-lo, no el deure; fer còrrer el rumor d’una retallada de les pensions és la demostració de l’us corrupte que la política fa del diner perquè no treballa com cal la capacitat productiva dels ciutadans i acusa als jubilats de culpabilitat perquè viuen massa anys. Ho he sentit de manifestacions de personalitats polítiques espanyoles i mundials; que en una manifestació les forces de l’estat tractin a persones grans, avis i àvies, com feren el dia 1 d’octubre a Catalunya, és negar el dret a viure, a ser i a participar. Podria continuar la llista de perquè em sento perseguit. Cada dia, que d’acord amb la meva veritat, comprovo una irregulitat del poder que perjudica a un altre, em sento perseguit. I avui, em sento molt més perseguit encara perquè el govern no respecta la votació organitzada per ell, i d’aixó en diuen prevaricació, i no em permet aplaudir el meu president, que malgrat el que digui l’estat espanyol, serà el meu president. I ho serà davant el món per vergonya dels que ho impedeixen. Fa massa anys que em sento perseguit, però en la persecució continuarè sentint-me independentista i vivint independentista. No hi ha cap llei que em negui la meva veritat. Em sento perseguit perquè defenso la meva dignitat de ser persona catalana, lliiure i independent.